Ateneu Llibertari Estel Negre

Faig aquest escrit per mostrar el meu recolzament cap el pres polític Amadeu Caselles, en vaga de fam des de fa 59 dies per reclamar els seus drets, els quals li son negats des de fa temps degut a la seva postura de denuncia i lluita contra el sistema penitenciari, i de la seva ideologia anarquista.

Em dic Francesc Argemí, soc membre dels moviments socials de Terrassa, la gent em coneix com a Franki i fa dos mesos que vaig sortir(en 3er grau) de la presó després de passar-hi un mes i mig. Vaig estar-hi poc temps a dintre, en comparació amb els vuit anys que es compliran ara, a finals d'agost, de l'empresonament de la companya terrassenca Laura Riera. O dels nou que faran en Zigor i en Diego aquest gener que ve i que haurien de sortir en llibertat. O dels 22 anys que porta el propi Amadeu Caselles, que hauria de ser fora de la presó des de fa temps.

Però el temps que vaig estar empresonat em va servir per poder veure des de dintre quina és la manera de funcionar dels carcellers i els “equips de tractament”, repressió, aïllament, sancions, xantatge, mentides, agressions físiques i psicològiques. Com molts presos polítics, aquesta és la situació que porta resistint l'Amadeu, del motius més destacats són que: no se li concedeixen permisos, ni tercer grau, ni llibertat condicional tot i complir amb els requisits necessaris (evolució positiva, sense causes pendents, 3/4 parts de la condemna complertes sense sancions, contracte laboral, arrelament familiar, porta 22 anys a la presó quan el límit legal de compliment màxim és de 20 anys... Aquests fets l'han portat a realitzar una mesura de lluita i denúncia tant important com és una vaga de fam, que ja dura casi dos mesos!

Aquestes ratlles són per fer una crida urgent a la solidaritat cap a l'Amadeu! Sé que és molt important, ho vaig viure personalment. Les mostres de suport, les accions, les cartes, la denúncia pública, manifestacions, enviament de faxos, concentracions... Tot això i més, va ser el que em va fer sortir (en 3er grau) de la presó, no van poder silenciar les injustícies que estaven cometent. I és exactament el que us voldria demanar jo a totes aquelles persones que us vau solidaritzar amb mi. Hem de fer el mateix i més encara per treure a l'Amadeu de la presó! La lluita per la seva llibertat és la mateixa que la de totes les persones en lluita contra el capitalisme! No podem fer un pas enrere! Tots i totes amb l'Amadeu!

Franki

Terrassa 19 d'agost del 2008

Les delegacions municipals de Campos de l'Obra Cultural Balear (OCB) i el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB) vos conviden a participar de les jornades de debat i reflexió sobre La Memòria Històrica (o Memòria Viva) que es realitzaran entre el 21 i 29 d'agost de 2008 al municipi de Campos. Aquestes jornades versaran sobre la guerra civil i la defensa del territori, des d'una perspectiva illenca i municipal.

***

Cicle de conferències i d’audiovisuals

La memòria històrica (o memòria viva)

---

LA GUERRA CIVIL

Dijous 21 d’agost a les 20.30 hores

Presentació de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca a càrrec de Maria Antònia Oliver i  xerrada sobre «La repressió durant la Guerra Civil» a càrrec de Tomeu Garí

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

...

Divendres 22 d’agost a les 20.30 hores

Presentació i projecció del documental Nosaltres els vençuts a càrrec d’Antoni Maria Tomàs

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

---

LA DEFENSA DEL TERRITORI

Dijous 28 d’agost a les 20.30 hores

Taula rodona sobre «Els 30 anys des de l’inici de la lluita per la conservació  Es Trenc – Salobrar» a càrrec de Pep Bauçà, Miquel Adrover, Joan Monserrat i Francesc Moll

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

...

Divendres 29 d’agost a les 20.30 hores

Presentació i projecció del documental El preu de la terra sobre les pilotades urbanístiques del PTI, a càrrec de Jaume Perelló i Miquel Àngel March

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

---

Ho organitza: Delegacions municipals de l'OCB i del GOB

Us hi esperem!

Sóc Nicola Lococo, que des fa més d'un any i mig em trobo assetjat per tot l'aparell judicial de l'Estat espanyol per haver escrit un article d'humor titulat «Les tribulaciones del Oso Yogui».

Després d'haver acudit a l'Audiència Nacional davant el jutge Grande Marlaska i d'haver aquest arxivat la causa per no veure en els fets cap motiu de delicte, el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Javier Zaragoza, va recórrer a l'alt tribunal de l'Audiència Nacional encapçalat per Ruíz de Polanco, que ha admès el seu recurs i ha obligat el propi jutge Grande Marlaska a reobrir el cas.

Un cop reobert el cas, la fiscalia ha sol·licitat 10.800 euros de multa per a la meva persona i també per a cadascun dels meus companys periodistes, Josetxu Rodríguez i Luis Javier Ripa, per una vinyeta. Recalco que els 10.800 euros no són per al conjunt del tres, sinó per cadascun.

També un cop reobert el cas, l'Audiència Nacional, el passat dilluns 11 d'agost, em va comunicar via requeriment judicial, una fiança de 12.000 euros que he hagut d'afrontar en menys de 24 hores, si no volia veure embargats els meus béns.

Davant aquests fets:

Jo, Nicola Lococo, he pres la decisió personal de posar-me a demanar a la via pública, al meu poble de Portugalete, aquest mateix dijous 14 d'agost. La iniciativa durarà tot el mes d'agost i la traslladaré a diferents punts de la geografia basca, sense excloure més endavant traslladar-la a altres ciutats de la geografia peninsular.

Els diners recaptats amb aquesta iniciativa es destinaran, únicament i exclusivament, a sufragar la multa que m'imposa el fiscal, la fiança i les despeses estrictament judicials del procés. Si es donés el cas que fos absolt, la quantitat recaptada es destinarà integrament a Amnistia Internacional i a Reporters sense Fronteres, amb la finalitat que la destinin a presos de consciència.

Tothom qui vulgui col·laborar en aquesta iniciativa, pot realitzar el seu ingrés en el següent compte corrent:

«La Caixa» 2100-1279-79-0100336486 [titular: Nicolás Juan Lococo]

Nicola Lococo

Des de l'Associació SOS Can Vairet fa gairebé més d'un any que estam denunciant que a la platja de El Toro s'estan produint des de fa temps aquests abocaments d'aigües fecals de forma descontralada,  però es fan al vespre o a primeres hores del matí quan no hi ha banyistes. Les aigües fecals van acompanyades d'una espuma com si fos sabó però són fecals i perjudicials i no es poden abocar a una platja on cada dia hi assisteixen banyistes de totes les edats.

Ara fa gairebé un any ho vàrem posar en coneixement de la Policia Local de Calvià, de l'IBANAT, de Calvià 2000, i de l'oposició del consistori calvianer sense que ningú hagi fet res en relació en aquest tema ja que s'han tornat a produir aquests abocaments. Divendres es va acordonar la zona però no es va obligar a desallotjar la platja i avui ja torna a estar oberta al públic. S'està posant en risc la salut dels banyistes que acudeixen a la platja sense que cap organisme competent informi als usuaris del que està passant ni tanqui la platja a l'ús públic fins que no s'arregli de forma definitiva el tema dels abocaments d'aigües fecals.

Des de l'Associació SOS Can Vairet reclamam que les administracions competents prenguin totes les mesures adequades perquè aquests abocaments d'aigües fecals a la platja de El Toro que és usada per milers de banyistes de totes les edats durant tot l'any no es torni a produir. Perquè cada vegada que denunciam els abocaments ens surten amb la mateixa cançó i donen la mateixa excusa una trencada puntual d'una canonada, i el temps passa i la solució no arriba posant en perill la salut dels usuaris de la platja.

L'Ajuntament de Calvià ha rebut 600 mil euros d'OCIBAR executora de la macroampliació de Port Adriano i els usuari de la platja de El Toro rebem les molèsties i brutors de l'ampliació i abocaments d'aigües fecals i el seu deteriorament constant. ¿No és hora que aquests doblers es destinin a millorar les condicions d'una platja que lluny d'obtenir cap millora reb cotínues desgràcies davant la inacció de la classe política i les administracions?

Volem més solucions i menys silencis!

Associació SOS Can Vairet

Carta del «Grup de Suport a Amadeu Casellas d'Osona» després de la reunió amb la jutgessa que porta el cas del pres anarquista en vaga de fam Amadeu Casellas

Un grup d'unes quinze persones, entre les quals era la mare d'Amadeu Casellas Ramon, ens vam reunir davant de la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent, de Vic, el passat 12 d'agost de 2008. Teníem una entrevista concertada amb la jutgessa Erika López Gracia, del Penal 2 de Manresa, que és qui, el 18 de juliol passat, va denegar a Amadeu Casellas la seva petició de limitar la seva condemna a un màxim de 20 anys. Va deixar entrar cinc persones.

No sé si la jutgessa tenia o no un altre lloc on rebre'ns, però el cas és que ho va fer a la mateix sala dels judicis: ella presidint la taula, amb el secretari al costat i el fiscal a la seva esquerra, i la funcionària vora la porta. Nosaltres cinc, als bancs del públic; gairebé, al banc dels acusats. «Falta l'advocat defensor», vaig pensar.

Semblava un teatre. Era, un teatre? Per què ens va rebre, si no volia tocar ni una coma del que ja havia decidit? Tan jove, tan guapa, tan moreneta de les vacances al Japó...Parlem d'un home que fa més de vint anys que és a la presó, senyora. Que fa més de cinquanta dies (ara ja són cinquanta-quatre) que està en vaga de fam!

Educada, discreta i somrient, la jutgessa aguanta el xàfec, ens mira amb condescendència des de dalt de la tarima, potser només l'incomoda una mica la mare.

Presó. Vaga de fam. Senyora, de què somriu? Què li fa tanta gràcia?

El fiscal, si ho és, està cada cop més nerviós, agafa i deixa papers, allò se surt de tots els guions a què està acostumat, suposo. Fa cara de pensar: per què els escolta, senyora?

Al capdavall les presons són el pa de cada dia...

«Les conseqüències poden ser irreversibles. Poden ser mortals». Fa mal, dir això davant de la mare. Perquè els presos tenen mare, senyora. No gosa mirar-la de dret, oi? De fet no vol mirar, no vol saber, repeteix la frase de manual una vegada i una altra: «Estic sotmesa a l'imperi de la llei.» I ho diu sense enrojolar-se, sense despentinar-se, sense avergonyir-se. Quina llei, senyora, pregunta la mare: la dels rics, la dels pobres...?

No sé si la jutgessa té fills i, si els té, no sé què faria, si es trobés en aquest cas. Si hagués de demanar clemència, si hagués de demanar, com nosaltres, una justícia justa, no venjativa, no antisocial.

«No es desanimin», diu, i a tots ens sembla, ara, cínica. «Encara hi ha l'Audiència...» Però no hi serem a temps, senyora sotmesa. Perquè les persones tenen un límit, i cinquanta-quatre dies de vaga de fam és un llindar massa perillós: és un salt a l'abisme.

L'imperi de la llei és això? Deixar morir un home? No perdre el somriure de postal?

Què val, senyora, la vida d'un home, la seva dignitat, la seva llibertat? Què val?

Roser Iborra i Plans

Grup de suport a Amadeu Casellas d'Osona

Fa uns mesos, al parc de la confluència de l'avinguda Mèxic amb el carrer de Puerto Rico, un dia sense previ avís, durant el període escolar, com qui no vol la cosa, uns operaris arrabassaren i trossejaren dos o tres arbres... A la setmana següent, altres tants... Però quan començaren a posar una tanca al parc s'estengué l'alarma al col·legi de la zona i professor i alumnes del «Camilo José Cela» es mobilitzaren amb pancartes davant l'acte de prepotència. Va semblar que es paralitzava la malifeta; però lluny de la realitat, els astuts, esperaren que acabés el període escolar i així, durant les vacances, posar-se mans a la destrucció del parc, sense la molèstia de l'oposició escolar. Descarregaren les maquinàries durant la nit i de bon dematí, a cop d'excavadora, tomaren altres 40 arbres fins que els veïns del Polígon de Llevant es posaren davant les excavadores per contenir aquell genocidi arbori, abans que arrasessin els 200 arbres que quedaven drets. Molts dels veïns quedaren consternats, ja que ells mateixos fa més de trenta anys plantaren amb les seves pròpies mans aquells salzes, pins canaris, etc., que ara trossejaven les brigades de Parcs i Jardins... Vaig pensar, davant aquesta imatge: «Bona manera de promoure el voluntariat entre la ciutadania! Per enviar després els nostres infants a plantar arbres a la muntanya!»

Després van venir les excuses de la regidora d'Urbanisme i la batlesa: que si el solar del parc ho havia cedit la batlesa Cirer a canvi d'altre solar --com si ella no pogués fer el mateix per protegir el parc--, que si els arbres havien estat transplantats --algú sap com es trasplanta un arbre sense arrels i trossejat?--, que amb la reforma del Polígon de Llevant i amb el no nou parc que construiran a cent metres de l'actual es plantaran tres vegades més arbres --és que no tenen cap valor els 300 arbres modelats per trenta anys de temps, que sumats fan nou mil anys de vida. Quin pena s'hauria d'imposar a qui ordena i executa una ordre semblant?

No són bergants sense instrucció, són llicenciats i persones amb carrera, no són joves del botellón que ho embruten tot, no són pintades fetes desaprensius, no són borratxos que destrossen el material urbà, no els posen multes per llançar papers al terra, o els sancionen per portar els cans amollats. Però no, els «constructors» d'aquest cas, no són éssers asocials i incívics: poden destrossar un parc de 300 arbres sense que les forces de l'ordre intervinguin, sense aixecar cap crítica per part de l'Ajuntament, del Consell o del Govern, ni per l'oposició, pel Pacte, o pels ecologistes. Curiosament, mentre es perpetrava aquest atemptat contra el parc del Polígon de Llevant, l'Ajuntament signava la Carta de Barcelona per a la protecció dels arbres de Palma. Em vaig fixar en la normativa i entre les plagues de les quals calia protegir els arbres no figuraven els promotors immobiliaris, que només podem veure quan pot augmentar el valor del sòl i no el que hi ha sobre; polítics que no saben crear res de nou sense integrar el vell; i enginyers sense enginy per harmonitzar-lo.

El nostre delicte és ser pobres i viure en un barri obrer. A la zona verda de Marivent això mai no hagués passat. Ara a esperar a veure com arrasen la resta del parc i els cinc mil veïns de la zona que han votat els polítics que han fet possible aquesta desforestació tornaran a caure en la trampa d'anar a votar.

Antoni Cànaves Martin

Avui dijous 14 d'agost continua el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Lucio (2007)

d'Aitor Arregui i  José Mari Goenaga

Els directors bascos José Mari Goenaga i Aitor Arregui han realitzat un documental sobre la vida del lluitador antifranquista, anarquista, contrabandista, falsificador i atracador Lucio Urtubia (Cascante, 1931).

El documental està produït per Moriarti Produzkoak, Irusoin, EiTB i TVE, i ha estat subvencionat per Media, el Govern Basc i ICAA.

Expert en falsificar documents i en imprimir propaganda anarcosindicalista, Lucio Urtubia ha estat en crida i cerca en cinc ocasions per diversos tribunals internacionals, fins i tot la CIA. El seu cop més sonat va tenir lloc durant la dècada dels 70, quan va aconseguir estafar al principal banc dels Estats Units, el First National Bank (ara CitiBank), 3.000 milions de pessetes de l'època per finançar el moviment llibertari de mig món. Lucio, retirat, viu actualment a París.

Lucio Urtubia va participar en 2002 en les VII Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Us esperem a la plaça de l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!

Més informació sobre Lucio i la pel·lícula

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Per al pròxim 13 de setembre la CNT de Palma ha organitzat una manifestació en solidaritat amb les organitzacions demandades per l'SGAE (revista literària Quimera, La Frikipedia, alasbarricadas.org, diari Público, merodeando.com), i en especial amb el sindicat CNT, demandat amb una petició de 9.000 euros per un comunicat contra l'SGAE.

La Societat General d'Autors i Editors (SGAE) ha demandat la Confederació Nacional del Treball (CNT), per una presumpta «intromissió il·legítima en l'honor». L'origen de la demanda és un comunicat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, de la CNT, publicat en la pàgina web de la Confederació; l'esmentat comunicat es va fer públic en solidaritat amb el portal d'Internet alasbarricadas.org, que havia estat demandat, al seu torn, per la pròpia SGAE. Considerem la demanda un acte contra la llibertat d'expressió, i un atac a la CNT en el seu conjunt, i respondrem adequadament.

Volem aprofitar a més l'ocasió per manifestar-nos en contra del nou cànon digital, aquest unànime absurd. Ens oposem rotundament a la voracitat recaptadora de la SGAE ajudada pels seus còmplices al món de la política. Que vagi amb compte, perquè --segons el vell l'esmentat popular-- l'avarícia trenca el sac.

No al monopoli de la cultura!

No al pensament únic!

No al cànon digital!

No a l'SGAE!

Si vols manifestar la teva solidaritat amb els processats i el teu rebuig contra el cànon digital i l'avarícia de l'SGAE, vine el dissabte 13 de setembre a les 12 hores a la plaça d'Espanya de Palma.

Us hi esperem!

Enllaços relacionats:

www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6063

www.xgae.net

www.cnt.es

www.consumer.es/web/es/tecnologia/hardware/2006/06/29/153333.php

todoscontraelcanon.es

Llibertat, o mort. És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de presó, què més li poden demanar? Amadeu és víctima de la nostra hipocresia, de les nostres lleis injustes.

Amadeu Casellas: un crit

La mare d’Amadeu Casellas (cabells blancs, més de setanta anys, posat decidit) té la seva mateixa expressió desperta. “Està tan prim!” diu, només, quan surt de veure’l, i se li neguen els ulls. És un moment. De seguida torna a somriure al costat de la gent, jove i no tan jove que, davant mòdul penitenciari de l’hospital de Terrassa, aquest dissabte, hem desplegat una pancarta reclamant la seva llibertat. I jo penso en el llarg calvari d’aquesta dona, que s’ha hagut d’empassar tantes llàgrimes: el seu llarg (inacabable?) pelegrinatge de presó en presó.

No sé si els jutges, quan dicten sentències de presó que es converteixen, de fet, en cadena perpètua o poc menys, pensen mai en les mares, les núvies, els pares, els germans dels condemnats. No sé si pensen mai en la llarga condemna paral·lela que els imposen; que els obligarà a llargs viatges en què hauran d’invertir el poc que tenen i en què, a vegades, acabaran morint, víctimes d’accidents de trànsit. No sé si pensen en els capricis dels carcellers dèspotes que hauran de patir, dia sí i dia també. De fet, no sé si pensen, els jutges. Si ho fessin, si no actuessin com a autòmats, segurament no podrien dormir.

Avui no ha estat una excepció. “Vostè no té hora, no el podrà pas veure”. “Ja ha esgotat les dues visites setmanals”. “Torni demà” diu el carceller de torn, impertorbable, asèptic, ben planxat, encefalograma pla. Discutim sense aixecar la veu, polidament, empassant-nos la ràbia. “No veu que és una senyora gran?” “No veu que ve de lluny? Deixi-la entrar cinc minuts, només”, insistim. Ha de consultar-ho. Ho consulta. Faran una excepció. Gràcies, gràcies.

Amadeu Casellas compleix avui, diumenge 10 d’agost de 2008, cinquanta dies de vaga de fam. Gairebé dos mesos. Cinquanta dies i cinquanta nits de solitud, lluitant contra el propi cos, contra la fosca, contra les parets, contra la desesperança. No m’ho sé imaginar. Ha perdut vint-i-cinc quilos, però no el somriure.

Llibertat, o mort. És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de presó, què més li poden demanar? Amadeu és víctima de la nostra hipocresia, de les nostres lleis injustes. Sí, meves. Sí, teves. Perquè, en la mesura que callem, com més callem, som més culpables.

Ni tan sols caldrien consideracions polítiques, que també. Perquè Amadeu no és només una víctima, també és un lluitador. Però ara s’ha encarat a l’última possibilitat d’un pres a qui han silenciat totes les veus: la veu tortuosa dels recursos legals, la veu petita de les instàncies, la veu ínfima que ha tancat en tantes cartes, durant tants anys.

Amadeu ens veu des de la finestra. “Quina, quina?” Mirem amunt. Els vidres fumats enlluernen, reflecteixen el sol, no es veu res, no és cap casualitat. “Sí, mira”. És una silueta esborrada: la mà enlaire recolzada al vidre, (amb un braçalet blanc que de fet és via intravenosa oberta) ara un puny.

Migdia. Molta calor. Ens acostem més, de fet entrem al recinte del mòdul penitenciari de l’hospital (quina manera més elegant de dir-ho!), la porta metàl·lica és oberta; acostem la pancarta a la finestra. De seguida tenim els carcellers al damunt, amb la pregunta típica: “Qui és el responsable del grup?”. Somriures. Tots, tots. Tots i totes. Tots i cadascun. “Només volem que ens vegi”. Aguantem una mica. Però som tan pocs, de fet, que hem de sortir, no pas sense haver hagut d’escoltar amenaces, no només contra nosaltres, sinó contra l’Amadeu mateix. “Això constarà a l’expedient”.

Molta calor. Dia de sol i de platja, de piscines. Quina imprudència, Amadeu, una vaga de fam com aquesta, a l’agost. Un crit com aquest, enmig de la nostra placidesa hipòcrita, de les vacances, la vida sense entrebancs, la vida petita.

Un crit que és una ferida, Amadeu. A les presons, no fan vacances. Mai. La roda gira, implacable, però tu, almenys, l’has feta visible. A quin preu!

Pleguem la pancarta, anem a dinar, et deixem sol, la vida fàcil continua.

Però tornarem. Dimarts que ve, sense anar més lluny, al carrer Doctor Junyent, 12-14 de Vic, a dos quarts de dotze del matí.

Roser Iborra i Plans

Tropes espanyoles a l'Afganistan:

ajut humanitari o ocupació?

Preguntes i respostes

Fa sis anys es va envair i ocupar l'Afganistan. I mentre les tropes espanyoles es van retirar de l'Iraq el 2004, a l'Afganistan uns 700 soldats espanyols col·laboren amb l'exèrcit de Bush. Ens diuen que l'ocupació de l'Afganistan és diferent de la de l'Iraq. És clar que hi ha diferències. Però l'augment de la resistència davant la presència militar estrangera a l'Afganistan, amb cada cop més pèrdues humanes en tots els bàndols --sobretot entre la població civil-- demostra que també hi ha semblances.

Quina és la veritable missió de les tropes occidentals a l'Afganistan? És una missió humanitària i de reconstrucció?

O és una altra ocupació militar, a la qual ens hauríem d'oposar, igual que a l'Iraq?

Una història d'intervencions

El poble afganès té la mala sort d'ocupar un lloc estratègic al món, i d'interessar a les grans potències: al segle XIX, l'Imperi britànic i la Rússia tsarista; després de la segona guerra mundial, EUA i la URSS van fer de l'Afganistan el darrer gran camp de batalla de la guerra freda, deixant el nombre més gran de refugiats del món i prop d'un milió de morts al darrera.

Als anys 80, el país va patir una terrible guerra, quan tropes soviètiques i aliats locals s'enfrontaven amb els mujahidins, una molt variada oposició armada. Els EUA i els seus amics van finançar els sectors més reaccionaris d'aquesta oposició, que va deixar en herència personatges com Bin Laden o grups com Al Qaeda.

Les tropes soviètiques es van retirar el 1989 i tres anys més tard, el govern al qual havien donat suport es va desfer. En arribar a Kabul, els antics protegits dels EUA van començar a lluitar entre ells pel poder durant 4 anys. Aquesta nova matança la va patir la població indefensa, amb desenes de milers de morts només a Kabul, que va esdevenir un munt de runes per sempre més. Per posar fi al caos regnant a l'Afganistan va sortir a escena el moviment dels talibans, apadrinat per fidels amics de Washington com Aràbia Saudí i Pakistan, amb una interpretació molt rígida de l'Islam. Sota el seu control quasi total del país, es van acabar les lluites constants pel poder, així com els assassinats i violacions indiscriminades del període dels mujahidins. Per altra banda, van intentar controlar les vides quotidianes de la gent: les minories ètniques o religioses i les dones, especialment, van patir una repressió molt dura.

Quan els talibans van dominar Kabul, la posició oficial de l'administració nord-americana va ser declarar que esperava que les noves autoritats afganeses “portin el país a un procés de reconciliació nacional (...) cap el restabliment de l'ordre i la seguretat”. Tampoc tenia problemes amb la realitat de les dones afganeses ni la petroliera nord-americana Unocal --la mateixa que avui col·labora amb el govern de Birmània-- ni Halliburton (la multinacional dirigida durant anys per Dick Cheney), que va obtenir els drets per a la construcció d'un oleoducte. El dia 10 de setembre de 2001, a les llistes negres del Pentàgon, ni l'Afganistan era un “país terrorista” (com es classificava l'Iraq d'aleshores o es classifica avui a Síria, Iran i Corea del Nord), ni els talibans eren una organització terrorista.

El 12 de setembre l'administració Bush va apuntar contra els talibans, no per motius humanitaris ni per buscar justícia pels atacs de Nova York i Washington (cap dels suposats suïcides era afganès), sinó per interessos geopolítics, com a l'Iraq.

És una guerra justa i legal?

Segons el ministre de Defensa, José Antonio Alonso: “Estem a l'Afganistan com manen les resolucions de la ONU per garantir la seguretat i promoure les condicions mínimes d'esperança de la societat”.

El govern espanyol intenta fer una distinció entre la ISAF (la Força Internacional d'Assistència a la Seguretat, on participen les tropes espanyoles), que té mandat de l'ONU, i l'operació obertament militar liderada per EUA, “Llibertat Duradora”, que no en té.

Però les dues operacions estan sota el comandament d'EUA, que no fa cap distinció important entre les operacions. Hi ha, com a molt, una divisió de treball entre la ISAF --formalment controlada per l'OTAN-- i Llibertat Duradora, dins de la mateixa missió global.

I fins i tot si les operacions de la ISAF fossin innocents, la participació de tropes europees afavoreix i complementa les tropes dels EUA per a l'operació Llibertat duradora.

Una operació de reconstrucció?

El mite més gran de l'ocupació de l'Afganistan és que s'està reconstruint el país.

El General José Enrique de Ayala --militar espanyol amb experiència a la regió-- ha reconegut que, després de sis anys d'ocupació: “Els serveis essencials --aigua potable i electricitat-- continuen sense arribar a la majoria de la població fora de Kabul i no s'ha aconseguit millorar el nivell de vida dels afganesos.”

De fet, la “reconstrucció” a Kabul tampoc és allò que vol o necessita el poble afganès. S'han construït el centre comercial “Kabul City”, a l'estil nord-americà, i l'Hotel Serena, de 5 estrelles, que cobra fins a 1.200 dòlars per nit a un país on un metge amb prou feines guanya 40€ al mes. Mentre, a la majoria dels habitants de la capital encara els falten els serveis bàsics.

La realitat de la reconstrucció és que, igual que a l'Iraq, gran part dels diners acaba a les mans de multinacionals estrangeres, principalment dels EUA.

S'han alliberat les dones?

L'argument que va convèncer moltes persones que normalment s'oposen a les guerres a donar suport a la invasió de l'Afganistan era que s'acabaria amb el patiment de les afganeses.

Un altre cop, la realitat ha desmentit les promeses.

Part de l'explicació és que el govern imposat per l'ocupació inclou molts antics senyors de la guerra que comparteixen les actituds dels taliban respecte les dones.

I no hem d'oblidar la continuada “guerra contra el terror” duta a terme per EUA, que provoca cada cop més víctimes civils, moltes d'elles dones.

Però la causa principal per la falta d'una millora real per a les afganeses és l'absència d'una reconstrucció real.

Com deia una afganesa: “Poc ha canviat per a nosaltres des de la caiguda dels taliban. Sempre parlen de lliurar-nos del burka . La realitat és que el burka no és el problema; el problema és la falta de seguretat, falta de treball, falta d'educació i de sanitat. Si tenim aquestes coses podrem arreglar el tema del burka ; algunes dones seguiran portant-lo i altres se'l podran treure o portar altres tipus de cobriment islàmic com fan a les zones rurals.”

Si hi ha una esperança d'un alliberament per a les dones afganeses, aquest procedeix dels esforços de les mateixes afganeses --i afganesos-- que lluiten per canviar la situació. El seu alliberament no vindrà de l'ocupació.

Acabar amb les drogues?

Al tram final del domini dels talibans, la producció de l'opi es va reduir molt. Després de l'ocupació, l'Afganistan ha tornat a produir-lo en massa, passant a ocupar el primer lloc de producció mundial.

Això és en part, perquè els senyors de la guerra se n'aprofiten per enriquir-se. Però també perquè el cultiu de l'opi es l'única font d'ingressos possible i fiable per a moltes famílies camperoles afganeses. Les operacions dutes a terme per les tropes d'ocupació, en eradicar els seus cultius, condemnen les famílies pageses a una vida encara més miserable i les endeuten encara més amb els cacics.

Caldria un programa d'ajut per desenvolupar una agricultura centrada en la producció d'aliments per a les necessitats locals, però això aniria contra les polítiques que impulsen el Banc Mundial i l'FMI arreu del món.

De totes formes, la morfina, producte de l'opi, té usos mèdics molt importants i en cal més als països pobres. Mentre que l'abús de les drogues com l'heroïna, il·legal als països occidentals, és un problema social autòcton, no és responsabilitat dels camperols afganesos.

Amb la retirada tornarien els talibans?

Segons el ministre Alonso, la retirada de l'Afganistan suposaria el retorn del règim dels talibans.

De fet, la majoria de la resistència a l'Afganistan no té res a veure amb els talibans. Molts dels atacs a les tropes els duen a terme grups de camperols que s'oposen a la presència al seu país dels exèrcits d'ocupació. Aquests són responsables de cada cop més matances a civils --igual que ho són les forces privades de seguretat, com Dyncorp, companys d'armes dels igualment infames Blackwater-- i els seus avions bombardegen de forma rutinària àrees poblades de civils amb bombes de 1000 kg. Abans de la invasió de 2001, gran part de la població afganesa estava farta dels talibans. Aquestes atrocitats provoquen que tornin a guanyar suport.

Evidentment, la situació a l'Afganistan és molt dura, i no hi ha solucions fàcils. Però està clar que, tant a l'Iraq com a l'Afganistan, com més duri l'ocupació, més oposició i patiment produiran. Les tropes occidentals porten ja 6 anys al país, i la situació no està millorant, sinó tot el contrari. L'única possibilitat d'una millora passa per retirar les tropes estrangeres, i deixar de donar suport econòmic, diplomàtic i militar als senyors de guerra que hi ha actualment al poder (alguns dels quals, de fet, provenen dels talibans).

De totes formes, no els toca als països occidentals decidir qui ha de governar Afganistan. La gent afganesa ha de decidir el seu futur per ells mateixos, i això no ho poden fer sota l'ocupació ni amb les ingerències estrangeres.

Quina és l'alternativa?

Evidentment, acabar amb tres dècades de guerra no serà un procés fàcil, però la millor contribució per acabar amb la guerra és retirar les tropes, perquè la població afganesa pugui buscar una solució política.

És evident que Afganistan necessita ajuda, però no necessita més intervenció interessada per part de les potències estrangeres.

Si només una part dels diners que s'han dedicat a envair i ocupar el país es dediqués a una reconstrucció real, Afganistan podria donar un gran pas endavant. Si tots els projectes no estiguessin controlats per empreses nord-americanes --moltes d'elles en mans d'amics de Bush i Cheney--i la pròpia gent afganesa se'n fes càrrec, podrien tenir hospitals, escoles i carreteres que funcionessin, i a un cost molt més baix.

Així, una altra part d'aquests diners es podrien gastar en millorar els serveis socials a l'Estat espanyol.

No hi ha motiu per pensar que el poble afganès sigui menys capacitat per construir el seu propi país que altres pobles del món, només cal que se'ls deixi fer-ho, sense ingerències.

La participació espanyola

L'exèrcit espanyol està present a Kabul, a l'Equip de Reconstrucció Provincial (PRT) de Qala-i-Naw i a una base de suport avançada i a la Caserna de Coordinació Regional a Herat. Actualment, un total de 705 efectius espanyols participen a l'ocupació de l'Afganistan.

Aquesta participació és molt cara. En termes humans, fins ara, han mort 85 militars de l'exèrcit espanyol destinats l'Afganistan. En termes econòmics, l'Estat espanyol va gastar gairebé 240 milions d'euros --40 mil milions de les antigues pessetes-- a la missió de la ISAF, només en els nou primers mesos de 2006.

Aquesta enorme despesa militar contrasta amb una inversió molt més minsa en la reconstrucció. Més del 90% dels diners gastats per l'Estat espanyol a l'Afganistan es dedica a fins militars, i menys del 10% a fins civils. A més, ni un euro del govern espanyol destinat a la “reconstrucció” surt fora dels límits de la remota província que tenen assignada.

Mirant les xifres d'una altra forma, el 2005, l'Afganistan va representar més del 53% de la despesa militar espanyola a l'exterior, però només el 0,75% del total de l'acció humanitària espanyola.

Siguin quines siguin les intencions dels soldats, el perquè de la missió espanyola no es troba en objectius humanitaris. Més aviat, sembla que la permanència a l'Afganistan representa un intent per part del govern de mantenir el seu prestigi com un poder important a l'escenari mundial, i específicament a l'OTAN. Si la retirada de l'Iraq va suposar la pèrdua de prestigi internacional segons Aznar, Bush i Blair, per a la població del món, incloent la dels EUA i Gran Bretanya, va ser tot el contrari.

Què podem fer?

Hi ha molta confusió respecte a l'ocupació de l'Afganistan, en part perquè els arguments per a la retirada són gairebé absents dels mitjans de comunicació.

Tot i això, hi ha una creixent majoria de la població de l'Estat espanyol contrària a l'actual participació a l'ocupació de l'Afganistan.

Segons les últimes xifres del Real Instituto Elcano (juny de 2007) el 49% dels entrevistats estava a favor de retirar totes les tropes, i un altre 9% a favor de reduir-les. Només el 34% estava per mantenir-les, i un 3% per augmentar la presència.

Unes xifres encara més recents, d'un sondeig fet per a La Vanguardia l'octubre de 2007, mostren un 56% de la població a favor de la retirada de les tropes.

Aquest és el context en què el ministre Alonso anuncia l'enviament de 52 efectius més a l'Afganistan.

Aquest full explica que la presència militar a l'Afganistan fa que el món sigui un lloc més perillós, i no respon a les necessitats ni als desigs del poble afganès.

Una retirada de les tropes espanyoles podria ser el primer pas per desprestigiar tota l'ocupació de l'Afganistan. Així debilitaria la guerra de Bush a tota la regió i ajudaria a acabar amb l'ocupació a l'Iraq i a reduir el risc --actualment molt alt-- d'un atac a l'Iran.

Actualment, no vivim protestes en massa de 2003, contra la guerra a l'Iraq, però en el fons els motius són els mateixos que llavors. Ens toca tornar a explicar allò que vam dir el 2003:

L'ocupació no és la llibertat

Les bombes no porten la democràcia

Fora les tropes de l'Afganistan

Més informació

Afghan Victim Memorial Project: http://avmp.info

RAWA, Associació revolucionària de dones de l'Afganistan: www.rawa.org/spanish.htm

Defense Committee for Malalai Joya (Comitè de defensa de la Malalai Joya): www.malalaijoya.com

Plataforma Aturem la Guerra

Continuem treballant contra les guerres i les ocupacions a l'Orient Mitjà. Participa amb nosaltres!

Plana web: www.aturemlaguerra.org

Correu electrònic: info@aturemlaguerra.org

Llista de correu: www.grups.pangea.org/mailman/listinfo/llista-aturemlaguerra

Passatge del Crèdit, 7, pral, Barcelona 08002 • 10-14h / 16-19h • Tel. 93 301 0171

Ajut econòmic a la Plataforma: 2013-0371-85-02009 57332