Ateneu Llibertari Estel Negre

El que segueix és una carta d'Amadeo Martínez Inglés, coronel de l'Exèrcit, escriptor i historiador militar, dirigida al president del Congrés dels Diputats de les Corts espanyoles. Aquesta versió al català de la carta que ha sortit per Internet sembla que està feta per un traductor automàtic; podeu llegir la versió original en castellà aquí.

***

Amb data 23 de setembre de 2005, i d'acord amb quant disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, vaig remetre al president d'aquesta Cambra en la legislatura anterior, senyor Marín, un exhaustiu Informe (40 pàgines) sobre els fets esdevinguts a Espanya en la tarda/nit del 23 de febrer de 1981 (popularment conegut com l'«intent involucionista del 23-F») en el qual, després d'una llarga investigació de més de vint anys, presentava tota una sèrie d'indicis racionals que apuntaven a què el rei Juan Carlos I va ser el màxim responsable de la seva planificació, coordinació, preparació i execució. En conseqüència li sol·licitava la creació d'una Comissió d'Investigació , conforme al que estableix l'article 76.1 de la Carta Magna, que, malgrat el temps transcorregut i amb els màxims poders, estudiés, investigués i analitzés tan menyspreable episodi de la recent història d'Espanya i depurés les responsabilitats (polítiques i històriques, preferentment) en les que va poder incórrer el monarca espanyol.

El gener de 2006, quatre mesos després de la tramesa de l'Informe sobre el 23-F al president del Congrés dels Diputats al vist que aquest no semblava disposat a acusar recepció del mateix i, molt menys, a estudiar-ho o debatre-ho a la Cambra que presidia (encara que em consta que va donar trasllat de l'escrit als diferents grups parlamentaris) vaig decidir enviar el prolix document al president del Senat, senyor Roig, en del Govern de la nació, senyor Rodríguez Zapatero, i a cada un dels presidents de les més altes institucions de l'Estat: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, etc. Cap de les autoritats a les quals anava dirigit el, pel que sembla, "políticament incorrecte" escrit (a excepció del president del Senat, que va acusar recepció a través de la Comissió de Peticions de la Cambra) va contestar al mateix.

En no obtenir cap resposta, tant del president Marín com dels presidents de les més altes institucions de l'Estat, any i mig després, amb data 23 de febrer de 2007, vaig presentar en el Congrés dels Diputats el mateix Informe sol·licitant de nou la creació d'una Comissió que investigués el presumpte cop d'Estat del 23-F; vesteixo, a més, l'ocorregut en aquesta Cambra el dia 23 de febrer de l'any anterior, data en la qual es complia el 25è aniversari de tan desgraciat esdeveniment, en rebutjar de ple alguns grups parlamentaris la nota institucional que pretenia difondre el president i que, com venia sent costum en els últims anys, assenyalava al rei Juan Carlos com a suprem i únic "salvador de la democràcia i les llibertats del poble espanyol" posades en perill pel colpista Tejero.

Com a conseqüència de tot l'anterior i conscient de què el Congrés dels Diputats, amb el seu senyor president al capdavant, i la resta d'autoritats a les quals havia dirigit el document mai s'anaven a molestar en acusar recepció del mateix (si les seves senyories no volen debatre assumpte tan espinós que ho faci l'opinió pública, primer nacional i després internacional) , he decidit publicar totes les meves investigacions sobre el rei Juan Carlos en forma de llibre ("Juan Carlos I, l'últim Borbó". Styria. Febrer 2008), un extens treball sobre la vida del monarca espanyol en el que analitzo, després de molts anys d'estudi i dedicació, no només el ja comentat assumpte del 23-F sinó algunes de les nombroses i greus irregularitats polítiques, militars, familiars, econòmiques.. . que ha protagonitzat, primer en la seva joventut i després al llarg dels seus trenta-dos anys de regnat. Moltes d'aquestes irregularitats són, òbviament, delictes presumptes i greus que no han de quedar amagats, de cap manera, sota la catifa de la història. Com els que relaciono a continuació:

1r. - Un intent de cop d'Estat, ja que a hores d'ara està fora de tot dubte que, a la tardor de 1980, va donar el vistiplau als seus militars cortesans (els generals Armada i Milans) que planifiquessin, organitzessin, coordinessin i executessin una maniobra il·legal i inconstitucional polític-militar-institucional (el 23-F ja comentat), d'acord amb determinades forces polítiques de l'arc parlamentari, a fi de canviar el Govern legítim de la nació espanyola i frenar amb això un cop militar de l'extrema dreta castrense. Maniobra que després seria abandonada per ell mateix i els seus companys polítics davant de l'estrafolària entrada del tinent coronel Tejero en el Congrés dels Diputats, posant així seriosament perill de guerra civil a aquest país.

2n. - La posada en activitat, el 1983, dels batallons de la mort o grups de terroristes d'Estat denominats GAL (Grups Antiterroristes d'Alliberament) per fer desaparèixer (matar o segrestar) membres d'ETA, saltant-se totes les normes i lleis de l'Estat de dret i usant les mateixes tàctiques i tècniques dels separatistes bascos. Grups d'assassins a sou de l'Estat espanyol que, amb el coneixement i l'autorització del Cap de l'Estat i comandant suprem de les FAS espanyoles, el rei Juan Carlos, serien organitzats i dirigit pels serveis secrets militars (CESID) nodrint-se de funcionaris militars i civils espanyols i mercenaris estrangers.

3r. - Enriquir-se d'una forma exagerada i il·legal fins a convertir la seva família en una de les més grans fortunes d'Europa i el món, rebent sospitoses donacions i crèdits personals des de l'exterior i realitzant substanciosos negocis aprofitant-se del seu omnímode poder institucional i la seva inviolabilitat davant de la llei. El que ha propiciat que en trenta anys la seva fortuna s'hagi elevat, segons prestigioses publicacions estrangeres (a Espanya el mutisme en tot el referent a la família real és absolut), a la importantíssima suma de 1.790 milions d'euros (300.000 milions de pessetes). Xifra aquesta mai no desmentida per La Zarzuela.

4t. - Exercir la corrupció continuada i generalitzada, en rebre i acceptar com a rei i cap de l'Estat regals i donacions multimilionàries d'empresaris i particulars (iots, cotxes, petrodòlars per recolzar la reconquesta de Kuwait...).

5è. - Desviar fons reservats de l'Estat per pagar les seves aventures galants i els xantatges d'alguna de les seves nombroses amants, com el que va haver de fer front a partir de l'any 1994 després de la seva llarga relació amorosa de 15 anys de durada amb una bella vedette de l'espectacle espanyol. Que ens ha costat als contribuents espanyols més de 500 milions de pessetes, pagades amb els fons reservats del CESID, Presidència del Govern i Ministeri de l'Interior.

6. - Un presumpte assassinat (el simple homicidi ja va ser acceptat al seu dia per ell mateix i la seva família) comès en els seus anys mossos, ja que el 29 de març de 1956, amb 18 anys d'edat i sent un distingit cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, amb sis mesos d'instrucció militar intensiva en seu haver-hi i uns altres sis d'instrucció premilitar (expert per tant en l'ús i maneig de tota classe d'armes portàtils de l'Exèrcit espanyol) va matar, estant només amb ell i en circumstàncies molt estranyes que mai no han estat aclarides, d'un tret en el cap procedent de la seva pròpia arma al seu germà Alfonso, de 14 anys, el preferit del seu pare, el senyor Juan de Borbón. Qui, segons molts polítics de l'entorn d'aquest, anava a ser elegit pel comte de Barcelona per succeir-li en els seus drets dinàstics a la corona d'Espanya davant del procedir de Juan Carlos, que ja en aquestes dates manifestava una irregular i cega obediència a Franco amb vista a accedir al tron saltant-se al seu propi pare.

En relació amb aquest tèrbol assumpte (que ha romàs cinquanta anys en el més absolut dels secrets), l'esmentat treball d'investigació en desmunta una després d'una altra totes les hipòtesis teixides al seu dia per la pròpia família de Juan Carlos i el dictador Franco per fer creure els espanyols que tot va ser un desgraciat accident. Suposat accident, que mai no va ser investigat ni per la justícia portuguesa ni per l'espanyola, civil o militar, sent l'homicida en aquelles dates un professional de les Forces Armades espanyoles.

De tots aquests presumptes delictes comesos pel rei Juan Carlos I, que recull el ja repetides vegades treball d'investigació comentat, es presenten abundants indicis de culpabilitat. De la majoria dels quals, d'altra banda, han tingut constància en els últims anys les élites més ben informades d'aquest país (polítics, periodistes, líders socials...) però sense atrevir-se a denunciar-los i, molt menys, a perseguir-los. L'historiador militar que formula el present escrit ha decidit ara donar-los publicitat en forma de llibre per a coneixement de tots els espanyols. Llibre que d'altra banda, passats ja dos mesos des de la seva publicació, no ha estat desmentit en cap dels seus extrems ni per la pròpia Casa Reial espanyola ni per cap autoritat. Fins al moment també, tant el Congrés com els altres poders de l'Estat han "callat i atorgat".

En vista d'això, constituïdes ja les noves Corts Generals sortides de la voluntat popular expressada el 9 de març passat i començat amb això una nova legislatura, em dirigeixo a VEU com a president del Congrés dels Diputats per a, en virtut del que contempla el ja citat article 77.1 de la Carta Magna espanyola, exigir la creació de la ja repetides vegades Comissió sol·licitada parlamentària que procedeixi tot seguit a estudiar i investigar les ja molt clares responsabilitats del monarca espanyol en els fets comentats anteriorment i que resumeixo de nou:

1r. – L'anomenada durant anys "intent involucionista del 23-F" i que en realitat no va ser tal sinó una potinera maniobra borbònica d'alts vols, al marge de la Constitució i de les lleis, per canviar el Govern legítim de la nació en profit de la Corona.

2n. - La creació i organització dels autoproclamats Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), composts per determinats estaments dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit (dels quals el monarca espanyol va tenir coneixement abans que comencessin a actuar a través de documents reservats del CESID) i que van cometre, amb mètodes expeditius criminals, almenys vint-i-vuit assassinats d'Estat i un segrest.

3r. - El sorprenent i ràpid enriquiment de la seva família (en trenta anys ha passat de la indigència més absoluta a disposar d'una de les majors fortunes d'Europa, segons informacions de tota solvència que no han estat desmentides per La Zarzuela).

4t. - L'acceptació continuada de regals i donacions per part de particulars (iots, cotxes...) que lògicament farien els interessats perseguint una mica a canvi.

5è. - Els pagaments amb fons reservats de Presidència del Govern i dels ministeris de Defensa i Interior per enfrontar el xantatge de determinada vedette de l'espectacle espanyol, que disposava de comprometedors vídeos sexuals amb el rei Juan Carlos.

6è. - La desgraciada mort de l'infant D. Alfonso de Borbón en "Vila Giralda" (residència dels comtes de Barcelona a Estoril) el 29 de març de 1956 i que a fil de les anàlisis incloses en el treball de referència deixen bastant clar que el presumpte accident va poder ser en realitat un fratricidi premeditat. Els meus estudis com militar i com a expert en armes deixen molt poques dubtes sobre això. Com tal fet mai no va ser investigat per la justícia (ni portuguesa ni espanyola) exigeixo, com a historiador i ciutadà espanyol, que s'obri un procés aclaridor sobre el mateix, exhumant si és precís les restes de l'infant que reposen al Monestir d'El Escorial i interessant del ministeri de Defensa la documentació que pugui obrar sobre aquell homicidi als arxius de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, a fi de que experts judicials i tècnics en balística i teoria del tret puguin fer les seves avaluacions i aclarir definitivament el misteri que tanca aquell luctuós esdeveniment de la història d'Espanya. I deixant obert el camí perquè els jutges estableixin les responsabilitats penals a què encara s'hagués d'enfrontar Juan Carlos de Borbón, ja que en aquella època no estava cobert constitucionalment per cap mantell d'inviolabilitat o irresponsabilitat i només era un professional de l'Exèrcit espanyol (cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa), subjecte per tant a les lleis penals castrenses.

Responsabilitats que podrien ser de caràcter penal però, amb tota seguretat, històriques i polítiques ja que si es demostrés la culpabilitat de l'actual rei d'Espanya, caldria reescriure amb tota urgència la història d'aquest país.

Fins aquí, senyor president del Congrés dels Diputats, els presumptes delictes comesos per l'actual rei d'Espanya, tant en seu ja llarg regnat com en els seus anys juvenils de cavaller cadet en l'Acadèmia General Militar. Que aquest modest historiador militar i coronel de l'Exèrcit no està disposat que quedin ocults entre les bambolines de la història i sense la seva corresponent condemna, sigui aquesta penal, moral o històrica. Per això li reitero una vegada més la sol·licitud que tots aquests fets siguin estudiats, investigats i analitzats en profunditat, i com més aviat millor, per una Comissió parlamentària (auxiliada pels corresponents experts), ja que sens dubte ha de ser aquest fòrum parlamentari, com a suprema expressió de la sobirania popular, el que promogui inicialment les accions pertinents, de tipus judicial o polític, que permetin aclarir qüestions tan greus i importants. Que afecten al país en general i, sobretot, a la seva història ja que no deixa de ser un autèntic sarcasme i una burla al poble espanyol que ja figuri als llibres d'història d'aquest país com a màxim salvador de la democràcia i de les llibertats dels seus ciutadans aquell que va ser el primer en posar-les en perill autoritzant el cop d'Estat del qual, segons l'angelical teoria oficial, ens va salvar a tots.

Davant d'aquesta Comissió hauria de comparèixer el propi rei Juan Carlos (ja es va demanar la seva presència davant del Tribunal Militar de Campament l'any 1982 perquè contestés a les acusacions de colpisme llançades en seu contra per alguns acusats i testimonis en el cop del 23-F) ja que una cosa és que la seva persona sigui, a dia d'avui, constitucionalment inviolable i no subjecta a responsabilitat i una altra molt diferent el que no pugui i hagi de comparèixer davant dels legítims representants del poble per donar a conèixer la seva versió sobre uns fets gravíssims de la recent història d'Espanya en els quals ell va exercir el paper de protagonista absolut.

I finalment, senyor president del Congrés dels Diputats, si tant aquesta Cambra com els altres poders de l'Estat opten, una vegada més, per prendre's les meves denúncies contra el rei Juan Carlos I a títol d'inventari, és a dir, com si estiguessin formulades contra l'històricament preclar i insigne Alfonso X el Savi en lloc d'a menor glòria del, sens dubte, personatge menys docte i exemplar que en aquests moments ocupa la Direcció de l'Estat espanyol a títol de rei per desig testicular del dictador Franc, aquest historiador militar (que li recordo, per si l'ha oblidat, va ser empresonat i separat abruptament de la seva carrera per un ministre de Defensa de seu partit, el 1990, per reivindicar, amb coneixement de causa, un Exèrcit professional per a Espanya; aspiració que va aconseguir el 1996) es veurà obligat moralment a demanar empara internacional en la instància judicial o mediàtica que estimi oportuna i convenient, inclòs si fos precís el Tribunal Penal Internacional. Perquè no deixa de ser un contrasentit i un horror jurídic que l'Audiència Nacional espanyola, a través del seu "jutge estavella" Baltasar Garzón, es dediqui a perseguir caps d'estat estrangers, presumptes genocides, terroristes i responsables de crims de lesa humanitat, i no hagi trucat si més no a declarar al màxim responsable dels assassinats dels GAL (crims d'Estat que no prescriuen ni n'han de contemplar en el seu enjudiciament inviolabilitat alguna): el rei Juan Carlos I. qui va rebre precisa i abundant informació reservada del CESID en el seu moment (la famosa Acta Fundacional i altres documents) sobre la preparació i prompta posada en execució de l'anomenada "guerra bruta" contra ETA. I no va fer res per evitar-la.

I espero, senyor president, que no prengui aquestes les meves últimes paraules com una amenaça (mai no em permetria semblant llibertat contra el màxim representant del poble sobirà i tercera autoritat de l'Estat) sinó com una respectuosa advertència d'un ciutadà espanyol que ha dedicat tota la seva vida a la defensa d'aquest país, que només ha rebut a canvi repressions i disgusts i que, sens dubte, com li van ensenyar fa ja molts anys en una Acadèmia Militar, no va desistir de lluitar pels seus ideals i conviccions.

Espanya no pot tenir ni un minut més en la Direcció de l'Estat a un home de pèssim nivell moral, homicida confés (que no ha pagat encara pel seu delicte), presumpte assassí i també, en grau de presumpció de moment, colpista, malversador de fons públics i terrorista d'Estat.

Li adjunto, senyor president del Congrés, còpia de l'Informe remès el setembre de 2005 i febrer de 2007 al seu predecessor en el càrrec.

Firmo el present escrit a Alcalá de Henares a 4 d'abril de 2008

Concentració en solidaritat amb Amadeu Casellas, company de la CNT que porta 43 dies en vaga de fam reclamant una sortida a la seva crítica situació d'empresonament, que dura ja més de 22 anys.

Amadeu compleix amb aquest, 22 anys empresonat per lluitar contra l'Estat expropiant bancs durant els anys 70 i 80 per ajudar a finançar les lluites obreres de l'època.

Davant les contínues negatives per part de les autoritats per fer més proper el seu alliberament i davant les pèssimes condicions a les quals es veuen sotmesos els presos de Quatre Camins, Amadeu prengué la decisió de començar una vaga de fam.

Ja són més de cinc setmanes les que porta Amadeu en vaga de fam, cinc setmanes durant les quals l'administració de justícia no ha fet res per solucionar aquesta situació, ni les seves reivindicacions: la reducció de la duració màxima de la condemna i el tercer grau són garanties recollides en les seves pròpies lleis que encara segueixen negant-li.

Per aquest motiu Amadeu va prendre la decisió dràstica de començar una vaga de fam fins a les últimes conseqüències, i fins que no siguin efectives les seves exigències.

L'acte convocat es realitzarà el dissabte 9 d'agost a les 17.30 hores al voltant del Centre Penitenciari de Palma.

Davant el seu silenci, crits als carrers!

Davant el seu joc brut, acció directa!

Llibertat immediata per a Amadeu Casellas!

Més informació

Aquest dissabte 9 d'Agost del 2008 vos convidam a la inauguració de l'exposició «Monstruari 0j0c0j0».  Hi podreu trobar juguetes, autòmats i màquines de so creades pel Doctor Magneto; cadàvers, monstres i mutants recopilats pel Doctor Enfermo i una extensa documentació de retrats a càrrec de Pi Subirats.

Avançada la nit, tindrem l'actuació del DJ Doctor Magneto fins a altes hores del matí.

Inauguració exposició: dissabte 9 d'agost de 2008 a les 21.00 hores

Carrer  Petit, 6 (devora de la plaça) d'Alaró

L'exposició romandrà oberta fins el 16 d'agost de 2008 de les 20.00 a 23.00 hores.

Us hi esperem!

Salut i juguetes!

El dijous 7 d'agost comença el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Zeitgeist (2007)

de Peter Joseph

Zeitgeist és un documental sense ànim de lucre de l'any 2007 produït per Peter Joseph. És un documental a manera d'intrahistoria, intenta partir d'una anàlisi racionalista i històrica de l'estratègia i càlcul polític, de diverses creences religioses i institucions polítiques i econòmiques, en especial el cristianisme, els atacs de l'11 de setembre i la guerra contra el terrorisme, i la Reserva Federal i el sistema financer internacional. El propi títol, Zeitgeist, vol dir «esperit guardià del segle», és a dir, l'experiència del clima cultural dominant. Planteja l'existència de mecanismes de dominació absoluta dins a les institucions de control social convencionals, més que esbrinar si les intencions són ocultes o manifestes, explora els mètodes de convenciment individual i assentiment social de la societat civil davant de seus dominadors. Zeitgeist revela les grans mentides històriques i actuals que ens ofeguen brutalment a tots. Des de la seva publicació gratuïta a Google Video a la primavera de 2007, la pel·lícula ha estat vista més de cinc milions de vegades.

Us esperem a la plaça de l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

El que segueix és una crida a la solidaritat internacional perquè es reformi el Museu Kropotkin.

El Museu Kropotkin està situat a Dmitrov, a la regió de Moscou (Rússia), al lloc on Piotr Kropotkin va passar els últims anys de sa vida i on va morir en 1921. El museu ja existia fins al 1942. Durant els anys de la Perestroïka l'adminstració de Dmitrov va prometre que tornaria obrir l'espai, tancat des dels anys de l'estalinisme. En 1992, en ocasió dels 150 anys del naixement de Kropotkin, la seva antiga casa va ser «alliberada» per a la creació d'un museu dedicat a la memòria d'aquesta figura històrica. Més tard, en 2004 i en 2007, es va parlar molt sobre l'obertura d'aquesta important zona, es va erigir un monument a Kropotkin i un historiador local, R. Khokhlov --ja finat--, va seleccionar materials per a l'exposició permanent del museu. Actualment, a la ciutat treballa altre entusiasta investigador de l'herència de Kropotkin, Ian Prússkiy. No obstant això, les seves possibilitats de treball són força limitades. 15 anys després, l'obertura del museu és constantment ajornada i pensem que l'administració local ho fa a propòsit, ja que considera la figura de Kropotkin políticament sospitosa. L'antiga casa memorial va ser destruït, al·legant el seu estat lamentable. Una rèplica de la casa, sense acabar, es deteriora dia a dia.

Malauradament no podem construir un Museu Kropotkin amb les nostres pròpies mans, ja que necessitem molts recursos que no tenim. Per altra banda, l'exposició col·leccionada per Khokhlov pertany al museu estatal històric de la ciutat de Dmitrov («Kremlin de Dmitrov»). Estem intentar pressionar l'administració local amb la finalitat que acabi la construcció i que es pugui obrir la casa-museu. Hem decidit fet una campanya de protesta i començar enviant cartes als governs local mostrant l'interès per la figura internacional de Kropotkin. El 4 de setembre de 2008, el museu del «Kremlin de Dmitrov» celebra el seu aniversari. Piotr Kropotkin va ser un dels organitzadors d'aquest museu en 1918, per la qual cosa volem cridar l'atenció sobre la forma deslleial d'ajornar l'obertura del museu dedicat a aquest gran pensador.

El que segueix és una carta model. Seria molt interessant que les cartes s'enviessin des d'estaments oficials (universitats, ajuntaments, periòdics, etc.).

S'han d'enviar a la següent adreça:

P.O. Box 13

109028 Moscow (Russia)

O per fax:

7(495) 587-3129

7(496) 223-6971

----

Carta en rus (word)

Carta en rus (pdf)

Funerals de P'otr Kropotkin

Aquest dijous 7 d'agost,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Blanquerna, Bartomeu Pou, Ausias March, General Riera, Batle Massanet, Plaça París, Colliure, Sant Vicenç de Paul, General Riera, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya.

Massa Crítica

971 207 441

Dijous 7 d'agost a les 21.30 hores

Zeitgeist

(2007, Estats Units, dirigida per Peter Joseph)

***

Dijous 14 d'agost a les 21.30 hores

Lucio. Anarquista, atracador, falsificador, pero ante todo... albañil

(2007, Estat espanyol, dirigida per Aitor Arregui i José Mari Goenaga)

***

Dijous 21 d'agost a les 21.30 hores

Resistencias sociales para la defensa de los espacios públicos

(2005, Grècia, producció autogestionada pel col·lectiu Kinimatografos)

***

Dijous 28 d'agost a les 21.30 hores

Llorando sueños

(1996, Mallorca, produït per La Guerrilla i Lusmore-Productioni)

---

01:26:54

(2006, Grècia, producció autogestionada pel col·lectiu +Arte-)

---

La isla de las flores

(1989, Brasil, dirigit per Jorge Furtado)

Tots el actes es duran a terme a la plaça de l'Artesania de Palma

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Educar(nos) és un fòrum on està convidat tothom que estigui preocupat per l'educació de sos infants i que consideri que l'educació en llibertat ha de ser el centre de la formació constant de la infància. Aquesta feina no és senzilla: vivim en un entorn gens favorable (televisió, escola, consum...) i com a persnes imperfectes que som, ens sentim desorientades en la nostra tasca d'educar en llibertat, solidaritat i equilibri.

Per tot això considerem de gran utilitat un fòrum on puguem parlar, consultar dubtes, compartir trucs i experiències d'altres pares i mares que ens puguin orientar. Un diàleg a moltes veus que ha de fer-se des del respecte i des de la humilitat. Respecte a l'hora d'opinar sobre les qüestions que puguin sortir en aquest fòrum. Humilitat a l'hora d'escoltar atentament les opinions i els consell que qualsevol membre d'aquest fòrum ens pugui aportar.

No es tracta, per tant, d'un fòrum acadèmic exclusiu de professionals o d'especialistes, sinó d'un espai on poder expressar-nos lliurement i escoltar les opinions dels altres.

És un lloc sense regles més enllà del respecte mutu i, sobretot, on poder desfogar-nos i comentar algunes de les nostres preocupacions.

Salut i alegria

Educar(nos)

Carta oberta a: Primer Ministre Yasuo Fukuda (Japó), Primer Ministre Stephen Harper (Canadà), President Nicolas Sarkozy (França), Cancellera Angela Merkel (Alemanya), Primer Ministre Silvio Berlusconi (Itàlia), President Dmitry Medvedev (Rússia), Primer Ministre Gordon Brown (Regne Unit), President George W. Bush (Estats Units).

Aquest any, els vuit governs més rics del món (el G8) es reuneixen amb una crisi alimentària global com a teló de fons. Amb els preus dels aliments més elevats dels últims cinquanta anys, els líders analitzen les omnipresents "caresties d'aliments" que amenacen amb desestabilitzar dotzenes de països. Però l'empitjorament de la fam és el resultat de la inflació, no de cap carestia d'aliments. De fet, el món produeix més menjar del que la població mundial és capaç de consumir.

L'origen de la crisi alimentària no és l’escassetat, sinó les fallides polítiques econòmiques defensades llarg temps pel G8, a saber, la liberalització del comerç i de la indústria de l'agricultura. Aquestes polítiques, que tracten el menjar com una mercaderia més que com un dret humà, ens han conduït a un canvi climàtic caòtic, a la dependència del petroli i a l'esgotament dels recursos terrestres i aqüífers de la Terra tant com a l'actual crisi alimentària.

I encara així, en la seva recerca de solucions, el G8 està considerant ampliar el suport a les mateixes mesures que han causat tots aquests de problemes. Al capdavant de les discussions a Japó es troben les crides a majors reduccions de les tarifes, més plantacions d'agrocombustibles, més cultius genèticament modificats i un major ús dels pesticides químics i els fertilitzants sintetitzats a partir del petroli.

Cap d'aquestes mesures pot resoldre la crisi alimentària mundial. No obstant això, sí que poden incrementar els beneficis rècord de les corporacions del sector agrícola. Existeixen solucions viables a la crisi alimentària, però aquestes no sorgiran de l'estreta recerca de beneficis i interessos financers de les corporacions multinacionals.

Des de fa 30 anys, el G8 ha insistit que les corporacions substitueixin els governs en la creació i implementació de polítiques agrícoles nacionals en els països més empobrits del món. Aquesta exigència ni ha maximitzat l'eficiència ni ha reduït la pobresa, tal com prometia. De fet, ha estat el començament d'un creixement agut de la fam i la malnutrició. Com el Banc Mundial mateix ha reconegut en el seu Informe del Desenvolupament Mundial del 2008, el sector privat ha fallat com substitut del govern pel que fa a l'agricultura.

De fet, les corporacions no tenen cap deure legal a reduir la pobresa o combatre la fam en el món. Els governs, incloent el G8 —i no el sector privat— són els únics autoritzats per a resoldre la crisi alimentària global. El marc internacional dels drets humans, que els governs estan obligats a preservar, és el punt de partida obligat per a un New Deal en l'agricultura. En particular, els drets humans dels petits agricultors, la majoria dels quals homes i dones indígenes, han de ser protegits per a afrontar el desafiament doble d'alimentar a la població i protegir el planeta.

Com a dones defensores dels drets humans que treballem amb comunitats situades en la primera línia de la crisi alimentària global, hem fet una crida al G8 a promoure un desplaçament mundial de l'agricultura industrial a la sostenible, i a activar les polítiques econòmiques necessàries per a afavorir aquesta transició.

L'imperatiu de l'agricultura sostenible

L'abril del 2008, l'Observatori Internacional de Ciència i Tecnologia Agrícoles (IAASTD en les seves sigles angleses) va publicar un estudi independent de quatre anys dut a terme per més de 400 experts. L'estudi estava copatrocinat pel Banc Mundial i diferents agències de les Nacions Unides i protegit per més de 60 governs. Aquest informe confirma que l'agricultura a gran escala i químicament intensiva és una de les principals responsables de la pol·lució, del canvi climàtic, la desforestació, la desigualtat social, i de la diversitat agrícola, tant la biològica com la cultural. L'estudi insta a una revisió fonamental de la política agrícola i la seva reconducció cap als cultius sostenibles, incloent l'agricultura a petita escala i l'orgànica.

L'informe del IAASTD inclou nombrosos estudis creïbles que demostren que les granges de cultius orgànics pertanyents a petits propietaris poden produir el suficient menjar per a tota la població mundial i al mateix temps evitar la destrucció mediambiental associada amb l'agricultura industrial.

Ens agradaria emfatitzar que el suport als petits agricultors hauria d'incloure un esment especial a les dones, que són les que produïxen la majoria dels aliments del món. És més, en la major part d'Àfrica, on la crisi alimentària provoca estralls, les dones conreen i processen el 80% dels aliments.

No obstant això, la capacitat d'aquests agricultors està fortament afeblida per les lleis i els costums que discriminen les dones. En molts països, les dones que conreen els aliments que sostenen la majoria de la població ni tan sols són reconegudes com agricultors. Se'ls nega el dret a posseir la seva pròpia terra i són excloses dels programes governamentals que faciliten l'accés al crèdit, les llavors, les eines i la formació.

Per això demanem al G8 que:

· Reconegui la discriminació de gènere com una amenaça a la seguretat alimentària mundial;

· Faci respectar els drets dels camperols d'acord amb les convencions internacionals i les organitzacions sindicals;

· Doni suport a les polítiques nacionals que proporcionin als petits agricultors accés a la terra, les llavors, el rec, el crèdit i altres recursos, així com que faci respectar el dret dels agricultors a prendre decisions sobre l'ús de la terra i la producció d'aliments, i a l'accés a la informació per a prendre-les.

L'imperatiu de les polítiques econòmiques sostenibles

Un New Deal mundial en l'agricultura requereix no solament de diferents maneres de conrear la terra, sinó d'una nova política mediambiental per a la producció alimentària i el comerç agrícola. Les polítiques nacionals, incloent la inversió, la subvenció i la investigació, així com les normes internacionals del comerç, han de ser reconduïdes cap al suport dels petits agricultors i de l'agricultura sostenibles. Amb aquesta fi, el G8 hauria de:

1. Acabar amb la dependència alimentària

El G8, a través del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, ha reclamat als països en vies de desenvolupament que redueixin el seu suport als petits agricultors, redueixin les inversions en la producció d'aliments, retallin dràsticament les tarifes que protegien l'agricultura nacional, desmantellin les fronteres comercials que en un temps van estabilitzar els preus dels aliments i desplacin l'ús de la terra de la producció d'aliments a l'agricultura per a l'exportació.

Els països en vies de desenvolupament van ser forçats a acceptar aquestes demandes com a condicions indispensables per a obtenir els préstecs amb els quals pagar els seus deutes amb les institucions financeres, bancs per al desenvolupament i governs de l'hemisferi nord. És més, és el mateix G8 en gran mida el responsable de la crisi del deute extern, provocada pels enormes préstecs concedits a règims il·legítims i dècades de costosos projectes, tots ells mal concebuts.

Les polítiques econòmiques reclamades pel G8 han destruït els mitjans de vida dels petits agricultors en l'hemisferi sud, deixant milions de persones a la mercè dels mercats internacionals en la compra dels seus aliments bàsics. El canvi dels cultius de la producció d'aliments a la rendibilitat dels mateixos ha significat que les dones, responsables del cultiu d'aliments, hagin perdut l'accés a la terra cultivable més valuosa. Com a resultat, les famílies rurals han perdut la seva principal font de menjar i nutrició.

Les polítiques econòmiques portades a terme pel G8 han anat transformant els països productors d'aliments de l'hemisferi sud en importadors nets d'aliments. En els 60, els països en vies de desenvolupament gaudien d'un excedent en el comerç agrícola de 7 bilions de dòlars a l'any. Avui, gairebé tres de cada quatre països en vies de desenvolupament són importadors nets d'aliments, a pesar de tenir la capacitat per a alimentar-se a si mateixos.

Fem una crida al G8 a:

· Avançar en el compromís parcial realitzat en la reunió del G8 en el 2005 a Escòcia per a la cancel·lació del deute i aprovar de manera immediata i incondicional la cancel·lació del deute a tots els països en vies de desenvolupament;

· Permetre als governs determinar les seves pròpies polítiques agrícoles en consulta amb els seus ciutadans;

· Instituir mecanismes internacionals per a l'estabilització del mercat que protegeixin els mitjans de vida dels agricultors i garanteixin aliments assequibles per a tota la població;

· Donar suport a la crida de Jacques Diouf, Secretari General de les Nacions Unides per a l'Organització de l'Agricultura i els Aliments (FAO en les seves sigles angleses), perquè es possibiliti als països en vies de desenvolupament aconseguir l'acte-suficiència alimentària.

2. Canviar les regles del comerç

Les normes comercials promogudes pel G8 i administrades per l'Organització Mundial del Comerç (OMC) han conduït a la fallida a milions d'agricultors en els països pobres, minat el rol de la dona en l'agricultura i contribuït a l'actual crisi alimentària.

L'Acord de l'Organització Mundial del Comerç per a l'Agricultura prohibeix als governs en l'hemisferi sud proporcionar als agricultors subsidis o llavors a baix cost, entre altres recursos. Aquests agricultors han estat convertits en "un mercat" per a les companyies internacionals de l'agribusiness dedicades a vendre llavors, pesticides i fertilitzants.

Les dones, que tradicionalment són les responsables de la conservació, l'intercanvi i el cultiu de llavors, es troben amenaçades per l'acord de l'OMC relatiu als drets de la propietat intel·lectual. Garantint les patents a les corporacions, l'OMC transfereix la propietat de les llavors -la base per a tota agricultura- de les dones agricultores a les corporacions multinacionals.

L'OMC ha permès als països rics subvencionar l'agricultura corporativa al ritme de mil milions de dòlars al dia. Les subvencions permeten a les companyies amb seu en l'hemisferi nord vendre menjar internacionalment a un preu inferior al cost de producció. Recentment, el Secretari britànic per al Desenvolupament Internacional, Douglas Alexander, va estimar que les subvencions a les companyies de l'agribusiness de l'hemisferi Nord costen als grangers de l'hemisferi sud uns 100 mil milions de dòlars a l'any en concepte de renda perduda, perquè els petits agricultors no poden competir amb el menjar subvencionat importada.

Per això demanem al G8 que:

· Reconegui que el menjar és el primer i més important dret humà, i només secundàriament un bé comerciable;

· Doni suport a un procés per a l'establiment d'una Convenció internacional que resituï l'acord de l'OMC sobre l'agricultura. Una Convenció d'aquest tipus hauria de defensar els drets humans per complet i implementar el concepte de sobirania alimentària, segons el qual les comunitats controlin els seus propis sistemes alimentaris;

· Respecti els drets dels petits agricultors a estalviar i intercanviar llavors entre comunitats i internacionalment;

· Iniciï la conversió dels subsidis agrícoles nacionals de suport a l'agribusiness a incentius per a una agricultura sostenible, incloent les petites granges i les granges orgàniques.

Aquestes demandes reflecteixen els drets i les prioritats dels productors d'aliments mundials, en particular les dones del camp, qui són directament responsables de l'alimentació de la majoria de la població del món.

Una qüestió central de les nostres propostes polítiques és la comprensió que els desafiaments mundials respecte al menjar, el canvi climàtic i l'esgotament dels recursos naturals estan interrelacionats i que han de ser resolts en conjunt. Les polítiques que tracten de resoldre un aspecte del problema aprofundint un altre tan sols empitjoraran la crisi en el seu conjunt. Així passa amb la decisió dels EUA i la Unió Europea de subvencionar la conversió dels cultius d'aliments en cultius per a l'elaboració de biocombustibles: el canvi efectuat segons les demandes energètiques a costa de les necessitats alimentàries ha exacerbat enormement l'actual crisi alimentària.

Instem el G8 a afermar solucions integrades a la crisi alimentària en el marc dels drets humans. Aquest marc, més que el de la recerca de majors beneficis de les corporacions, té tot el potencial per a construir polítiques que puguin resoldre la crisi alimentària mundial juntament amb altres assumptes urgents del canvi climàtic i el desenvolupament que han ocupat al G8.

Cordialment:

Vivian Stromberg, MADRE, EUA; Rose Cunningham, Wangki Tangni Women's Center, Centro de Mujeres Wangki Tangni, Nicaragua; Adriana Gonzalez, LIMPAL, Colombia; Sandra Gonzalez Maldonado, Comité de Trabajadoras de la Maquila Bárcenas, Guatemala; Anne Sosin, KOFAVIV - Komisyon Fanm Viktim pou Viktim, The Commission of Women Victims for Victims, Haiti.