Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui dijous a les 20 hores a la seu del GOB (Manuel Sanchís Guarner, 10 / Palma), presentació a càrrec d'en Macià Blàzquez, president interinsular del GOB.

Demà divendres a les 20 hores a l'antiga Biblioteca de Calvià, organitzat per la Plataforma Calvià per la llengua

Presentació a càrrec del llibre de Roger Cremades Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani

A càrrec de Joan Vicenç Lillo, tècnic forestal

---

Roger Cremades (València, 1977), enginyer i tècnic forestal, estudia la destrucció integral del paisatge valencià, des del litoral a les muntanyes, passant per l'horta i les marjals, a base d'un urbanisme desbaratat i banal que homogeïnitza paratges diversos homologant-los sota la mateixa capa de ciment, fins a l'avorriment. L'autor també hi aborda els principals conflictes mediambientals del País Valencià, com les agressions a les marjals de la Safor i Pego; aquest darrer cas és més sonat, perquè va suposar l'ingrés a presó del batle de Pego, el primer càrrec públic de l'estat empresonat per delicte mediambiental.

Us hi esperem!

---

Aquest dijous 4 de febrer,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441

La Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid ha editat Durruti. El héroe del Pueblo (1896-1936), d'El Seta. El llibre, en forma de collage, recull cites, textos, cançons, fotos, cartells, etc., al voltant de la figura de l'anarquista lleonès, dotant l'obra d'un gran frescor i dinamisme, sense perdre malgrat això rigor històric.

Durruti. El héroe del Pueblo (1896-1936) pretén ser un fulletó il·lustrat del pensament polític, prenen la vida de l'anarquista espanyol més universal com a fil conductor. El llibre segueix l'estructura, i en gran part els textos, de la biografia novel·lada El corto verano de la anarquía. Vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger, així com els textos del llibre d'Abel Paz Durruti en la Revolució española.

Tots els textos que van numerats són cites literals de les paraules pronunciades pels protagonistes, ajustats a la imatge corresponent en la majoria dels casos o pronunciades pels mateixos en circumstàncies semblants. Es troben relacionades, indicant la seva procedència, al final de la història, així com a una succinta ressenya dels protagonistes de les mateixes.

Al final es recullen documents en diversos annexes.

La vida de Buenaventura, la vida del rebel, del sindicalista, del revolucionari, de l'home d'acció, és paradigma i mirall alhora de la de nombrosos anarcosindicalistes espanyols del primer terç del segle XX i segueix essent a començaments del nou mil·lenni una torxa que il·lumina tothom que lluita per un món més just i més humà. Utopia, tal vegada?

L'Ajuntament de València pretén instal·lar un monument als franquistes en la fossa comuna de la Secció 7ª Dreta del Cementiri General en la qual van ser soterrades milers de les seves víctimes. Ja han començat les obres.

En el dia d’avui esta Associació i familiars de víctimes del franquisme llançades a la fossa comuna de la Secció 7a Dreta, hem presentat en l'Ajuntament de València un escrit on demanem la paralització immediata de les obres que estan realitzant-se en l’esmentada fossa.

Pels mitjans de comunicació, hem tingut coneixement que en l'esmentada fossa estan realitzant-se obres d'enjardinament i instal·lació d'un monòlit “en memòria de tots els qui van donar la vida per l'Espanya que creien millor”, en haver estat sobreseguts i arxivats els procediments judicials iniciats per esta associació i per familiars de víctimes del franquisme llançades a les fosses comunes del Cementiri General de València.

Davant d'esta informació fem públic que esta associació i 18 familiars de víctimes vam interposar el dia 16 de novembre de 2009, un Recurs d'Empara davant del Tribunal Constitucional contra la interlocutòria de l'Audiència Provincial de València que declarava el sobreseïment del sumari per a exhumar les fosses comunes del cementeri de València i investigar els delictes de detenció il·legal i desaparicions forçades durant el franquisme, tipificats com a crims contra la humanitat, a més de recuperar les restes dels familiars dels denunciants, tirats en eixes fosses. Diligències totes elles derivades de la denúncia presentada en el seu dia per esta associació en el Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional, per la qual cosa el procediment judicial no està arxivat ja que hi ha la possibilitat que s'atenga allò que s'ha sol·licitat per esta part, és a dir l'exhumació de les fosses comunes del cementeri de València, entre elles la de la Secció 7a Dreta.

La petició judicial d'exhumació s'ha realitzat seguint les recomanacions d'Amnistia Internacional i d'altres organismes internacionals, que parteixen del fet que les exhumacions són un deure de l'Estat que és qui ha de realitzar-les, i que Espanya és l'únic país que trasllada a les associacions, partits i particulars la competència de recuperar les despulles de les víctimes, sufragant fins i tot les despeses per mitjà de subvencions, sense que existisquen antecedents d'esta situació en cap altre país, a més de l'opinió d'altres experts que afirmen que les exhumacions realitzades sense les ordres judicials corresponents, poden suposar el segrest i la destrucció de proves de crims perpetrats durant el genocidi franquista.

D'altra banda, entenem que la pretensió de l'Ajuntament de València d'erigir un monòlit “En memòria de tots els qui van donar la seua vida per l'Espanya que creien millor”, suposa un intent d'honrar i reconèixer persones implicades en el criminal cop d'Estat feixista de 18 de juliol de 1936 contra el legítim govern de la IIª República, recolzat per l'Alemanya nazi i el feixisme italià de Mussolini, entre altres, que van assassinar centenars de milers de persones que van lluitar per la llibertat i la legalitat constitucional i van causar la mort per fam, fred, desnutrició i malalties no assistides, entre altres causes, a altres centenars de milers més, a causa de les miserables condicions de vida que el franquisme els va imposar. Honrar i fer reconeixements a implicats en delictes de crims contra la humanitat, està tipificat com a delicte d'apologia del feixisme i del colpisme en els països de l'àrea europea i dels altres continents del planeta.

Finalment entenem que la pretensió de l'Ajuntament de València, amb la instal·lació de l’esmentat monòlit, és un insult a les víctimes i a les seues famílies, que no han estat rehabilitades, ni jutjat els responsables i col·laboradors del genocidi franquista, després de més de 30 anys de “democràcia” i més de 70 d'haver-se proclamat la dictadura militar feixista, motiu pel qual hom no pot sota cap raó, donar el mateix tracte a víctimes i a botxins, a delinqüents defensors del feixisme i del totalitarisme, que van provocar o van recolzar el criminal cop d'Estat militar feixista, que als que van caure en defensa de la llibertat, del bé comú i de la legalitat constitucional.

Carta a na Rita Barberà Nolla, alcaldessa de València

Les vagues les fem les obreres i els obrers. Unim la nostra força i aturem la producció. Demostrem així que som les úniques imprescindibles en el procés productiu, alhora que ens empoderem de cara, si s'esdevé el cas i les circumstàncies històriques ens són propícies, a prendre el control de la producció; vaga general revolucionària se'n diu.

Per la seva banda, les patronals també tenen el seu mètode per fer-se notar i imposar el seu criteri. Quan les empreses tanquen per fer pressió en un determinat tema, el seu tancament, tancament patronal en diem en català, s'anomena de fa anys i panys lock out.

Dilluns que ve, la patronal del cinema, de les sales d'exhibició de pel·lícules a Catalunya, fa una abaixada de persianes per protestar per la Llei del cinema que els farà tenir un 50% de les pel·lícules en la llengua en què estàs llegint aquest text, una mesura criticada per la dreta espanyola del PP i pels espanyolistes de Ciutadans. La Llei, ja ho sabeu, va provocar una de els fotos més curioses dels darrers temps en unir en una mateixa taula aquesta patronal amb els sindicats CCOO i CGT, concretament amb el Sindicat d’Espectacles de Barcelona.

Els diaris i les ràdios, la tele i els webs han anomenat el tancament patronal amb la paraula «vaga», una denominació completament falsa. Dilluns hi haurà un lock out. És així com es mou la patronal del sector. La crisi provocada per les descàrregues d'Internet i per la democratització de la cultura ara la faran pagar a la llengua minoritzada, que és la catalana, és clar. Senzillament patètic.

Que tingui vergonya qui n'hagi de tenir i sobretot que cadascú entengui en quin costat es troba, perquè si uns són el poderet els altres són la dreta democràtica, l'extrema dreta i l'espanyolisme recalcitrant. Els obrers no fem lock out ni estem al costat dels que en fan, fem vagues. I si no fem riure..., o plorar.

Jordi Martí Font

La Generalitat de les quatre províncies ha aprovat finalment una Llei que entre altres coses intenta normalitzar l'ús de la llengua catalana en el món del cinema, un àmbit que resulta especialment preocupant perquè després de 30 anys i acabades les prohibicions franquistes la substitució lingüística continua, ara ja no per culpa de l'Estat que la prohibeix sinó per l'obsessió espanyola i espanyolista dels amos d'aquest sector. El mercat és tan assassí amb el català com ho era l'Estat franquista, almenys en el cinema. No em val el fet de dir que la gent no vol veure pel·lícules en català perquè bé que es miren TV3 i la resta de cadenes que emeten en català i aquests arguments ja van ser derrotats àmpliament per la realitat fa anys en altres àmbits on el català suposadament tampoc era «desitjat». Tampoc em val dir que la Llei «obliga i no volem obligacions» perquè la nostra és una llengua minoritzada i per tant no es troba en igualtat de condicions davant d'una altra que ha tingut sempre el poder amb ella i que té ara i sempre molts més parlants que la nostra. O hi ha «obligació» a disposar de pel·lícules en la nostra llengua o no hi ha llengua, així de clar.

És un escàndol, a mi m'escandalitza, que a Tarragona (que no és cap excepció dintre dels Països Catalans) del gener al juny del 2009 només el 2,4 per cent de les pel·lícules projectades hagin tingut el català com a llengua de doblatge en aquest cas, concentrades totes elles en els cinemes Òscar de les Gavarres, ja que els Lauren no n'havien projectat cap ni una. L'any anterior el percentatge es va situar en el 2,8%, per tant la «normalitat» és aquesta anormalitat. A nivell general, és completament aclaridor l'informe que la Plataforma per la Llengua va presentar el 15 de gener d'enguany en què es deixa clar que de les 854.906 sessions de cinema que hi va haver a Catalunya al 2007, només el tres per cent van ser en la llengua pròpia del país. El mateix any, el 97% restant van ser sessions amb pel·lícules doblades o subtitulades en castellà; i en el 89% dels títols, l'única versió disponible era la castellana. Parlem d'imposicions? Parlem d'obligacions?

D'altra banda, entre les quinze llengües amb nombre semblant de parlants al català a la Unió Europea, la que parlem d'Alacant a Perpinyà és l'única que en el seu territori no s'utilitza majoritàriament per doblar o subtitular les pel·lícules que s'hi poden veure. Les i els ciutadans europeus que parlen el txec, l'hongarès, el grec, el suec, el búlgar, el danès, el finès, l'eslovac, el noruec, el lituà, l'eslovè, el letó o l'islandès  poden veure majoritàriament cinema doblat o subtitulat en la seva llengua. Nosaltres, no. L'única diferència entre nosaltres i ells? Doncs que ells tenen estats que defensen les seves llengües i el seu ús. Nosaltres en tenim d'estats, però que hi van en contra, concretament tres: l'espanyol, el francès i l'italià. Els únics ciutadans que a Europa, tot i ser nou milions de parlants, no podem anar al cinema en la nostra llengua som els i les catalanes. I això, en un espai lingüístic que continua veient com la llengua retrocedeix en el seu ús és, i cal dir-ho clar, un genocidi lingüístic. Col·laborar-hi, en qualsevol àmbit inclòs el cinematogràfic, és vergonyós. No és només fer-se'n còmplice sinó ser-ne braç executor.

Dir públicament que la Llei del Cinema farà perdre llocs de treball al sector no és innocent, és fer el joc als genocides de sempre i alhora omplir-se la boca de mentides, ja que la majoria d'habitants dels Països Catalans entenen la llengua catalana i en cap moment fins ara quan en un àmbit econòmic la llengua ha avançat s'ha perdut cap lloc de treball, més aviat tot el contrari. En aquest cas, els dels dobladors, correctors, etc., també són llocs de treball. Prendre aquestes postures des de les esquerres i més encara llibertàries fa por; demà direm sí a l'energia nuclear i a les fàbriques d'armes amb aquest mateix argument? Al segle XXI no es pot adduir desconeixement sobre temes com aquest i més aviat hem de parlar d'espanyolisme ranci, de monolingüisme militant, d'estatisme intransigent.

Jordi Martí Font