estelnegre | 13 Juny, 2013 09:07
A poc a poc com qui no vol però fa, et
vas
esborrant.
A poc a poc i sense pressa, menges pa sense
oli ni tomata.
A poc a poc i sense la pressa ciutadana, la
nit perd la foscor que tenia.
A poc a poc i amb la planxa plena, els
silencis esdevenen no norma sinó normalitat.
A poc a poc i callada, recorres camins incerts
de limitades estades.
Els contorns es confonen amb el fons i els
límits ja no limiten. Uneixen i confonen. Amb tu mateixa,
és clar, amb els teus
braços i els besos, amb les teves carícies i sons
tous, perquè el teu, com
qualsevol altre -de cos- també sona, suaument,
això sí, gairebé de forma
imperceptible, però sona. I fa música. De piano i
violí.
El blanc s'aclareix amb més claror i -com gel- la son que acumules es fon, la nit esdevé dia, confusió. I confosa entre el sol i la lluïssor de la lluna t'agafes i t'abraces i et dius que tot serà tal com són ara són els dies: ràpids i fugissers. Sona Bach agombolant les onades del riu. Marítimament.
Text:
Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta
| « | Juny 2013 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |