Ateneu Llibertari Estel Negre

Divendres 19 d'abril de 2013 a les 20.00 hores

Pane e libertà

(2009, Itàlia, dirigida per Alberto Negrin)

Pane i Libertà és una superproducció italiana en format de minisèrie que utilitzant com a fil conductor la història biogràfica del sindicalista revolucionari Giuseppe De Vittorio (1892-1957), ens narra al seu torn la interessant història del moviment sindical italià des dels seus orígens fins als anys 60.

Aquest moviment va ser sens dubte el més important en la seva època, estenent-se la seva influència pel món sencer, expandint així el seu ideari revolucionari a favor dels drets dels treballadors/es . La pel·lícula doncs narra el naixement de Giuseppe al si d'una família humil, la mort del pare als 8 anys, la necessitat a aquesta primerenca edat de treballar com a jornaler, els dos matrimonis, les seves idees sobre un sindicat unit sense ingerències partidistes, la fuga al desterrament per una condemna a 12 anys de presó, la seva participació en la guerra civil d'Espanya i el trasllat a París durant la Segona Guerra Mundial o la seva vital aportació a la revolta hongaresa de 1956 contra el propi partit comunista, entre altres gestes.

Us hi esperem!

Anarquisme i Catalunya són dos conceptes que la història universal ha aplegat. Internacionalment Barcelona és coneguda com la capital de la «divina acràcia» o la Rosa de Foc. També va ser la capital on es constituí el 1907 la Solidaritat Obrera, i tres anys més tard la Confederació Nacional del Treball, el sindicat de caràcter anarquista més important del món pel que fa a l’afiliació i la transcendència històrica.

Malgrat això, estem avesats als tòpics contemporanis que presenten els habitants de Catalunya com a gent treballadora, ordenada i profundament assenyada, llocs comuns que redueixen la realitat a la mínima expressió i es presenten com una tergiversació interessada amb un pòsit de veracitat, un instrument de propaganda subtil al servei d’un objectiu. Per a molts observadors dels segles XVII i XVIII, els catalans són violents perquè no es volen sotmetre a una lògica política imposada, perquè no comparteixen els valors dominants de submissió i desigualtat. En canvi, els cànons analítics elaborats des de mitjans del XIX presenten els catalans com a amants del treball, de l’ordre i el seny perquè els grups dominants locals, que també dominen els discursos intel·lectuals, anhelen un país modelat pels valors de l’ordre i el progrés propis de la burgesia.

Encara que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories inferiors, el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.

Xavier Diez (Barcelona 1965). Doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filosofia i Lletres, diplomat en Magisteri i postgrau en Pedagogia Terapèutica. Com a historiador ha estat autor d'Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya(Pagès ed. 2001), coautor de La gran desil.lusió. La Transició als Països Catalans (El Cep i la Nansa, 2005) i Societat catalana, societat limitada? (El Cep i la Nansa, 2006) i ha participat en L'exili català de 1936-1939 (Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 2006). És col·laborador dels diaris El Punt, Diari de Girona, i Segre i de revistes com ara El Contemporani, Afers, Orto, Barret Picat, Spagne Contemporanea, Libertaria, Germinal, Idees, Revista de Temes Contemporanis i Le manoir des Poètes. És membre del consell de redacció de la col.lecció d'assaig Argumenta i de la revista Docència. Com a poeta ha publicat dos llibres en solitari: A la via morta (L'Emboscall, 2004) i Cartografia de la desolació (L'Emboscall, 2006) i ha participat a les antologies Singular d'un plural (Diputació de Girona, 1988), Vint-i-cinc poemes per l'Ovidi (AJV, 2005) i Le Chant des Villes (Dianoïa, 2006). El 2006 va publicar la seva primera novel.la que porta per títol Geníssers (El Cep i la Nansa, 2006). A Virus editorial ha publicat El anarquismo individualista en España. 1923-1928 (2007) i Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936 (2010) i L'Anarquisme fet diferencial català. Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània (2013).

Xerrada a Transitant a càrrec d'Els Oblidats: «Recuperant la història del invisibles» (18-04-13)

---