Ateneu Llibertari Estel Negre

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV) per a l'alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l'aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d'Immersió Lingüística (PIL), per a l'alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l'anterior; i per acabar, el Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l'assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l'assignatura de valencià i prohibiria que s'imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l'assignatura de valencià i cap àrea temàtica més en català.

Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat. Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depenen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol ens ha portat a un carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però que no entendria que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària --a les quatre províncies catalunyeses-- em demostren any sí i any també que després d'ensenyament obligatori no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.

Enguany, per enèsima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educacó i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.

Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es fa l'autèntica estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià es a la universitat. Així, segons l'informe «Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes», només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.

Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de «Catalunya», «País Valencià», «Balears» o el que sigui, si no entendrem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.

Jordi Martí Font

---

Dijous 22 de juliol a les 20.00 hores al Bar Terrassa de Ses Voltes (Palma)

Presentació del llibre de contes Petites magnituds, de Marta Miralles

A la presentació l'actor Xim Vidal farà una lectura dramatitzada d'una selecció de fragments del llibre

Marta Miralles i Mas, neix l'any 1973 a Palma. A ella li agrada més dir que és d'Es Molinar, barriada on viu i desenvolupa la seva tasca com a mestra.

Actriu de teatre durant anys, s'estrena com a escriptora mitjançant textos teatrals per després fer el bot cap a la narrativa i la poesia.

Us hi esperem!

El delta del riu Tana a Kenya està en perill. Una de les àrees humides més importants de l'Àfrica desapareixerà sota plantacions de canya de sucre.

Cal fer costat els habitants del delta i els grups ecologistes, cal conservar el medi ambient, la biodiversitat i la seva forma de vida.

Participa en l'acció de protesta contra els plans de govern kenyà.

Més informació i un model de carta que es pot enviar automàticament en:

www.salvalaselva.org

Fa uns quants mesos a Santa Maria, començà a produir-se el moviment d’alguns dels seus residents, que no estaven d’acord amb el projecte sobre el tren que volien imposar des de Palma.

De manera espontània, aquest grup de persones se va començar a moure per evitar que, com a solució a un problema dels Serveis Ferroviaris de Mallorca, es produís un problema pel nostre poble. Per una sèrie de raons, es plantejà la necessitat d’evitar els passos a nivell existents. La presència d’una Directiva Europea i l’òbvia recerca d’una major seguretat en un horitzó que compta incrementar les freqüències dels trens que travessen el casc urbà i previsiblement amb l’augment de la velocitat dels mateixos , fou una raó de pes per a prendre aquestes mesures.

La decisió salomònica consistí en tancar els passos a nivell aixecant un mur. D’aquesta manera, el poble quedava dividit en dues parts que es connectarien per dos ponts construïts un abans i l’altre passat el poble. Així, cada cop que quelcom volgués creuar a l’altre costat, hauria d’anar fins aquests pons , amb tot el que això comporta. L’impacte urbanístic, en un poble declarat d’interès turístic, no era petit i a més, la mesura implicava l’expropiació dels terrenys a on se realitzarien els ponts.

Tant desafortunada va ser la decisió, que aconseguí una resposta unànime per part de totes les persones de Sta. Maria que se’n van assabentar. Independentment des color polític, tots van coincidir en que sa mateixa perjudicava de manera molt significativa al poble i suposava un condicionant molt negatiu tant pel present com pel futur del municipi. Es va reconèixer que representava el problema més important que en aquests moments tenia el poble i es començaren a cerca alternatives.

Contràriament al que sol ocórrer en aquestes situacions, sa gent no va acceptar amb amarga resignació l’ordre i es posaren en marxa una sèrie de mobilitzacions tímides al principi, però prenent cada pic més força al conscienciejar-nos del nostre dret i de les conseqüències que tindria la nostra passivitat. I així, amb la naturalitat de compartir l’interès comú de defensar allò que raonablement considerem lo just i apropiat per a nosaltres i els nostres fills, sorgí la Plataforma. De manera més o menys regular, començàrem a reunir-nos a l’estació de Santa Maria per a cercar solucions i elaborar estratègies que resultessin útils a la consecució del nostre objectiu. Com a grup obert que és, quelcom pot participar-hi i no existeix cap obligació ni compromís més enllà del que cadascú vulgui imposar-se. Algunes persones acudeixen sempre o gairebé sempre i altres quan poden o volen; totes són benvingudes. En una de les primeres reunions, es proposà, com a manera de donar a conèixer a la gent del poble, però també com expressió de sa nostra reivindicació als que venguessin de defora, confeccionar unes pancartes que reflectissin sa situació. Allí sorgí es «Tren Trinxera». En una frase curta, s’havia de reflectir el que volíem, en poques paraules perquè les lletres fossin grosses i es poguessin llegir des d’enfora. I ens va parèixer apropiat com a missatge: A Santa Maria Volem Tren Trinxera. En sí, el concepte correspon a la proposta que de manera alternativa es presentà a la Conselleria de Mobilitat i Ordenació del Territori, per part de la plataforma i a sa que en lloc de fer ponts, i construir un mur que xaparia es poble, es problema se resolia realitzant una trinxera per sa que circularia es tren. És a dir, es davallaria el nivell pel qual circula el tren al seu pas per Santa Maria, de manera que mantenint sa cota actual per a les persones i els cotxes , poguessin travessar d’un costat a l’altre. Amb posterioritat el projecte es complementaria amb el soterrament de la trinxera i la construcció d’un passeig damunt el que son actualment ses vies.

Tant es Projecte Alternatiu com l’Estudi Multi Criteri presentats per la Plataforma, en es que s’ofereix una solució molt millor pel poble de Santa Maria i a un cost a mitjà terme molt menor, han estat realitzats per tècnics qualificats.

Des de un punt de vista sociològic, la resposta donada pels ciutadans de Santa Maria constitueix un exemple de civisme a seguir i possiblement a analitzar com a resposta del poble al desencant que moltes de ses actuacions polítiques han provocat entre nosaltres. Es progrés i l’increment des número de pancartes penjades de balcons i finestres representen en qualsevol cas, un desacord amb la imposició de les mesures que no responen als interessos dels ciutadans a esquenes dels quals, pareix que s’estiguessin prenent. La imatge de Fuenteovejuna, o la de Agustina d’Aragó revelant-se contra les injustícies ens ve al cap en situacions en les que veiem l’asimetria entre el poder de l’Administració i la debilitat del ciutadà que en qualsevol cas, no calla i lluita, educada i cívicament, contra la imposició i la falta de resposta.

Esperem una solució adequada pel que avui és una incomoditat i un risc, però que demà pot ser una desgràcia. Ben entès que, no fer res, no és admissible i suposaria una greu irresponsabilitat.

El poble som nosaltres i els nostres polítics han de respondre a les nostres demandes i defensar els nostres drets resolent els nostres problemes. El demés, no te cabuda.

Pepe García Valentín,

integrant de la Plataforma Tren Trinxera de Santa Maria del Camí

Avui, 12 de juliol de 2010, desenes de persones hem sabotejat dos camps experimentals de blat de moro transgènic propietat de Syngenta situats al terme municipal de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Hem destruït l’experiment transgènic a cel obert de Syngenta perquè entenem que aquest tipus d’accions directes són la millor manera de respondre a la política de fets consumats per mitjà de la qual la Generalitat, l’Estat i les multinacionals biotecnològiques duen dotze anys imposant-nos unilateralment els organismes modificats genèticament (OMG) en l’agricultura i l’alimentació. L'Estat espanyol, amb més de 75.000 hac. sembrades l'any 2009, concentra aproximadament el 80% de la superfície conreada amb OMG a Europa.[1]

Després d'Aragó, Catalunya és amb unes 27.000 hectàrees la regió europea amb més hectàrees d'OMG conreats. A la vegada, durant els últims anys el 42% dels camps experimentals a cel obert d'OMG a la UE han estat sembrats a l'estat.[2]

Syngenta és la tercera empresa de llavors més gran del món (després de Monsato i de Dupont). El seu objectiu és dominar de manera monopòlica el mercat mundial de llavors per tal que totes les pageses i tota la producció agrícola del planeta depengui de les seves ventes de llavors.[3] Syngenta, juntament amb el grapat d’empreses transnacionals (ETN) que controlen a) els mercats mundials d’insums agraris (llavors, fertilitzant, agroquímics…)[4], b) els circuits de distribució i comercialització d’aliments i matèries primes agroalimentàries, i c) el mercat mundial de productes transformats, és una de les principals promotores i beneficiàries del model agroalimentari corporatiu i industrial actualment hegemònic.[5]

Després d’haver estat imposat durant dècades a escala planetària, cada cop més veus assenyalen que 1) aquest nefast model productiu i social és un dels principals responsables de la crisi alimentària, ecològica i climàtica a la que s’enfronta actualment la humanitat,[6] i 2) els transgènics agrícoles representen una nova volta de cargol del model agroindustrial, la qual no fa res més que profunditzar els gravíssims impactes socials, culturals i ambientals associats a l’agronegoci transnacional.[7]

Segons la legislació europea, els camps experimentals d’OMG representen un pas intermitg indispensable per a que la Comissió Europea (CE) aprovi el conreu comercial en territori europeu de varietats transgèniques que fins ara no estaven autoritzades a la UE. Com duen anys denunciant diversos actors europeus[8], el protocol que han de seguir les ETN biotecnològiques per obtenir l’aprovació de les seves llavors transgèniques està ple de trampes i irregularitats. Entre elles, destaquen, per una banda, els diversos escàndols que han esquitxat l’Agència de Seguretat Alimentària Europea, (EFSA) els quals han deixat clar que aquest organisme pretesament científic està al servei de la industria transgènica.[9] Per altra banda, també cal assenyalar el paper de promoció encoberta dels OMG agrícoles que està jugant la pròpia CE.[10]

Dotze anys després que s’iniciés el cultiu de blat de moro transgènic a Catalunya l’aparició de desenes de casos de contaminació genètica de les produccions agràries ecològica i convencional (contaminació de partides de llavors, a nivell de camp, de pinsos per l’engreix animal i de productes per a l’alimentació directa humana) ha demostrat reiteradament que la pretesa coexistència entre cultius transgènics i no transgènics és totalment impossible, a més d'absolutament indesitjable.[11] La proliferació de l’agricultura transgènica al nostre territori ha suposat l'extinsió de com a mínim dues varietats de blat de moro tradicional (“morat” i “del queixal”) i la disminució en un 95% del conreu de blat de moro ecològic entre els anys 2002 i 2008.[12]

Tot plegat indica inequívocament que els OMG agrícoles fan impossible el desenvolupament i la consolidació de models de producció, de distribució, de consum i de societat alternatius al dominant, basats en l’agroecologia i la lluita per la sobirania alimentària del pobles. És per això que rebutgem frontalment tant els transgènics agrícoles com la societat tecnoindustrial capitalista que els fa possibles i necessaris (… necessaris per a que uns pocs actors molt poderosos consolidin el seu domini sobre la població mundial, i perfeccionin les seves estratègies de negoci). És per això que fem una crida a passar a l’acció per tal de destruir tant els conreus transgènics com l’ordre social que perpetuen els actors que els promouen.

--------------------------------------------------------------------------------

[1]  Per a més informació sobre l'evolució durant els últims anys de la superfície conreada amb OMG a l'estat és possible descargar una taula amb format pdf des de el lloc web del MARM: http://www.mapa.es/agricultura/pags/semillas/estadisticas/serie_maizgm98_06.pdf 

[2]   www.tierra.org

[3]  Per tal d'assolir aquest objectius Syngenta no dubta en emprar els mètodes més expeditius que es puguin imaginar. Serveixi d'exemple l'atac que va dur a terme l'any 2007 al Brasil una empresa de seguretat contractada per aquesta multinacional contra camperoles que havien ocupat una finca de la seva propietat, acció que va concloure amb un camperol del Movimento dos Sem Terra assassinat i cinc més ferits de gravetat.

[4]  L'any 2006 les quatre principals empreses de llavors (Monsanto, Dupont, Syngenta i Groupe Limagrain) controlaven el 44% del mercat de llavors. Aquell mateix any Monsanto, Dupont, Syngenta van dominar el 46% del mercat mundial de llavors patentades. A la vegada, Montsanto, Bayer, Syngenta y DuPont-Pioneer van controlar el 100% del mercat munidal de llavors transgèniques: ETC Group, 2007. Las 10 compañías de semillas más importantes del mundo – 2006. Disponible a: http://www.etcgroup.org/en/node/657

[5]  Durant els anys 2007 i 2008, mentre la combinació de la crisi alimentària i la crisi financera mundial feia aumentar el nombre de persones famolenques més enllà dels 1.000 milions, Syngenta i la resta de ETN agroalimentàries batien els seus propis rècords de guanys: Grain, , 2009. Las coporaciones siguen especulando con el hambre. Disponible a: http://www.grain.org/seedling/?id=596

[6] GRAIN, ODG, Entrepobles, Xarxa de Consum Solidari i Veterinaris Sense Fronteres, 2009. Cocinando el planeta. Hechos cifras y respuestas sobre cambio climático y sistema alimentario global: 6. Disponible a: http://www.grain.org/o/?id=85

[7] Aguado, J; 2010; Los transgénicos nos expulsan del campo y de nuestros pueblos. Disponible en: http://www.anticapitalistas.org/node/5099. Al lloc web de la Plataforma Som Lo Que Sembrem hi ha relacionat un llistat dels principals impactes de lels OMG agrícoles, així com els enllaços als estudis que els certifiquen (http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=167).

[8] Mirar, per exemple, l'article “La Ciencia basura de la EFSA” al lloc web de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/campaigns/transgenicos

[9] Serveixin d'exemple els casos del blat de moro bt176 de Syngenta, aprovat i conreat a Europa i a l'Estat espanyol durant anyos abans que les evidències respecte els seus riscos per a la salut obliguéssin a la CE a prohibir-lo, o el ressò que va tenir a la premsa europea i estatal l'escàndol al voltant del MON863, el qual va sortir a la llum el maig del 2005. Poden consultar-se al respecte la versió del 22 de maig del diari anglès The Independent on Sunday, així com la versió del 24 de maig de El Mundo (página 29).

[10] Amigos de la Tierra, 2008. Las Malas Compañías: La relación entre la Comisión Europea y la Industria de los transgénicos. Disponible a: http://www.tierra.org/spip/spip.php?article564

[11]  Plataforma Transgènics Fora!, Assemblea Pagesa y Greenpeace, 2006; La imposible coexistencia. Disponible a: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/copy-of-la-imposible-coexisten.pdf

[12]   Binimelis, R., 2008. Coexistence of plants and coexistence of farmers: Is an individual choice possible? Journal of Agricultural and Environmental Ethics, 21(5): 437–457.

El atentado frustrado contra el militar. Estos días de julio, como los de hace 74 años, están siendo muy calurosos. Como ayer, el 14 de julio, pero de 1936, hacía calor. Pero ese día, Franco decidió dormir con las ventanas y la puerta que daba al jardín de la Comandancia Militar de Canarias bien cerradas. Había rumores de que pretendían matarle. Y el cerrojazo frustró el plan de tres anarquistas para asesinar al general.

«Socorro, auxilio, pistoleros», gritó Franco al ver que intentaban entrar por la fuerza en su habitación de la Comandancia Militar de Canarias. Llevaba pocos meses en la capital tinerfeña, pero ya sabía que un día de ésos iba a ser el objetivo de un atentado, así que tomaba sus precauciones. Entre ellas, dormir con las puertas y ventanas cerradas a cal y canto. La decisión de matarlo fue tomada en una reunión entre varios miembros del Comité Confederal de Canarias y la Federación Anarquista Ibérica (FAI). Sin embargo, este plan nació abocado al fracaso; uno de los allí reunidos traicionaría a sus compañeros e informaría de sus intenciones a altos mandos militares.

El libro Crónica de vencidos, del investigador Ricardo García Luis, recoge varios testimonios sobre ese intento de atentado a Franco la noche del 14 de julio de 1936 en Santa Cruz de Tenerife. Una de esas testificaciones es de Antonio Tejera Alonso, conocido como Antoñé. Este santacrucero fue uno de los tres anarquistas que quisieron matar a Franco aquella calurosa noche de hace 74 años.

---

Plan con ayudas

No estaban solos. Tenían ayuda dentro y fuera de la organización. Una de las colaboradoras imprescindibles para que su plan saliera bien era María Culi Palou, una catalana de 42 años y residente en Santa Cruz de Tenerife. Regentaba una cantina de soldados que hoy en día es un pequeño garaje empotrado en uno de los laterales de Capitanía General. Esta mujer, conocida como Maruca, pasó muchos años en prisión acusada de ayudar a la resistencia que luchaba contra la dictadura. En su ficha consta como agente de enlace de elementos extremistas y fue juzgada y condenada el 11 de enero de 1937 junto a 60 personas más.

Diecinueve meses antes de eso, Maruca estaba libre. Y como cada día, el 14 de julio del 36 abrió la cantina para atender a los clientes. Entre ellos, los tres anarquistas que planeaban asesinar a Franco. Aunque el investigador desconoce la identidad de uno de los tres, sí está seguro de que los otros dos eran Antoñé y Martín Serarols Treserras, conocido como El Catalán y fusilado el 9 de enero de 1937 por pertenecer al Comité de Defensa Confederal de Canarias.

Ninguno fue nunca relacionado con el atentado contra Franco, pero eso no podían adivinarlo aquel día en la cantina de Maruca. En algún momento de la tarde-noche se colaron por una trampilla de la cantina y subieron hasta el corredor que conducía a la habitación del dictador.

La información de que Franco planeaba un golpe de Estado no se quedó entre las cuatro paredes de su despacho ni fue un secreto especialmente bien guardado, por lo que llegó hasta los oídos de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), de la Defensa Confederal de Canarias y de la Federación Anarquista Ibérica. Estas organizaciones contaban entonces con la ayuda de Antonio Vidal Arabí, un intelectual catalán que vivía en Santa Cruz de Tenerife. «Para mí, este hombre fue el cerebro de la conspiración», afirma García Luis.

Pero en la reunión donde se decidió asesinar a Franco, había un traidor. Tal vez no se planteó la deslealtad entonces, pero no tuvo dudas cuando un militar --retirado a la fuerza al entrar en vigor la Ley Azaña-- le advirtió de que una vez Franco se hiciera con el poder, él iba a ser detenido y fusilado. El investigador asegura que el militar conocía muy bien a esa persona e incluso eran de la misma isla. Aunque no quiere decir el nombre de quien más tarde pasaría información a los militares, tiene datos que desvelan el «tremendo» historial del sujeto como miembro de la FAI. «Hizo barbaridades» y era uno de los activistas más radicales.

Pero, ajenos a este hecho, los tres anarquistas comenzaron a subir por la trampilla que conectaba la cantina de Maruca con las dependencias que ocupaba el general. Cuando llegaron a la azotea de la cantina se dirigieron al corredor que había encima del jardín de la Comandancia Militar y lo recorrieron hacia la puerta que daba a la habitación de Franco. Pero, una vez frente a ella, la encontraron cerrada por dentro. Aun así, intentaron varias veces abrirla a la fuerza. No hubo forma. Franco, alertado por el ruido, comenzó a pedir auxilio. Al menos, ésa es la versión de Antoñé.

«Un sargento decía que la puerta estaba abierta siempre y, claro, era entrar allí, pum, pum, pum, y liquidarlo», relató Antoñé a García Luis. «Resulta que estábamos allí y la puerta estaba con una tranca por dentro, cerrada, pin pun, pin pun, pin pun, y aquello no cedía; era de tea, ¡toda de tea! Entonces, Franco se tiró a la parte de la plaza Weyler, p'allá: ¡Socorro, auxilio, pistoleros!», añadió Antoñé. Según el anarquista, si Franco hubiera sido «un hombre valiente y sereno» habría acabado con la vida de los tres «como perros».

Ricardo García Luis explica en su libro que este intento de atentado también fue recogido por Joaquín Arrarás, biógrafo del dictador, en su libro Franco, 1939. No obstante, difiere del testimonio de Antoñé. Según Arrarás, «pretendían los sicarios escalar la tapia del jardín y llegar por él al pabellón central, donde se hallaban las habitaciones de Franco. Los asaltantes eran tres. Cuando se encaramaron en la tapia, uno de los centinelas del jardín les echó el alto y, como no respondiesen, hizo fuego poniéndoles en fuga».

---

Tercera versión

El teniente general Francisco Franco Salgado-Araujo, en su libro Mi vida junto a Franco, también escribe sobre este hecho. «Entrado el mes de julio, ante la insistencia de la información anónima que recibía, en la que se decía que los planes para asesinar a Franco seguían preparándose, decidí reforzar la guardia de Capitanía y aumentar la escolta personal de oficiales».

Salgado-Araujo continúa el relato: «En el indicado centro milita había una escalera que comunicaba el jardín con las habitaciones particulares del comandante general y señora. Un atardecer, varios soldados que estaban de servicio notaron que alguien se movía y resguardaba por los árboles que estaban junto a la tapia del edificio. Dispararon rápidamente haciendo huir a varios individuos. Eran tres y se internaron por calles recién abiertas que había en aquel sector». Este teniente general, al contrario que Antoñé, no describe a un Franco asustado: «Franco, que estaba acostado, se enteró de lo sucedido, pero no le dio importancia y siguió descansando», asegura en su libro.

Las tres versiones difieren sobre cómo ocurrieron los hechos, pero no en que ocurrieron. Mientras el biógrafo de Franco informa que el intento de atentado fue el 13 de julio, el anarquista lo fecha el 14. Aunque Antoñé no desveló a García Luis su participación en lo sucedido (durante su relato sí se le escapó un «estábamos»), su hijo Antonio, ya fallecido, aseguró al investigador que su padre le contó muchas veces cómo intentó matar a Franco.

Días después del frustado plan para matarle, el 18 de julio de 1936, Franco dio el golpe de Estado que dio inicio a la Guerra Civil española.

El cerebro de la trama

La tripulación del Tinerfe, atracado en el muelle norte del Puerto de Santa Cruz, se debió dar un susto tremendo cuando varias personas lo abordaron un día de septiembre de 1936. Entre ellas, Antonio Vidal Arabí, que meses antes había planeado el atentado fallido contra Franco en la capital tinerfeña.

Antonio Vidal llegó a Tenerife desde Barcelona en 1923. Era un activista convencido del Comité de Defensa Confederal de Canarias. Considerado un intelectual muy inteligente fue, según asegura el investigador Ricardo García Luis, el cerebro del plan para asesinar a Franco el 14 de julio del 36.

Con una gran sensibilidad para el arte, trabajó como escultor. No obstante, se ganaba la vida haciendo lápidas de mármol y de piedra. Su negocio creció tanto que tuvo que trasladarlo desde su casa a un local al lado del cementerio de San Rafael y San Roque. Su actividad política le obligó a firmar los menos papeles posibles. Por eso, aunque el local de Antonio aún está en el mismo lugar, sigue vacío. «No hay papeles que demuestren de quién es para poder venderlo», informa el investigador.

A pesar de que García Luis desconoce la identidad de uno de los tres anarquistas que atentaron contra Franco, se niega a creer que el tercero fuera Vidal Arabí. «No podían arriesgarse a que alguien como él fuera arrestado», indica.

Las actividades políticas de este catalán le obligaron a esconderse muchas veces. Según García Luis, el día que asaltó el Tinerfe tenía la intención de ir en busca de ayuda para luchar contra el régimen de Franco en Tenerife. Sin embargo, nunca volvió. El investigador cree que se fue a Estados Unidos. De todas formas, nadie volvió a saber de él en la isla.

Sol Rincón Borobia (Santa Cruz de Tenerife)

(Diario de Mallorca, 15-07-10)

En sortir al carrer la incertesa em sobreprengué quan vaig intentar desxifrar que celebrava tota aquella gentada. Vaig pensar que semblant explosió de goig podia deure's a que havien acabat les guerres, o que havien aconseguit eliminar la fam del món.

Però ben aviat vaig pensar que era un ingenu, que com a molt les places i les fonts farcides de gent cantant i ballant es devia al descobriment d'un remei contra el càncer o la sida. Que aquelles gents desconegudes abraçant-se pel carrer ho feien perquè l'atur s'havia acabat, o perquè les pensions mínimes eren com les d'un ministre.

Però la meva veu interior em tornava a repetir que no divagués. Que l'eufòria viscuda per les multituds davant aquelles pantalles gegants no era per a escenificar com els polítics retornaven tots els diners robats al poble, o les forces de l'OTAN envaïen els paradisos fiscals.

Que aquella gent cridant d'alegria a través de les finestres de ca seva no ho feien per anunciar l'abolició de les hipoteques o la prohibició del desnonament.

Que tos aquells cotxes despertant tots els barris amb les seves botzines no ho feien perquè a l'endemà ja no hi anirien a treballar per un míser jornal i que ja ningú més s'enriquís a costa del seu treball o ingeni.

Que el xampany i els focs artificials són per a celebra que els nostres fills no continuaran estudiant per ser uns desocupats, o mà d'obra barata.

Que les façanes engalanades amb banderes són perquè en aquest país no està dividit entre rics i pobres, que tots els ciutadans són iguals i que ningú no pot enriquir-se a les despeses dels altres.

Que l'esclat d'alegria als bars plens de gent i tothom a cor cridant no més enganys de crisis artificials, no més secrets bancaris, no més explotació de l'home per l'home... Només estava en la meva imaginació.

Vaig sentir cridar: «¡Espanya a guanyat!»

Perplex vaig pensar: «Qui és Espanya?». Espanya no és ningú... Espanya és un territori on viuen els espanyols. Aleshores si no ha guanyat en territori, ni en qualitat de vida dels espanyols, per què tanta alegria? Perquè onze jugadors aconsegueixen retenir l'atenció mundial per encaixar un baló mitjançant puntades de peu a la porteria de l'equip contrari: una obra de surrealisme.

Aquests mateixos que no arriben a final de mes i avui ovacionen la selecció espanyola seran els mateixos que protestaran amb grans crits quan demà vegin els milions que els pagaran amb els nostres impostos als nous fitxatges, directius i quotes d'emissió de futbol. Herois, que com els bons mercenaris, es vendran al millor postor, no al color d'una bandera, i que no dubtaran a col·locar els seus comptes a paradisos fiscals, on l'ardor patriòtic té el color dels diners. Dia a dia l'afició crea una realitat, que, com el monstre de Frankenstein, es torna contra el seu creador, anestesiant aquesta afició de les necessitats que pateix.

Antoni Cànaves Martin

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula «internacionalista» per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat «nacionalista» a «internacionalista» però alhora han anomenat només «nacionalistes» els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi «Nacionalisme banal», publicat en català per la Universitat de València i l'Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o simples "patriotismes". L'exemple el tenim ara als nostres carrers. Només cal aixecar el cap vers els balcons de les cases i contemplar milers d'estanqueres guarnint-los. Cap -o ben pocs- dels qui les pengen s'anomenarà «nacionalista», perquè ja sabem que a l'Estat espanyol els nacionalistes sempre són els altres, els no espanyolistes, però tingueu clar que el drap aquest (totes les banderes són draps i la majoria capçanes) és un símbol clar de nacionalisme de la pitjor espècie, d'aquell que té al darrere els tancs i el Tribunal Constitucional. Segons Billig, aquestes expressions constitueixen «un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d'analistes: els nacionalismes rutinaris dels Estat-nació establerts», sovint percebuts com «assenyats» front als «perillosos» nacionalismes sense estat, i té tota la raó del món

Entre els qui no es diuen nacionalistes espanyols però ho són, hi trobareu també els que tenen una certa consciència de classe, els que han mamat la cultura de l'obrerisme i per tant utilitzen un llenguatge que no és directament el del poder. Em refereixo a aquests amics, coneguts i saludats a què feia referència més amunt. Són la gent que obvia que la Selección és producte d'una decisió política que nega la diversitat perquè alhora que fa possible aquest símbol nacional que és «La Roja» prohibeix explícitament qualsevol altre símbol nacional en clau esportiva en el seu propi territori. No cal que torni a parlar de les seleccions nacionals catalana o basca per entendre'ns ni cal que deixi ben clar que a mi, personalment, no m'agrada el futbol, tot i que ara no parlem de futbol.

Els meus amics, coneguts i saludats apel·len a l'internacionalisme a l'hora de parlar de si hem de fer front a la sentència del Constitucional o si hem de participar en la manifestació que Òmnium ha convocat aquest dissabte a Barcelona i a la qual jo assistiré, tal com faré a Reus i a Falset el dia abans. S'allunyen així del debat central i miren al cel on sembla que ningú va brut perquè ningú no està tacat per cap adhesió nacional. Obvien que internacional ve de nacional, de fet és la mateixa paraula amb un prefix, i l'important és saber des de quina nació s'és internacionalista, des de la catalana o des de l'espanyola? No en dic d'altres perquè aquí no n'hi ha cap altra en qüestió. Atenent a les estructures mentals que molts d'ells tenen, que anomenen «nord» al País Basc i sud a «Andalusia» tingueu clar que molts d'aquests «internacionalistes» són tan nacionals espanyols com els seguidors de La Roja...

Jordi Martí Font