Ateneu Llibertari Estel Negre

Magí Rallé i Sans.

L'escola republicana a Vilafranca del Penedès (II)

---

Guerra civil i assassinat

A partir del mes de maig de 1936 s'accelera la incautació, per part de les autoritats republicanes, dels col·legis religiosos de la vila. Tot i que es va fer seguint escrupolosament els procediments legals, és evident que això va encendre molt els ànims dels pares catòlics contra aquestes autoritats que gosaven anar tan lluny en els seus plantejaments antireligiosos. El clima social estava enrarit del tot, i la violència practicada pels dos bàndols, dretes i esquerres, era recollida puntualment per la premsa. Això, però, no ho podem considerar com a principal element impulsor del que havia de venir. Altres vegades la història d'aquest país ha estat molt més tenyida de sang dia a dia i no per això s'ha enderrocat el règim (pensem en les bullangues a l'Espanya liberal del segle XIX o en els morts provocats per ETA durant la Transició). Els militars sublevats els dies 17 i 18 de juliol de 1936 van aconseguir el suport de l'oligarquia monàrquica i de bona part de la població conservadora i catòlica; també es van beneficiar de la paràlisi de les autoritats republicanes durant les primeres hores del cop, cosa que els va proporcionar el control d'una bona part del territori de la República. Els militars rebels van proclamar la seva lluita contra el govern republicà però, inicialment, van manifestar el seu respecte a la Constitució, a l'Estat republicà i a la bandera tricolor. Van ser ells els responsables dels desordres i assassinats que es van produir en territori republicà a causa del col·lapse de l'ordre públic que el govern legítim no va poder restituir, parcialment, fins uns mesos més tard.

En la darrera de les actes del Consell Local de Primera Ensenyança del 23 de juliol es tractà la destitució dels mestres Francesc Argemí i Mústich, Joana Argenté i Reixach, Rosa Bardina i Salesas i Trinitat Feliu i Bergalló, “per ésser notòriament enemics del règim i boicotejar-lo contínuament”. L'activitat docent quedà en mans dels mestres que harmonitzaven amb la nova situació revolucionària: la majoria estaven afiliats al sindicat anarquista CNT i solament un mestre militava a la UGT, marxista.

Ens consta, per testimonis de l'època, que Magí Rallé va ser un element molt actiu quan s'inicià la lluita contra la revolta militar de juliol de 1936, però no va ocupar llocs destacats de representació com ho havia fet en anys anteriors (excepte com a membre del comitè local d'Indústria dels Serveis Units Elèctrics de Catalunya). Desmentint una de les acusacions en el seu sumari, no va tenir cap càrrec important en el Comitè de Milícies Antifeixistes ni després a l'Ajuntament. Recordem que ell era un moderat, en qüestions revolucionàries, i això ho sabien els seus companys de sindicat. En aquells mesos la CNT-FAI estava fent una revolució de caire radical, no gradual com ell pensava que s'havia de fer. Durant la guerra Rallé va haver de bregar més amb els “faistes” que no pas amb els seus rivals polítics. En la seva declaració al judici sumaríssim que se li formà després de la guerra afirma no haver intervingut en cap mena de robatori ni acte vandàlic i que va prendre part en l' organització d'una granja avícola municipal i dels menjadors escolars, tot fins el dia 7 d'agost de 1936, data en què dimití per incorporar-se a la seva feina a la companyia elèctrica i a les tasques d'infraestructura de la xarxa municipal. 

El 21 de gener de 1939 les tropes franquistes (una divisió de requetés) van entrar a Vilafranca del Penedès i s'inicià la constitució del nou ordre feixista a tota la comarca. Es van produir les primeres detencions, les depuracions i la destrucció de la legalitat republicana i dels vestigis revolucionaris. Les persones més compromeses durant els anys de guerra van unir-se a la gran massa humana que emprenia el camí de l'exili. No fou aquest el cas de Magí Rallé qui, convençut de no haver fet mal a ningú i d'haver estat fidel a la seva consciència moral i política, pensava que no havia de témer res de la nova situació. Continuà, doncs, treballant per a la companyia elèctrica de Vilafranca, reparant línies malmeses, fent instal·lacions i mantenint-se a prop de la seva dona i els seus fills, que eren, per a ell, les persones més importants de la seva vida. Testimonis de l'època afirmen que no se'l va detenir abans precisament per tal que pogués acabar la seva feina en la rehabilitació d'algunes instal·lacions elèctriques municipals. Quan es va poder prescindir d'ell li va caure a sobre la “justícia” dels vencedors. Rallé va ser detingut el 10 de març, un ofici de la comandància militar de Vilafranca anunciava al jutge militar  que el Servicio de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS havia assenyalat Rallé “como posible directivo de las Juventudes Libertarias y como extremista acérrimo”.

La instrucció del seu sumaríssim d'urgència, el 3.921, va iniciar-la, el mes de març al Jutjat de Vilafranca, José G. Erdozaín Gaztelu, un notari de Pamplona arribat amb els requetés que més tard s'instal·laria, al menys un temps, a Terrassa. El delicte de què fou acusat va ser el mateix que es va imputar a milers i milers de represaliats pel nou règim després de la guerra: el de rebel·lió. Cal que ens fixem en aquest detall cabdal sobre el qual recolzava el nou Estat: sense cap mena de dubte, van ser els militars sublevats el 17 i 18 de juliol de 1936 els que es van rebel·lar contra el govern i contra l'ordre constitucional. No tenien cap dret a aixecar-se contra un govern sorgit de les urnes el febrer d'aquell any. Així doncs, malgrat haver guanyat la guerra, no tenien cap dret a formar cap Estat nou ni a exercir el poder legítimament. L'exercici de la justícia a les seves mans era una il·legalitat practicada per delinqüents. Tot el poder franquista fou un estat de força exercit per “dret de conquesta”, és a dir, tot menys un Estat de dret legítim.

En la seva declaració del 18 de març Rallé explica que en arribar la República es va fer militant de la CNT, però que la va abandonar a causa de les pugnes entre trentistes i faístes, i va retornar al Sindicat d'oposició Llum i Força. En esclatar la guerra aquest sindicat va desaparèixer i ell va ser l'únic dels seus companys que va passar definitivament a la CNT. També relata el seu pas pel Consell Escolar i el Consell Local de Primera Ensenyança. Aprofità l'avinentesa per fer una declaració de principis que pretenia deixar clara la seva posició política al marge del radicalisme anarquista, però on descobria temeràriament el seu pensament. Diu el sumari: “Sus aspiraciones eran las de poder conseguir una República Federal (según las doctrinas de Pi y Margall)”.

La farsa judicial en el cas de Magí Rallé, com el d'altres milers d'espanyols en aquells moments, es va veure agreujada per les delacions. Les acusacions entre veïns foren el motor de la repressió franquista en els primers mesos posteriors a la guerra. S'ha dit abastament que les enveges, els odis i les rivalitats van accelerar un procés que, atiat per la propaganda, va aconseguir un efecte concret buscat pels nous mandataris: el genocidi d'una part de la població pel fet de pensar de manera diferent. Aquells exiliats, aquells represaliats, aquells empresonats deixaven de formar part del cos civil del país, deixaven d'aportar la seva llavor, de procrear, d'influir. Espanya esdevingué un país totalitari, catòlic per força, aclaparat per les consignes falangistes, un país que encara avui viu de la reforma política dels hereus del franquisme. Es buscava extirpar quirúrgicament el pensament igualitari, tota reivindicació de llibertats socials i polítiques i anorrear, fins i tot del pensament, el retorn a la democràcia republicana.

Doncs bé, el promotor de la causa contra Rallé podia haver estat el comerciant José Casas Sábat, l'únic a declarar en contra seu durant el procés. Aquest extracte pertany a la seva declaració del dia 16 d'abril, i que va acabar amb les poques esperances del detingut per poder salvar la situació: “Que durante el dominio rojo creo formaba parte del Comité de esta Villa, en la que se cometieron cincuenta asesinatos, a parte de muchas detenciones de personas de derechas, saqueos, registros e incautaciones, todos ellos ordenados por el Comité. Que le consta también que desde antes del Movimiento era uno de los dirigentes de la Liga Laica; considerándole por todo lo expuesto como uno de los responsables directos de todos los atropellos cometidos en esta Villa. Que le consta que entre las personas de derechas a quienes persiguió directamente, una de ellas fue Don Luís Quer, Juez de Instrucción de esta Villa.” Lluís Quer, jutge de primera instància de Vilafranca del Penedès, va dirigir el retorn a la normalitat el 7 d'octubre de 1934, coordinant les patrulles de guàrdies i gent de dretes contra els revoltats que havien seguit el pronunciament del president Companys, el dia abans, proclamant la República Federal.

En posterior declaració, responent les preguntes del jutge instructor, Rallé reconegué la seva detenció i procés pels fets del 6 d'octubre de 1934, però negà haver-hi pres part. També refusa l'acusació d'haver fet campanya per cap partit a les eleccions de febrer de 1936. Afirma, això sí, haver pertangut a la Lliga Laica, sense ocupar cap càrrec, a la CNT en diverses ocasions i també el fet d'haver format part dels consells escolar i local de primer ensenyament, però recalcà, contra el que afirmava l'acusació, que ja els havia deixat en produir-se les incautacions de les escoles catòliques de la localitat.

El jutge Erdozaín, en les seves conclusions lacòniques, considera Rallé responsable de no haver seguit el “Bando de Guerra” dels sublevats i l'acusa de “significado izquierdista; actuó en los sucesos de Octubre del año 1934, siendo detenido y procesado; fue dirigente de la Liga Laica; actuaba en las elecciones a favor del Frente Popular; formó parte del patronato escolar que se incautó de las escuelas católicas; formó parte del Ayuntamiento y del Comité, por orden del cual se cometieron muchos atropellos y 50 asesinatos; estaba afiliado a la C.N.T.”. Hi ha un punt estrany en tot el procés, i és que el resum del sumari del jutge porta data de 15 d'abril, i la declaració del delator Casas és del dia 16. Pensem que es va afegir aquest testimoni a posteriori, dins la instrucció, per tal de donar més força a una acusació que buscava oferir un càstig exemplar als antifeixistes destacats que van caure a les seves mans. No consta en tota la instrucció la presència de cap advocat, característica dels processos sumaríssims d'urgència. Aquesta urgència obeïa al desig d'escarmentar a través de l'exemple una població vençuda amb un simulacre de justícia que era tan absurd i il·legal com l'Estat a qui servia.

Els arguments de la fiscalia contra Magí Rallé en el Consell de Guerra celebrat el 22 de maig de 1939 a Barcelona eren idèntics als del resum de la instrucció del jutge Erdozaín, però amb l'afegit de la persecució al jutge Quer, que era la novetat introduïda per la declaració de José Casas. El motiu principal de l'acusació –col·lectiva- era el de rebel·lió militar: “que contra los legítimos poderes del Estado, asumidos por el Ejército a partir del día diez y siete de julio de mil novecientos treinta y seis, en cumplimiento de su función constitutiva, se desarrolló un alzamiento en armas y una tenaz resistencia, cometiéndose a su amparo toda suerte de violencias, hechos en los que participaron los procesados”. Naturalment, les raons dels acusadors eren nul·les, perquè l'Exèrcit no va assumir legítimament els poders de l'Estat, sinó que els va usurpar exercint violència. En aquest procediment sumaríssim d'urgència van ser jutjats altres vint-i-tres detinguts pel mateix delicte de rebel·lió, quan en realitat els revoltats havien estat els “jutges”, i els seus “reus” els defensors de la legalitat democràtica republicana. Per a més escarni, tan a ells, com a la resta d'encausats després de la guerra, se'ls va aplicar el Codi de Justícia Militar de la República. El resultat va ser de sis penes de mort, una d'elles per a Rallé, tres cadenes perpètues, una de vint anys de presó, una de quinze anys, nou de dotze anys i un dia, una de sis anys i un dia i dues absolucions. En resum, la repressió directa de la justícia franquista a Vilafranca va significar l'execució de 19 persones.

La família Rios Rallé conserva dues targetes postals adreçades a Ramona Rallé, filla de Magí, durant les setmanes des seu captiveri. La primera va ser remesa des de la pròpia presó de Vilafranca –paradoxalment situada a l'antiga caserna on la República havia allotjat les Escoles Nacionals-. Encara no podia calcular l'abast de la seva situació, sempre convençut que cap mal havia de témer qui no n'havia fet cap. Van adreçades a la seva filla Ramona, d'onze anys, li comenta, en “la lengua del imperio”,  alguns detalls familiars i es mostra com el que era realment: un pare plenament dedicat a l'educació dels seus fills. “Querida hijita: igual como tu, he esperado un día tras otro, con la esperanza de poder volver al lado de vosotros, y también he visto transcurrir las cuatro semanas sin que se haya aclarado la situación. ¡Qué importa a los hombres que seres inocentes sufran sin culpa alguna! [...] Digas al Arturet que al huerto por ahora no hay que plantar nada [...]”. La segona targeta procedeix de la presó Model de Barcelona, mentre esperava la celebració del Consell de Guerra, és del mes de maig i hi figura el preceptiu “Arriba España” en l'encapçalament escrit pel propi pres. En ella demana, gairebé amb angoixa, que els seus fills l'escriguin, i que li facin arribar diners i paper de fumar. Els diners els podien demanar al seu amic el músic Francesc de Paula Bové o a algun altre amic. En una altra targeta el reu demanava a la mestra de piano Maria Dolors Calvet que continués les classes a la seva filla Ramona mentre ell estigués a la presó, que quan en sortís les hi pagaria. El compromís fou mantingut durant un any.  

Mentrestant, la seva dona i els seus fills reunien signatures entre els ciutadans “d'ordre” per intentar influir en el judici. Consta que en van reunir prou per poder demostrar la bonhomia del seu marit i pare, fins i tot la d'un capellà. Però no van servir per frenar el procés, o per evitar les conseqüències fatals. L'aplicació del terror a tort i a dret havia d'aplanar la instal·lació de la nova Espanya. Aquesta era una condició que ja observaren els militars rebels des dels inicis de l'aixecament militar; ho explicitava el general Mola en les seves instruccions reservades als altres caps implicats: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado [...] Hay que sembrar el terror [...] hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.”

A les cinc de la matinada del dia 2 d'agost de 1939 Magí Rallé fou afusellat al Camp de la Bota de Barcelona, indret que utilitzaren durant molts mesos els vencedors de la guerra per cometre els seus assassinats “legals”. L'acompanyaren en aquests darrers moments dos condemnats més: Emili Esteve i Torres, natural de Piera i veí de Torrelavid, i Antoni Almirall i Gibert, olerdenc però resident a Vilafranca. Tots ells van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc de Barcelona, coneguda com el Fossar de la Pedrera, on descansen les restes de prop de quatre mil persones executades per la repressió nacionalista espanyola.

El fet que l'actual sistema polític espanyol sigui hereu directe, tot i que amb reformes, del franquisme i dels Principios Fundamentales del Movimiento, ha dificultat en molts casos l'acció legal per situar la memòria històrica en les seves coordenades autèntiques. El franquisme sociològic encara és present en els dos grans partits d'àmbit estatal. Ambdós, i també el Partit Comunista, van imposar l'amnèsia col·lectiva en el seu afany per aconseguir la “reconciliació i la concòrdia”, i per donar estabilitat a un sistema del qual són els màxims beneficiaris. El dia 26 de desembre de 2007 va promulgar-se la Llei “por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”, una llei que barrejava víctimes d'un i altre bàndol, sense tenir en compte que el franquisme va recompensar abastament les seves i deixava en la misèria les contràries. Al registre municipal de pobres de Vilafranca del Penedès de 1945, hi figura la família de Magí Rallé, sis anys després de la seva mort:

“D. Josefa Pedrola Pedrola, 40 años, Miravet (Tarragona) vecina de esta villa, de profesión labores manuales, domiciliada en la calle Puigmoltó nº 48, propiedad de D. Antonia Alabreda, satisfaciendo el alquiler de 25 ptas. mensuales, a V.S. atentamente EXPONE:

Que hallándose en situación precaria el suscrito y su familia compuesta por Arturo Rallé (20), Ramona (17) y Ramón (12) y no poseyendo ninguna clase de bienes y ser sus ingresos familiares de: 4,50 pts. diarias.

Solicita de V.S. sea aceptado el suscrito lo mismo que mis familiares para ser incluidos en el Padrón de indigentes de esta localidad a los efectos de Beneficencia.

Dios guarde a V.S. muchos años.

Villafranca del Penedès, 2 de Mayo de 1945.

M.I. Sr. Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de esta Villa.”

L'anomenada Llei de la Memòria Històrica de 2007 no anul·lava els judicis sumaríssims del franquisme, solament els considerava il·legítims. No es volia entrar en un procés de revisió del règim, que podia arribar a posar en qüestió absolutament totes les seves lleis i, per tant, organitzar un considerable enrenou juridicopolític. Però l'aspecte d'injustícia més flagrant de la nova llei fou que establia indemnitzacions de diferent mena en funció de què les persones assassinades pels franquistes ho haguessin estat abans o després de 1968: a les primeres es destinaven 9.616 euros, solament als cònjuges, i a les segones 135.000 euros, als seus beneficiaris en general. A més, el text de la llei en aquest apartat solament reconeix que van morir “en defensa y reivindicación de las libertades y derechos democráticos” els executats posteriors a 1968, com si els assassinats de 1939 haguessin defensat menys aquests valors. Així doncs, ni aquestes engrunes han pogut aconsolar els fills supervivents de Magí Rallé, per als quals, i per a altres milers, aquesta llei és incompleta i injusta, la xocolata del lloro. Tanmateix, des de la distància dels setanta anys que han passat des de la seva execució, l'única opció honorable pels descendents de les víctimes de l'aberració feixista hagués estat anul·lar legalment –i simbòlicament- tots els judicis sumaríssims per causes polítiques. Les compensacions, si es consideren necessàries,  haurien de ser equitatives i sense distincions de cap mena. Però l'immens dolor moral que el franquisme va infligir als vençuts de la guerra no es pot compensar amb diners ni amb gestos tímids com aquesta llei. Cal servar els exemples de pau, democràcia i participació com els de Magí Rallé. No hi ha Civilització sense Història, ni es pot avançar sense tenir en compte el passat, és necessari estudiar i difondre la trajectòria dels republicans que van lluitar contra el feixisme, com han fet altres estats, sense prendre en consideració l'oposició que puguin fer els exfranquistes i els seus descendents. Només així, potser, aquest país podria recuperar la dignitat i la vergonya.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez

Els col·lectius i particulars sotasignats exigim la immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra franquista «Baleares» que actualment roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un greuge incompatible amb les idees democràtiques i el respecte que es mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.

Per a què el creuer de guerra «Baleares» formés part de l'esquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones entre civils i militars, a la ciutat d'El Ferrol, a Galícia. El creuer franquista «Baleares» va ser una màquina de guerra utilitzada per militars colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats de la costa mediterrània, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc., que es mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República espanyola.

No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia d'exaltació feixista. La pervivència d'aquests tipus de monuments, de clara inspiració feixista, és impossible de trobar als altres països democràtics europeus. A Alemanya, per exemple, és impossible trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses perquè els símbols nacionalsocialistes i neonazis estan prohibits per la llei, i la seva exhibició pública està penada amb penes de presó.

Memòria de Mallorca ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma i de la resta de la illa en general, els orígens, història i finalitats dels símbols franquistes, uns símbols que han estat populars i coneguts entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per la imposició de les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars permeten que el monument de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional: honorar als «màrtirs» del feixisme i recordar a les seves víctimes i als demòcrates, qui va guanyar la guerra civil!

No podem ser indiferents al sofriment i al dolor causat pel creuer de guerra franquista «Baleares» als milers de víctimes innocents de les seves bombes!

Per tant, pel nostre compromís amb la democràcia i amb les víctimes de la guerra civil, exigim que l'Ajuntament de Palma acompleixi amb les lleis estatals, i el monument al creuer «Baleares» erigit a Sa Feixina sigui eliminat, com a mostra de normalització democràtica dels nostres espais públics, com a repulsa d'unes idees que, lluny de ser exaltades, han de ser sempre denunciades i condemnades, i també com homenatge a les víctimes del feixisme a les Illes Balears i a tot l'Estat espanyol, que patiren, i encara pateixen, els efectes de la repressió del feixisme de la guerra civil i de la dictadura franquista.

Memòria de Mallorca

Enhorabona, Conselleria de Mobilitat, però...

el tren ha de fer més via cap al Llevant

Aquest dissabte 3 d'octubre s'ha inaugurat el desdoblament de la via ferroviària entre les estacions d'Inca i l'Enllaç, cosa que ha de permetre millorar el servei i les freqüències de tren fins a Sa Pobla i fins a Manacor. És un dia d'alegria per a tots els usuaris de tren i per a tots aquells que creiem en el transport públic.

Aquesta setmana, la Conselleria de Mobilitat ha anunciat que les obres de reobertura del tren de Llevant començaran a principis de l'any que ve simultàniament a Manacor, Son Carrió i Son Servera, fet que escurçarà el termini d'execució de les obres i que ha de fer possible l'arribada del tren a Artà el 2011, tretze anys després de la primera Marxa pel Tren. En una setmana, el Govern de les Illes ens ha donat dues bones notícies per la millora del transport públic, enhorabona.

La plataforma, però, tem que els terminis marcats no es puguin complir. Si considerem que el desdoblament de la via entre Inca i l'Enllaç era una obra de prioritat per aquesta Conselleria, i que han necessitat dos anys i cinc mesos de la legislatura, és evident que les obres de reobertura de la línia fins a Artà hauran d'anar a un altre ritme si ha d'estar en funcionament l'any 2011.

Per altra banda, volem encoratjar la Conselleria de Mobilitat a no perdre ni un minut més discutint com ha de passar el tren per Manacor. Els estudis s'han fet, i tècnicament s'ha vist que la millor opció és fer transcórrer el tren-tram en superfície pel Passeig del Ferrocarril. Les alternatives ja s'han estudiat, i descartat. Per tant, tota nova discussió no és més que allargar el procés i seguir el joc d'uns polítics que no miren per l'interès del poble de Manacor ni de la comarca, sols per fer la contrària.

Plataforma en Defensa del Tren

---

BOICOT!

---

El nostre company Diego Moyà ha estat acomiadat per al direcció de KALISE MENORQUINA, empresa de gelats, en la que treballava des de feia més de quinze anys. En els temps que corren, podríem considerar aquest com un acomiadament més, però no és així. Perquè en Diego no ha estat acomiadat per incompliment de les seves obligacions, ni per ficar la mà al calaix, ni per cap altra falta o violació de la llei. A Diego l'han engegat aplicant-li un "acomiadament objectiu", basant-se en l'art. 52.c de l'Estatut dels (o contra els) Treballadors, per una "ineptitud sobrevinguda". Eufemismes amb els quals se solen dissimular segons quines actuacions. 

Els fets són: Diego va sofrir un infart de cor, del qual afortunadament es troba recuperat, segons els informes de la Seguretat Social. Però com el servei de prevenció de l'empresa informa que "la realización del desarrollo del trabajo habitual desempeñado actualmente puede entrañar riesgos propios o para terceras personas", li declara "APTO CONDICIONADO", i KALISE MENORQUINA aprofita aquesta circumstància per acomiadar-lo sense més, amb la indemnització de vint dies de salari per any de feina, la més barata. 

A més, ho fa d'una manera cruel i cínica. Si Diego té un problema de salut (fet que, fins i tot, està encara per determinar), l'empresa, en lloc d'ajudar-li a superar-lo (o si més no permetre-li que es pugui acollir, tot esperant recuperació, als protocols de baixes ILT de la Seguretat Social, que per això pagam les quotes els treballadors), li treu el seu únic patrimoni, el lloc de feina. I damunt, volen fer creure que ho fan en funció de "la obligación que la Empresa tiene de vigilar y velar por la salud de los trabajadores" (sic), com s'expressa en la mateixa carta d'acomiadament. O sigui, que la millor manera que té KALISE MENORQUINA  d'evitar-li a Diego riscs en el treball, és deixar-lo sense treball.

Però totes aquestes misèries no ens han d'impedir tenir ben clares les veritables causes per les quals en Diego, persona íntegra i lluitadora, ha estat acomiadat. Ell ha estat, al llarg de tots aquests anys, potser la persona més compromesa en la defensa dels drets col·lectius dels treballadors de LA MENORQUINA. Ell ha dut el pes de la reivindicació, de les nombroses denúncies davant la Inspecció de Treball i el Jutjat del Social, i ha fet millorar de manera substancial les condicions de feina, fa un temps tercermundistes, al si d'aquesta empresa.

Ell ha representat a la CGT en KALISE MENORQUINA, i ha estat la persona decisiva per consolidar, amb molts d'esforços i lluita, la Secció Sindical de la CGT. Fins al punt que, a pesar de tots els entrebancs i joc brut duts a terme per la Direcció de KALISE MENORQUINA, els treballadors ens han donat la confiança i la majoria del Comitè d'Empresa, en les darreres eleccions sindicals. Per tot això no volen en Diego. Aquestes són realment les causes del seu acomiadament.

Per descomptat, el nostre company ja ha interposat la corresponent demanda davant el Jutjat, contra aquesta cacicada. Però, independentment del procés judicial, a tots nosaltres ens correspon la tasca de fer efectiva la solidaritat necessària, per a aconseguir que en Diego torni al seu lloc de treball, fins i tot sense haver de menester passar per davant dels jutges.

Aquest acomiadament no només afecta en Diego, no només a la plantilla de KALISE MENORQUINA, no només a la CGT. Aquest acomiadament afecta a tots els treballadors, i a tota la societat. No podem consentir que Diego, ni cap altre treballador o treballadora, es vegi en el carrer per aquests motius. Aquesta història fa palesa la manca d'ètica i d'escrúpols de bona part (per desgràcia, no són pocs) del món empresarial. En Diego ha de tornar a la seva feina, i ens jugam molt amb això. Diego no estarà tot sol. Diego som tots i totes.

Pep Juárez,

secretari d'Acció Sindical de CGT-BALEARS

La revista Docència, publicada per la Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament de Catalunya / Sindicat de Treballadors i Treballadores d'Ensenyament de Catalunya (USTEC-STEs), dedica un monogràfic a Ferrer i Guàrdia en el seu número 29 (maig 2009). Inclou una edició especial del film Una vida per la llibertat d’Agustí Coromines.

En aquest monogràfic podeu trobar els següents continguts:

- Cronologia d'una època: repàs als principals esdeveniments polítics, socials i culturals a cavall entre els segles XIX i XX.

- Passat i present de l'obra de Ferrer i Guàrdia: en els seus articles, Victòria Camps, Joan-Francesc Pont, Francesc Saló i Jaume Carbonell ens descobreixen la vessant més innovadora i socialment compromesa del nostre pedagog.

- Escoles: els quatre centres educatius catalans que porten el nom de Ferrer i Guàrdia ens expliquen què representa per a ells la figura del pedagog.

- Taula rodona: Agustí Coromines, M. Pau Trayner, Emili Cortavitarte i Gemma Martin ens apropen a la figura d'un Ferrer i Guàrdia llunyà en el temps, però ben actual pel que fa al seu llegat.

- Testimonis: deixebles i seguidors de Ferrer i Guàrdia ens endinsen en el coneixement d'aquesta figura a partir de les seves experiències i vivències.

---

Jornades d'Educació Llibertària.

Homenatge al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia en el centenari del seu afusellament

---

Palma, del 13 al 17 d'octubre de 2009

---

Dimarts 13 d'octubre

A les 19.30 h. a la plaça del Mercat de Palma (al costat de l'estàtua d'Antoni Maura)

Homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog català introductor dels principis d'ensenyament basats en una educació científica i racional sota el projecte educatiu conegut com L'Escola Moderna, afusellat pel règim polític del president Antoni Maura, a causa de les seves idees progressistes

Presentació de la campanya «Maura No!», a càrrec de l'escriptor mallorquí Albert Herranz Hammer

---

Dimecres 14 d'octubre

A les 20.00 h. al local sindical de CNT – Ateneu Llibertari Estel Negre

Presentació de la publicació Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna, fulletó editat per l'Ateneu Llibertari Estel Negre, i presentació de l'exposició gràfica Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, a càrrec d'Ignasi de Llorens, professor d'història

---

Dijous 15 d'octubre

A les 19.00 h. al local sindical de CNT – Ateneu Llibertari Estel Negre

Projecció del documental: Viva la Escuela Moderna

(1999, Estat Espanyol, dirigit per Adolfo Dufour Andia)

I en acabar debat «Educar sí, però com?», col·loqui a càrrec de membres de diferents col·lectius de l'àmbit educatiu de Mallorca

---

Divendres 16 d'octubre

A les 20.00 h. al local sindical de CNT – Ateneu Llibertari Estel Negre

Conferència:

El projecte Ferrer i Guàrdia, els fronts de lluita de l'anarquisme

A càrrec de Francisco Madrid Santos, historiador i autor de diversos llibres d'investigació sobre el moviment llibertari ibèric

---

Dissabte 17 d'octubre

Al local sindical de CNT – Ateneu Llibertari Estel Negre

«Ni un dia més, sense escoles llibertàries»

Jornada teoricopràctica de pedagogia llibertària, a càrrec de Noemí i Joan, de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec de Barcelona

9.30 h. Presentació de la jornada i assemblea general

10.30 h. Treball en grups a partir de textos lliurement escollits en l'assemblea: El fin de la educación, Somos seres libres, Ayudar a madurar, Las influencias burguesas sobre el anarquismo, Conflictividad escolar…

14.00 h. Dinar col·lectiu

15.30 h. Conclusions per grups

16.30 h. Assemblea general d'exposició, aclariments i cloenda

---

Després de cada acte hi haurà un sopador popular

---

Ho organitza:

Ateneu Llibertari Estel Negre

CNT-AIT

Cultura Obrera

---

Ateneu Llibertari Estel Negre / CNT-AIT

Palau Reial, 9, 2n – Palma (Mallorca)

Tel/Fax: 971 726 461

---

Catàleg de productes en venda relatius a les Jornades

Dos membres del projecte ens explicaran la seva experiència en aquesta jove escola que ha començat la seva marxa aquest estiu a Castelló de la Plana.

Dissabte 10 d'octubre a les 19 hores al local de Cooperactivat (carrer dels Germans de la Caritat, 2 / Costitx)

Ho organitza:

Cooperactivat

El periòdic Cultura Obrera ja té pàgina web.

Serà el lloc on s'aniran penjant en format digital els propers números de la publicació, a més poder consultar-ne els anteriors.

Però encara ens falta que molts i moltes de vosaltres us subscrigueu, així el periòdic podrà seguir endavant, ja que les despeses d'impremta cada dos mesos hi són i hi seran.

Salut!

---

Aquest dijous 1 d'octubre,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies, tothom està convidat el dilluns dia 5 d'octubre a les 19.30 hores.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441