Ateneu Llibertari Estel Negre

El Grup d'Estudis Llibertaris Els Oblidats ha publicat Cent anys construint llibertat, amb el subtítol «La CNT a Mallorca 1910-2010». El llibre suposa un esforç encomiable, perquè sobre l'anarquisme ha plogut cendra. Tanta passió com va generar, i tants de somnis truncats sobtadament...! Tot plegat, passió i somnis, s'ha convertit en un material incòmode, fins i tot per als historiadors, perquè les circumstàncies excepcionals de molts de períodes d'aquests cent anys s'han d'analitzar en clau emocional. Em limito a la postguerra: Federica Montseny, des del seu exili a Tolosa de Llenguadoc, recrimina a Quico Sabaté que hagi convertit la lluita contra el comissari Quintela en una qüestió personal. Però és que Eduardo Quintela li havia assassinat dos dels seus germans...! El 14 de març passat va fer anys --concretament cinquanta-nou-- de l'afusellament, al Camp de la Bota, del Iaio, un mallorquí anomenat Pere Adrover Font, nascut a Palma l'any 1911.

El Iaio va tenir una vida de novel·la. Vidrier de professió i resident a Masnou, en esclatar la guerra es va enrolar a Los Aguiluchos, una de les columnes de la FAI que va combatre en el front d'Aragó. El trenta-nou va poder exiliar-se a França i va integrar-se en el maquis tan aviat com el país va caure sota la dominació nazi. Més endavant, una vegada derrotat Hitler, va retornar clandestinament a Barcelona i, entre el quaranta-set i el quaranta-nou, va participar en infinitat d'accions armades contra diverses seus empresarials, sobretot entitats bancàries, amb la finalitat de mantenir el moviment llibertari i d'ajudar econòmicament les famílies dels presos i dels exiliats. Quan va ésser detingut feia part dels Talión, una partida (gang, en anglès, en deien amb el llenguatge policíac de l'època) que va ésser aniquilada completament. Cinc dels membres foren afusellats i, quatre més, condemnats a cadena perpètua. Un dels afusellats, no cal dir-ho, va ésser el Iaio. L'acusaren d'una infinitat de robatoris amb vessament de sang i de la mort d'Eliseu Melis, un delator.

Les notes de premsa, no fan referència als dos atemptats amb explosius que va preparar contra Franco (el primer el 17 de maig del quaranta set i, el segon, el tres de juny del quaranta-nou) i que, en cas de reeixir, haurien acabat, probablement, amb el malson de la dictadura. Pere Adrover va ésser condemnat per atracador. En qualsevol cas, la seva mort va fer córrer més tinta que la d'Eliseu Melis, assassinat al carrer del Bonsuccés, no gaire lluny del de Portaferrissa. A Internet hi ha un missatge d'un nét del Iaio que sol·licita informació sobre l'avi. Però també en cerca, d'informació, el d'Eliseu Melis. L'àvia li havia contat que l'avi, Eliseu Melis, havia estat un lluitador antifranquista.

I no li havia mentit. Melis va passar pels camps de concentració francesos i, després d'entrar clandestinament a Catalunya, va integrar-se a la resistència fins que el comissari Quintela, suposadament sota xantatge, el va convertir en confident de la policia. El seu nét no en sabia res d'aquesta part de la història. Conta que no fa gaire va assistir a la presentació del llibre de memòries de guerra de Joan Català, un guia de muntanya de la Seu d'Urgell, gairebé centenari. I quan, en el torn de preguntes, va demanar-li si havia conegut Eliseu Melis, no va poder ésser més explícit. «El Melis...? --li va respondre-- Quin paio! Ell em va fer tancar a la presó». Ara, ben igual que el nét de Pere Adrover, prega als internautes que li passin informació. Si fa no fa, per a reconstruir la biografia de família. Insisteixo: sobre l'anarquisme ha plogut cendra.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 05-04-11)

Si voleu saber més sobre Pere Adrover Font (El Iaio)

L’Associació Finestra al Sud - S’Altra Senalla d’Inca i la delegació d’Inca de l’Obra Cultural Balear convoquen el «Primer Concurs de relat curt solidari» en llengua catalana, dirigit a joves i adults, que té com objectiu sensibilitzar a la població en la solidaritat mitjançant la creació d’una història curta basada en principis solidaris.

Podran concórrer al premi tots els autors que ho desitgin de més de 12 anys, sempre que l’obra estigui escrita en català, sigui inèdita i no hagi estat premiada en qualsevol altre concurs literari.

Aquesta activitat rep el suport de la Direcció General de Cooperació (Conselleria d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern de les Illes Balears). També espera rebre el suport de diferents entitats, empreses i comerços que ajudi a incrementar el nombre de premis que finalment s’entregaran.

El termini d’entrega dels relats finalitza el dia 24 de maig de 2011. Es faran dues categories, una per joves (categoria escolar) i una altra per adults. Llegiu les bases adjuntes per tenir tota la informació.

Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l'altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l'alliberament, ens cal buscar-la i construir-la. I dins d'ella, ell n'és una peça clau, la clau de volta m'atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l'home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l'Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat... Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.

Avui pels llibertaris que no saben què són ni d'on vénen, Salvat seria titllat de «segurata» perquè va guardar fusta al moll, mentre deia als burgesos que ells no sabien què era guardar-ne...

Entre els independentistes i punt que no miren més enllà de l'ara, seria un botifler perquè escrivia sovint en espanyol els articles socials, la colla dels d'Humo de fábrica...

Els socialistes del P$OE-GAL i no els de La Justicia Social de Reus,que era on escrivia, li dirien «traïdor», «boig», «traïdor»...

Els altermundistes li dirien que no és bo de dir que no és segura l'ombra de l'Islam, malgrat el vi faci sang i la carn, carn...

I els nens de la seva escala el mirarien cantar -sense entendre res de res- crits de guerra per als adolescents que no eren encara prou grans, tan pocs com en queden... i riurien, perquè no se'l creurien, tan nyicris com era.

Durant trenta anys, de 1894 a 1924, orfe als set anys i acollit al vaixell insalubre de l'Asilo Naval Español, un home entusiasta es va aixecar cada matí per escriure poemes en ondes hertzianes i conspirar per esdevenir germà de la divina acràcia, Gorkià en definitiva i mai amb punt i final. Va somiar en veu alta subvertint les formes, primer, i trencant els límits dels continguts, després. Tanta vida que vessava arreu no podia contenir-se ni prendre camins de seny, ni falta que li feia. Ni contenir-se. Ni tan sols esdevenir una vida mig moderada allunyada de la vida de poeta: «sigueu poetes amb majúscula!». Per tot això era imprescindible, als déus, encomanar-li la mort per tal que la rebés en forma de tuberculosi. I morís després amb el coixí curull d'ous plens de vida nova, que no de serps sinó d'osses majors, majors, majors... en què sexe i revolució eren un. Tal com haurien de ser sempre.

Ara sembla que torna a la primera línia amb una biografia del Ferran Aisa i la Mei Vidal publicada per l'Editorial Base continuació d'aquella dels mateixos autors publicada fa uns anys per Virus Editorial. Fa no res podíem llegir la seva Obra Completa finalment. I ara, també, llegir i mirar i tocar el catàleg de l'exposició, un llibre que visualment hagués agradat fins i tot al mateix autor, sense cap mena de dubte. Tanca l'espai de Salvat l'exposició que fins a principis d'abril es pot veure i gaudir al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona.

Oblidada per una transició del no-res, que era Franco, al poc més que res, que és aquest tros de democràcia burgesa, la vida de Salvat apareix i desapareix de la primera fila a ritme de moda, però tothom qui tingués un mínim de sensibilitat, social, nacional o humana, l'hauria de valorar en la seva justa mesura. Sempre, independentment de les modes.

I fins aquí arriba el que es donava? Doncs no, ja que ben aclarit no es donava res, si no és la consideració de primer dels nostres clàssics al poeta que es va enfrontar a la classe dominant amb les armes de les lletres i l'olor tinta. Que va esdevenir el primer, dels que mereixia els besos primers i sempre va tenir clar que res no és mesquí. Ni cap hora és isarda!

Jordi Martí Font