Ateneu Llibertari Estel Negre

Ella. Es mira i observa la pròpia imatge reflectida en un mirall apuntat per la seva càmera, amb l'ull fixat en ella però a l'inrevés. I ho fa perquè, a banda de la boca que segur que haguessis citat com a primer exemple en ser interrogada sobre la fam, són els ulls qui millor es pot menjar la vida i els seus accessoris, goludament, sense pressa però tampoc sense deixar-ne ni una molla al plat en acabar, sucant-hi pa, perquè vol i li ve de gust. I la vida se la menja i la cavalca cada cop que en treu una imatge, com si fos un corcer de guerra que vol dominar l'enemic; i l'amic també. I és conscient de la importància de mirar per tal de sentir i ser alhora. I n'és part conscienciada. I ho és. És.

Tu. Tu en saps el títol que no és, perquè “Untitled” és precisament cap títol o sense el títol, tot i que si en diguéssim “Mirall damunt del llenç” no ens desencaminaríem gaire del camí que ja sabem. Sí que em dónes l'autoria i aquest és compartida entre Michael Baldwin i Mel Randsem. I els penso els dos i penso també que dos davant d'un espill poden crear un món de sensacions que no tingui fi si s'ho proposen. I també em dius que t'encanta que alhora et faci enfrontar amb tu mateixa i que això et trasbalsi; i més encara enmig d'una sala blanca tan gran com aquella on un home vestit fos es confon amb el negre del teu propi cos cobert de roba.

Jo. El constipat em porta a mirar la fila que faig al mirall del lavabo i observo que fa dies que no m'he afaitat, per tant, m'afaito. Noto que el massatge per després de l'afaitat de l'Alguer s'ha acabat i ja no fa ni un breu record de l'olor a què m'havia acostumat. Ja ho sabia però és el que hi ha, tot s'evapora i més encara si la base és l'alcohol. Tampoc cal trencar-se massa el cap si tot el que passa ja ho podíem preveure, malgrat ens faci ràbia que així sigui, malgrat no ens convenci quan ens ho diem, malgrat tingui tot títol i aquest, compartit com és, enunciï històries de sofà que, com totes, passats els dies i les nits, a l'únic lloc on portin sigui a la son. Per cert, sí que hi ha altres mons per estan dins d'aquest... o a l'altra banda del mirall. L'Alícia ja ho sabia...

Fotografia: Roser Arqués Morueta; Text: Jordi Martí Font

En el marc del 8 de març, dia de la dona treballadora, vos volem convidar a totes a passar una vetllada antipatriarcal al Casal Popular Voltor Negre el proper divendres 1 de març.

La jornada començarà a les 18 hores amb la projecció de la pel·lícula En tierra de hombres, i continuarem amb un bon sopar i begudes a preus populars.

Vos hi esperem!

No ens ve de sèrie mirar de cara la vida i dir-li “bon dia” i “bona nit” quan toca malgrat, entre una salutació i l'altra, passin tot de coses que no ens agradin. Perquè quan ho diem ho desitgem més que no o ho expliquem. I o fem perquè sí, perquè volem i ens ve de gust. Desitjar que així sigui i que no ens amoïni el clima social que patim és també actitud, fermesa i no deixar-se arrossegar per les riuades que els llepaculs dels amos ens envien quan obren les comportes de la seva presa per ofegar-nos, si cal, en el reconsagrat nom de la “crisi”.

No ens ve de sèrie mirar sense por qui mana i dir-li que no som moneda de canvi de res, ni de processos sobiranistes de fireta, ni d'”en nom de...” ni de res de res... No anava amb el preu que malgrat ens derrotin cada dos per tres no ens deixem cavalcar ni ara ni mai ni vulguem ser ase dels cops ni ruc de ningú. Tot ens ve no donat sinó com a conseqüència d'una decisió pròpia, meditada a vegades però sobretot necessària per continuar respirant. Perquè, si no ho fem, l'aire no ens entra de gust per les fosses nasals i respirar es converteix en un suplici. Ho fem, doncs, per necessitat també, però no perquè hi estiguem predestinats.

Tot i això, hi ha qui ens vol fer creure que ens toca ser així perquè els astres i la posició en què es trobaven quan vam néixer és qui ho dictamina. I no és el cas. Ens mantenim alçades perquè ho hem decidit i perquè és així que ens volem i ho hem triat. I no ens ve de sèrie desitjar, viure i respirar la revolta que alhora ens dóna l'alè de vida que ens impulsa a ser. I en tant que “ser”, “som”.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta