Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula «internacionalista» per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat «nacionalista» a «internacionalista» però alhora han anomenat només «nacionalistes» els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi «Nacionalisme banal», publicat en català per la Universitat de València i l'Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o simples "patriotismes". L'exemple el tenim ara als nostres carrers. Només cal aixecar el cap vers els balcons de les cases i contemplar milers d'estanqueres guarnint-los. Cap -o ben pocs- dels qui les pengen s'anomenarà «nacionalista», perquè ja sabem que a l'Estat espanyol els nacionalistes sempre són els altres, els no espanyolistes, però tingueu clar que el drap aquest (totes les banderes són draps i la majoria capçanes) és un símbol clar de nacionalisme de la pitjor espècie, d'aquell que té al darrere els tancs i el Tribunal Constitucional. Segons Billig, aquestes expressions constitueixen «un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d'analistes: els nacionalismes rutinaris dels Estat-nació establerts», sovint percebuts com «assenyats» front als «perillosos» nacionalismes sense estat, i té tota la raó del món

Entre els qui no es diuen nacionalistes espanyols però ho són, hi trobareu també els que tenen una certa consciència de classe, els que han mamat la cultura de l'obrerisme i per tant utilitzen un llenguatge que no és directament el del poder. Em refereixo a aquests amics, coneguts i saludats a què feia referència més amunt. Són la gent que obvia que la Selección és producte d'una decisió política que nega la diversitat perquè alhora que fa possible aquest símbol nacional que és «La Roja» prohibeix explícitament qualsevol altre símbol nacional en clau esportiva en el seu propi territori. No cal que torni a parlar de les seleccions nacionals catalana o basca per entendre'ns ni cal que deixi ben clar que a mi, personalment, no m'agrada el futbol, tot i que ara no parlem de futbol.

Els meus amics, coneguts i saludats apel·len a l'internacionalisme a l'hora de parlar de si hem de fer front a la sentència del Constitucional o si hem de participar en la manifestació que Òmnium ha convocat aquest dissabte a Barcelona i a la qual jo assistiré, tal com faré a Reus i a Falset el dia abans. S'allunyen així del debat central i miren al cel on sembla que ningú va brut perquè ningú no està tacat per cap adhesió nacional. Obvien que internacional ve de nacional, de fet és la mateixa paraula amb un prefix, i l'important és saber des de quina nació s'és internacionalista, des de la catalana o des de l'espanyola? No en dic d'altres perquè aquí no n'hi ha cap altra en qüestió. Atenent a les estructures mentals que molts d'ells tenen, que anomenen «nord» al País Basc i sud a «Andalusia» tingueu clar que molts d'aquests «internacionalistes» són tan nacionals espanyols com els seguidors de La Roja...

Jordi Martí Font