Ateneu Llibertari Estel Negre

CIC - Habitatge social (CIC-HS) és un nou projecte cooperatiu, de la Cooperativa integral catalana, dedicat a generar habitatge social, amb una perspectiva autogestionària i generadora de comunitat.

CIC-HS lloga pisos hipotecats, per assegurar habitatge social als deutors que no puguin continuar pagant la seva hipoteca.

Si ja estàs en situació d'impagament o tens perspectiva de deixar de pagar la teva hipoteca, pots llogar el teu pis (casa, local, terreny, etc...) a la cooperativa i aquesta s'encarregarà de cedir-te a canvi l'ús d'un habitatge en les mateixes condicions.

La cooperativa et podrà garantir almenys cinc anys de lloguer amb un preu social (s’estima que en general no superarien els 4 euros el m²). Per fer-ho, es treballarà a nivell judicial perquè el banc tingui que mantenir el contracte de lloguer social que s'hagi pactat.

Relacionat amb l'anterior, un altre servei de la cooperativa, a través dels serveis jurídics que hi donen suport, és el de retardar el moment de presa de possessió del pis per part del banc o el de protegir els avaladors de les hipoteques perquè no puguin acabar embargats.

Ambdues estratègies, la del retard del procés (un any de referència després de la subhasta) i la de l'intercanvi de lloguers socials, es poden complementar segons les necessitats i prioritats de cada persona.

A llarg termini, la cooperativa vol generar un parc social d’habitatges per oferir-los als seus socis en règim de cessió d’ús.

Tal i com s'ha explicat a la contraportada de la publicació allibereu-vos. la compra cooperativa de paquets d’hipoteques impagades pot ser un dels mecanismes per arribar a generar propietat col·lectiva a preu social.

Per això, una primera acció de la cooperativa ha estat conjuntament amb la publicació rebel·leu-vos, la de posar en marxa el portal www.liberaos.net i els formularis d'hipoteques www.liberaos.net/hipotecas on podeu incorporar les dades de les vostres hipoteques, perquè quan en siguem prous puguem fer un acció conjunta de recompra del deute (entre 7 o 10 vegades) més barat del valor nominal actual.

No només amb la coordinació de hipotecats, sinó també ajuntant molts contractes de lloguer social, la cooperativa promourà la unió d'acció en relació a l'accés a l'habitatge per obligar als poders fàctics a acceptar que l'habitatge social sigui una realitat generalitzada.

A més a més, la cooperativa s'ofereix per gestionar també lloguer social, entre aquelles persones que els hi sigui útil, per això podeu utilitzar els següents formularis per oferir habitatge o per fer constar la vostra necessitat d'habitatge.

Podeu trobar més informació al web www.habitatgesocial.cat

CIC - Habitatge social

Telèfon provisional: 935535611

L'endemà del 29 de març, a banda de ser divendres va ser el dia triat pel govern de Mariano Rajoy (l'íntim amic de Mas, Fabra i Bauzà) per anunciar una de les mesures polítiques més fastigosament inacceptables de les que el govern espanyol en curs ha aprovat des que el PSOE va ser substituït pel PP. Els grans defraudadors, els grans lladres, ja tenen la seva amnistia. L'amnistia fiscal.

Resumint una mica i fent-ho entenedor: gràcies al PP, les persones que s'havien passat anys i anys robant-nos a totes i a tots perquè els diners que els tocava pagar a Hisenda no els ingressaven, ara ja els poden treure a la superfície legalment, pagant només el 10% de l'import total del que blanquegin. La mesura és tan fora de lloc que fins i tot uns ultraliberals de pro com els del Financial Times deien tres dies després que «Mostrar clemència als evasors fiscals pot animar-ne d'altres a no pagar els seus deutes en el futur». No cal ser ni tan sols economista per entendre això.

Per què la mesura es feia pública aquell dia? Doncs perquè l'endemà de la vaga general més reeixida dels darrers anys els experts creadors d'opinió, els tertulians tan lloats fa uns dies per Jordi Pujol, parlaven del que valien els contenidors d'escombraries utilitzats com a barricades a les manifestacions del dia abans. Tenien una altra feina, vaja...

La mesura, ens explica La Vanguardia tot i que diuen que no els agrada (que en són de mentiders...), és recomanada per l'OCDE per fer sortir a la superfície el capital prèviament desviat a paradisos fiscals i diner negre provinent de l'economia submergida. Ho acabem d'entendre tot quan llegim a Vilaweb els laments d'Antoni Armengol, director de l'Associació de Bancs Andorrans. La preocupació de l'Armengol era lògica ja que fins i tot el petit empresari per a qui treballà el meu pare durant més de deu anys portava els feixos de bitllets que no declarava un cop al mes a aquest «paradís fiscal» que tenim a la vora embolicats a la faixa de la seva dona...

O sigui, que als que roben molts diners, a qui ha amagat els seus beneficis i no ha contribuït tal com li tocava a pagar hospitals i escoles els ho perdonen tot. Per a això han guanyat les eleccions. Per robar-nos encara més i dir, després, que hem viscut molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que ara ens cal acceptar les seves retallades...

El 29 de març vaig veure imatges que mai no havia vist abans. Una d'elles la conservo a la retina pel seu alt valor simbòlic. En un carrer de Tarragona, enmig d'un piquet combatiu molt nombrós, dos nois van pintar una oficina de La Caixa («Parlem?»). Un senyor gran visiblement nerviós que passava per la vorera es va aproximar als dos joves i pet tal d'evitar enfrontaments altra gent també hi vam anar. No en podia haver d'enfrontaments. El senyor gran no els recriminava sinó que els deia que ell ja no podia però que no la pintessin l'oficina, que la cremessin directament...

Cada una de els mesures dirigides a robar-nos a totes i a tots genera ràbia i més ràbia. Cada una d'aquestes mesures, lleis i normes són en si mateixes, violència. I no hi haurà llei antiterrorista aplicada a les lluites socials que aturi la ràbia i la indignació que estan generant. La gent ha après a dir que no i per molt que les teles continuïn repetint el discurs únic que tots som culpables de «la crisi» cada cop en som més que ja no rebem les seves escopinades a la cara amb resignació.

Jordi Martí Font

---

Aquest dissabte 7 d'abril,

a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dissabte de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 10.45 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

---

Itinerari

Us hi esperem!

Massa Crítica

971 207 441

Avui, 29 de març de 2012, sobren motius per aturar l'economia malaltissa en què vivim; sobren raons per sortir al carrer a denunciar la pseudo-política que sofrim. L'enèsima reforma laboral orientada a precaritzar i subjugar encara més la vida de la immensa majoria s'emmarca en un context de creixent barbàrie generalitzada. Això fa que una vaga general, com a reacció massiva encaminada a reunir forces populars, sigui absolutament necessària.

Tanmateix, la vaga general pot adoptar dos enfocaments: un enfocament reformista, en el qual es donen per descomptat les principals institucions del sistema estatal-mercantil i es reivindiquen algunes millores en les condicions de vida i en els drets socials, o un enfocament antisistèmic, en què s'impugnen les principals institucions del sistema i s'apunta vers un canvi sistèmic, és a dir, una transformació profunda i qualitativa, no merament superficial i quantitativa, de la societat. En el cas que ens ocupa, els plantejaments reformistes són expressats sobretot per les centrals sindicals majoritàries, CCOO i UGT; aquestes sostenen que frenar l'avanç de la reforma laboral és l'únic objectiu de la vaga, sense denunciar en absolut la idiosincràsia de l'Estat “representatiu” i de l'economia de mercat capitalista, posant de manifest la seva plena connivència amb aquestes institucions. D'altra banda, els plantejaments de caire antisistèmic són principalment expressats per les centrals sindicals “alternatives”, especialment les anarcosindicalistes, que preconitzen més o menys explícitament l'abolició del capitalisme i de l'Estat. Així, tot i que aquestes reivindiquen també millores de caràcter superficial i parcial, entenen el reformisme com un mitjà per assolir eventualment el fi últim del canvi sistèmic alliberador, a diferència dels plantejaments merament reformistes que conceben el reformisme com a fi en si mateix.

Considerem que avui en dia és de menester, en primer lloc, desemmascarar els plantejaments reformistes, que són presentats com a part de la solució quan, en realitat, formen part clarament del problema. Si convenim que l'arrel del problema és un sistema basat en una immensa i creixent concentració de poder en tots els àmbits, qualsevol força política i/o sindical que encobreixi la font del mal i la reprodueixi a través d'una organització jeràrquica s'està posant en evidència com a agent provocador de confusió ideològica i desorientació estratègica. D'altra banda, en segon lloc, avui en dia també és necessari superar els plantejaments reformistes-antisistèmics propis de l'anarcosindicalisme: la creació d'una atmosfera de lluita quotidiana a través de reivindicacions concretes, parcials i immediates amb l'objectiu de forjar una consciència sòlida de l'opressió i l'explotació, estrènyer els llaços de solidaritat i fomentar la unió i la força dels treballadors/es és un factor necessari per a l'alliberament social, però també insuficient per si mateix. Aquesta insuficiència només es pot superar si aquesta lluita forma part explícita d'un projecte global per construir una nova organització social i si està connectada amb una estratègia de transformació social general amb uns mitjans clarament definits i articulats en múltiples àmbits de la societat; altrament, està condemnada a caure en el reformisme com a finalitat, malgrat la intenció sigui, en primera instància, concebre el reformisme només com a un mitjà.

En altres paraules, no podem esperar que el canvi sistèmic cap a una societat realment autònoma i comunitària provingui d'una revolució social que concebem en un futur llunyà i que, per avançar cap a tal revolució, no ens queda altre remei que reivindicar mesures reformistes esperant que això condueixi a la radicalització de les consciències i a la creació de les condicions per a la revolució. Hem de ser realistes: si el nostre objectiu polític primordial i principal no és, aquí i ara, efectuar un canvi sistèmic, aquest no arribarà mai, sinó que es limitarà perpètuament a ser una vaga idea sobre el paper. El primer pas per aconseguir una fita col·lectiva tan important com aquesta és voler-la decididament, compartir-la àmpliament, reflexionar-la profundament i pensar-la conscientment.

Així, la única manera en què una vaga general pot contribuir efectivament al canvi sistèmic alliberador que necessitem és fent que, clara i explícitament, la reivindicació principal de la mateixa sigui el canvi sistèmic alliberador. Atès que la causa primordial i principal dels mals de la societat actual és el sistema estatal-mercantil establert, la nostra reivindicació primordial i principal ha de ser, lògicament, l'abolició del tal sistema en favor d'una nova forma d'organització social realment democràtica. Si s'esgrimeix allò de “aquesta reforma laboral és necessària per a l'economia” hem de respondre situant les coses en el seu pla: “precisament per això el nostre objectiu principal és desempallegar-nos d'una economia que té necessitats i dinàmiques que resulten alienes i contràries a les necessitats i voluntats de les persones”. Si ens diuen que “els gestors polítics del sistema actual es troben impotents enfront dels condicionaments i imperatius del mercat” nosaltres, amb més raó, podem respondre “això només reafirma la necessitat d'abolir el sistema de mercat com a forma d'assignació dels recursos econòmics i els “representats” polítics com a forma de presa de decisions polítiques”.

Ara bé, només podem propugnar el canvi sistèmic alliberador com a objectiu primordial i principal de la nostra lluita si estem en condicions de fer-ho, és a dir, si disposem d'un projecte per construir una nova forma d'organització social i, encara més important, si posem en marxa una estratègia general per efectuar el canvi sistèmic. La vaga general podria ser una de les tàctiques que formés part de tal estratègia. Per tal que fos així, caldria connectar les reivindicacions parcials, superficials i immediates amb una lluita global, profunda i a llarg termini. Cal que la vaga general sigui una tàctica més en el marc d'un moviment quotidià dedicat no només a combatre i impugnar el sistema actual sinó també a construir paral·lela i progressivament un nou sistema d'organització social i el seu corresponent sistema de valors. És menester, així mateix, que aquest nou moviment emancipador s'organitzi no només en base a la classe treballadora, com s'ha concebut tradicionalment, sinó que totes les persones que repudien els diversos tipus d'opressió s'uneixin en base a un paradigma comú que impugni tota forma de concentració de poder i propugni la igualtat de poder en tots els àmbits de la societat.

Grup d'Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya

29 de març de 2012