estelnegre | 22 Setembre, 2008 11:20
Tot seguit us aportem el
testimoni d’un activista de 32 anys que en
primera persona ens relata com ha decidit plantar cara al poder
econòmic de la
banca
Escric en
aquestes pàgines per fer públic que he expropiat
492.000 euros
a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions
de crèdits. Incloent
interessos de demora, la xifra actual del deute és de
més de 500.000 euros que
no pagaré.
Ha estat
una acció individual d’insubmissió a la
banca que he realitzat
premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els
diners a
iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem
començant a viure, i
que tractin de construir una alternativa de societat.
Es tracta
d’una acció aliena a cap tipus de
violència, que reivindico
com una nova forma de desobediència civil, a
l’alçada dels temps que corren.
Quan el finançament al consum i
l’especulació són dominants a la nostra
societat, què millor que “robar” als que
ens roben i repartir els diners entre
els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?
Com
he pogut aconseguir tants diners sense propietats
ni avals?
Després
d’algunes investigacions i proves, a la primavera del 2006,
vaig
començar a tirar endavant de manera definitiva aquesta idea
fent creure segons
el cas als diversos bancs, caixes i establiments financers de
crèdit (EFC) que
em volia reformar el pis o comprar un cotxe. En alguns casos,
també a través
d’un empresa creada a fi de poder justificar determinades
inversions com la
compra de material audiovisual per una productora.
L’avantatge de demanar un
préstec des d’una empresa és que el
deute com empresa, encara que sigui una empresa
unipersonal, no apareix al teu historial de deute personal, de manera
que pots
anar augmentant l’endeutament indefinidament sense que el
CIRBE (sistema
d’informació sobre deutes del banc
d’Espanya) ho detecti. Hi ha altres maneres
de no sortir al CIRBE, que explicaré a qui vulgui realitzar
una acció amb una
finalitat similar a la meva.
Aquests
préstecs eren demanats sense cap garantia ni d’una
altra persona
ni de cap propietat, només amb la meva signatura. Amb una
professió inventada i
una bona nòmina falsa que feia creure que guanyava de sobres
per accedir al
finançament. El quid de la qüestió
és que els bancs no tenen manera de
comprovar si un full de nòmina que els presentis
és real o no, sempre que
l’empresa i la persona existeixin realment.
També
calia presentar els extractes bancaris adequats, que aconseguia
fent moure els diners de comptes d’empresa a comptes
personals a través de
transferències de nòmines per simular ingressos
personals, que els bancs es
creien. En alguns casos em demanaven el contracte de treball, la
declaració de
renda o la vida laboral. A les meves empreses els demanaven les
declaracions d’
IVA trimestral i, quan ja tenien més d’un any,
l’impost de societats.
A tot
això s’hi pot respondre adequadament, i de vegades
amb informació
real. Si no, amb una impressora, fotocopiadora, unes estisores i celo
es fan meravelles!
En alguns casos, vaig haver de comprar el cotxe pel qual havia demanat
el
préstec, i després m’ho vaig vendre tot
abans de deixar de pagar perquè no m’ho
poguessin embargar i així tenir més calaix per
finançar les lluites.
Sobtarà
que hagi aconseguit això, 492.000 euros sense avals ni
garanties, en un context de contracció del
crèdit. És una demostració de com la
banca promou l’endeutament de les famílies per
sobre de qualsevol control i
mesura de prevenció del risc i de sentit comú.
Com apunt,
hi ha un fet que ens pot fer entendre les possibilitats i
oportunitats que hi ha per aquest tipus d’acció:
els bancs i les entitats
financeres necessiten donar crèdits, perquè
és una de les seves maneres
principals d’obtenir beneficis i perquè, com hem
explicat en un article
anterior, el sistema financer necessita que cada vegada es signin
més crèdits
per a poder crear cada cop més diners. És una
roda que no pararà fins que col·lapsi
el sistema. I nosaltres, en lloc de mantenir la roda demanant
crèdits per
produir o per consumir, tenim la oportunitat i la responsabilitat de
posar-hi
pals, fent-los creure que volem crèdits i que
així podran crear aquests diners
gràcies a nosaltres. Després, en no tornar els
préstecs, fem desaparèixer
aquests diners i els que s’havien creat del no res, amb la
garantia que havíem
signat de retorn dels deutes. Aquest sistema funciona a partir de la
confiança,
i si de maneres com aquesta sabem sembrar desconfiança,
podrem aturar-lo.
Per
què aquesta acció?
Aquesta
crisi que s’ha explicat en articles anteriors, especialment
en
la seva vessant energètica, era de preveure. Fa tres anys
vaig conèixer les
reflexions del pic del petroli i vaig pensar que en el moment en
què es
desencadenés la crisi seria fonamental estar preparats.
Aquesta podria ser una
oportunitat per al canvi social, un moment que s’havia
d’aprofitar. Però si no
ens preparàvem, el futur podria ser molt pitjor encara que
el que ara tenim, donat
que la gestió de l’escassetat feta des de poders
econòmics i polítics podria
portar a un nou feixisme.
Sovint un
dels inconvenients que tenim quan parlem de transformació
social en l’actualitat és que ens costa
identificar els enemics principals. No
en va s’ho fan venir bé perquè costi
identificar-los. Com hem vist en l’article
que parlava del sistema financer, hi ha mecanismes amagats i perversos
que fan
que una minoria controli la creació de diners, i a partir
d’això fan ballar el
sistema econòmic al ritme que els interessa. Desemmascarar
aquesta minoria,
aquest sistema bancari que ens porta al col·lapse
ecològic, em semblava
fonamental i va ser una motivació clara a l’hora
de realitzar aquesta acció
d’insubmissió financera i fer-la
pública.
Una altra
raó de pes va ser poder enfortir els moviments socials
perquè
es puguin preparar per la crisi, assajant les alternatives que poden
convertir-se en l’exemple d’una forma de vida
viable quan aquesta esclati.
Trobava que per això calien més diners dels que
podem aconseguir per altres
mitjans, ja que, segons la meva experiència en els moviments
socials, un dels
factors limitants importants dels projectes transformadors ha estat
sempre la
manca de capacitat econòmica per a tirar endavant projectes
estratègics que es
puguin iniciar quan es cregui convenient i mantenir amb el temps.
Hi ha
alternatives de societat que comencen a posar-se en marxa des de
la pràctica i sense idees massa preestablertes. Hi ha moltes
iniciatives que,
des de l’autonomia i l’autogestió, estan
començant a practicar les formes de
vida en què creuen com a alternativa al sistema capitalista
actual. Hi ha
esforços clars i decidits per coordinar-se i organitzar-se
conjuntament en
xarxa, per començar a posar en pràctica un altre
model de societat. El camí
està iniciat, i ara cal mantenir-lo i donar-li
força.
A
qui han anat els diners?
Un cop
pagades comissions, interessos, notaris, impostos i despeses
diverses relacionades amb l’acció que no
són part dels diners disponibles per
al canvi social, van quedar uns 360.000 euros que s’han
destinat a diverses
accions i iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi
sistèmica
(energètica, alimentària,
econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un
ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en
societat
mentre s’enfronta al model capitalista actual, amb
l’objectiu de substituir-lo.
No en
donaré detalls en aquest escrit per no posar en problemes a
projectes que han rebut aquests diners sense ser-ne responsables,
però confio que
la memòria de les persones amb qui he compartit estones en
els últims temps
activarà el boca-orella que farà que molta gent
pugui saber del cert que la
destinació dels fons ha estat orientada en aquest sentit.
Una
crida a l’acció
Aquesta
acció vol ser sobretot una crida perquè
cadascú es plantegi el
que pot i vol fer per canviar l’estat de les coses entre el
que sigui possible
o fins i tot el que semblaria impossible...
Si jo he
realitzat aquesta insubmissió financera, arriscant la meva
llibertat per demostrar que el sistema econòmic
és més vulnerable del que
sembla i per aconseguir tots aquests diners per a la
construcció
d’alternatives, potser moltes altres persones poden fer
alguna cosa més si
creuen en sí mateixes, si saben alliberar-se de les falses
pors en què se’ns
educa premeditadament dins del sistema i pensen decididament que
només des de
la gent, des de baix, podem canviar l’estat de les coses.
Posant com
exemple l’estil d’acció que jo he fet,
potser cadascú, segons
el seu context personal i econòmic, pot adonar-se que hi ha
coses que estan al
seu abast:
* Les
llogateres, que patiu l’encariment dels preus (que acostuma a
venir després de l’encariment dels preus de
compra), podeu ajuntar-vos per
tirar endavant una vaga de lloguers com la dels anys 1930 i 31; em
consta que
ja hi ha gent que està pensant sobre això... * *
Si esteu pagant una hipoteca
des de fa pocs anys, i us queda molt de temps de treballar en una feina
que no
us agrada, potser podeu deixar de pagar la hipoteca i okupar casa
vostra. Si ho
feu soles potser tindreu un problema, encara que no més gran
que el que ja
teníeu, i a més podreu plantejar-vos de
dedicar-vos al que us agradi i sigui
coherent amb les vostres idees i vocacions. Si molta gent
s’organitza, serà la
banca la que tindrà el problema... * * Si ja aneu
camí d’haver de viure sense
comptes bancaris, perquè us han posat una pena-multa (que
tant abunden ara) que
no voleu pagar, per què no expropieu alguns diners a la
banca abans que arribi
el moment de deixar de tenir comptes corrents?
Això
sí, amb aquestes diverses opcions i d’altres que
se us poden acudir
sereu morosos tota la vida (o mentre aguanti el sistema financer en
crisi), de
manera que seria aconsellable que us ho penséssiu com idea
acompanyada d’un pla
personal per viure d’una altra manera, sense comptes corrents
ni propietats.
Ara
bé, si no podeu o no voleu realitzar cap de les accions
anteriors,
hi ha dues coses més senzilles que tothom pot fer i hauria
de fer com més aviat
millor: No demanar cap crèdit i treure els diners del banc.
Mantenint préstecs,
targetes de crèdit i comptes corrents, estem sent
còmplices d’uns bancs que són
el cor d’un sistema capitalista que està sembrant
la destrucció del planeta, la
pobresa i l’esclavatge de les nostres vides arreu. Treure els
diners del banc
és una cosa que qualsevol persona pot fer si simplement
s’organitza una mica
per gestionar els seus pagaments i cobraments d’una altra
manera.
I si
aquesta crida t’arriba tard perquè hi ha deutes
que no has pogut
pagar i ja apareixes en llistes de morositat dels bancs...
Perquè no em
contactes i muntem un sindicat de morosos? Que hi ha més
persones moroses que
aturades... i viure sense comptes corrents és un art que
valdria la pena compartir!
El
que faré a partir d’ara.
Mentre
escric aquest text encara no hi ha cap acusació penal en
contra
meva, fet que prova que he pogut realitzar l’acció
fins el final fora de cap
control ni sospita policial. Tot i això, segons el sistema
judicial espanyol (i
sense comptar amb la seva motivació ètica), a
partir d’aquesta “confessió”
se’m
podria acusar d’estafa major (que es considera a partir de
50.000 euros) i
d’insolvència punible (també anomenat
aixecament de béns). Per la primera
acusació se’m pot demanar entre 2 i 6 anys de
presó, i per la segona entre 1 i
3 anys.
Així,
he preferit reivindicar aquesta acció públicament
com a
desobediència civil perquè tothom pugui saber el
que es pot fer i per
qüestionar el propi sistema financer, i no pas amagar-ho com
em recomanaria
qualsevol persona que pensés primer en la meva integritat
personal.
Ara
bé, donat que la meva posició és
clarament de reconeixement i
defensa moral i política dels fets, i donat que no penso que
el sistema
judicial estigui legitimat per jutjar-me (com a part d’un
sistema polític
totalment antidemocràtic en quant a dependència
dels mateixos poders econòmics
que denuncio amb la meva acció), he decidit acompanyar
aquesta explicació
pública dels fets amb la meva desaparició
física. D’aquesta manera evitaré que
possibles represàlies contra la meva llibertat o el meu cos
m’impedeixin seguir
defensant i explicant aquests fets públicament, i
seguiré actiu en els
moviments socials a partir de la participació virtual mentre
sóc físicament en
algun altre lloc del món on pugui també
participar en les lluites socials.
Més
endavant, em reservo la possibilitat de tornar a aparèixer
físicament en territori català, si es demostra
que la societat civil catalana
està preparada per defensar la llibertat dels qui ens
enfrontem públicament als
poders econòmics i polítics de la nostra societat.
I si algun
dia, per voluntat meva o no, sóc jutjat, aviso que
l’únic
veredicte que acceptaré serà
l’absolució per consideració del
tribunal que la
meva acció no és constitutiva de delicte, a causa
de la seva motivació ètica i
solidària en contra dels actors que més mal fan a
aquesta societat i en pro del
bé comú. Fora d’això, no
negociaré penes menors per evitar complir condemna, ni
pagaré una fiança, ni multa, ni
negociaré el deute. Si l’estat és
incapaç de
sortir de la pressió dels poders fàctics, que
tothom ho vegi mantenint una
persona com jo a la presó.
Des
d’ara podreu conèixer la meva identitat i
contactar-me al web www.17-s.info.
on també podreu trobar informació més
detallada.
La
fusió entre dues tradicions activistes
Aquesta
acció, tot i ser innovadora, no surt del no res,
històricament
activistes de moltes tendències s’han arriscat pel
be comú des de fora de la
legalitat vigent, ja sigui realitzant accions contra la banca per
finançar les
lluites, ja sigui realitzant accions públiques de
desobediència civil per
transformar quelcom. En el camp de les expropiacions
bancàries, la tradició
arranca a principis de segle XX, en països com
França i Itàlia, i també a
l’estat espanyol, per exemple amb l’espectacular
l’atracament al Banc d’Espanya
a Gijon pel grup de Los Solidarios, el 1923. Personatges
mítics de la nostra
història com Durruti, Quico Sabaté o Salvador
Puig Antich, han participat en
accions d’aquests tipus, les quals sempre són
perilloses doncs es posa en joc
la vida tant dels participants com dels treballadors de les sucursals.
Altres
mètodes clandestins, més segurs per a les
persones però complicats, han estat
la falsificació de moneda o de txecs de viatge. Per aquesta
última acció contra
el Citybank es va donar a conèixer el món Lucio
Urtubia, qui encara es viu i
que recentment ha realitzar varies xerrades en el territori
català per presentar
el documental biogràfic «Lucio, el anarquista
irreductible».
L’estratègia
de la desobediència civil arranca al segle XIX de la
mà de
Henry Thoreau i es fa coneguda mundialment a través de
figures com les de
Gandhi i Martin Luther King. A l’estat espanyol no
comença a valorar-se la
desobediència pacífica com a possibilitat fins
després de la mort del dictador
Franco, amb alguna destacable excepció, com fou el cas de
Lluís Maria Xirinacs.
Des dels ‘80, alguns dels moviments socials més
reconeguts com la reeixida
insubmissió al servei militar i el moviment
d’okupacions es basen en aquesta premissa
desobedient.
Una de les
dificultats del punt de trobada radica en que parteixen de
situacions oposades. La primera necessita de clandestinitat, la segona
és una
acció pública que basa la seva força
en el suport social i la legitimitat de
les accions. L’acció que ens ocupa avui les pot
fusionar perquè té dues parts.
La part d’acció directa, ja s’ha dut a
terme i el seu secret ha permès l’èxit
de l’acció. La desobediència civil
comença avui, amb la confessió i defensa
pública que en fa l’autor, qüestionant
seriosament la legitimitat moral de la
banca.
Si aquest exemple quedarà en un cas aïllat o si serà la llavor per una nova estratègia d’acció, ja sigui pública o amagada, ho dirà el temps. La paraula la tenim cadascuna de les persones que volem canviar les coses.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |