Ateneu Llibertari Estel Negre

Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d'una punta a l'altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d'aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l'extenuació, segons ella, «per la democràcia». Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d'acumular diners i més diners en cada cop menys mans.

Tot i que no notarà res de res, segur. I no, no perquè sigui morta i ja no senti el contacte físic d'una altra persona humana ni quan aquesta li toca els nassos amb els seus propis dits. No és per això. És perquè mentre vivia, ens feia malviure, era de ferro, metàl·lica. I no com C-3PO, l'androide de protocol, dissenyat per estar al servei dels humans, de La guerra de les galàxies. Més aviat metàl·lica com l'home de llauna que la Dorothy trobà camí del món del Màgic d'Oz. Sí, més home de llauna que C-3PO. Saps per què? Doncs perquè al lloc on els humans hi tenim el cor ella només hi tenia diners. I tacats de sang. No cor.

Tacats amb la sang de Bobby Sands, amb la dels morts en vaga de fam als blocs H, dels miners i els lluitadors sindicals que a la Gran Bretanya no volien ocupar l'estat ni destruir-lo sinó millorar-lo, i van acabar demanant caritat pels racons més foscos de les seves ciutats, ocupades per la policia, utilitzada per ella com a mediadora social, mediadors amb violència, és clar. Diners tacats amb tots els morts de desesperació, no guarits de malalties que es podien guarir perquè no tenien prou diners. Tacats amb les persones abandonades i que de l'Estat només rebien, precisament, més violència, més humiliació, més control, més no-res. Tacats per la poll tax, un impost tan igualitari que el pagava tothom igual, tant els pobres de solemnitat com els rics tan rics que feien fàstic només d'explicar com n'eren, de rics. Tacats per la sang de les Malvines, pels morts a les guerres muntades per distreure el personal i construir així el xoc necessari per trencar la voluntat de la gent, per trencar el seu relat de la realitat i donar-los-en un de nou que posés la cobdícia en el centre de les seves vides, de totes i tots. Sense cor. De ferro.

Toca-li els nassos i que reaccioni, Perquè avui el nostre és un món fet damunt del seu cadàver, d'un cadàver que hauria d'anar, agafat de les mans dels seus amics Reagan, Pinochet i el pitjor de tots, Milton Friedman, de cap a un contenidor de brossa. A un genèric, no apte per al reciclatge. Un d'aquests de Brixton. Que hi passin pel costat els joves i els vells que celebren que ja és morta i que la seva mort, com la dels seus tres amics, és ja només un símbol. Un símbol del que vindrà. I vindrà perquè ha de vindre i perquè l'ara ja és massa. Aquí, a la Cava, a Brixton, a Londres sencer.

Que ja és primavera i, tot i que ells ens volien programats perquè així fos, no ho és perquè ho digui El Corte Inglés. Toquem-li els nassos!

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

«O als sidatoris d'un país pobre» canta Miguel Poveda quan desglaça amb gola flamenca l'Alzamora. I em vénen al cap els quadres de Nonell, de la colla del safrà, quan intentava dibuixar el cretinisme a la Vall de Boí i no s'adonava, en ple 1896, que el que dibuixava era la colla de cretins en què ens convertiríem les i els catalans al 2014, tots i totes, no només les de la Vall aquella. Tancant els ulls a la pobresa com si fóssim londinencs, obviant qui viu al carrer com si visquéssim al gueto de Pedralbes.

El llit sense enfocar, la roba d'abric que el cobreix, el blanc crema amb blau hospitalari i la pobresa que desprenen, que hi és però no és veu, campa també pels carrers de la teva nova ciutat. Perquè la pobresa és també una marca de fàbrica de l'Europa fortificada on Londres diu no voler ser-hi però hi és. Ciutat metròpoli, ciutat imperi, ciutat fortalesa, ciutat classista, ciutat aparador, ciutat putrefacta.

Els turistes hi continuen lloant el de sempre, que han vist repetidament, mil i un cops, al llarg de la seva vida, però no hi veien les persones pobres, els qui pateixen perquè als rics els ve de gust que pateixin, les qui lluny del centre esdevenen retrats inexistents de qui no té prou per ni tan sols ser sense viure en sofriment. I és possible. Si ho és hi ha culpables que així no sigui. I si no hi arribem no és per peresa sinó perquè decididament ens han declarat la guerra i guanyen per golejada.

I mentrestant la tristesa acompanya la misèria. Fins i tot quan els pobres no surten però hi són, s'hi mantenen. Als quadres de Nonell, que retratava la pobresa perquè hi era; a les fotos de la Roser, que no en retraten però en contenen; a les crues novel·les de Vallmitjana, als seus contes de la raça que es perd; a les cançons de tants d'altres; a les mirades fugisseres que no fugen d'estudi... Ara, adés, sempre. Mirar per dir. Callar per no desfer-se el nus, ni el de la gola ni el de la corbata.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

Des de la Coordinadora Llibertària de Mallorca volem animar a la gent amb un mínim de consciència social, a objectar en la declaració de la renda la part proporcional dels nostres impostos que va destinada a pagar el deute de l'Estat i a sufragar l'exèrcit i els cossos repressius, així com a la Casa Real.

L'any passat, a través del manual de desobediència econòmica i la campanya d'insubmissió fiscal promoguda aquí a Mallorca, es pogueren repartir més de 6.000 euros entre diversos col·lectius i iniciatives transformadores de l'illa.

Estam vivint una etapa on el Capital està desfermant una ofensiva brutal contra els drets socials i els serveis públics i on les caretes democràtiques definitivament s'han transformat amb el que sempre han estat. Els consensos de la Transició s'han esmicolat i Europa més que mai és la del Capital.

Front aquesta reacció, els i les llibertàries hi hem de plantar cara desobeint i combatent.

Així, si has de fer la declaració de la renda, informa't i organitza't per fer l'objecció fiscal (ja hi ha en marxa una assemblea per tornar a engegar una altra campanya d'objecció fiscal semblant a la de l'any passat). És una manera molt coherent de recolzament econòmic als moviments socials, entre els quals, el llibertari, a través de la seva coordinadora, et demana el teu suport.

La Coordinadora Llibertària de Mallorca és una xarxa de grups i individualitats amb ànim de ser una estructura de recolzament mutu i solidaritat entre aquelles que consideren un món amb justícia social i ambiental és antagònic a l'existència de l'Estat i el Capital.

El major projecte econòmic de la coordinadora és la caixa de resistència, destinada al recolzament a activistes del moviment amb problemes conseqüència de la repressió. Les persones que facin objecció i donin els seus doblers a la Coordinadora han de saber que la major part d'aquests aniran destinats a aquest fons. La resta serà destinat a finançar altres activitats de la coordinadora.

Per més informació sobre la CLM, visiteu la nostra web a coordinadorallibertariamallorca.cat.

Contra l'Estat i el Capital, desobediència i organització