Ateneu Llibertari Estel Negre

Virus Editorial acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia que reuneix alguns dels poemes més singulars de la seva obra Lizania (aventura poètica) editada per Lumen, a l'espera de l'aparició dels últims poemes i pensaments en Lizania (aventura llibertària) que va a publicar la FAL.

---

Com és la teva poesia? És autobiogràfica?

La meva poesia és un missatge. L'autor només és un intermediari. La poesia, tot el que ella implica, està en la natura i la seva obra no és per a ell sinó per als altres. És més: l'obra no neix fins que arriba als altres. D'aquí el greu que és que la cultura, tot el implicat en ella, estigui en mans del poder.

---

Quina relació té aquest «enginyós llibertari» amb el Quixot?

En els seus temps l'anarquisme estava molt lluny d'aparèixer. L'anarquisme és la denúncia de tot poder, de l'estructura dominants-dominats que encara ens determina. L'any 1850 va aparèixer el primer Manifest anarquista que ho deia molt clar: «Cal acabar amb tot poder, amb la política, que és la lluita pel poder, acabar amb aquesta estructura que fa que uns quants ens governin, ens mentalitzin, ens manipulin i si convé, ens sacrifiquin (El que jo anomeno la Pancràcia)». Cal que ens organitzem, però no que uns quants ens organitzin.

---

Com es conquesta la innocència?

No és que haguem de conquerir la innocència, sinó que és la innocència la que ha de poder conquerir-nos. La innocència, és a dir, el que és natural. La natura és innocent. Els éssers humans estem sumits en el que jo anomeno el pou polític, molt lluny de la natura i és la natura el que ens fa humans, el que permet que la nostra espècie aconsegueixi la plenitud.

---

Aleshores com ens conquesta la innocència?

A mesura que ens acostem a la natura, la natura ens va comunicant la seva innocència i va solucionant la descoordinació que ens viu entre el natural, el social i l'individual fins al punt que vivim com si fóssim un fragment del social, des del pou polític en que seguim amb una infinitat d'idees per sobre de les nostres vides oblidant o ignorant que som mamífers, un fragment de la natura com tot el que existeix.

---

I com es surt del pou polític?

Vivim mentalitzats, desviats del que és natural. Els dominants, des dels polítics als religiosos, impedeixen que la nostra ment visqui lliurement, compleixi la seva funció de relacionar-se amb la natura. Vivim desviats de la natura (només ens faltava la «idea» del sobrenatural ...). I aquesta és la llibertat necessària per sortir del pou polític. La idea llibertària és el que ens condueix a això.

---

Com vas arribar a l'anarquisme?

En el meu viure, en aquesta aventura que em viu, s'han fusionat el poètic i el llibertari i així ha sorgit la meva visió de la Acràcia, evolucionant del cristianisme heretat a l'existencialisme i d'ací al comunisme polític fins arribar al humanisme llibertari. El primer vers del meu primer llibre (1950) és: «He descubierto tierra». Amb el temps aquella terra s'ha identificat com la Acràcia, el humanisme llibertari fusionat amb el sentit contemplatiu que sempre m'acompanya.

---

Creus que s'arribarà a aquesta societat sense dominants i dominats?

La pregunta és: creus possible el que ens organitzem construint una societat assembleària, composta d'assemblees humanes, no religioses o polítiques, i coordinades a partir del pensament llibertari?

---

És possible, però no crec en el futur i menys una societat sense poders, l'acràcia.

En efecte. Caldrà veure com evolucionem, si seguim cap a la autodestrucció o cap a una societat assembleària. Ara sortirà un dels meus últims llibres Visión de la Acracia en el qual tracto del que hauria de succeir per canviar l'estructura i com s'hauria de començar.

---

Com veus llavors el futur de la Acràcia?

Es sosté en la fe en l'humà, ja que els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació i execució, bases del domini, sinó que a més som sensibles, creatius i conscients. És clar que es veu difícil, ja que la nostra és una espècie malalta, però d'això es tracta, de curar les nostres ments... En Lizania, a part d'altres escrits hi ha un capítol anomenat «La salvación de la mente o la fín del mundo real político». Per això anomeno a l'anarquisme el comunisme poètic, lluny del religiós, que ens divideix en bons i dolents, i del polític, en amics i enemics, perquè formem una mateixa espècie, perquè realment tots som companys amb els mateixos problemes essencials. Per més numeradors diferents i enfrontats, d'aquí la nostra gran complexitat tenim un denominador comú, formar una mateixa espècie, que l'actual estructura ens impedeix veure. I d'aquí l'«ajuda mútua» llibertària. «La meva pàtria és el món, la meva família, la humanitat» és un dels màxims ideals llibertaris... Hi ha, com veus, molt per a pensar, molt a desmitificar, molt de coordinar, molt a canviar per arribar a veure al poètic com una cosa essencial, no com un simple adorn, i l'anarquisme com un humanisme, no com una altra idea política més.

---

Presentació de Jesú Lizano

Jesús Lizano és un poeta llibertari, nascut a Barcelona, castellanoparlant de família aragonesa, de 80 anys, molt sociable i bon orador.

La poesia d'en Lizano és missatge. Ens comunica el retorn a la infància, a la innocència, a la natura, on les coses són com són, sense màscares, enganys, mentides. Tan en els escrits com amb l'exemple personal, Lizano critica la política i la cultura del consum i ens convida a la cultura de la creativitat, de l'autonomia de cada un, l'ajuda mútua i les assemblees.

L'entrevista la varen fer conjuntament en Joni i jo a casa en Jesús Lizano. El text que presentem és una resum fet pel propi Jesús Lizano a partir d'una llarga transcripció de l'entrevista. Ell ha seleccionat el que ha cregut essencial. Coherent amb la seva forma de pensar, ha tret el que eren preguntes i discussions personals, o que es desviaven massa de la seva obra, per a ell, el tema essencial de l'entrevista. Ens ho deia: «l'important és la meva obra, no l'autor. Les preguntes personals sobren. No són rellevants. Jo dedico la meva vida a la meva obra».

El poeta Jesús Lizano, em recorda alguns vells de la CNT, que vaig conèixer en l'exili de París a la dècada del 70. Eren uns homes especials i dignes, molt diferents a nosaltres. Ells no bevien alcohol, no fumaven, i duien una vida austera, sana, com en Jesús. Gent senzilla, herois anònims. M'agradava escoltar-los. No oblidava que aquells vells anarquistes varen aconseguir una de les revolucions més importants del segle XX.

Jesús Lizano i aquells vells de la CNT tenen en comú una gran fe en l'home, i fe en una futura revolució social. Un intel·lectual estranger va escriure, i amb raó, que no es podia comprendre la revolució espanyola del 1936, i tot el que varen aconseguir els anarquistes, sense tenir en compte que eren gent amb una gran fe , compromís i solidaritat. Tenien fe de que era possible aconseguir el que es proposaven, fe en que era possible canviar el mon, fe en la revolució i que construirien ells mateixos un mon sense dominants i explotadors. Jesús Lizano és també un poeta amb una gran fe en l'home, un poeta i profeta de la gran revolució social sense dominants i dominats, un poeta de l'esperança, un visionari de l'acràcia. .

Sobre la fe en l'home, un últim comentari. Jo, que em considero una persona sense fe i sense creure en el futur, la considero positiva. La fe té un gran potencial i genera força en l'individu i en la comunitat que en té. La fe en nosaltres mateixos és com l'autoestima, ens permet valorar-nos i creure en el nostra potencial, que està adormit. La fe en una societat sense dominants-dominats és el que ens pot ajudar a aconseguir-ho. Ens han inculcat una gran mentida, que ens repeteixen sovint, que els petits grups, organitzacions, sindicats no poden canviar la societat, que els explotats no hi tenen res a fer, que els dominats seguiran dominats perquè ha sigut així sempre, i que el capitalisme com a sistema ens sobreviurà. Fals. Mentides per a mantenir-nos sotmesos. En Lizano, a contracorrent, repeteix tossudament que hi ha futur, que un dia sortirem del pou, del femer, i construirem una societat sense dominants i dominats. Ens deia a l'entrevista que alguns el tracten d'ingenu per anunciar que és possible un mon on tots som iguals, mamífers, i únics, sense explotadors i explotats.

Invito als amables lectors a llegir la seva obra, la millor manera per a conèixer i apropar-nos al mon de Jesús Lizano, poeta de l'acràcia.

Txema Bofill

Catalunya, 113 (gener 2010)

---

Resultat del sorteig extraordinari per a l'Ateneu

---

El número premiat del Sorteig del Nin va ser el 58588, per tant el número premiat dels nostres punts de llibre és el 588.

Per sort el número no s'ha venut i diem per sort perquè la veritat és que la iniciativa ha estat un fracàs absolut, ja que hem venut poquíssims punts de llibre, just per cobrir les despeses. Com a «comercials» som nefasts...

Cada any assistim a la paròdia de la firma dels convenis col·lectius entre sindicats, empresaris i administracions. Consisteix a fer creure al treballador que, després de àrdues deliberacions sobre percentatges per damunt o per sota de l'IPC, algú amb grans ideals i valors, vetlla pels nostres interessos.

Litúrgia, que no té altra finalitat més que aconseguir que l'obrer, com l'esclau o les mules de càrrega, no mori per excés de treball o per manca de manutenció, que estigui sa per a poder treballar i aportar beneficis a l'empresari. Però sobre manera entretingut, perquè no pensi que pugui existir millor forma devida que la de produir per a enriquir altres, o esforçar-se per a treure benefici d'altres.

Els seus amos, per altra banda, saben que l'obrer que no està conforme han de donar-li l'al·licient per a superar-se: i com als asses, li posen la pastanaga davant els nassos, amb tota una escala de categories professionals, perquè entrin en competició pels millors llocs i salaris. I en aquest clima laboral de desconfiança mútua, com a adversaris i no com a col·laboradors, es destrossen per aconseguir els seus objectius d'èxit individual, és a dir: allò que els amos tenien establert per endavant. Així, divideixen i destrueixen els objectius comuns que cohesionen als pobres als obres per a alliberar-los de l'explotació. S'aconsegueix amb això que l'empresa produeixi i obtingui més guanys per a caps i accionistes.

Els amos, en estratègia magistral, han substituït l'amenaça i la tortura per a sotmetre l'esclau, per la competitivitat per a sotmetre l'obrer. Ja no cal témer el capatàs de la plantació brandint l'amenaçador fuet, són els propis companys els que et fondran, si t'interposes entre ells i les metes que els imposen els seus amos.

I mentre els rics estudien per a ser una persona de «profit» en el futur, els pobres treballen i els arrangen el present. En aquest acord «democràtic» en el qual les dues parts col·laboren per un futur millor, perquè cap de les dues parts se senti agreujada, es porta a la pràctica pels obrers... els rics se n'han aprofitat. Una vegada acabades les seves carreres i aconseguits els seus objectius, tornen a reproduir el sistema que els porta al poder i que té sotmesos els obrers. De manera que els rics mantenen en una situació els obrers que no la desitgen, ni per a ells, ni per a cap dels seus fills. Els obrers com els esclaus són tractats com a éssers inferiors.

I no hi ha cap institució que realment vulgui canviar aquesta discriminació, perquè ben igual que pensaren que l'esclavitud o la servitud són estats naturals a segons quines races o col·lectius... les diferències salarials, són fruit d'una mentalitat que considera els obrers éssers inferiors, que segons quins oficis o treballs (essencials) no podem participar del repartiment de beneficis de l'empresa, perquè posaria en entredit una preparació o formació especialitzada durant molts d'anys. Com si la feina de qualsevol forner, treballadors en una cadena de muntatge, dona de la neteja, picapedrer, agricultors o asfaltador, fossi menys laboriosa o pesant que estudiar una carrera. Treballant de nit, a ple sol o sota la pluja; amb calor, fred o humitat; amb l'esquena trencada o el cos adolorit. Perdem doncs aquest complex d'inferioritat i no permetem cap tractament vexatori d'aquells que pretenen alliberar-nos, donant-nos de baixa de totes les religions que, en nom de Déu, permeten aquesta aberrant humanitat dividida en rics i en pobres.

Un obrer de l'església pobre.

Antoni Cànaves Martín

---

BUTLLETÍ BIMENSUAL DE DEMOCRÀCIA INCLUSIVA (DI) [nº1 - Gener- Febrer 2010]

---

TEMES:

1) El projecte de la Democràcia Inclusiva fa les primeres passes a Catalunya

2) Nous artícles al web

3) Surt la revista Détourné #3

4) Xerrada de Panos Livitsanos a la Jornada El Canvi

5) Davant de la crisi generalitzada... a tu també et falta alguna cosa?

6) Sobre Democràcia Inclusiva al FSCAT de Barcelona i Girona

7) Seminari "Crisi del Creixement i Democràcia Inclusiva"

---

El projecte de la Democràcia Inclusiva està fent les primeres passes a Catalunya

Després d'un intens cicle de xerrades-debat per les comarques de Girona, on s'introduia breument la proposta,i d'una trobada per a la cooperació local el 17 i 18 d'Octubre, van començar a sorgir alguns Grups d'Estudi interessats a estudiar, debatre i reflexionar col·lectivament sobre aquest nou projecte de transformacó social. Actualment existeixen a les nostres terres dos Grups d'Estudi, a Girona i Barcelona, a més d'altres arreu del món. Amb aquest butlletí informatiu bimensual pretenem donar a conèixer el projecte de la DI i difondre les diverses activitats i novetatats relacionades que es duguin a terme especialment a Catalunya i l'Estat Espanyol, però també a la resta del món.

---

Nous artícles al web

El lloc web del projecte de Democàcia Inclusiva en català i castellà s'ha actualitzat amb nous textos que ens ajuden a aprofundir sobre diversos apectes de la crisi multidimensional actual, graten en les seves arrels i ens orienten cap a la seva possible superació Es tracta en primer lloc d'un article sobre la crisi biològica i l'economia de mercat, que fa referència a l'empitjorament constant de la nostra salut i qualitat de vida en els darrers anys i l'arrel sistèmica d'aquest problema, i també d'un article sobre la crisi de l'automòbil, les implicacions d'aquest mitjà de transport desastrós des de tots els punts de vista i com podem construir uns mitjans de transports segurs, ecològics i eficients

---

Surt la revista Détourné #3

Détourné és una revista anual d'aprofundiment en aspectes polítics, filosòfics i artístics del món actual que pretén ajudar-nos a avançar cap a una reflexió col·lectiva sobre el punt en què ens trobem i sobre com podem avançar cap a una societat més justa, democràtica i ecològica. L'edició d'enguany consta de dos apartats: De la crisi a la transformació i Una nova visió orgànica del món. Al primer apartat podeu trobar diversos articles relacionats amb el projecte de la Democràcia Inclusiva. Podeu llegir la revista on-line: o buscar el punt de distribució que us quedi més a prop passar a recollir el vostre exemplar gratuït.

---

Xerrada de Panos Livitsanos a la Jornada El Canvi

En el marc de la Jornada El Canvi, realitzada a Celrà (Girona) el 19 de desembre del 2009, va tenir lloc una xerrada-debat sobre el canvi de valors i d'institucions en la qual va participar Panos Livitsanos, un membre de a Xarxa de Democràcia Inclusiva de Grècia. Podeu trobar la transcripció de la xerrada aquí.

---

Davant la crisi generalitzada...a tu també et falta alguna altra cosa?

Al llarg d'aquest mes de gener d'aquesta nova dècada que comença i degut a l'interès suscitat per la proposta de la Democràcia Inclusiva, es realitzaràn un seguit de xerrades-presentacions de nous Grups d'Estudi arreu de Catalunya. Les xerrades serviran per introduir breument el projecte de la DI i es parlarà de la formació dels nous grups d'estudi. Podeu trobar més informació i els cartells aquí.

Presentacions-trobades: 12-01 a Figueres - 15-01 a Lleida - 16-01 a Tarragona - 23-01 a Palafrugell

---

Sobre Democràcia Inclusiva al FSCAT de Barcelona i Girona

En el marc del Fòrum Social Català es donarà a conèixer també la proposta de la Democràcia Inclusiva amb una xerrada el dia 23 de gener a Girona i el cap de setmana   següent, 30 i 31 de gener, a Barcelona, en el marc de un diàleg amb altres col·lectius sota el títol "Treballador(e)s i ecologistes: cap a un horitzó comú?".

---

Seminari "Crisi del Creixement i Democràcia Inclusiva"

Es tracta d'un seminari de 4 sessions que tindrà lloc els dies 3, 10, 17 i 24 de Febrer a les 19:30 al Centre Cívic La Sedeta de Barcelona (c/Sicília 321).

En la primera sessió es parlarà de la crisi multidimensional i les seves arrels, en la segona, de la Democràcia Inclusiva, un projecte per construïr una nova societat, en la tercera, d'estratègies de transició pel canvi social i en la quarta, de propostes per actuar.

Més informació: www.democraciainclusiva.org i http://www.attac-catalunya.org/

Cada cop que el Ferran Aisa em diu que és a punt de treure un llibre, m'esgarrifo i em reservo unes quantes hores --unes quantes vol dir moltes-- per llegir-lo perquè fins ara no he trobat ni una de les seves obres que m'hagi avorrit, que m'hagi deixat indiferent o que no m'hagi aportat informacions que desconeixia sobre temes que acostumen a interessar-me, cadascuna d'elles amb els matisos que calgui, és clar.

El darrer llibre me'l va anunciar a la Catalunya del Nord una nit que vam coincidir casualment a la terrassa d'un bar on tocava el grup Blues de Picolat. La veritat és que el títol amb què em va presentar la nova criatura: República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona (1931-1939), no em va fer ni fred ni calor. Un altre llibre sobre Barcelona, la guerra i tot plegat, vaig pensar, i em vaig interessar més per les seves noves investigacions junt amb la Mei Vidal aquell a qui ells dos van batejar com l'«home entusiasta», Joan Salvat-Papasseit. Avui, però, he acabat la lectura del llibre sobre l'Ajuntament de Barcelona del 31 al 39 del segle passat i he d'afirmar que aquest és un altre llibre que obre espais no transitats i que aporta mil i una informacions interessantíssimes sobre quelcom que sembla mentida que abans no hagi estat estudiat així, sobre la gestió de la institució de l'Ajuntament durant la República, la Guerra i la Revolució.

El volum, de més de set-centes pàgines, ha estat coeditat per l'Editorial Base i l'Ajuntament de la capital de Catalunya i suposa una esplèndida aproximació a una institució (però no només) que va ser bàsica en uns anys convulsos però alhora plens d'innovacions, novetats i millores en la vida de les persones que els van viure. Alhora, constata que malgrat les circumstàncies adverses que va haver de patir, la institució municipal revolucionària va acabar amb mancances endèmiques com la manca d'escolarització de tots els nens i nenes de la ciutat o la manca d'habitatge, aquesta amb un procés de municipalització que encara avui ens pot fer pensar i aportaria solucions a problemes també actuals.

El primer que sorprèn de la lectura del llibre és la desproporció evident de continguts entre el període republicà i els de guerra i revolució, que evidentment se superposen i donen títol a l'obra. De fet, de l'Ajuntament de Barcelona durant la República abans del 19 de juliol, Aisa en parla ben poc i només hi dedica dinou pàgines en un primer capítol que titula «Preàmbul». És evident que la feina de l'historiador té un altre centre d'interès i aquest no és altre que la revolució que durant la guerra del 36 al 39 es viu i es dóna als Països Catalans i en aquest cas concret a la ciutat de Barcelona, vista en aquest cas, i aquest és el punt més interessant del llibre, des de la institució de l'Ajuntament barceloní, però no només, ja que l'autor, gran coneixedor de la història de les classes populars barcelonines i de la ciutat sencera com ha demostrat en altres llibres, construeix un quadre social completíssim que mai no deixa aïllades les decisions polítiques que es prenen a l'Ajuntament i que condicionen l'esdevenir local. En les obres d'Aisa, i en aquesta de forma especial, tot és emmarcat en un gran fresc total que inclou la societat, els entreteniments, el teatre que es veia a la ciutat, les festes que s'hi feien, les personalitats que s'hi movien... Barcelona bull a les pàgines d'aquest llibre enmig d'una revolució que alhora té com a objectiu guanyar la guerra contra el feixisme.

A través de República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona (1931-1939) podem donar respostes a preguntes que alguns ens fèiem de fa temps, estranys com som. Per exemple, el Ferran ens informa de les ordres de l'Ajuntament el 19 de juliol per tal que els dispensaris públics i les farmàcies atenguessin els ferits que hi arribaven, o la reunió dels encarregats municipals amb els empleats del Canyet, l'indret on s'enterraven els animals, per tal que tinguessin cura dels animals morts pels carrers de la ciutat que podien degenerar en focus d'infeccions i malalties; ara ja sabem qui va recollir les mules-barricada que va fotografiar Centelles! No són aquests només els temes que tracta l'autor, ja que a les seves pàgines hi trobarem informacions de tot tipus sobre els refugis antiaeris pels quals Barcelona seria coneguda arreu d'Europa, els bombardejos marítims i aeris, el complexíssim proveïment d'una ciutat amb centenars de milers de persones, la solidaritat amb la resistència de Madrid i el poble germà d'Euskadi, el finançament de tot plegat, les tensions pels Fets de Maig, els canvis d'alcalde, de regidors, etc. Les fonts d'on s'extreuen les dades són nombroses i complementàries, de la premsa del moment als diaris de sessions, actes, memòries, llibres d'història general, específics... tot té la seva datació i els seus referents.

A les pàgines de República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona (1931-1939) també hi trobarem una espectacular desfilada de personatges tant nacionals com internacionals, aquests darrers visitants de la ciutat, alguns atrets per la revolució que es desenvolupava al país i altres defensors del règim legal republicà davant del feixisme que començava a veure's com un perill a nivell mundial. Entre aquests hi podem trobar des d'escriptors com Hemingway o Nicolás Guillén fins a destacades figures de la política mundial com Indira Ghandi o Nehru, acompanyats per un joveníssim i desconegut en aquell moment John F. Kennedy. I, evidentment, hi tenen una presència destacada els personatges locals, començant per dos figures diferents però alhora abnegades en el seu treball per la ciutat, com són l'alcalde Carles Pi Sunyer i el regidor de Cultura Víctor Colomer.

Ja per tancar la ressenya i superat per la impossibilitat de ser exhaustiu davant d'una obra d'aquesta magnitud, m'agradaria que aquest no fos un llibre d'aquells de citar i de tenir guardat a les prestatgeries. Que la seva mida no us faci por. Llegiu-lo! És accessible si el tema us interessa, perquè a banda de les dades hi ha la saviesa d'escriptor de l'autor, cada dia més esmolada, de donar la informació ben embolcallada, acompanyada de detalls i narracions que no fan indigesta la lectura sinó tot el contrari. Una gran llibre que, sense voler caure en tòpics tronats, seria de lectura obligada per a totes aquelles i aquells que, des de la participació institucional o des de l'activisme de carrer, aspiren a transformar la seva ciutat, sigui aquesta Barcelona o qualsevol altra de les moltes que han estat revolucionàries perquè la seva gent ho ha estat.

Jordi Martí Font

---

Aquest dijous 7 de gener,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441