Ateneu Llibertari Estel Negre

“Flotarem!” Ho deia Bernardo Atxaga a La pilota basca referint-se al moment en què desaparegués la lluita armada al País Basc. Ens feia entendre així la pesadesa que suposava portar a collibè munts de cadàvers, torturades, cossos ferits, empresonades, desapareguts, famílies trencades, exiliats... i tenia raó. Afirmava l'home d'Obaba que les basques i els bascos flotarien quan es traguessin aquell pesat pes de sobre, el pes de les armes disparant enmig d'un conflicte no solucionat. La imatge és bonica, però res més. Avui que ja no hi ha armes d'una de les parts (l'altra continua igual d'armada o més i alguns cops tan violenta com sempre) les basques i els bascos no floten. Ho puc assegurar jo que hi he estat fa poc. (Continua)

Nosaltres, en canvi, sí. Ella, ell, tu i jo, sí. Radicalment, sí. Ells també. No? I no parlo dels i de les catalanes sinó d'ella, d'ell, de tu i de mi. Flotem. Voles i vola i volo i ens elevem, cap enlaire i per l'aire. Som vent que cantava aquella. I esdevenim cicló voluntàriament quan ho decidim; i cicle natural i de la natura quan prospera l'hivern cap a l'estiu i no es queda encallat a la primavera, o directament a l'hivern, com passa enguany. Saps que ja plou tant aquí com a Londres? Bé, potser no tant... però la gent continua caminant de bocaterrosa, tocant i tocant el terra; i molts, massa, arrossegant els peus com arreu del món occidental, Londres inclòs.

 “Flotarem!” caduca perquè ja diem que flotem. I ens felicitem d'haver-ho fet possible, de no viure pendents només de la força de la gravetat i de les lleis de Newton. Amb voluntat però sobretot amb decisió. “Flotem!”

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

Una mostra humana (oh, mana!) que surt a l'esquena del sofà, darrere d'ell mateix. I un braç nu. “El de santa Tecla?” criden tres tarrago-nines encantades... “No! Ni santa ni Tecla, Roser i de la Cava que aguanta l'equilibri mentre camina pel filferro a la capital britànica i anglesa com qui no vol la cosa, o si la vol ho dissimula més que no diu”. Però ho fa -això de aguantar l'equilibri- i hi és, i malgrat no mostrar-ho tot no s'amaga de res ni de ningú perquè sí. Perquè crear és també una forma de viure, si no l'única manera de viure. En la resta, el que fem i fan és assajar la mort, com quan els d'Espai en Blanc deien que treballar era..., precisament, assajar la mort i una ampolla de cava tapada amb un tap es preparava per fugir pel coll de l'ampolla quan saltés el suro.

Nàufrags en temps de crisi, aferrar-nos amb força a on l'aigua encara no ha negat tot el que toca és, més que una forma de viure, l'única forma de no finar, de no deixar d'insuflar aire als pulmons que permeti respirar i, mentre respirem, viure, o almenys existir. Però mai només. Perquè mentre existim, ens cal notar l'aire com baixa cap als pulmons i alhora que estem vives.

Recordo els diversos sofàs no de Londres que hi ha hagut a la meva vida i la veritat és que ni puc ni vull deixar de pensar en el munt de vida que han acollit. En el munt d'aire i fins i tot de vent que hi he notat i sentit. I, com no, en el munt de mans que els han transitat. I en el munt de cossos que han acollit. I en el munt de paraules que han sentit. I en el munt de llibres que hi he llegit. I en el munt de focs que ens hi han consumit. Però sobretot, em miro el d'ara i penso en el munt de futurs que m'hi esperen, que ens hi esperen si no només existim.

I un calfred em recorre l'espinada... i un braç el recorre de darrere estant...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

Fa 50 anys, quan el turisme començà a ser la locomotora econòmica de Mallorca, arribaren a l'illa les primeres onades d'immigrants provinents de les zones més pobres de la Península Ibèrica. Els empresaris mallorquins necessitaven molta d'obra per construir els hotels i per formar les plantilles una vegada posats a funcionar. De llavors, Mallorca no ha deixat de rebre treballadors de fora, idò durant aquests 50 anys l'economia no ha aturat de créixer, convertint-nos durant molt de temps en la regió de l'Estat espanyol amb la renda per capita més alta.

Aquesta impressionant creació de riquesa (de capital) inclús es va disparar encara més amb l'arribada de l'ona expansiva de la bombolla immobiliària, inflada per tot l'Estat per obra i gràcia dels governants, de la banca espanyola i estrangera (alemanya principalment) i amb el beneplàcit de les autoritats europees que acabaven d'estrenar l'euro.

Així les coses, a tot l'Estat (i a Mallorca) arribaren milers i milers d'immigrants de països pobres (en realitat explotats pels països rics) de l'Amèrica Llatina, del nord d'Àfrica i de l'Europa de l'est. Novament la construcció i l'hoteleria demandaven recursos humans. Però també el sector domèstic (dones de neteja, per cuidar a les persones majors, etc.) i el sector agrícola. Unes feines aquestes que molts joves mallorquins ja no feien perquè molts podien estudiar una carrera a la Universitat o triar treballs millors.

Però com es sap, la bombolla immobiliària, creditícia i hipotecària esclatà i amb ella el somni de les classes treballadores de formar part de la classe mitjana burgesa (casa en propietat, bon cotxe, viatges a la Riviera Maya, etc.).

I com també es preveia, la crisi no l'estan pagant els rics (els qui la provocaren) sinó les classes treballadores. L'atur, un fenomen que molts mallorquins desconeixien, s'ha estès arreu i pràcticament afecta a totes les famílies. A la vegada, els constants retalls en matèria social i assistencial han provocat un empobriment quasi general.

Davant aquesta situació, com ha reaccionat la gent?

La majoria ha optat per la resignació, per l'oportunisme i per seguir amb la crònica passivitat. Ni les manifestacions sectorials, ni les vagues generals poden contrarestar la força de les anomenades majories silencioses que tant legitimen al poder. A més, al greu problema de la resposta submisa i passiva de la gent s'hi ha afegit l'augment de la competitivitat entre les mateixes classes populars per aconseguir un lloc de feina o una major assistència social. Una competitivitat que la gran xenofòbia ja existent entre la gent d'aquí, ha provocat un augment brutal de les opinions racistes i discriminatòries, paradoxalment entre els més pobres. Així, s'ha fet quotidià sentir la fàcil i egoista cantarella de què aquesta crisi no es solucionarà fins que s'expulsi als immigrants, idò ells són els causants dels baixos salaris que els empresaris ofereixen, del col•lapse de la sanitat pública, de l'atur entre la gent autòctona i l'espanyola, de la falta de recursos assistencials o de la fallida dels petits comerciants.

Ja sabíem que el discurs racista i xenòfob agafaria força durant aquesta crisi. Però, davant aquesta amenaça, encara no reflectida al carrer exceptuant la patètica manifestació dels comerciants de la Platja de Palma i s'Arenal, els moviments socials poca cosa hem fet per contrarestar el racisme institucional, sistèmic i popular.

Desmuntar el discurs racista des d'una base teòrica és bastant fàcil degut a la poca consistència d'aquest. Però, quines són les solucions que propagam els moviments socials anticapitalistes?

-L'expropiació de la riquesa robada per les classes altes. Un espoli brutal però que encara no s'ha pogut reflectir en dades concretes, llevat dels casos de corrupció jutjats i les ajudes sabudes a la banca i a les grans empreses per part de l'Estat.

-El repartiment de la riquesa encaminat a la creació d'una economia col·lectivista i sostenible que aspiri a la igualtat social.

-El combat a la ideologia neoliberal i burgesa introduïda dins les classes populars, així com a la incultura, a l'estupidesa i a l'alienació que promouen els mitjans de formació de masses.

-El foment de la solidaritat i l'ajuda mútua entre tots i totes, sense distincions de cap mena.

-L'autoorganització popular.

Aquestes solucions però, xoquen davant la crua realitat: la mínima força, la poca credibilitat, i la baixa popularitat i integritat de molts dels col·lectius que formam part d'això que en diuen moviments socials de caire anticapitalista.

Així, aquesta feblesa en l'acció, poc pot empènyer per contrarestar l'expansió de la lacra racista i xenòfoba i també per atenuar l'empobriment de la gent. A més, les nostres alternatives socials i econòmiques que hi ha en marxa encara estan en procés embrionari i d'experimentació.

Així i tot, hem d'enfortir i expandir la resposta teòrica a la crisi, a través de tots els mitjans possibles (contrainformatius i convencionals), de manifestacions, de campanyes de propaganda. També, hem d'intentar crear llaços amb la gent més pobre, tant immigrant com d'aquí, fomentant entre ells la cooperació i no la competitivitat i la seva activació en defensa dels seus drets socials i laborals. Finalment, hem d'intentar que les iniciatives d'economia alternativa que anam impulsant es consolidin, es donin a conèixer entre la gent i puguin suposar una sòlida opció de canvi i ruptura.

Com es obvi, tot això dependrà de la implicació, de l'esforç, de la constància i d'un augment molt fort de la militància i participació en els col·lectius.

Antoni Pallicer Mateu