Ateneu Llibertari Estel Negre

Poc podia imaginar Giuseppe Fanelli, ambaixador de Bakunin i de la Internacional, l'èxit de la seva missió quan va arribar a Barcelona, el novembre de 1868. Després de la seva arribada, l'obrerisme català, que ja estava organitzant-se, va créixer des d'una inspiració llibertària.

Sobre aquesta base arrela, a principis del segle XX, el sindicalisme revolucionari que ve de França, per bé que algunes fonts parlen d'una mútua influència París-Barcelona. El 1907, aquests debats donen el seu fruit amb la fundació d'un sindicat, Solidaridad Obrera (SO), de composició diversa, però que aviat es convertirà en una organització llibertària, malgrat el rebuig inicial dels anarquistes ortodoxos, que sempre han desconfiat de la via revolucionària sindical.

Només tres anys després, SO aglutinarà entitats de la resta de l'Estat en una nova estructura; així, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 --fa ara, en efecte, 100 anys-- tindrà lloc a Barcelona el congrés constituent de la CNT. La central anarcosindicalista sabrà adaptar-se a les necessitats de temps convulsos; la seva aposta: una implicació profunda amb els barris i la riquíssima vida popular i associativa del moviment llibertari (per exemple, la CNT afavorirà fins i tot diverses vagues en el pagament dels lloguers); un decidit apoliticisme que afavoreix el caràcter autònom de la lluita obrera; i l'acció directa com a principi bàsic de la intervenció social. Entre els anys 1918 i 1919, l'organització passa de 345.000 afiliats a 715.000, 250.000 dels quals es compten a Barcelona.

L'organització aconsegueix sobreviure a la persecució de la dictadura de Primo de Rivera. L'arribada de la República coincidirà amb una nova estratègia de la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s'havia fundat el 1927: comença un cicle d'obert insurreccionalisme amb què ambdues organitzacions s'enfronten a una República que rebutgen per burgesa; a la vegada, la CNT s'escindeix, i dóna lloc als anomenats Sindicats d'Oposició, partidaris de mantenir la lluita sindical. L'organització es reunifica a les portes de la guerra social de 1936-1939. Durant el conflicte, el moviment llibertari (CNT, FAI, Mujeres Libres i les Joventuts Llibertàries) viurà una situació particular: mentre alguns destacats militants pressionen perquè els anarquistes entrin al Govern de la República i de la Generalitat, hi ho aconsegueixen durant diversos períodes, les bases confederals es llancen a la Revolució durant el que s'anomenarà «el curt estiu de l'anarquia». Col·lectivitzacions d'empreses i terres, sanitat, educació, costums… un món nou, sustentat per més d'un milió d'afiliats, brilla breument per caure sota els embats del Govern republicà, de la Generalitat i dels agents soviètics, que no estan disposats a tolerar una revolució social. Després, la victòria de Franco i, definitivament, el desastre de tota una societat paral·lela construïda pels anarquistes. Amb la derrota, arriba l'exili. Mentre el moviment llibertari a França es dessagna en lluites internes, a la Península cauen, un darrere l'altre, els successius comitès de la CNT clandestina, els membres de la qual són afusellats o pateixen llarguíssimes condemnes a les presons franquistes. Paral·lelament, els maquis mantenen una lluita ferotge i cada vegada més desesperançada fins que cauen els últims, al final dels 50. Durant la dècada següent, un nou organisme, Defensa Interior, manté la lluita contra l'Estat.

Contra tot pronòstic, la CNT sobreviu a la Dictadura. El 29 de febrer de 1976, a la parròquia de Sant Medir, al barri de Sants, la Confederació es reconstitueix públicament. Només un any després, la Central aconsegueix reunir més de 250.000 persones en el míting de Montjuïc i agitar la vida barcelonina amb les mítiques Jornades Llibertàries de 1977.

Però CNT no està disposada a participar en la farsa de la Transició i l'Estat li declara la guerra; un episodi de terrorisme d'Estat, conegut com Cas Scala, desencadena el 1978 la caça de bruixes contra l'organització, que a la vegada entra en un procés d'escissió que culmina amb la formació de CGT, entitat que accepta participar en les eleccions sindicals. Des de llavors, amb dues organitzacions es mantenen separades.

Però, i demà?

Entre les ruïnes d'una esquerra que, o bé vaga en els llimbs ecosocialistes després de creure's la mort de les ideologies, o bé qüestiona les institucions mentre sucumbeix a les seves regles des d'incongruents partits anticapitalistes, en aquest panorama, diem, l'anarcosindicalisme manté la vigència de les lluites autogestionàries i autoemancipadores. L'anarcosindical està liderant conflictes en sectors tan precaris com ara el comerç, l'arqueologia, els subcontractistes de serveis municipals, etc.; alhora, dóna suport solidàriament a altres lluites, contra tancaments patronals o ERO's, demostrant la viabilitat del projecte anarcosindicalista.

Però, com ahir, el seu compromís excedeix l'àmbit laboral i, per això, on estan els sense papers, en el suport als grups d'alliberament animal, a les okupacions, a la lluita antipatriarcal, animant el cooperativisme, denunciant el sistema carcerari, en guerra oberta contra la dictadura de mercat, en totes aquestes lluites, en fi, la CNT manté la seva presència.

Seguim sent els homes i les dones que han decidit ser amos de la seva vida. A la utopia no hi renunciarem mai; la justícia, l'exigim ja. I tenim clar en quin territori ens la juguem: en el futur, i pel futur.

CNT-Barcelona

C/ Joaquim Costa, 34, ent 1a

Pl. Duc de Medinaceli, 6, ent. 1a

Els tions i tiones en precari i temporals manifestem:

- Ens caguem en la crisi i amb tot el que faci falta

- Anomenen el Papa Noel persona non grata i ens reservem el dret de putejar-lo tan com podem

- Estem farts de pells de mandarines, volem torrons i polvorons i els volem ara!

- Anomenem Enric Duran com a màrtir de la nostra lluita

- Els pals us els foteu pel cul o per on vulgueu, cap agressió sense resposta!

- Volem edredons i no mantes pudentes!

Exigim:

- Envieu la vostra llista de regals que voleu rebre a tiodelbosc@hotmail.es i poseu en «assumpte» el vostre nom (perquè la gent entengui qui vol què)

- Entreu al correu tiodelbosc@hotmail.es contrasenya «elcaganer» per veure les altres cartes

- Regaleu les coses que no feu servir de casa a algú que l'hagi demanat

- Porteu menjar fet (delicadeses) i begudes

Tions armats, tions respectats!

Visca els polvorons, morin els santaclaus!

Concentració 27-D

Diumenge 27 de desembre a les 19 hores

a la cruïlla entre els carrers dels Oms i Sant Miquel

27-D: Primer aniversari del bombardeig de Gaza

Judici als criminals

No al bloqueig

Ho convoca: Taula X Palestina

Us hi esperem!

---

Des de l'Ateneu Llibertari Estel Negre volem manifestar la nostra aflicció per la mort de la lluitadora veïnal Rosa Bueno.

Malgrat les diferències polítiques que hi manteníem, Rosa Bueno fou un exemple de combatent i, en definitiva, la seva lluita era la nostra, una societat més justa i humana.

També, volem expressar el nostre condol a sa família i a les persones i amics més acostats.

El compromís vers la societat de Rosa Bueno és exemple per a les noves generacions.

---

En el marc del dia internacional dels drets humans

Els drets humans a Colòmbia

El paper de les bases militars dels EUA

(La xerrada anirà acompanyada per un documental sobre les bases)

A càrrec de

ALEJANDRO QUICENO,

defensor de Drets Humans de Colòmbia

---

Casal d'Immigrants de Eusebi Estada (C/ Eusebi Estada, 48 / Palma)

Avui dilluns 21 de desembre a les 19.30 hores

Ho organitza: Pau amb Dignitat

---

---

«Los alumnos ya no se enamoran de los profesores»

---

Ignasi de Llorens (Barcelona, 1957) lleva veinte años como profesor interino de secundaria de Filosofía, una de las secuelas de su condición «discretamente anarquista». También es cofundador del Café Lisboa con otros dos profesores y del Ateneu Llibertari. «El Rey pasa bajo nuestra bandera».

---

Para que se haga cargo del tipo de entrevista: «¿Qué le queda por aprender de los alumnos?»

–Me enseñan a evitar la pedantería, porque ponen caras muy extrañas y me doy cuenta de que les estoy hablando con frases huecas.

---

–Me sorprende que un anarquista tenga móvil.

–Soy discretamente anarquista, huyo de la estridencia. El móvil es una de mis imperfecciones, la atadura sentimental de una novia que, inexplicablemente, quería tenerme localizado.

---

–¿Y funcionó?

–A ella le funcionó.

---

–¿Por qué no hace oposiciones?

–Tengo dos respuestas. La primera, que busco una manera de hacer el trabajo menos aparatosa, que no suponga el enfrentamiento con otros compañeros, porque ser examinado es una pesadilla que facilito a mis alumnos para evitar sustos. La segunda, por incapacidad propia. La primera queda mejor.

---

–¿Se preocupan las madres cuyos hijos empiezan a frecuentar el Ateneu Llibertari?

–Los jóvenes vienen por nuestras estrellas, en busca de chapas y camisetas, como si fuera El Corte Inglés alternativo. Los que acuden por otras razones son casos terminales ideológicamente hablando, por lo que a sus madres ya no les preocupa adónde van.

---

–¿Los profesores han de ser autoridades públicas, o bastaría que llevaran armas?

–Nuestro prestigio residual ha desaparecido porque hace muchos años que los alumnos ya no se enamoran de sus profesores. Con todo, un libro de poesía de Antonio Machado es un arma de destrucción masiva. El profesor que se atreve a empuñarla es un héroe contemporáneo.

---

–¿Ha dado clase en aulas con crucifijo?

–Seguramente. Nunca he conseguido despejar la X, ni fija ni móvil.

---

–Entre los alumnos, el espíritu de funcionariado predomina sobre la rebeldía.

–En la escuela fabricamos analfabetos funcionales, capaces de leer un manual de instrucciones pero no un libro de poesía. Los profesores carecemos de prestigio porque no somos ricos.

---

–«Las escuelas no son granjas de gallinas ponedoras».

–Apelo a Plutarco, «el cerebro es una lámpara a encender, más que un vaso por llenar». Sin embargo, hoy se trata de rellenar y de medir, como ese Informe PISA que es la Eurovisión pedagógica. Se llegó a calcular la hora idónea para dar leche a los alumnos, ¿cuántos huevos me ponen?

---

–Celebra [aquí Vallés hauria d'haver dit «commemora», no «celebra»] usted el centenario del fusilamiento del pedagogo Ferrer i Guardia.

–Su delito imperdonable fue recoger las tendencias más innovadoras, mezclarlas y aplicarlas con éxito. Se enfrentó al poder pedagógico, con libros de texto escritos por Odón de Buen o Ramón y Cajal. Creó más de un centenar de escuelas, una de ellas en Alaior. Antonio Maura firmó su sentencia de muerte, por lo que Instituto Antonio Maura es como Guardería Herodes.

---

–El «Lisboa» es la redacción con más periodistas de Balears.

–Es la redacción nocturna de periodistas y gentes de mal vivir. El «Lisboa» surge de una celebración de amistad entre tres profesores, pero nos hemos extraviado.

---

–¿La república es el sucedáneo de la utopía?

–Hoy se llama república a cualquier cosa, y es un consuelo de mal pagador político. Querría que llegara igual que lo hace en el cuadro de Delacroix, como una mujer con el pecho fuera, pero vendrá a golpe de decreto burocrático.

---

–¿Es un anarcoposibilista?

–Anarquista requiere una categoría moral, es como decirle a un cristiano si es un santo. Yo aspiro a no someter y a no ser sometido. En cuanto al posibilismo, el pronunciamiento bakuniniano dice que sólo sabemos qué es posible conforme nos va fallando lo imposible Y ya se sabe que donde hay Bakunin no manda marinero.

---

–La filosofía se ha convertido en un subgénero de la autoayuda.

–El filósofo como sustituto del psicólogo, que reemplazó a su vez al confesor. «Tómate dos fragmentos de Epicuro antes de dormir».

---

–Todo lo arreglará internet.

–En vez de un ordenador por niño y una pantalla por habitación, se necesita más gente trabajando en las aulas. Tengo 150 alumnos.

---

–¿Existe la filosofía de la vida?

–La vida no tiene sentido en sí misma, para ateos provisionales como yo. Nuestra tarea consiste en huir de la locura para encontrarle un objetivo. Los niños no son locos bajitos, porque la potencia del niño es su imaginación, y la condena del loco es su delirio.

Matías Vallés

(Diario de Mallorca, 19-12-09)

Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletres de la parauleta anarquia.

Massa paper ple de paraules sense cap acció que pugui ser detonant del trencament que ens podria dur més enllà, camí d’una societat sense classes i sense autoritat, almenys fins a allà on això és possible, que ja sabem que la major part de relacions personals, humanes i socials, es basen en l’autoritat, tal com deia Foucault. Autoreferencialisme, individualisme, ultraradicalisme... són actituds compartides per petits grupuscles que s’autoanomenen anarquistes i que fan impossible l’adhesió a la lluita per l’anarquia de la majoria de la població. I malgrat que sigui més fàcil insultar la majoria amb l’excusa que està «alienada» o és «petit burgesa», és aquesta majoria social l’única que pot portar el món on vivim cap a pràctiques i postures anticapitalistes i antiautoritàries. O això o la dictadura d’una minoria que es creu il·lustrada sobre la resta de la població. O, també i ja passa, ignorar-se mentre no es conflueixi.

Massa accions no pensades més fruit de les hormones alterades per l’edat que d’una reflexió mínimament lúcida. Massa antiaixò i antiallò per fer després propostes aportatives o no blasmar les que facin els qui no són tan «radicals» com són ells. Em repugna que alguns anarquistes siguin incapaços d’articular un mínim discurs que no soni a repetit, a antic, a dogmàtic i que un cop fet i refet aquest sigui més pla que la mar en un dia sense vent. I em rebenta que alhora algunes i alguns siguin tan autoritaris que neguin als altres la utilització d’algunes paraules, com si fossin els amos de la pega que ha enganxat significat amb significat i no deixa que la gent mínimament no ideologitzada defineixi les coses que li semblen la mateixa amb el mateix nom, per exemple anarcosindicalisme.

Fins i tot aquest article ja sabem qui el defensarà i, sobretot, qui l’atacarà. I davant d’això, ens cal rumiar i ens cal saber quant de temps fa que som tan previsibles i tan poc emocionants. Quant temps fa que no tenim organitzacions que no només serveixin per traficar amb idees, que després no es podran aplicar perquè al 36 «tampoc es feia» (i han passat una colla d’anys...)? O, pitjor encara, per què «si no s’apunta a un enemic no té atractiu suficient»?; i  l’«enemic» que sigui com més a la vora millor..

Hi ha qui dirà que per exposar tants desastres junts més valia no dir res. Però jo continuaré insistint que sense tenir el diagnòstic és impossible guarir la malaltia. I aquest és el nostre objectiu, guarir la malaltia, i en això estem.

Jordi Martí Font

Agenda Llibertària 2010