Ateneu Llibertari Estel Negre

El passat mes de juliol de 2010, quatre treballadors de l’empresa informàtica Tecnocom van crear el Sindicat de Treballadors d’Informàtica i Consultoria (STIC): José Manuel Fariña Pazos, Francisco Belinchón Tenes, Pilar Gutiérrez Cuesta i Amaya Antón d'Àvila (BOE)

Aquestes quatre persones formen part d’un grup de ex - delegats de CCOO liderat per Juan Antonio Aguilar Santillana que ha recorregut diversos sindicats (CCOO, CGT ) en l’últim any i mitjà.

Juan Antonio Aguilar té una àmplia trajectòria política en diferents agrupacions nazis i ultradretanes. Després de passar per Bases Autònomes i l’adreça de Falange Espanyola de les JONS, en les últimes eleccions municipals Aguilar es va presentar amb el Fòrum Verd de Galapagar, una tapadora «ecologista» de la ultradreta madrilenya, recolzada per Falange i Democràcia Nacional.

En les eleccions de 2004, Juan Antonio Aguilar va ser candidat del partit nazi MSR, on va ocupar la seva secretaria nacional fins a 2006. En 2010, va anar el principal testimoni de la defensa dels nazis de l’organització Blood and Honour, però no va poder evitar que l’associació fos dissolta pels tribunals en quedar demostrat que promovien la violència contra els immigrants i la superioritat de la «raça ària».

Recentment el STIC s’ha presentat a les eleccions sindicals en l’empresa Tecnocom aconseguint un bon resultat: 5 delegats d’un total de 28. Juan Antonio Aguilar formava part de la candidatura de STIC en els seus primers llocs.

Aquest no és el primer intent del dirigent ultradretà Aguilar de crear un sindicat sota el seu control: en 2005 va registrar els estatuts de la Unión Sindical de Trabajadores, el sindicat de referència del partit nazi MSR.

Fem una crida a totes les organitzacions sindicals a no deixar-se enganyar sobre l’origen i integrants del STIC i a no col·laborar amb un sindicat dirigit per un líder ultradretà.

«El 2010 el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la producció de biocombustibles.»

Què us sembla? Un fragment d'article d'un d'aquests diaris de premsa groga de color salmó? Un trosset, pescat al vol, d'algun discurs poc profund d'algun dirigent ja sigui del FMI o de l'OMC? El locutor de «Valor afegit» o un qualsevol d'Intereconomía traduït al català? La mínima expressió de les mentides mundials en alimentació en la veu d'algun presentador d'un programa de debat seriós a la Teletrès? O el començament de la classe d'un professor d'Economia d'ESADE o de la Ramon Llull?

Res de tot això sinó tot el contrari.

La setmana passada vaig anar a remenar diners a la caixa on els tenia, una d'aquestes que ara s'anomena CatalunyaCaixa. Després de fer la cua corresponent, la noia que m'atenia em va dir que el nou director em volia parlar. Com que mai no he demanat cap préstec ni hipoteca mai no havia parlat amb el director de cap caixa ni banc. El nou cap d'oficina em va obrir la porta del seu despatx llepant, tal com toca, i després d'encaixar la mà em va fer seure a una butaca negra. Tot feia olor de net, si és que el net fa olor de res. Es va presentar i va anar per feina. Em va dir que els meus diners estaven mal invertits i que m'oferia un dipòsit que es veu que era l'hòstia. Li vaig dir que no calia que jo tenia els diners allà per no tenir-los a casa i ell va insistir que em volia explicar els avantatges dels seus nous productes (es veu que als comptes d'inversió els anomenen així). Com que jo tenia temps i una certa curiositat pel canvi de relacions amb aquest senyor ara que ja no tracten tant amb hipoteques i als desnonaments hi envien els mossos, el vaig escoltar.

Em va proposar invertir els meus diners en un dipòsit anomenat 100% Natural. I el que em va dir i llegir va ser el que heu pogut llegir al començament d'aquest article. «Es tracta d'un 'producte' que es troba en la seva segona emissió com a conseqüència de 'l'èxit' de la primera», em va recalcar.

Ras i curt. El paio aquell m'oferia especular amb aliments com el cafè, el blat de moro i el sucre, que hi invertís i en fes pujar el preu per guanyar-hi diners a la curta. Això -no ho diu la propaganda però passa- farà impossible l'accés a aquests aliments a moltíssimes de les persones que els tenen com a base de la seva alimentació, però no passa res, si els afamats surten per la tele mai no sabrem per què tenen gana. Si han de fugir del seu país, mai no sabrem per què se'n van. I si moren d'inanició mai ningú relacionarà les seves morts amb les nostres inversions.

És evident que els meus pocs euros no faran pujar o baixar el preu de res, però la suma de pocs euros i pocs euros fa molts euros i per tant molts diners per invertir. Per això no els tindran. És capitalisme popular i no en notem les conseqüències però mata més que el terratrèmols i els tsunamis. Per la tele l'anomenaran crisi alimentària i la provoquem des d'aquí, amb la suma de les nostres pròpies petites inversions. I en el súmmum del cinisme fins i tot hi ha qui hi posa noms amb certes reminiscències ecologistes com aquest «100% Natural»...

Jordi Martí Font

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

- Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

- Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.

- El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.

- La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PP$OE

- L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.

- La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.

- Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.

- Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.

- És necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.

Jo puc ajudar.

Sé que junts podrem.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

El Grup d'Estudis Llibertaris Els Oblidats ha publicat Cent anys construint llibertat, amb el subtítol «La CNT a Mallorca 1910-2010». El llibre suposa un esforç encomiable, perquè sobre l'anarquisme ha plogut cendra. Tanta passió com va generar, i tants de somnis truncats sobtadament...! Tot plegat, passió i somnis, s'ha convertit en un material incòmode, fins i tot per als historiadors, perquè les circumstàncies excepcionals de molts de períodes d'aquests cent anys s'han d'analitzar en clau emocional. Em limito a la postguerra: Federica Montseny, des del seu exili a Tolosa de Llenguadoc, recrimina a Quico Sabaté que hagi convertit la lluita contra el comissari Quintela en una qüestió personal. Però és que Eduardo Quintela li havia assassinat dos dels seus germans...! El 14 de març passat va fer anys --concretament cinquanta-nou-- de l'afusellament, al Camp de la Bota, del Iaio, un mallorquí anomenat Pere Adrover Font, nascut a Palma l'any 1911.

El Iaio va tenir una vida de novel·la. Vidrier de professió i resident a Masnou, en esclatar la guerra es va enrolar a Los Aguiluchos, una de les columnes de la FAI que va combatre en el front d'Aragó. El trenta-nou va poder exiliar-se a França i va integrar-se en el maquis tan aviat com el país va caure sota la dominació nazi. Més endavant, una vegada derrotat Hitler, va retornar clandestinament a Barcelona i, entre el quaranta-set i el quaranta-nou, va participar en infinitat d'accions armades contra diverses seus empresarials, sobretot entitats bancàries, amb la finalitat de mantenir el moviment llibertari i d'ajudar econòmicament les famílies dels presos i dels exiliats. Quan va ésser detingut feia part dels Talión, una partida (gang, en anglès, en deien amb el llenguatge policíac de l'època) que va ésser aniquilada completament. Cinc dels membres foren afusellats i, quatre més, condemnats a cadena perpètua. Un dels afusellats, no cal dir-ho, va ésser el Iaio. L'acusaren d'una infinitat de robatoris amb vessament de sang i de la mort d'Eliseu Melis, un delator.

Les notes de premsa, no fan referència als dos atemptats amb explosius que va preparar contra Franco (el primer el 17 de maig del quaranta set i, el segon, el tres de juny del quaranta-nou) i que, en cas de reeixir, haurien acabat, probablement, amb el malson de la dictadura. Pere Adrover va ésser condemnat per atracador. En qualsevol cas, la seva mort va fer córrer més tinta que la d'Eliseu Melis, assassinat al carrer del Bonsuccés, no gaire lluny del de Portaferrissa. A Internet hi ha un missatge d'un nét del Iaio que sol·licita informació sobre l'avi. Però també en cerca, d'informació, el d'Eliseu Melis. L'àvia li havia contat que l'avi, Eliseu Melis, havia estat un lluitador antifranquista.

I no li havia mentit. Melis va passar pels camps de concentració francesos i, després d'entrar clandestinament a Catalunya, va integrar-se a la resistència fins que el comissari Quintela, suposadament sota xantatge, el va convertir en confident de la policia. El seu nét no en sabia res d'aquesta part de la història. Conta que no fa gaire va assistir a la presentació del llibre de memòries de guerra de Joan Català, un guia de muntanya de la Seu d'Urgell, gairebé centenari. I quan, en el torn de preguntes, va demanar-li si havia conegut Eliseu Melis, no va poder ésser més explícit. «El Melis...? --li va respondre-- Quin paio! Ell em va fer tancar a la presó». Ara, ben igual que el nét de Pere Adrover, prega als internautes que li passin informació. Si fa no fa, per a reconstruir la biografia de família. Insisteixo: sobre l'anarquisme ha plogut cendra.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 05-04-11)

Si voleu saber més sobre Pere Adrover Font (El Iaio)

L’Associació Finestra al Sud - S’Altra Senalla d’Inca i la delegació d’Inca de l’Obra Cultural Balear convoquen el «Primer Concurs de relat curt solidari» en llengua catalana, dirigit a joves i adults, que té com objectiu sensibilitzar a la població en la solidaritat mitjançant la creació d’una història curta basada en principis solidaris.

Podran concórrer al premi tots els autors que ho desitgin de més de 12 anys, sempre que l’obra estigui escrita en català, sigui inèdita i no hagi estat premiada en qualsevol altre concurs literari.

Aquesta activitat rep el suport de la Direcció General de Cooperació (Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern de les Illes Balears). També espera rebre el suport de diferents entitats, empreses i comerços que ajudi a incrementar el nombre de premis que finalment s’entregaran.

El termini d’entrega dels relats finalitza el dia 24 de maig de 2011. Es faran dues categories, una per joves (categoria escolar) i una altra per adults. Llegiu les bases adjuntes per tenir tota la informació.

Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l'altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l'alliberament, ens cal buscar-la i construir-la. I dins d'ella, ell n'és una peça clau, la clau de volta m'atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l'home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l'Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat... Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.

Avui pels llibertaris que no saben què són ni d'on vénen, Salvat seria titllat de «segurata» perquè va guardar fusta al moll, mentre deia als burgesos que ells no sabien què era guardar-ne...

Entre els independentistes i punt que no miren més enllà de l'ara, seria un botifler perquè escrivia sovint en espanyol els articles socials, la colla dels d'Humo de fábrica...

Els socialistes del P$OE-GAL i no els de La Justicia Social de Reus,que era on escrivia, li dirien «traïdor», «boig», «traïdor»...

Els altermundistes li dirien que no és bo de dir que no és segura l'ombra de l'Islam, malgrat el vi faci sang i la carn, carn...

I els nens de la seva escala el mirarien cantar -sense entendre res de res- crits de guerra per als adolescents que no eren encara prou grans, tan pocs com en queden... i riurien, perquè no se'l creurien, tan nyicris com era.

Durant trenta anys, de 1894 a 1924, orfe als set anys i acollit al vaixell insalubre de l'Asilo Naval Español, un home entusiasta es va aixecar cada matí per escriure poemes en ondes hertzianes i conspirar per esdevenir germà de la divina acràcia, Gorkià en definitiva i mai amb punt i final. Va somiar en veu alta subvertint les formes, primer, i trencant els límits dels continguts, després. Tanta vida que vessava arreu no podia contenir-se ni prendre camins de seny, ni falta que li feia. Ni contenir-se. Ni tan sols esdevenir una vida mig moderada allunyada de la vida de poeta: «sigueu poetes amb majúscula!». Per tot això era imprescindible, als déus, encomanar-li la mort per tal que la rebés en forma de tuberculosi. I morís després amb el coixí curull d'ous plens de vida nova, que no de serps sinó d'osses majors, majors, majors... en què sexe i revolució eren un. Tal com haurien de ser sempre.

Ara sembla que torna a la primera línia amb una biografia del Ferran Aisa i la Mei Vidal publicada per l'Editorial Base continuació d'aquella dels mateixos autors publicada fa uns anys per Virus Editorial. Fa no res podíem llegir la seva Obra Completa finalment. I ara, també, llegir i mirar i tocar el catàleg de l'exposició, un llibre que visualment hagués agradat fins i tot al mateix autor, sense cap mena de dubte. Tanca l'espai de Salvat l'exposició que fins a principis d'abril es pot veure i gaudir al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona.

Oblidada per una transició del no-res, que era Franco, al poc més que res, que és aquest tros de democràcia burgesa, la vida de Salvat apareix i desapareix de la primera fila a ritme de moda, però tothom qui tingués un mínim de sensibilitat, social, nacional o humana, l'hauria de valorar en la seva justa mesura. Sempre, independentment de les modes.

I fins aquí arriba el que es donava? Doncs no, ja que ben aclarit no es donava res, si no és la consideració de primer dels nostres clàssics al poeta que es va enfrontar a la classe dominant amb les armes de les lletres i l'olor tinta. Que va esdevenir el primer, dels que mereixia els besos primers i sempre va tenir clar que res no és mesquí. Ni cap hora és isarda!

Jordi Martí Font