Ateneu Llibertari Estel Negre

No ens ve de sèrie mirar de cara la vida i dir-li “bon dia” i “bona nit” quan toca malgrat, entre una salutació i l'altra, passin tot de coses que no ens agradin. Perquè quan ho diem ho desitgem més que no o ho expliquem. I o fem perquè sí, perquè volem i ens ve de gust. Desitjar que així sigui i que no ens amoïni el clima social que patim és també actitud, fermesa i no deixar-se arrossegar per les riuades que els llepaculs dels amos ens envien quan obren les comportes de la seva presa per ofegar-nos, si cal, en el reconsagrat nom de la “crisi”.

No ens ve de sèrie mirar sense por qui mana i dir-li que no som moneda de canvi de res, ni de processos sobiranistes de fireta, ni d'”en nom de...” ni de res de res... No anava amb el preu que malgrat ens derrotin cada dos per tres no ens deixem cavalcar ni ara ni mai ni vulguem ser ase dels cops ni ruc de ningú. Tot ens ve no donat sinó com a conseqüència d'una decisió pròpia, meditada a vegades però sobretot necessària per continuar respirant. Perquè, si no ho fem, l'aire no ens entra de gust per les fosses nasals i respirar es converteix en un suplici. Ho fem, doncs, per necessitat també, però no perquè hi estiguem predestinats.

Tot i això, hi ha qui ens vol fer creure que ens toca ser així perquè els astres i la posició en què es trobaven quan vam néixer és qui ho dictamina. I no és el cas. Ens mantenim alçades perquè ho hem decidit i perquè és així que ens volem i ho hem triat. I no ens ve de sèrie desitjar, viure i respirar la revolta que alhora ens dóna l'alè de vida que ens impulsa a ser. I en tant que “ser”, “som”.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta