Ateneu Llibertari Estel Negre

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

Aquí no hi ha direcció i tampoc objectius concrets tot i que vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense imposicions i sense directrius de ningú.

Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i no deixem de llegir els «experts» que ens explicaran les seves teories conspiratòries sobre la intencionalitat del P$OE de fer un cop d’efecte davant unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP... i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no dogmàtics.

Quina feina tenim els «organitzats»? Doncs donar-ho tot perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé, podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res --o molt poc-- i no per això deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on vivim i estimem.

Jordi Martí Font