Ateneu Llibertari Estel Negre

Un estiu vermell i negre

Les Jornades Llibertàries es van celebrar a BCN avui fa 30 anys i van atraure unes 600.000 persones

El Saló Diana i el parc Güell en van ser els grans escenaris

Fa exactament 30 anys, Barcelona era una ciutat llibertària. Els dies 22, 23, 24 i 25 de juliol de l'any 1977, el Saló Diana, al carrer de Nou de la Rambla, i el parc Güell, es van convertir en els pols principals de les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el happening i el debat polític i social en què van participar unes 600.000 persones, la majoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot.

Feia dos anys que Franco havia mort al llit. El president Adolfo Suárez embastava els Pactes de la Moncloa, Madrid encara estava noquejat pels assassinats al gener, a mans de l'extrema dreta, de set advocats laboralistes vinculats al PCE al seu despatx d'Atocha. A Barcelona, la Rambla cremava gairebé cada dia en un ambient on regnaven els sevillans Nazario i Ocaña, que es disfressaven de Massiel amb bossa i penjolls i s'estaven acostumant a anar a comissaria detinguts per escàndol públic.

Grupuscles

Els joves llegien Makoki, quedaven a Zeleste, el de Plateria; als drugstores del Liceu i del passeig de Gràcia que tancaven de matinada; a L'enagua o al Pastís. També militaven en grupuscles al marge del PSUC hegemònic, que els mirava per sobre de l'espatlla: hi havia trostkos, maoistes, leninistes, escissions d'escissions. Els d'Ajoblanco contra els d'El Viejo Topo. El 1973 va tenir lloc el primer gran concert de rock. Els components de King Crimson van haver de tocar desterrats a Granollers perquè es temien aldarulls si actuaven a Barcelona. Molta gent va tornar a casa a peu, a la matinada. I encara encongia el cor l'execució a la presó Model de Salvador Puig Antich el dia 2 de març del 1974.

El 76 s'havia constituït l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, molt activa, i el 2 de juliol del 77 a Montjuïc s'havia celebrat un míting monstre amb unes 300.000 persones reunides per escoltar la vella cenatista i antiga ministra de la República Frederica Montseny, que no donava crèdit al que veia. Abundaven els mítings, les càrregues policials i també els enfrontaments amb l'extrema dreta. Començaven a arribar notícies sobre el feminisme nord-americà, sobre els panteres negres i sobre les comunes. Viure era barat; el consum es desconeixia. Viatjar a l'Índia, gairebé una obsessió i el Magic Bus rumb a Kàtmandu, una cosa tan mítica com trepitjar el Voldelpark d'Amsterdam. Els joves convertien en un heroi el líder de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) Buenaventura Durruti, segons el biopic de l'assagista Hans Magnus Enzensberger El corto verano de la anarquía, que va publicar amb Las cuatro tesis de Mao l'editorial Anagrama.

En aquest context complex, ple de sobresalts, es van coure les Jornades Llibertàries, de les quals no queden gaires testimonis fotogràfics i una única sèrie documental filmada per Vídeo Nou que es pot veure actualment al Macba. Pepe Ribas, director de la revista llibertària independent Ajoblanco, recorda molt bé aquells dies calorosos. Autor de Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA), és pràcticament l'únic que ha escrit sobre les jornades, al marge de les publicacions de tipus alternatiu, ja que la Barcelona contracultural no desperta excessiu interès en el món de la historiografia acadèmica.

Ribas assegura que el més important van ser els debats sobre com s'havia d'organitzar el moviment llibertari celebrats al Saló Diana a instàncies de grups llibertaris on militaven Rafael Poch, Andrés Grima o Francesc Bellmunt, cenatistes com Luis Andrés Edo, als quals es van sumar gent del teatre com Carlos Lucena i Mario Gas. Van venir estrangers com Daniel Cohn-Bendit, Danny El Rojo, l'heroi del maig francès de la Sorbona, que anava i venia atònit.

Debat inconclús

"Va ser l'última oportunitat de crear una democràcia diferent. El gran debat no es va acabar, contràriament el nacionalisme, que llavors era minoritari, no hauria funcionat", opina Ribas. "En aquella època un teatrer muntava sense tenir ni un duro Joglars o Comediants i ara se'n va a TV3 a fer una telenovel.la. Tot es feia sense diners, muntant xarxes, innovant, sense tecnologies però amb molt talent i creativitat. Sorprèn l'anticipació de tota aquella gent", afegeix.

Durant les jornades, als escenaris del parc Güell, més lúdics i frescos de nit, Sisa declamava Los angelitos negros, Ocaña es passava de la ratlla i es pixava a l'escenari, corrien els pamflets amb la A envoltada d'un cercle i van arribar els pioners de l'ecologia, que van construir un molí de vent alternatiu. "Jo de tot allò en destaco la pau, l'harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va fer l'amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb un pudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d'ecologia, feminisme i educació que no ha tornat a repetir-se", diu Ribas.

Però el curt estiu de l'anarquia va durar molt poc. Ribas explica que un dia el periodista Ramon Barnils, que acostumava a portar gavardina, es resguardava de la pluja en un portal quan un home estrany li va donar un sobre amb 10.000 pessetes a l'interior. Mentrestant, uns joves trencaven vidres al crit de "Visca el PCI". Els provocadors i els infiltrats van radicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar el colofó a la Barcelona negre-i-vermella.

Rosario Fontanova (Barcelona)

(El Periòdic de Catalunya, 22-07-07)

***

L'estiu llibertari

Fa trenta anys del multitudinari míting de la CNT a Montjuïc i de les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell i del Saló Diana

El juliol del 1977 va ser especial. Sorgits de les catacumbes de la repressió i provinents de diferents sectors socials, milers de llibertaris van protagonitzar alguns dels esdeveniments més espectaculars de la Transició democràtica. El primer va ser el multitudinari míting de Montjuïc, en què la reunificada i renascuda CNT va reunir centenars de milers de persones, 100.000 segons la Guàrdia Urbana, 300.000 segons els organitzadors. La segona convocatòria popular van ser les Jornades Llibertàries Internacionals, dividides entre els actes del Parc Güell i els del Saló Diana, del Barri Xino. Les Jornades havien estat convocades també per la CNT i per la revista Ajoblanco, capçalera que en aquells moments tenia una difusió molt superior a la que poden tenir la majoria dels diaris actuals, quan no era prohibida pels censors.

Tots dos esdeveniments van aplegar diferents sectors de la societat, artistes, obrers, estudiants, intel·lectuals i, fins i tot, una àmplia representació de vells militants llibertaris d'abans de la guerra. Després d'una última clandestinitat protagonitzada per les organitzacions comunistes, especialment el PSUC i el PCE, els llibertaris van renéixer amb força, auspiciats per un desig d'alliberament que reivindicava no tan sols ideals anarquistes clàssics sinó d'altres, amb nexes amb la contracultura, el pop i les restes del hippisme, especialment actiu a Catalunya, a les Balears i a les principals ciutats del l'Estat.

El míting de Montjuïc va servir per mostrar la força de la veterana CNT, però també va evidenciar el divorci entre les generacions de l'exili i les de l'interior. Les intervencions estel·lars de Josep Peirats, de Frederica Montseny i de Juan Gómez Casas van tenir lectures dispars entre la nombrosa assistència a l'acte. Les Jornades, tal com recorda el tríptic de la convocatòria, es produïen quan la CNT es trobava desbordada davant l'allau d'afiliació massiva. Els actes teatrals, el cinema i la música es van alternar amb els debats i les taules rodones sobre l'antimilitarisme, l'ecologia, la sexologia, el feminisme, l'ensenyament i les combinacions entre oci, joc i treball. Entre els participants, cal destacar Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, Juanjo Puigcorbé, Mario Gas, Comediants, Pau Riba, Sisa, la Dharma, Daniel Cohn-Bendit, Ramon Muns, Marina Rossell, la Plateria i un llarg etcètera.

Aquest aniversari coincideix amb la publicació de dos llibres de memòries fonamentals de Luis Andrés Edo i de José Ribas, el primer, dirigent anarquista heterodox, i el segon, ànima d'Ajoblanco. L'estiu llibertari seria fagocitat a la tardor. Somni i malson.

David Castillo

(Avui, 23-07-07)

Salvem Mancor

Des del col·lectiu Salvem Mancor vos convidam a que vos acosteu a Mancor per acompanyar-nos a la petita festa de presentació que preparam.

Aprofitant les nits d'estiu, si vos fa ganes, vos esperam a la plaça de l'Ajuntament, aquest proper dimarts dia 24 a les 21 hores.

El col·lectiu SALVEM MANCOR neix de la preocupació per l'augment desorbitat de noves construccions en el sòl urbanitzable del poble.

A dia d'avui hi ha en construcció uns 85 habitatges, que representen un augment del 25% de la població actual, passant d'uns 1.000 habitants a 1.250.

Considerem que aquesta no és una resposta a les necessitats reals d'habitatge del municipi, sinó més aviat a una activitat d'especulació del sòl urbà que comportarà un efecte massiu de cridada de població aliena al municipi, amb les conseqüències que això implica.

Des del col·lectiu SALVEM MANCOR pretenem reclamar un altre model de desenvolupament urbanístic i la plena participació de la població en el planejament del futur urbanístic de Mancor de la Vall.

I és que d'uns temps ençà, Mancor plora llàgrimes de ciment. I tu, no hi penses fer res?

Dimarts 24 de juliol de 2007 a les 21:00 a la plaça de l'Ajuntament:

Presentació del col·lectiu

Projecció audiovisual

Lectura del manifest

Actuació de l'humorista Miquel Àngel Llonovoy: INdiosincràsia Llonovoy (Lectura Dramàtica)

Hi haurà refresc.

Vos hi esperam a tots!

Col·lectiu SALVEM MANCOR

Per al pròxim dimarts 24 de juliol de 2007, a les 20 h. CNT convoca a tots/as els interessats/as a participar en una assemblea extraordinària a la seu del nostre sindicat (C/. Palau Reial 9, 2n pis - Palma) amb la intenció d'arribar a acords per a:

Realitzar una concentració davant del consolat mexicà a Palma el pròxim 4 d'agost, en protesta pels fets que estan ocorrent en l'Estat d'Oaxaca (Mèxic), on sindicalistes i població civil en general estan sent empresonats i assassinats per la policia i l'exèrcit per reivindicar millores socials. I en solidaritat amb l'APPO (Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca), l'organització civil que al marge de partits polítics està resistint y lluitant contra el govern mexicà a la zona.

D'altra banda des de CNT volem destacar que a aquesta assemblea del dia 24 NO estan convocats els partits polítics, això és així perquè des del nostre sindicat volem convocar aquest acte només amb moviments socials.

Sol·licitem a més a les organitzacions i a persones que acudeixin a aquesta assemblea que ja portin un acord o un plantejament respecte a la data elegida per a la realització de la concentració, és a dir el dia 4 d'agost, ja que si el dia 24 ja decidim realitzar la concentració el 4 d'agost, l'endemà, dia 25 ja podem legalitzar l'acte amb els 10 dies d'antelació que ens exigeix la Delegació del Govern. D'una altra forma es plantejaria retardar l'acte o fer-ho sense legalitzar.

En el cas que amb algunes organitzacions no hi hagués acord o enteniment sobre el que aquí es planteja, a causa de punts que poguessin portar enfrontaments, com pogués ser el disseny i text del cartell, l'aparició o no de sigles o temes similars, des de CNT proposarem la solució que cada organització tregui el seu cartell amb el seu disseny, respectant la data de convocatòria, ja que creem que el més important d'aquest acte no és qui el convoqui, sinó que acudeixi el major nombre de gent possible, fent una tasca de propaganda perquè aquests fets es coneguin dins de la població balear.

Al present correu electrònic s'adjunten enllaços a llocs web, així com documents, relacionats amb la problemàtica d'Oaxaca i el que està ocorrent actualment al lloc.

Us hi esperem!

Enllaços d'interes:

www.asambleapopulardeoaxaca.com

es.wikipedia.org/wiki/Asamblea_Popular_de_los_Pueblos_de_Oaxaca

news.google.com/news?q=oaxaca&sourceid=ie7&rls=com.microsoft:en-US&ie=UTF-8&oe=UTF-8&um=1&sa=N&tab=wn

Salut i anarcosindicalisme

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

El jutge segresta El Jueves per un delicte d'injúries a la Corona

La revista publicava una caricatura de Felip i Letizia en una postura sexual

El fiscal qualifica la portada de "grollera, pornogràfica i escatològica"

El jutge Juan del Olmo, a instàncies de la Fiscalia General de l'Estat, va ordenar ahir el segrest de la revista satírica El Jueves per publicar a la portada una vinyeta en què apareixen els Prínceps d'Astúries, Felip i Letizia, en una explícita postura sexual. El magistrat considera que la caricatura pot ser constitutiva d'un delicte d'injúries a la Corona.

A més, Del Olmo va ordenar a la policia que retirés dels quioscos la revista, que intervinguessin el motllo de la publicació a Barcelona i Madrid i estudiava decretar el tancament de la pàgina web. També va demanar al director que identifiqués l'autor o autors del dibuix.

Els arguments

El jutge explica que la vinyeta --en què apareixen els prínceps en una postura sexual per criticar la mesura del Govern d'incentivar la natalitat amb 2.500 euros-- "afecta l'honor i la dignitat de les persones que en aquesta es veuen representades". També sosté que la caricatura és "innecessària i desproporcionada per a la formació de l'opinió pública".

Per això, Del Olmo afirma que el segrest del setmanari reuneix els "judicis objectius d'idoneïtat, necessitat i proporcionalitat". Aquesta decisió, segons el seu parer, s'adopta per "evitar la persistència dels efectes del delicte". A més, aclareix que el Codi Penal no permet una altra mesura "menys lesiva o moderada".

Pel jutge, el dret a la llibertat d'expressió és "inexcusable" en una comunitat lliure, "atenent un principi essencial de respecte a la dignitat personal que tot ciutadà ostenta, sigui quina sigui la seva condició personal, professional o d'una altra índole". No obstant, adverteix que els que s'"extralimiten" en l'exercici d'aquest dret han d'assumir les "conseqüències dels seus actes".

La fiscalia va demanar l'adopció de la mesura per entendre que els Prínceps apareixen en el setmanari "en una actitud clarament denigrant i objectivament infamant", malgrat aparèixer "caricaturitzats", ja que són "fàcilment identificables", segons la seva denúncia.

A més, fonts fiscals van justificar la demanda perquè la vinyeta no es refereix a "qüestions de contingut polític sinó que és gairebé pornogràfica i escatològica". Per la fiscalia, "no es pot agafar una parella coneguda i simbòlica, despullar-los i posar-los a la primera plana d'una revista". A més, considera que la combinació del dibuix i els comentaris que s'atribueixen a l'hereu de la Corona "atempten contra la dignitat i l'honor". A la caricatura el Príncep afirma: "¿Te n'adones? Si et quedes prenyada... ¡Això serà el més semblant a treballar que he fet en la meva vida!".

La postura

Així mateix, aquestes fonts van qualificar com "un escarni" que es caricaturitzi la princesa d'Astúries en una postura sexual tan explícita. "Una dona vista en aquestes condicions no té cap dignitat", van explicar. I van reblar que "l'acte sexual es podia haver presentat d'una altra manera".

Les fonts van recordar que la fiscalia va promoure la condemna d'un any de presó imposada pel Tribunal Suprem al líder de Batasuna, Arnaldo Otegi, per injúries al Rei per titllar-lo de "cap dels torturadors". A més, aquestes fonts van revelar que la Casa Reial està "preocupada" pel tractament que rep en alguns mitjans al considerar que se "sobrepassen" els límits del dret a la llibertat d'expressió.

No obstant, ahir fonts de la Zarzuela van afirmar que no havien intervingut en la decisió i van confirmar que havia estat instada d'ofici. En qualsevol cas, van declinar entrar en el fons de la qüestió perquè no valoren decisions judicials, informa M. Sáenz-Diez.

Els partits polítics no es van mostrar units a l'hora de valorar aquesta decisió. El PSOE i el PP la van respectar, però IU i ERC la van qualificar d'"anacrònica i excessiva" i van considerar que vulnera el dret a la llibertat d'expressió. Les associacions de jutges i fiscals la van recolzar.

Editorial: Segrest anacrònic

La decisió del jutge Juan del Olmo de segrestar la revista humorística El Jueves sembla sortida del túnel del temps. En els últims anys del franquisme i en la primeríssima etapa de la transició era habitual que les revistes d'humor fossin retirades del quiosc, en general per criticar la dictadura. Però d'això ja fa una eternitat.

La vinyeta objecte de l'actuació judicial, que pretén representar els Prínceps practicant el sexe, destaca pel seu mal gust. Però segrestar una publicació per incloure-la a la seva portada és, com a mínim, un anacronisme que no beneficia en res la Casa Reial, una institució que sempre ha suportat la crítica, encara que hagi estat injusta.

La mesura del segrest ens sembla sobretot contraproduent. ¿Quanta gent coneixeria la vinyeta si no s'hagués segrestat?, ¿uns milers? Després de l'ordre i com a conseqüència de la potència d'internet són, amb seguretat, bastants milions els que hi han fet una ullada.

Atenent a la petició del fiscal, el jutge ha actuat perquè considera que la vinyeta mostra els Prínceps en una actitud "clarament denigrant i objectivament infamant" de manera que vulnera l'article 490.3 del Codi Penal, que castiga les injúries i calúmnies al Rei i la seva família.

És cert que la línia que separa la injúria de la sàtira és a vegades molt estreta, però en el context en què es presenta la vinyeta, una revista d'humor, podria interpretar-se que la intenció de l'autor és jocosa, no injuriant. El debat és obert, però el que està molt clar és que el fiscal i el jutge han fet als Prínceps, que no han fet el més mínim comentari sobre les crítiques de què han estat objecte, un flac favor.

El setmanari acull la mesura amb "sorpresa"

El fax que va arribar a la redacció d'El Jueves ahir a les tres de la tarda va ser rebut amb "sorpresa". Era la notificació del segrest del número 1.573. Mai en els 30 anys d'història de la revista havia passat res similar. "La nostra publicació no és coneguda precisament per la seva subtilesa, i hem fet portades i vinyetes molt més fortes que aquesta. De fet, aquesta és bastant habitual per als nostres lectors", va explicar ahir José Luis Martín, editor del setmanari humorístic. En la mateixa línia es va expressar el director, Albert Monteys: "S'ha muntat aquest embolic perquè ahir per dijous va sortir a la televisió".

El que havia de ser una tarda plàcida es va convertir en un frenesí. Van aparèixer tres policies per aixecar acta i prendre declaració a Martín i Monteys --van explicar que l'autor material de la portada és Guillermo però que és una obra col.lectiva que es pacta en el consell de redacció--. Els agents es van emportar set exemplars al jutjat. Uns exemplars que ja es cotitzen a preus elevats en subhastes d'internet.

Després d'aquesta visita, que va durar una hora i quart, hi va haver gabinet de crisi a la redacció. S'havia de parar la impressió del pròxim número, i canviar la portada i l'editorial, aquesta vegada assessorats pels advocats de la revista. ¿Farà referència al segrest? "Per descomptat", va respondre Monteys, que va assegurar que no estava "gens preocupat". De fet, va atendre aquest diari mentre esbossava la portada de la setmana que ve, on apareix una abella al costat d'una flor sota el titular "¡Rectifiquem! ¡Així es reprodueix la família reial!". El director va afegir: "A partir d'ara, la família reial serà el nostre objectiu encara amb més raó, perquè s'ha convertit en un tema tabú, i la nostra feina és trencar tabús".

Martín, astorat davant la legió de periodistes, a qui va atendre --"semblo l'Obregón", va xiuxiuejar--, va admetre que la publicació sempre viu "una mica al límit de la llibertat d'expressió perquè fa sàtira de tot", però que mai havien tingut problemes amb la Casa Reial. "Ens han enviat més cartes per demanar-nos un dibuix que per cridar-nos l'atenció, que ha passat molt poques vegades", va recordar abans d'avisar que El Jueves seguirà la seva línia d'"animus iocandi". "Al cap i a la fi --va dir--, són només dibuixos, un traç de tinta sobre un paper".

Ferran Imedio

(El Periódico de Catalunya, 21-07-07)

***

Del Olmo ordena la retirada de l'últim número de El Jueves per una caricatura dels Prínceps

La Federació de Sindicats de Periodistes qualifica la mesura d'"inquisitorial" i "antidemocràtica"

El jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ha ordenat "el segrest" de l'últim número de la revista El Jueves per injúries al Príncep, ja que considera que a la portada de la publicació hi ha dibuixada una caricatura "denigrant" del successor de la Corona, que hi ha apareix mantenint relacions sexuals.

D'acord amb l'acte judicial, també s'ha ordenat la prohibició de la difusió d'aquest número, que es podia trobar des de dimecres als quioscos, i que la policía de Madrid i Barcelona procedeixin a recollir el motllo de la revista dels tallers de Pinto (Madrid) i Molins de Rei (Barcelona). També s'exigeix al director de la publicació que identifiqui els autors de la caricatura, que podien haver incorregut en un delicte contra la Corona en els articles 490.3 i 491 del Codi Penal, que preveu penes de fins a 2 anys de presó a qui cometi calumnies o injuries contra el rei i els seus descendents.

En l'acte, se subratlla que la caricatura en què apareixen els Prínceps d'Astúries mostra una actitud "clarament denigrant i objectivament infame".

L'editor d’El Jueves, Óscar Nebreda, ha explicat que la revista pretén "fer el paper del bufó del rei i això és el que ha fet".

"2.500 euros per nen"

A la portada de la revista satírica, a més dels dibuixos dels Prínceps s'atribueix un diàleg a Felip de Borbó en què --sota el títol 2.500 euros per nen-- li diu a la seva dona "Te n'adones? si et quedes prenyada... Això serà el més semblant a treballar que he fet en la meva vida".

El fiscal Miguel Ángel Carballo, que ha actuat a instàncies de la Fiscalia General de l'Estat, té previst ampliar aquesta tarda la seva petició de retirada de la revista a les pàgines web o altres mitjans de difusió.

A hores ja és gairebé impossible trobar un exemplar als quioscos.

L'autor de la vinyeta, el dibuixant Guillermo, ha afirmat en unes declaracions a Elmundo.es que la decisió no afavoreix la Casa Reial perquè ara "apareixerà arreu". A més no entén de quins motllos parla l'acte judicial perquè "fa anys que no se'n fan servir", "valdria més que em tallessin la mà dreta", ha ironitzat.

Atemptat contra la llibertat d'expressió

El portaveu d'ERC en el Congrés, Joan Tardà, ha asseguretat que el segrest de l'últim número d'aquesta revista és un "atemptat" contra la llibertat d'expressió comés pel "búnker judicial", que segons afirma, deixa la Justícia espanyola "en molt mal lloc". "És una vergonya, a Europa això seria inconcebible", ha afegit.

Advertències de la Casa Reial

La direcció de la revista El Jueves havia rebut ja en alguna ocasió crides d'atenció de la Casa Real per caricatures que es van considerar incorrectes, segons fonts d'aquesta publicació.

Mesura "inquisitorial" i "antidemocràtica"

Segons la Federació de Sindicats de Periodistes , la mesura de segrestar els exemplars de la revista recula cap a una època de "pràctiques inquisitorials que es van exercir apel·lant a la moral, les bones costumes i contra posicions democràtiques".

(Avui, 21-07-07)

El fiscal demana al jutge del Olmo que també tanqui la web d'El Jueves

Comunicat d'El Jueves

Més informació

El seu nom surt a les llistes dels assassinats al camp d’extermini de Mauthausen. Però Antoni Ballesta (Albatera, 1910) va sobreviure a aquells quatre anys terribles. I explica ara en aquest reportatge el perquè i el com de l’equívoc

Antoni Ballesta va veure el seu nom escrit en aquella llista. I el fet devia impressionar, perquè allà hi quedaven referits, ordenats alfabèticament, els alacantins assassinats als camps de concentració que el règim de l’Alemanya nazi va dreçar i mantenir durant anys per executar un sinistre pla d’extermini.

La revista Canelobre publicava la llista, que la família Ballesta guarda entre papers i records; la mateixa llista terrible que ja havia ordenat Montserrat Roig al seu imprescindible Els catalans als camps nazis. Les dades, d’aparença freda, descriuen el drama: “Baix Segura. Albatera. Ballesta Martínez, Antoni, 11.12.10. St. XI-B 87328 27.1.41 M 5827 29.3.41 G 11181 †3.9.42 G”. És a dir: Antoni Ballesta Martínez, nascut l’11 de desembre del 1910 a Albatera, comarca del Baix Segura; procedent de l’stalag (camp de presoners) XI-B, on tenia el número 87328; fou traslladat el 27 de gener del 1941 a Mauthausen, amb el número 5827 i, d’allà, a Gussen (kommando de Mauthausen), el 29 de març del mateix 1941, amb el número 11181. Va morir a Gussen el 3 de setembre del 1942.

Antoni Ballesta arronsa les espatlles, quan algú li recorda que el seu nom és en aquella llista. Les dades oficials el donen per mort i ell manté l’esperit i el cervell tan lúcids, a noranta-set anys, que veure’l i escoltar-lo fa estremir. Es mira els visitants amb voluntat de benvinguda i explica que, com poden comprovar, continua ben viu. Però no riu, quan fa notar l’evidència. Ell és viu i uns altres no. Tampoc Rafael Millà, amb qui es va intercanviar el nom, fa tants anys, en un d’aquells camps terribles; l’home que van assassinar un 3 de setembre. Qui gosaria riure, per tant?

Treball, amor i guerra

La vida d’Antoni Ballesta té una seqüència que, d’entrada, difereix ben poc de tants i tants infants nascuts en famílies treballadores, a la primeria del segle XX: fill de pares guardabarreres, va créixer arran de les vies del tren, seguint el periple dels destins paterns, amb la memòria dels llums d’oli encesos, de nits, perquè el maquinista comprengués que tenia via lliure; va començar a treballar a poc més de vuit anys perquè, essent onze germans (“però en van morir tres, de malalties infantils”), “calia guanyar-se el pa”. A més, hi havia el cas del germà gran, “que va tenir meningitis i va perdre una mica la raó”. I Antoni, que recorda haver anat a escola dos hiverns (i la vara de pegar del mestre, també), va treballar a les filatures de Crevillent, en una fàbrica de xocolata prop d’Elx, a la Cros d’Alacant, embalant productes químics, i a l’estació del ferrocarril, carregant sacs i caixes i tot allò que convingués.

Quan va tenir “l’edat militar” se’l van emportar al Marroc. I explica Antoni Ballesta que a la mili s’ho va passar molt bé: “És potser el millor any de la meua vida, des de tots els punts de vista.” I si algú se n’estranya, ell s’explica: tenia llibertat, estava sol... (“és que a casa érem tants...!”) i hi va “aprendre molt”. Aquesta, de fet, ha estat una obsessió tot al llarg de la seua intensa vida: la fam de coneixements. Després, per exemple, caminant pels pobles d’Extremadura o Castella com a membre de la Guardia Nacional Republicana (el nom que va rebre la Guàrdia Civil a la part no revoltada de l’estat espanyol), mai no es va estar de preguntar “com vivien, com era la vida allà, abans...”. I ho explicita: “Jo no he fet res més que aprendre coses, a la guerra. Algunes de desagradables, però no totes.” Antoni tenia facilitat per a fer amics i en aquest do, probablement, rau una de les claus de la seua supervivència.

Enmig de la guerra, el 1937, Antoni Ballesta es va casar. Amb Maria Iborra –Marieta o Maruja, també. Van estar junts un temps a Navalmorales (Toledo) i després ella se’n va tornar a Alacant. A Antoni el van destinar a Barcelona, on va dur a terme tasques de vigilància (“de coses militars –especifica–, jo en feia poques”). I ja no es van tornar a veure mai més.

A la línia Maginot

El 10 de febrer de 1939 va travessar la ratlla per la Cerdanya. “Ens van dir: prepareu-vos, que ens n’anem. I ja va estar.” Van anar resseguint el Segre i la carretera, caminant de nit i dormint de dia, arrecerats com podien dels bombardeigs. No s’està de reconèixer que va passar por, “com a tota la guerra”. “Però –hi afegeix tot seguit– la por després s’oblida.”

En passar la frontera per la Guingueta, els van desarmar. I va començar el segon periple. El més trist. El van recloure, d’entrada, al camp de Setfonts, al Llenguadoc. Antoni Ballesta en recorda l’espai desolat, el fanguissar, la construcció de les barraques que els van donar “una vida una mica normal”, el menjar que preparava a “Paco el barber” –un amic del seu germà i “l’únic que tenia diners, allà”– i, malgrat tot, potser perquè “l’home s’acostuma de seguida a la desgràcia, encara que semble impossible”, la dèria d’aprofitar el temps i “adquirir un coneixement”: “Hi havia un noi català que ens ensenyava idiomes, en grups de vuit o deu. Amb una pedra que marcava i feia de guix, jo hi vaig aprendre francès.”

D’aquesta manera, quan se’l van endur cap a la línia Maginot –el sistema de fortificacions construït a la frontera entre l’estat francès i l’alemany–, explica Antoni Ballesta, no sense un pic d’orgull, “ja era intèrpret”.

I allà –a més de traduir tot allò que calgués per als companys– va fer de paleta, construí trinxeres i casamates (petites fortificacions blindades pensades sobretot per a protegir-hi l’armament pesant), posà filferrades... tot “el que ens manaven de fer”. Tal com explica Josep Miquel Santacreu, professor d’Història Contemporània de la Universitat d’Alacant –l’investigador que ha tret a la llum el cas d’Antoni Ballesta i Rafael Millà–, el govern francès va utilitzar els exiliats provinents de l’estat espanyol “com a mà d’obra mitjançant contractes individuals i col·lectius o com a combatents per a l’exèrcit francès. Immediatament es van perfilar tres possibilitats d’eixir dels camps: una era allistar-se a la Legió Estrangera –els que eren als camps d’Alger–; una altra, enrolar-se als batallons de marxa; i la tercera, ingressar a les Companyies de Treballadors Estrangers”. Aquesta va ser l’opció –que és una manera de dir: l’alternativa era tornar a l’estat espanyol dominat per Franco– d’Antoni Ballesta. I es va integrar en una de les setanta-sis companyies que, tal com especifica Santacreu, estaven en actiu el 15 de desembre del 1939: “mà d’obra imprescindible per a la guerra atesa la seua experiència prèvia en aquest tipus de feines”. La guerra del 36-39 ja s’havia acabat. Encara els havia de tocar suportar les conseqüències de la següent. Molts ja no se’n van sortir.

Quanta, quanta guerra

“Els alemanys entraren a França i ens van capturar.” Antoni resumeix escaridament el pas següent en la seua captivitat. El fil de la memòria zigzagueja pels seus propis viaranys i no li acaba de fer el pes, tampoc, l’exposició. El cas és que els alemanys entraven a l’estat francès entre el 5 i el 22 de juny del 1940; que el 14 de juny, quatre dies després de l’entrada d’Itàlia al conflicte, es trencava la línia Maginot; i que Antoni Ballesta, juntament amb un grup de companys que hi havien treballat, passaven la frontera Suïssa; però que eren retornats poc després a l’estat francès ja ocupat: “ens van dir que nosaltres no ens hi podíem estar, allà, que ens en tornàrem cap a fora. I ho vam fer”, relata Ballesta, senzillament. I continua: “I vam anar a parar a Belfort”.

Els hi van dur els alemanys. Ells, en tornar de Suïssa, s’estaven en una granja i tres nois van decidir fer via pel seu compte, per la carretera. “Els sentinelles els van preguntar on anaven i ells els van dir, tranquil·lament: ‘Cap a París.’ ‘I els vostres companys?’ ‘Allà.’” Ni de bon tros no s’esperaven allò que seguí. Els alemanys ja havien entrat. La guerra ja s’havia acabat, no?

“Van venir amb un camió, ens hi van carregar i ens van portar a Belfort, a una caserna.”

Zweiundvierzig siebzig

Antoni Ballesta repeteix la xifra d’esme, gairebé sense pensar-hi. Quan mostra la mena de postaletes que va poder trametre als de casa, des del camp de concentració alemany de Mauthausen, apunta de seguida: “Ha reparat vostè en el numeret? Quaranta-dos setanta. Aquest era el meu. El portàvem ací [i s’assenyala el pit]. ‘Zweiundvierzig siebzig.’ S’havia de dir així. I compte que el sentiren i el comprengueren. Si no, era una pluja de colps de goma que et queia pertot arreu. Sempre hi havia gent amb aquelles gomes a la mà i els colps venien de seguida. Era una cosa terrible.”

És el número que li van posar a Mauthausen: 4270. I que no coincideix amb el que consta als arxius: 5827. Perquè, a Mauthausen, Antoni hi va entrar amb el nom d’una altra persona. I amb el seu número, també. Per als arxius oficials, el nom d’Antoni Ballesta va morir amb qui el duia aleshores, el jove alacantí Rafael Millà.

Tot va passar en una seqüència casual: eren en aquella caserna de Belfort i semblava que els havien de dur a Alemanya. “I allà em vaig trobar amb aquest noi, que era d’ací, d’Alacant. I li vaig dir: ‘Tu et voldries quedar i jo me n’aniria en el teu lloc?’ I em va dir que bé, que d’acord”. Res no era ni millor ni pitjor. Només que Antoni tenia un amic (“i això era molt gran, molt important, en aquelles circumstàncies”), un noi de Huelva, i va fer per manera de poder continuar amb ell. S’emportaven l’amic. Si cridaven Antoni Ballesta per anar-se-n’hi també, cap problema. Si en comptes d’ell, cridaven Rafael Millà, tampoc: es presentava ell en el seu lloc, amb el seu número. S’havien dit els noms dels pares respectius i quatre dades, per si hi havia més preguntes. I així van fer el fet. Van cridar en Rafael. I s’hi va presentar l’Antoni. “42-70, em cridaven. I jo responia. Vaig tenir la sort de no enganyar-me mai. Ni jo ni els meus amics, que sabien que m’havia canviat el nom.” Poc temps després d’arribar a Mauthausen, recorda, “em van dir: ‘Felet, saps que el teu amic és mort?’” I així va tenir notícia del destí del veritable Rafael Millà. I continua, encara: “Allà, quan et deien que un amic o un germà o algú que coneixies havia desaparegut, pensaves: ‘A la propera em toca a mi.’”

L’horror

“El que em va sacsejar de veritat va ser el vestit amb ratlles.” És concís, l’Antoni, en el relat de les seues impressions primeres en arribar a Mauthausen. I en el de les segones també. Considera que “són coses molt difícils d’explicar” i, sobretot, que els altres, els qui les escoltin, “no comprendran res: és impossible de traduir la idea del que va passar allà dins. No es pot. No es pot.” I deu tenir raó.

Tanmateix, també troba important que se sàpiga l’horror, i alça els braços per representar aquella “espècie de piles rodones, grans” on posaven els presos. “I obrien l’aigua gelada i, si quan havien acabat d’omplir el dipòsit no eren tots morts, els pegaven amb pics, amb bastons: els havien de matar i no importava com. És el més cruel que vaig veure allà.” I reprodueix el soroll de la mena de sandàlies que calçaven –sola de fusta, bastiment paupèrrim–: “quan corríem o anaves de pressa, senties allò: clac-clac-clac-clac...!”; i explica que ell va tenir la sort de treballar de paleta i en una fàbrica, després, de mecànic (“això em va salvar”). I que va “aprendre a tenir menys riscos”; i raona, per exemple, que era important col·locar-se al mig de les fileres, a les formacions contínues i obligades, perquè “als costats era on plovien més colps”; i evoca encara aquells panets que hi havia a l’aparador d’un forn i que els presoners veien cada dia, camí de la fàbrica, “blancs, rodons, com una mantegada”; i els civils, també: “Caminàvem formats pel mig del carrer i ells s’arrambaven així a la vorera, arran de paret. No érem res ni ningú, nosaltres. Res ni ningú. Per això et dic que són coses molt difícils d’explicar.”

Viu

A sa casa, a Alacant, l’havien donat per mort. Va acabar la guerra. Els presoners dels camps de concentració i d’extermini van ser alliberats. Ell va sortir de Mauthausen el 5 de maig del 1945 (“amb 42 quilos de pes i amnèsia”, apunta la germana). El van repatriar a l’estat francès. Va trigar un mes a arribar a París. Al cap d’un temps, la família va rebre una carta oficial explicant-los que hi havia hagut un error i que Antoni Ballesta era viu. L’alegria fou immensa, però no els va traure la por de sobre. Vivien tenallats pel sisè “año de la victoria”: el germà, el fill, no podia tornar. S’anava instal·lant a l’estat francès, a la Xampanya. Hi havia fet amics. Trobava gent que l’ajudava (“un català, sobretot, un home de Sant Feliu de Guíxols, i la seua esposa, que era belga”, recorda). Però la dona, Maria, no se n’hi va voler anar. Ell li va escriure. Ella, no. El 1959 Antoni es va estar un mes a Alacant. No es van veure. Anys més tard, a començament dels vuitanta, li va deixar, un matí, flors a la tomba.

Antoni Ballesta va tornar a Mauthausen amb la seua segona muller, Marta. I diu que encara hi ha “dues columnes que hi havia fet jo, d’un granit gris, molt dur. Els caps venien a veure’m treballar i trobaven que era bon obrer. Bastonades de menys per a mi”.

Núria Cadenes

(El Temps, 1.204 / 10-07-07)

Luis Andrés Edo, una de les figures més representatives de l'anarquisme, ha decidit explicar la seva vida i el seu pensament en un llibre, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo, que no és ni unes memòries, ni un assaig, sinó l'aventura necessària a la recerca d'un ideal

Fill d'un guàrdia civil, nascut el 1925 a la caserna de Casp, Luis Andrés Edo ha viscut intensament l'ideal revolucionari. De clara inclinació anarquista, Edo va desertar de l'exèrcit, el van tancar al castell de Figueres, va patir la presó, l'exili i la clandestinitat. Secretari de la federació local de la CNT de París, director de Solidaritat Obrera, el juny del 1976, va sortir de la Model i va treballar reconstruint la CNT a Catalunya

Luis Andrés Edo viu en una casa modernista i assolellada de l'Eixample. Un espai orde­nat, recollit, clar, on es respira vida. Ens rep amb una camisa de color blau clar i uns panta­lons beix, encara impactat pel ressò que pocs dies abans va tenir la presentació del seu lli­bre La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo a Barcelona. Luis Andrés Edo és, abans que res, un lluitador que, malgrat els empresonaments, les detencions o els cops, s'ha mantingut fidel a les idees i als ideals. Tot i ser fill d'un guàrdia civil, la seva aposta per l'anarquisme i la llibertat no tan sols l'ha allu­nyat de la vanitat i les glòries mundanes, sinó que també li ha donat la duresa i la sensibi­litat necessàries per entendre el món que li ha tocat viure i ser crític amb una organitza­ció, la CNT, després de veure que aquesta, que va néixer en contra del poder i havia con­vertit l'acció directa en signe d'identitat, avui ha deixat de ser el gran referent del movi­ment llibertari mundial.

- Vostè es declara fill intel·lectual i experimental de l'assemblea de la CNT de Pa­rís, la més important de l'exili espanyol, que es va mantenir en funcionament més de qua­ranta anys?

- «Després de desertar dues vegades de l'exèrcit a la dècada dels cinquanta vaig arribar a Pa­rís. Sabia que hi havia nuclis de les Joventuts Llibertàries a Tolo­sa, Perpinyà, Lió, París, Londres, Estrasburg i Frankfurt, que aple­gaven més de 2.000 militants, al­guns fills de l'exili, altres, com jo, exiliats voluntàriament, però finalment em vaig establir a Cli­chy, als afores de la capital fran­cesa, on amb joves anarquistes, entre els quals hi havia Floreal Cerrada, Lucio Uturbia i Helios Clemente, van formar una federa­ció local de les Joventuts Llibertàries. A Clichy ens vam relacio­nar amb gent important de l'anarquisme espanyol, entre altres Quico Sabater, a qui la llei havia confinat a Dijon, però ell passava per Clichy quan decidia entrar clandestinament a París.»

- En contra de la imatge que ha passat a la història, vostè va conèixer un Quico Sa­bater que no tan sols era un guerriller, sinó també un home polític que buscava la unitat de molts sectors de l'esquerra en la lluita antifranquista?

- «El Quico, que així era com el coneixíem, no tan sols apostava per l' acció armada, sinó que també era un activista com­promès que plantejava les qües­tions polítiques en profunditat. Deia que quan la CNT havia col·laborat amb els polítics havia per­dut protagonisme i creia què més que el col·laboracionisme polític el que calia era la coordinació ex­traconfederal per fer accions vio­lentes contra la dictadura. A París, Sabater va arribar a entrevistar-se amb Valentín Gonzalez, El Campesino, un dels generals més importants de la República que havia deixat l'estalinisme i estava amenaçat de mort pels comunis­tes; i a París, Sabater va llançar la tesi que la CNT unificada tenia els elements suficients i necessa­ris per protagonitzar un movi­ment social, del qual excloïa el PC, capaç d'aglutinar tots els sec­tors polítics de l'antífranquis­me.»

- Vostè també va ser amic de Laureano Cerrada Santos?

- «Laureano Cerrada és un nom llegendari de l'anarquisme espanyol. En teoria, la seva ocu­pació, la de peó de vies i obres, però en realitat va ser membre de la FAI, inventor dels trens cuiras­sats, va patir presó i va arribar a ser secretari de Foment de la CNT al' exili i un expert falsificador que va jugar un paper protagonista en la gran emissió de moneda espanyola falsa decidida en el ple nacional de la CNT de l'any 1947, bitllets de 100, 500 i 1.000 pessetes, per finançar la resistència contra la dictadura.»

- Massa sovint ens han venut una imatge distorsiona­da de l'exili, massa sovint ens han volgut fer creure que des­prés de la derrota dels maquis la gent de l'exterior havia dei­xat de lluitar, però la veritat és que a la dècada dels cinquanta va sorgir un vertader movi­ment de dissidència. Molts jo­ves d'Europa i Sud-amèrica van decidir lluitar contra un sistema que consideraven cor­rupte i que ajudava a sobre­viure dictadures com la portu­guesa o la espanyola?

- «A la meitat del segle XX, la joventut d'Europa havia desco­bert un nou discurs que no tan sols no estava marcat per les pors deri­vades de la guerra mundial, sinó que qüestionava, molt seriosa­ment, la forma de submissió deri­vada d'una determinada concep­ció de vida que oferia el capitalis­me. En aquest context, molts jo­ves van creure que calia trencar l'immobilisme d'una societat que els proposava seguretat i fei­na a canvi de no qüestionar massa el sistema i van decidir que no es conformarien. No tan sols falla­ven els mecanismes d'integració, sinó que a més estaven atrapats per l'immobilisme i per l'anqui­losament. No podien entendre l'actuació d'alguns polítics que, per una banda intentaven presen­tar una cara progressista, mentre que, per l'altra, toleraven dicta­dures com la d'Espanya i Portu­gal. Amb l'agreujant que, quan tot fallava, als mateixos mandata­ris no els feia res despertar el fan­tasma de la tercera guerra mun­dial, atòmica, destructora. Els vo­lien fer viure entre l'espant i la submissió, sense entendre que davant d'aquests plantejaments els joves no tan sols dissentien de la forma d'actuar capitalista, sinó que a més es convertien en ene­mics d'aquesta societat.»

- La dissidència com a motor de la revolució?

- «El fenomen de la dissi­dència va tenir una importància extraordinària en el procés histò­ric ja que gràcies a ell van sorgir importants aportacions al pensa­ment polític i social. Perquè, van ser joves dissidents els que van crear la Internacional Situacio­nista, van ser dissidents els que el 1961 van segrestar el transatlàn­tic Santa María van denunciar les dictadures espanyola i portugue­sa, eren dissidents els joves que cinc anys abans, a Cuba, van ocu­par la Sierra Maestra i van apostar per lluitar contra una dictadura com era la de Baptista i conquerir la democràcia popular. Després es va espatllar tot, però ningú dubta que la dissidència va ser el principal motor d'aquella revolu­ció.»

- El 1961 a Llemotges, hi hagué el congrés de reunifica­ció de la CNT, en el qual es va prendre l'acord de rellançar l'Aliança Sindical entre la CNT, el STV (Solidaritat de Treballadors Bascos) i la UGT, amb una clara implica­ció política en el terreny sindi­cal del PNB i del PSOE. Vostè va arribar a ser delegat de la CNT a la FL de París de l'AS, on va treballar amb membres de la UGT com Jimeno i de STV com Agesta?

- «A la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), no crèiem massa en l'Aliança Sindi­cal, però he de reconèixer que en els dos anys que vaig exercir com el seu màxim responsable a París em va acompanyar un militant veterà, Joaquín Lino, que em va ensenyar que a la CNT s'havia creat la figura del militant històric. Ell la definia com a ideal aliancista, i puntualitzava que no es tractava de fusionar-se estructuralment amb la UGT, sinó que en el moment de plantejar l'acció política, l'Aliança havia de servir per pressionar, conjuntament, el PSOE.»

- Un ensenyament que van aplicar en moments pun­tuals de la transició espanyo­la?

- «Quan es van fer els pactes de La Moncloa, la CNT es va ma­nifestar radicalment en contra i, encara que a nivell estatal els sin­dicats UGT i Comissions Obreres es van mostrar favorables a allò que s'estava pactant a Madrid, a nivell català, les gestions del Co­mitè Nacional de la CNT a través d'una delegació encapçalada per Sebastià Puigserver, va aconse­guir la unitat del moviment obrer. A finals d'octubre del 1977 es va celebrar una manifestació en la qual van participar 400.000 tre­balladors, que van ocupar els car­rers de Barcelona. Després de veure aquell acte dirigit en contra d'un projecte del govern que aplicava les decisions dictades pel mundialisme capitalista, els polí­tics es van espantar, van pensar que la iniciativa de Catalunya es podia estendre a tot l'Estat i que el moviment obrer unit contra els pactos de La Moncloa podia arri­bar a espatllar la reforma pacta­da. Després d'allò, les cúpules de CCOO i UGT van fer els possi­bles perquè les delegacions cata­lanes tomessin a l'obediència es­tatal i la CNT es va tomar a trobar sola, sense saber que la línia as­cendent mostrada entre els anys 1976-1977, vaga de Roca i gaso­lineres, els mítings multitudina­ris de San Sebastián de los Reyes, València o Barcelona, o l'èxit de les Jornades Llibertàries del Dia­na i el parc Güell, quedaria es­troncat d'arrel després de l' incen­di d'una sala de festes, que es va conèixer com cas Scala.»

- Un cas estrany en el qual van jugar molt factors des de l'acció d'infiltrats i con­fidents com Gambin, la desaparició d'un informe pericial que recollia l'existència de fòs­for a les ruïnes de l'edifici si­nistrat o la negativa d'investi­gar els diferents focus de foc?

- «Jo sempre he dit que hi ha fets documentalment contrastats que demostren que el cas Scala és un punt d'inflexió d'una dinàmi­ca de repressió políticament con­cebuda i prèviament estudiada en els alts nivells governamentals. El cas Scala representa el punt de partida d'una línia repressiva po­liticopolicial, pluridimensional, en altres paraules, una política d'estat.»

- Vostè ofereix una imat­ge molt crítica de la transició?

- «Podríem dir que el cas Scala va ser un muntatge, però el fenomen més greu de la transició política no van ser els muntatges policials, sinó que el que real­ment la va marcar va ser que en tots els sectors, polítics, sindicals, empresarials, es va imposar la cultura de la corrupció que va ser la que va ajudar a entrar pri­mer a l'OTAN i més tard al Mer­cat Comú. Per facilitar l'ingrés, l'Estat, en connivència amb la partitocràcia, necessitava impo­sar, més ben dit garantir, l' estabi­litat, militar, política, sindical i social, i va demanar ajuda a la su­perestructura del capitalisme mundialista, que va ser qui va fa­cilitar l'ascensió al poder polític d'un nou agent, el que van consi­derar el més adequat per gestionar la crisi: el PSOE. En aquell moment jo vaig considerar un greu error que tant la CNT com la FAI propugnessin una estratègia purament sindical quan la situa­ció política a què ens enfrontà­vem amb la transició de la refor­ma pactada exigia una rèplica extrasindical i la connexió priorità­ria, històrica, del moviment so­cial.»

- Vostè ha escrit que no es pot entendre l'anarcosindica­lisme sense les crisis internes?

- «Vol dir que qualsevol co­sa que visqui està sotmesa als canvis, o sigui ales crisis. No s'ha d'agafar el significat de la paraula crisi com una cosa negativa, sinó com una proposta dinàmica, que ajuda a canviar les situacions. L'heterodòxia ha fet que l' estruc­tura de la CNT no sempre hagi funcionat sobre la base de la llei de majories (democràtica), sinó que s'hagi regit pel concepte de­moacràtic o del lliure acord que li ha permès sobreviure a les situa­cions límit. Les estructures viuen en successives crisis i jo crec que aquestes poden ser cícliques i sa­nes; ara, una altra cosa, molt dife­rent, és la fraudulenta fabricació de conflictes interns, crisis pro­vocades, que actuen com a instru­ments destinats a consolidar l' es­tructura de poder. No pot ser que un grup determinat vulgui mante­nir-se en el poder i utilitzi la crisi com un element desestabilitzador que generi por i inseguretat i pro­voqui la reacció dels col·lectius o la societat reclamant com a solució ordre i seguretat.»

- Demoacràtic, un nou concepte polític?

- «I tant que no. Es parla de la democràcia directa per distin­gir-la de la democràcia sufragista o representativa o a base de dele­gacions, però en realitat, jo crec més en l'assembleisme, que per mi és l'aportació més extraordi­nària de la CNT a l'exili. Al' as­semblea, el militant està repre­sentat per ell mateix, té dret a una participació oberta i és per això que jo dic que davant de la demo­cràcia, o sigui l'autoritat del poble, jo hi contraposo la demo­acràcia, actuació del poble anti­autoritari que participa en les prò­pies decisions a través de l'as­semblea.»

- Quan es llegeix el seu llibre, La CNT en la encrucija­da, es passa de l'entusiasme inicial a l'autocrítica i a una certa desil·lusió?

- «Faig crítica i autocrítica perquè crec que el discurs no és un element immòbil, monolític, aliè a les influències exteriors, sinó que és una proposta dinàmica que ha d'adequar-se a una realitat i un món canviant. Estem vivint un moment en què no podem per­metre'ns el luxe de continuar es­tructurant les tesis revolucionà­ries sobre l'hegemonia del prole­tariat, perquè ja no són vàlides. Des de fa més d'un segle, el mar­xisme ha penetrat en el discurs intel·lectual i no tan sols ha inter­pretat conceptes estructurals, pragmàtics, hegemònics, sinó que a més ha incidit directament sobre altres plantejaments polí­tics i ideològics, d'entre els quals no excloc l'anarquisme, que han apostat per l'ortodòxia i, en can­vi, han deixat de banda la diversi­tat i la utopia.»

- Hi ha un corrent de pensament que assegura que la filosofia i les propostes de l'anarquisme estan un pèl su­perades, ja sigui perquè la so­cietat es veu sotmesa a la glo­balització essencialment neo­capitalista sense trobar respos­tes, o perquè l'evolució ha por­tat a la desaparició de la cons­ciència proletària i a la pèrdua de l'ideal de la revolució.

- «Una de les misèries d'aquest país és que s'ha esborrat una part de la història i no ha inte­ressat explicar que moltes gene­racions d'anarcosindicalistes van buscar el que s'ha denominat la revolució de la utopia. S 'han obli­dat que un sindicat com la CNT va donar respostes paral·leles al sis­tema que li volien imposar i va treballar en camps com la peda­gogia impulsant escoles com l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. A més, va desenvolupar una cultura popular pròpia a tra­vés del moviment dels ateneus lli­bertaris on s'ensenyava a llegir, a escriure, a relacionar-se i els tre­balladors és formaven tant intel­lectual com socialment, la qual cosa va crear un teixit educatiu fonamental, extraordinari, un moviment fet per autodidactes, com jo mateix, que amés d'il·lustrar una part molt important del moviment obrer, va obrir espe­rances perquè hi pogués haver una revolució social.»

- Una esperança frustra­da?

- «No podem oblidar que abans de la Guerra Civil la CNT es va convertir en l'element trans­versal i catalitzador del discurs llibertari. Tampoc, que l'evolu­ció del sindicalisme reformista, que jo considero la corretja de transmissió dels partits, va fer que aquests organismes, que en prin­cipi havien de lluitar en contra de la consolidació de les estructures jeràrquiques, desprès del pacte mundial dels seus caps, es van transformar en un subjecte de po­der integrat en el sistema capita­lista, la qual cosa inicialment va deixar l'anarcosindicalisme aïllat tant d'una part de la societat com del moviment obrer. Estem vivint un moment que el moviment lli­bertari, anarquista i anarcosindi­calista pateix importants contra­diccions, de les quals no s'ha po­gut escapar la CNT. Així ens tro­bem amb la paradoxa d'una orga­nització que en els seus principis recull l'eliminació del poder i in­tenta mantenir l'assemblea com a òrgan suprem de decisió no es pot escapar al fet que les figures de re­presentació, delegació i comitès reprodueixin un imaginari de po­der que en realitat són les que la controlen. Aquest fet, però, no implica que la seva estructura s'hagi de dissoldre, no, sinó que significa que desapareix la in­fluència catalitzadora de la CNT sobre el moviment llibertari. És una gran contradicció, fer òrgans de poder per intentar dissoldre el poder.»

- Un panorama negre, potser sense solucions?

- «S'ha de buscar un altre catalitzador que superi la concep­ció clàssica de proletariat, que si­gui revolucionari i sàpiga lluitar i organitzar-se sense la necessitat d'una estructura.»

- Podríem recordar l'ex­periència de les col·lectivitzacions d'Aragó al llarg de la Guerra Civil, però actualment, amb l'evolució que ha fet la societat, jo no entenc que hi hagi organitzacions que confiïn en càrrecs que no si­guin executius.

- «Si ens atenem a la base de l'anarquisme i de l' anarcosindi­calisme, ens trobem que el càrrec que altres formacions defineixen com a executiu, en realitat són càrrecs coordinatius. o sigui els delegats que fan funcionar l' orga­nisme. És per això que dic que els membres no han de ser executius, sinó coordinadors. La teoria és clara, a la pràctica els resultats de­mostren que quan s'ha intentat aplicar el discurs revolucionari, tant els anarquistes, com els anar­cosindicalistes o els socialistes, han funcionat en base a l'estruc­tura del poder.»

- Davant d'això hi ha al­ternatives?

- «Jo crec que sí. Primer s'ha de trencar l'actual paràlisi. Després, jo apostaria per les apor­tacions que han fet dos grans pen­sadors del moviment llibertari, Felipe Alaiz i Murray Boockin, que, tot i plantejar tesis diferents, han arribat a la conclusió que el futur passa pel municipi lliure.»

- El municipi lliure?

- «Alaiz es remunta al Moviment Popular localista, Murray arriba a la mateixa conclusió a través d'un profund estudi de l'ecologia social, però tots dos apunten que el municipi lliure es pot convertir en l'element trans­versal que substitueixi la figura del proletariat que fins ara havia catalitzat el discurs llibertari. En un moment que tots els espais ins­titucionals no poden evitar la in­tegració de la societat al sistema establert de poder, queda impul­sar la creació d'una assemblea municipal paral·lela, que treballi per anar cap al municipi lliure. Per això, després d'un segle de re­sultats negatius --es va perdre una gran oportunitat en plena revolució del 1937, quan a causa de la manca de pràctica no es van acon­seguir engegar les Cartes Munici­pals Acordades--, que dic que s 'hauran de superar contradic­cions --les planteja Boockin en el discurs-- com les de participar en les candidatures institucionals.»

- Si la CNT ha deixat de ser el referent del moviment llibertari, quin és el futur?

- «En aquest moment hi ha molts col·lectius del moviment social, des dels okupes fins a al­tres grups d'acció que funcionen d'una manera assembleària, són grups que, sense apostar per una estructura clara de poder, inten­ten canviar el sistema i treballen per buscar alternatives.»

Pau Lanao

(Presència, 1.846 / 13~19-07-07)

El Suprem avala la condemna a mort a Puig Antich

L'acte compta amb dos vots particulars discrepants de magistrats que sostenen que sí han quedat acreditats fets nous

Considera que "no existeixen nous elements probatoris indubtables que puguin ser considerats suficients per qualificar com evidentment erroni" la decisió de la sentència del Consell de Guerra per la qual l'anarquista Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort i executat el 1974

El Tribunal Suprem creu que "no existeixen nous elements probatoris indubtables que puguin ser considerats suficients per qualificar com evidentment errònia" la decisió de la sentència del Consell de Guerra per la qual l'anarquista Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort i executat el 1974.

Així s'indica en un acte de la sala militar del TS en què es denega, per segona vegada, als familiars de Puig Antich l'autorització per interposar recurs de revisió de l'esmentada sentència.

En la resolució notificada avui, després d'anunciar-se la decisió el 13 de juny, l'Alt Tribunal indica que "tampoc en aquesta segona ocasió (...) la Sala considera que s'hagin aportat nous fets o proves conduents, diferents de les que ja va conèixer i va enjudiciar el Tribunal sentenciador, amb la qual cosa trenca en la seva mateixa base l'acció revisora".

L'acte compta amb dos vots particulars discrepants dels magistrats José Luis Calvo Cabello i Ángel Juanes Peces, que sostenen que sí han quedat acreditats fets nous.

Discutida autoria dels trets

El barceloní Puig Antich, un jove anarquista del Moviment Iberic Llibertari (MIL), va ser ajusticiat pel mètode del garrot vil el 2 de març de 1974, després de ser condemnat com autor de la mort a trets del subinspector de policia Francisco Anguas quan suposadament anava a detenir-lo per la seva presumpta participació en l'atracament a un banc de Barcelona.

La tesi que sostenen les germanes de l'anarquista és que els trets que van matar al policia el 25 de setembre de 1973 no van ser efectuats per Puig Antich i que la mort es va produir durant un tiroteig en què van participar altres membres de les Forces de Seguretat.

Les germanes van proposar una prova de reconstrucció infogràfica del crim imputat al jove que va ser portada a terme pel TS el passat 27 d'abril, la qual, segons el Suprem, no és una prova nova, ja que en la vista celebrada el 1974 "ja es va utilitzar un croquis o descripció de les accions i possibles moviments, sent nou únicament el suport informàtic".

Respecte a les declaracions dels doctors Ramón Barjau i Joaquín Latorre Martí, que asseguren que el cos de l'agent presentava almenys cinc orificis per impacte de bala i no tres com diu l'informe oficial de l'autòpsia, la sentència assenyala que "no es desprenen certeses plenes que puguin ser caracteritzades com nova prova determinant d'un nou fet".

El magistrat Ángel Juanes indica en el seu vot particular que Puig Antich "no va tenir un procés just, la qual cosa no prejutja la licitud de la seva conducta tant en el pla jurídic i fins i tot en l'ètic".

De la seva banda, José Luis Calvo Cabello sosté que l'autorització era ineludible perquè han quedat acreditats dos fets nous, que el policia "va rebre almenys cinc trets, no només, doncs, els tres que es descriuen en la diligència d'autòpsia" i que aquest total de trets va ser efectuat per dues pistoles almenys.

Les germanes de Puig Antich han promogut per segona vegada la revisió d'aquest procés davant el Suprem, després que els fora rebutjat el que van presentar el 1994, coincidint amb el 20è aniversari de la mort del jove anarquista.

(Avui, 18-07-07)

***

El Suprem justifica la no revisió de la pena de mort de Puig Antich

Tres jutges de la sala militar no aprecien noves proves per reobrir el cas

Dos magistrats creuen que l'anarquista ajusticiat el 1974 no va tenir un procés just

Denegat. Tres dels cinc magistrats que integren la sala militar del Tribunal Suprem s'han oposat a autoritzar a la família de Salvador Puig Antich que presenti un recurs de revisió a la condemna a mort del jove anarquista que va ser ajusticiat al garrot vil a la Model de Barcelona el març de 1974. Per la seva part, dos dels magistrats donen suport a aquesta revisió perquè entenen que el jove anarquista "no va tenir un judici just".

Els jutges van avançar la seva decisió el 13 de juny passat i ahir van fer públics els seus motius. Els magistrats expliquen que han d'aplicar als recursos de revisió una "interpretació estricta". Fidels a aquest principi, rebutgen que la família de Puig Antich els hagin aportat noves proves que desvirtuïn la sentència de condemna a mort dictada per un consell de guerra el gener de 1974 i ratificada al febrer pel Consell de Justícia Militar.

La desqualificació

Pels magistrats no n'hi ha prou que la família demostrés, a través d'una prova pericial, que no se "sabia" amb certesa com es va produir el tiroteig en què va perdre la vida el policia Francisco Anguas. Pels jutges, aquesta prova és "una tècnica innovadora a l'exposició dels fets contrastats que no han variat des de 1974". La sala militar tampoc dóna importància al testimoni dels metges que van atendre l'agent i Puig Antich a la sala d'urgències de l'Hospital Clínic de Barcelona.

El doctor Ramón Barjau i Joaquín Latorre van explicar que el cadàver de l'agent presentava cinc impactes de bala i no tres com va certificar l'autòpsia que va ser realitzada per dos forenses i redactada a la comissaria on treballava Anguas.

Pels magistrats aquestes declaracions no desvirtuen l'autòpsia. Els jutges, després de valorar l'honestedat dels facultatius, posen en dubte el seu testimoni perquè van declarar 33 anys després d'haver passat els fets i només van veure el cadàver de l'agent uns 15 minuts. Per contra, l'autòpsia descriu, a parer seu, "de forma idònia, clara i precisa", els impactes que van acabar amb la vida del policia.

Sentència justa

La sala que presideix Ángel Calderón subratlla que la mort de l'agent va causar "un evident impacte social i commoció en el moment en què es va produir". Per això, no donen importància al possible error del tribunal per condemnar Puig Antich per terrorisme amb resultat de mort. També afirma sense embuts que el militant anarquista va ser sotmès a un judici que va complir amb garanties legals.

Per la seva part, el magistrat Ángel Juanes sosté que Puig Antich "no va tenir un procés just" i recrimina als seus companys que no hagin permès revisar el cas. "El valor de la justícia hauria exigit una resposta diferent", emfatitza. El seu company José Luis Calvo va més lluny i acusa la sala de buscar "una argumentació forçada" per impedir que es demostri que el procés contra Puig Antich "no va ser just i que la sentència hauria d'haver estat una altra".

Margarit Batallas (Madrid)

(El Periódico de Catalunya, 18-07-07)

***

AI demana que s'investiguin els crims franquistes

Amnistia Internacional (AI) va proposar ahir crear "un òrgan oficial temporal d'investigació no judicial dels crims de la guerra civil i del règim franquista" per contribuir, amb un llibre blanc inclòs, al "dret a la veritat" i a la recuperació de la memòria col·lectiva "sense substituir el dret individual a la justícia". La proposta s'inclou entre les esmenes que Amnistia Internacional ha fet arribar al Govern i als grups parlamentaris que negocien la llei de la memòria històrica.

L'oenagé de drets humans celebra que per un pacte del PSOE amb IU-ICV s'hagin eliminat els mecanismes d'impunitat d'un projecte inicialment "inacceptable" per ser "semblant a una llei de punt final". Amb tot, Amnistia considera que l'acord és "insuficient" i la llei "no ha millorat de manera substancial". Per això, a més d'instar noves esmenes, l'oenagé demana un esforç als partits per "saldar el deute pendent" amb la veritat i la justícia històriques.

M. Andreu (Barcelona)

(El Periódico de Catalunya, 18-07-07)

Nos dejó un viejo luchador. Un hombre discreto, sencillo, de esos que no dan un nunca su brazo a torcer. Y aún menos si ese brazo defiende valores esenciales, como hizo durante toda su vida Eduardo Pons Prades.

Servidor, siempre que oye hablar de conceptos como "me­moria histórica", el primer nombre que le viene a la cabeza es el de Eduardo Pons Prades, militante, periodista y escritor (Bar­celona, 1920), que nos dejó a finales del pasado mes de mayo. Eduardo fue un infatigable paladín de la recuperación de la "memoria popular" republicana, y con este título publicó una lista interminable de trabajos, muchos de ellos en las páginas 2-­3 del Diario de Barcelona, concretamente en su fase (relativa­mente) autogestionaria, desde el equipo de "Cultura" en el que formaban parte también la inolvidable Dolors Palau, el crítico de arte Iglesias Maquet, y yo mismo. Raro era el día en que Eduardo no traía algún "gran tema" debajo del brazo, historias sobre las que aportaba sus propios detalles, y que abarcaba to­dos los colores del republicanismo y del antifranquismo.

Criado en el distrito V de Barcelona, de familia de tradición libertaria, Eduardo fue un muchacho de la República. Educado en las "escuelas modernas", se hizo hombre tomando las armas contra el fascismo y viviendo intensamente la obra constructi­va de la revolución española de la que hablaba siempre con entusiasmo. Estrechamente vinculado con el movimiento liber­tario durante muchos años, muy influenciado por la tradición pestañista, ligó una cosa y otra con una perspectiva de defensa integral de la República que veía como algo que estaba más allá de las diversas opciones políticas. Militó en el anarcosindicalis­mo desde muy joven. Su currículum militante es impresio­nante: fue estafeta de los obreros del Sindicato de la Madera en las barricadas del Poble Sec durante el19 de julio de 1936; visi­tante del frente de Madrid en noviembre; combate durante los Hechos de Mayo del 37; soldado en Guadarrama con la 105 Brigada Mixta. Sus vibrantes memorias de esta época las tituló modestamente Un soldado de la República (G. del Toro Ed., Madrid, 1974) y en Los que sí hicimos la guerra (Martínez Roca, BCN,1973).

La guerra no acabó para él con el exilio; al llegar a Francia se enrola en el Ejército francés y participa en la campaña de 1939­40. Durante el invierno de 1940-41 colabora con Solidaridad Española y más tarde (1942) ingresa en los Grupos de Acción de la Resistencia española del Aude (Francia). En los combates por la Liberación (agosto de 1944), después de haber intervenido como coordinador regional de los "partisanos", manda un des­tacamento franco-español de guerrillas. Militante del Partido Sindicalista integrado en la CNT, nada más acaba la II Guerra Mundial Eduardo realiza su primer viaje clandestino a España. También participa en reuniones y mítines en Francia, en repre­sentación de la Junta Española de Liberación. Hace un segundo viaje clandestino (1945-46), ya su regreso a Francia es detenido en los Pirineos.

Se evade en Barcelona y vive clandestinamente. Se exilia de nuevo en 1948 para regresar legalmente a España en 1962, y desde entonces se mueve por todos los resquicios legales posi­bles y trata de contribuir a un amplio acuerdo en el que trató de implicar a intelectuales disidentes del régimen como Dionisia Ridruejo, Pedro Laín Entralgo o Antonio Tovar. Colaboró con Camilo José Cela en la fundación de la editorial Alfaguara. Como historiador testimonialista, su obra se apoya totalmente en el recuerdo de la guerra y de la resistencia y mantiene una rotunda carga testimonial antifranquista. Escribe dos obras pioneras y fundamentales sobre la memoria del exilio: Repu­blicanos españoles en la II Guerra Mundial, Guerrillas españolas, 1939-1960 (Planeta, BCN). Ambas son producto de una investi­gación concienzuda sobre el terreno, conversando con toda clase de testigos, con los que recuperará para la historia (perdi­da bajo la dictadura franquista) dos capítulos impresionantes. Eduardo privilegia siempre las voces de los protagonistas, o de las personas más allegadas, aunque algunos de sus puntos de vista --como cuando abunda sobre las posibilidades de éxito de las guerrillas-- han sido muy controvertidos y denotan su opti­mismo incandescente. También lo caracterizó una natural afa­bilidad y sencillez, una manera de ser que le permitía tener "buen rollo" con casi todo el mundo.

Como periodista --y cultivando el mismo material-- escribe en diversas revistas de historia, como Historia 16, donde publicará sus Memorias del exilio. En uno de sus pasajes más estreme­cedores cuenta la historia de Pepa Natalia Rodríguez Ortega, que aparentó "colaboracionismo" en un campo de concentra­ción alemán para ayudar a sus compañeros y fue, después de muerta, escupida por los suyos. Eduardo trabajará en su onda en diversas revistas y diarios, como TeleExpress y el ya citado Diario de Barcelona. Su peculiar figura de obrero antiguo, de maneras sencillas, pelo rizado, nariz afilada, una manera de an­dar ranqueante, se hizo familiar en toda clase de controversias sobre la guerra civil, el franquismo, el maquis o el anarcosindicalismo, temas sobre los que tenía sus propios criterios, siem­pre basado en un cúmulo inagotable de experiencias propias. Eduardo fue también asesor de la evocación del "maquis" en Silencio roto (España, 2000), de Montxo Arméndariz. Solidario con la revolución nicaragüense, interviene en diversas campa­ñas.

Otras obras suyas son: La venganza (novela corta), ¡Destruid la columna alemana! (Hacer, BCN, 1981, sin olvidar otras a las que dedicó muchos años de trabajo como Los niños de la gue­rra, que ha tenido diversas ediciones, la última de difusión en los kioscos, esto sin olvidar su contribución en la tarea de de­senmascarar las patrañas de Pío Moa y de otros mercenarios de la escuela de la COPE. A pesar de las dificultades y achaques de los últimos años, Eduardo siguió siendo un personaje habitual en los debates organizados en l'Espai Obert, y sobre todo en el Ateneo de Barcelona, donde era conocido por todos. Hombre abierto donde los hubiera, prestó su presencia y su afilada me­moria para hablar de Joaquín Maurín, Víctor Alba o del POUM en diferentes actividades organizadas por la Fundació Andreu Nin. Su vida y su obra es indisociable de la de su compañera, la escritora granadina Antonina Rodrigo (Granada, 1940), autora igualmente de algunas obras capitales en la recuperación abier­ta y plural de la memoria popular, sobre todo en su vertiente feminista y libertaria como Mujeres de España. Las silenciadas (Plaza&Janés, 1975, BCN), Nuestras mujeres en la guerra (1976), Mujer y exilio, 1939 (Compañía Literaria, Madrid, 1999), Y como biógrafa y editora de Amparo Poch i Gascón

Con Eduardo desaparece uno de los más grandes trabajado­res de la "memoria popular" anarquista y republicana, uno de sus historiadores más importantes, de los que más contribuye­ron a la creación de unas fuentes que luego serían tránsito obli­gado para todos los especialistas que le siguieron. Su perfil de radicalismo antifranquista y anticapitalista fue siempre integra­dor, raramente se escuchó de sus labios ningún reproche sobre conflictos militantes por más que tuviera sus propias heridas. Se puede afirmar que vivió intensamente, y que cumplió sus propósitos de dar testimonio del pueblo al que nunca dejó de pertenecer.

Pepe Gutiérrez-Álvarez

(El Viejo Topo, 234-235 / juliol-agost 2007)

El vessant més cruel de la postguerra a les Illes: el camp de concentració de Formentera

Tot just a pocs quilòmetres de Sant Francesc Xavier, a Formentera, es troba la Savina. Es tracta d’un paratge erm, a prop del Parc Natural de Ses Salines. El silenci que omple l’indret reflecteix d’alguna manera les atrocitats comeses al lloc fa més de seixanta anys. Fins a cinquanta-vuit presos van desaparèixer, literalment, per la fam i les condicions en què els seus captors els mantenien. Cinquanta-vuit noms inscrits al registre civil de Formentera, amb eufemismes en lloc de les causes reals de la mort, com «col·lapse cardíac». Tota una vida, que malgrat tot, no ha permès cicatritzar la ferida oberta dels qui sobrevisqueren a una vivència d’aquest caràcter.

La situació que es va viure en aquest camp s’explica en el documental Aigua Clara, que es va presentar a Palma la setmama passada. A principis de 1940 les forces nacionals havien reduït l’Exèrcit republicà, abocant centenars de milers de persones a l’exili forçat. Un cop estès el seu domini calia reafirmar-lo esclafant l’enemic, fins i tot un cop acabada la guerra del 36 al 39. Amb aquest objectiu, les forces franquistes establiren una xarxa de presons i campaments on els que havien servit amb major o menor mesura els fins republicans foren tancats. En alguns casos els dedicaren a construir pantans i preses, construccions de les quals el règim es va felicitar. D’altres simplement eren confinats a camps en els quals no hi havia res a fer. Sols esperar la mort. Aquest és el cas del campament aixecat a Formentera, a principis de l’any 1940. Es tractà d’un complex militar senzill, aïllat per un mur aixecat pels primers presoners que acollí, algunes restes del qual encara segueixen en peu. A l’interior s’edificaren fins a vint barracons, alguns dels quals tenien trespol de ciment i d’altres de terra. En ells hi malvivien uns 800 presoners polítics, tot i que en els temps més penosos del camp les autoritats n’arribaren a ajuntar prop de 1.500. Alguns d’ells eren balears, com en Joan Colomar, qui més de 60 anys després d’aquella experiència, torna a trepitjar el terreny de sa Colònia pel rodatge del documental Aigua clara, que intenta donar a conèixer els fets que s’hi produïren al principi de la postguerra. Altres, la majoria, provenien de la península, sobretot d’Extremadura i Múrcia. Entre ells es trobava el pare de Cándido Méndez, actual líder sindical.

Les dures condicions de vida feren del campament de Formentera el centre de reclusió franquista més brutal dels que s’establiren al nostre país. L’activitat de la colònia penitenciària va acabar-se el 42, després de dos anys de sinistra activitat. S’especula amb la possibilitat que algunes senyores de l’alta societat eivissenca pressionassin les autoritats davant la penosa situació dels reclusos, que foren traslladats a altres indrets. També és possible que Franco volgués suavitzar la seva imatge de cara a l’exterior, considerant que els aliats feien ja les seves incursions a la Mediterrània, en el marc de la Segona Guerra Mundial. El camp, però, va possibilitar la reorganització de la resistència política contra Franco a les Illes Balears.

A. Agüera (Palma)

(Diari de Balears, 16-07-07)

Llegiu primer de dalt a baix i després de baix a dalt

En el nostre partit polític complim amb allò que prometem

Només els necis poden creure que

no lluitarem contra la corrupció.

Perquè si hi ha una cosa segura per a nosaltres és que

la honestedat i la transparència són fonamentals

per assolir els nostres ideals.

Demostrarem que és una gran estupidesa creure que

les màfies seguiran formant part del govern com en altres temps.

Assegurem sense cap mena de dubte que

la justícia social serà el fi principal de la nostra manera d'actuar.

Malgrat tot, encara hi ha idiotes que fantasiegen --o enyoren-- que

es pugui seguir governant amb les manyes de la vella política.

Quan assumirem el poder, farem el possible perquè

s'acabin els privilegis i les canongies.

No permetrem de cap manera que

la nostra terra sigui encimentada.

Complirem els nostres propòsits encara que

els recursos econòmics s'hagin esgotat.

Exercirem el poder fins que

Comprenguin des d'ara que

Som la «nova política».