Ateneu Llibertari Estel Negre

Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l'altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l'alliberament, ens cal buscar-la i construir-la. I dins d'ella, ell n'és una peça clau, la clau de volta m'atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l'home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l'Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat... Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.

Avui pels llibertaris que no saben què són ni d'on vénen, Salvat seria titllat de «segurata» perquè va guardar fusta al moll, mentre deia als burgesos que ells no sabien què era guardar-ne...

Entre els independentistes i punt que no miren més enllà de l'ara, seria un botifler perquè escrivia sovint en espanyol els articles socials, la colla dels d'Humo de fábrica...

Els socialistes del P$OE-GAL i no els de La Justicia Social de Reus,que era on escrivia, li dirien «traïdor», «boig», «traïdor»...

Els altermundistes li dirien que no és bo de dir que no és segura l'ombra de l'Islam, malgrat el vi faci sang i la carn, carn...

I els nens de la seva escala el mirarien cantar -sense entendre res de res- crits de guerra per als adolescents que no eren encara prou grans, tan pocs com en queden... i riurien, perquè no se'l creurien, tan nyicris com era.

Durant trenta anys, de 1894 a 1924, orfe als set anys i acollit al vaixell insalubre de l'Asilo Naval Español, un home entusiasta es va aixecar cada matí per escriure poemes en ondes hertzianes i conspirar per esdevenir germà de la divina acràcia, Gorkià en definitiva i mai amb punt i final. Va somiar en veu alta subvertint les formes, primer, i trencant els límits dels continguts, després. Tanta vida que vessava arreu no podia contenir-se ni prendre camins de seny, ni falta que li feia. Ni contenir-se. Ni tan sols esdevenir una vida mig moderada allunyada de la vida de poeta: «sigueu poetes amb majúscula!». Per tot això era imprescindible, als déus, encomanar-li la mort per tal que la rebés en forma de tuberculosi. I morís després amb el coixí curull d'ous plens de vida nova, que no de serps sinó d'osses majors, majors, majors... en què sexe i revolució eren un. Tal com haurien de ser sempre.

Ara sembla que torna a la primera línia amb una biografia del Ferran Aisa i la Mei Vidal publicada per l'Editorial Base continuació d'aquella dels mateixos autors publicada fa uns anys per Virus Editorial. Fa no res podíem llegir la seva Obra Completa finalment. I ara, també, llegir i mirar i tocar el catàleg de l'exposició, un llibre que visualment hagués agradat fins i tot al mateix autor, sense cap mena de dubte. Tanca l'espai de Salvat l'exposició que fins a principis d'abril es pot veure i gaudir al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona.

Oblidada per una transició del no-res, que era Franco, al poc més que res, que és aquest tros de democràcia burgesa, la vida de Salvat apareix i desapareix de la primera fila a ritme de moda, però tothom qui tingués un mínim de sensibilitat, social, nacional o humana, l'hauria de valorar en la seva justa mesura. Sempre, independentment de les modes.

I fins aquí arriba el que es donava? Doncs no, ja que ben aclarit no es donava res, si no és la consideració de primer dels nostres clàssics al poeta que es va enfrontar a la classe dominant amb les armes de les lletres i l'olor tinta. Que va esdevenir el primer, dels que mereixia els besos primers i sempre va tenir clar que res no és mesquí. Ni cap hora és isarda!

Jordi Martí Font