Ateneu Llibertari Estel Negre

Davant l'agreujament accelerat de la crisi multidimensional que estem vivint, és del tot comprensible i desitjable que hi hagi un creixent nombre de persones que vulguin expressar pública i col·lectivament la seva disconformitat amb el rumb destructiu que està prenent la societat, així com el seu rebuig a la farsa política, la depauperació econòmica i la injustícia social. Pensem, doncs, que la participació en manifestacions com les de “Democràcia Real Ja” és millor que no pas romandre en l'apatia política i la passivitat davant la situació actual. Tanmateix, també pensem que destinar energies a impulsar aquest tipus de mobilitzacions és pitjor que destinar-les a construir un nou tipus de moviment, reflexionat històricament, articulat estratègicament i radicalment transformador, que permeti deixar enrere el sistema oligàrquic i eco-destructiu establert actualment i la mentalitat heterònoma i individualista prevalent avui en dia, tot creant una nova forma d'organització social genuïnament democràtica i realment ecològica i una mentalitat autònoma i cooperativa. Com argumentarem a continuació, la manifestació del 15-M no pot donar lloc a un moviment d'aquest tipus, ni tan sols pot constituir una part integral del mateix, ja que ni els seus objectius ni la seva estratègia apunten a tal fi.

Més enllà de la fraseologia del manifest que, tot sigui dit, és força ambigua, vague i ingènua, la plataforma que impulsa aquesta mobilització ha formulat una sèrie de propostes concretes que podríem considerar el nucli “programàtic” subjacent a la convocatòria. Es tracta d'un conjunt de mesures (incrementar el control sobre la classe política i els paradisos fiscals, elevar els impostos a la banca i a les grans fortunes, augmentar la contractació de personal sanitari i professorat, establir la obligació de celebrar referèndums per les decisions polítiques importants, proporcionar assistència econòmica als aturats i a totes les persones de baixos recursos, efectuar un repartiment del treball basat en la reducció de les jornades de treball, etc.) que considerem insuficients i/o utòpiques per les següents raons:

a) Són propostes insuficients pel seu caràcter reformista, ja que en cap moment impugnen ni tracten de substituir les institucions fonamentals del sistema actual, és a dir, l'estat “democràtic” representatiu i l'economia de mercat capitalista, sinó que es limiten a reivindicar-ne algunes millores. Tanmateix, la crisi generalitzada i multidimensional que estem vivint avui en dia no es deu al mal funcionament d'aquestes institucions, sinó a la seva pròpia idiosincràsia. Les dinàmiques inherents a l'economia de mercat i l'estat “representatiu” donen lloc a una immensa i creixent concentració de poder que no pot ser revertida a través de simples canvis cosmètics. Així, suposant que una tenaç i àrdua lluita popular aconseguís implementar algunes de les reformes suggerides, aquestes no podrien fer altra cosa que imprimir un ritme lleugerament més lent a l'avenç de la crisi multidimensional en curs ja que indefectiblement haurien de ser compatibles amb el funcionament i la dinàmica del sistema actual, amb la qual cosa, resultarien bastant irrisòries en comparació al fort desenvolupament de la crisi multidimensional que aquest sistema provoca. Per això, pensem que no és adequat advocar perquè la injustícia social, la immensa desigualtat econòmica i la usurpació política siguin envernissades amb una nova capa de pintura “democràtica” i/o “ètica”, sinó que és de menester apostar inequívocament per l'abolició del sistema actual, causa fonamental dels efectes adversos i els comportaments perversos que sofrim en l'actualitat, i per fer-ho, cal donar llum a un nou sistema realment democràtic en tots els àmbits.

b) Són propostes utòpiques no només perquè, com és habitual en aquest tipus de plantejaments, no es dóna cap idea clara i realista de com aquestes mesures s'arribarien a imposar a les elits dominants que tenen la paella pel mànec, sinó sobretot perquè passen completament per alt que aquestes mesures contravenen radicalment la lògica i la dinàmica del sistema actual. L'energia que alimenta el sistema actual és el creixement econòmic i la mercantilització, per la qual cosa, els estats i les empreses d'arreu del món busquen maximitzar la seva taxa de creixement del PIB i les seves xifres de beneficis respectivament. Un estat o una empresa que no segueixi aquesta lògica de perseguir el creixement econòmic a través d'augmentar la seva competitivitat/eficiència, entrarà ràpidament pel camí de la crisi i la dissolució. Sabent això, els governs d'arreu del món s'esmercen a aprovar lleis i reformes que apunten a incrementar la competitivitat del país, la qual cosa implica, òbviament, una major explotació dels seus recursos humans i naturals, i per tant, una major precarietat laboral, inseguretat social, malestar psicològic i destrucció medioambiental. Avui en dia, a més, tant els estats com les empreses d'arreu del món estan trobant creixents dificultats per continuar incrementant el seu PIB i les seves xifres de beneficis i, per això, estan intentant mantenir la competitivitat a tota costa, és a dir, retallant, empobrint i destrossant acceleradament les condicions de vida de la immensa majoria de la població. No podem tapar-nos els ulls davant d'aquesta característica medul·lar de la nostra època: existeix un conflicte cada vegada més irreconciliable entre les necessitats de les persones i del planeta, per un costat, i les necessitats del sistema econòmic vigent, per l'altre. Aquest conflicte només pot resoldre's amb un vencedor. O bé guanyen les necessitats humanes i naturals, donant lloc a un sistema orientat a la satisfacció democràtica d'aquestes, o bé guanyen les necessitats del sistema estatal i capitalista actualment establert, és a dir, les seves dinàmiques basades en la insensata persecució del creixement econòmic il·limitat i l'augment constant de la concentració de poder. Qualsevol proposta que passi per alt aquest conflicte indefugible i fonamental resulta utòpica i enganyabadocs.

D'altra banda, pel que es desprèn dels seus comunicats, la plataforma convocant d'aquesta mobilització es fa còmplice de la tergiversació i desvirtuació del terme democràcia quan suggereix que el que fa que la societat actual no sigui democràtica és solament la corrupció i el poder incontrolat que tenen les corporacions financeres i empresarials transnacionals. Tanmateix, no és només això el que fa que vivim en una societat oligàrquica, sinó que també hi juga un paper important la pròpia existència de l'estat, això és, un aparell burocràtic centralitzat i separat de la ciutadania i en posició de domini respecte aquesta. L'estat s'autodenomina “democràtic” per intentar legitimar-se, no pas, òbviament, perquè sigui una institució que realment confereixi un poder real a les persones per decidir sobre els afers de l'esfera pública. Resulta completament equivocat, així doncs, atribuir l'absència de democràcia solament a la corrupció política i la dominació dels poders econòmics sobre els poders “públics”: la pròpia essència de l'estat “democràtic” representatiu és profundament oligàrquica. Per reivindicar veritablement una democràcia real cal lluitar per l'abolició d'aquesta institució i la seva substitució per un nou sistema de comunitats dirigides democràticament a través d'assemblees populars, confederades mitjançant delegats responsables i revocables.

En conclusió, considerem que el caràcter insuficient i utòpic de les propostes de la plataforma que convoca a la manifestació de “Democràcia Real Ja”, així com la seva implícita connivència amb la desvirtuació del significat del terme “democràcia”, fa que aquesta convocatòria sigui, en el millor dels casos, un espai-temps que, com tants d'altres, serveix per fer visible i expressar el rebuig de moltes persones envers la crisi generalitzada del món contemporani i, en el pitjor dels casos, un enganyabadocs que canalitzi la voluntat transformadora d'algunes persones cap a uns objectius casi sempre il·lusoris i sempre insuficients.

Grup d'Acció de Democràcia Inclusiva (GADI) de Catalunya

15 de maig del 2011

No estic d’acord amb això que es diu que aquest moviment ha sorgit de manera instantània i espontània; des que es varen posar en marxa les primeres mesures anticrisis preses pel govern socialista, a dictat dels mandats europeus, començaren a sorgir petits grups conscienciats de denúncia que feien accions de protesta molt creatives (ballar sevillanes dins un banc, simulació de venda de treballadors com si fossin ninots, mítings a les places demanant «el consum en massa», etc.), en un intent de fer despertar els ciutadans acomodats davant els seus televisors; aquestes accions es difonien desprès a través del facebook o del twiter per propagar el seu malestar i indignació davant una societat que viu dominada i acovardida per la confabulació tàcita entre el poder polític, el poder econòmic i els mitjans de comunicació.

Igualment, farà ja prop d’un any sorgí el grup malestar.org a nivell estatal, aquest grup es presentà de la mateixa manera que el de DRY, és a dir, com a gent sense cap tipus de vinculació a partits polítics i sindicats, gent molt diversa unida per l’estat de malestar produït per la situació actual del país i una visió crítica de les injustícies socials, polítiques i econòmiques que viu la ciutadania. Aquest grup feia assemblees, a Palma, a la plaça Espanya (actual Plaça Islàndia, he, he,...) cada dissabte, repartia fulls informatius sobre temes antiarmamentístics, en contra del rescat públic als bancs, en contra de la reforma laboral, en contra dels privilegis dels polítics, en contra de la llei electoral, etc.; estenien en terra rotllos de paper on la gent podia escriure tot allò que els produïa malestar i portaven cartolines amb consignes.  Aquests grups estaven, a la fi, establint les bases del 15-M i penso que s’ha de tenir molt en compte el seu treball, el seu esforç i la seva dedicació a l’hora d’analitzar el moviment dels «indignats».

Potser, el desencadenant va ser la proximitat de les eleccions generals d’ajuntaments i comunitats autònomes, la manifestació convocada pel moviment DRY; la gent es dona compte que aquestes eleccions, tal i com esta instaurada la «democràcia», no resolen res; la llei electoral confitada pels grans partits no dona pas a la gran diversitat social i política dels ciutadans i les grans empreses i els bancs, garants de les campanyes electorals, es converteixen en els vertaders dirigents polítics. Tot això junt a l’intent de desallotjament per la força de l’«acampadasol» serví d’al·licient i revifa a la resta grups en tot l’Estat; la Spanishrevolution està en marxa i és recolzada per un gran nombre de ciutats d’arreu del món.

De totes maneres es pot dir que la resposta massiva dels ciutadans ha estat sorprenent, als joves, primers instigadors de la revolta, els han recolzat persones adultes i majors fartes de que els polítics, banquers i empresaris, mitjançant la fal·làcia d’una «democràcia representativa», els prenguin el pèl i no els tinguin, en cap moment, en consideració a l’hora d’establir les seves polítiques. La crisi generada per l’ambició insaciable d’uns quants la paguen els ciutadans més indefensos,  i aquests, reunits a les places saben que ja és hora de demanar responsabilitats. Hi ha moltes diferències ideològiques i múltiples maneres de veure el món entre els participants d’aquesta revolució, però tots tenen un punt d’encontre: estan farts de ser titelles en mans dels polítics i farts de pagar els festins dels especuladors. Aquesta és la seva força: la indignació i la ràbia.

El divendres passat, desprès de la cimera del G-8, el Sr. Sarkozy, no sé si en aquesta ocasió anava borratxo o ebri, deia que comprenia les revoltes d’Egipte i Tunísia perquè vivien en països dictatorials, però que no entenia als joves espanyols que tenien una democràcia ben instaurada... Com potser que no entengui? No coneixen sobradament, ell i la resta de «capos» mundials, la situació política i econòmica de l’Estat espanyol? No saben que en aquest país, en els darrers anys, s’han congelat les pensions; s’ha rebaixat el 5% del sou als funcionaris; s’ha posat en marxa una reforma laboral feresta; hi ha prop de 5 milions persones sense treball; el 50% dels joves estan a l’atur; la gent s’ha d’anar a viure al carrer per no poder pagar les hipoteques i, per més INRI, no es desprenen del deute; els bancs, principals responsables de la crisi, han estat rescatats amb doblers públics; els polítics que cessen en els seus càrrecs o gaudeixin de sous vitalicis o tenen el doble de temps de prestació per atur, apart de que no tenen cap límit per continuar cobrant altres tipus de salaris públics, etc. Quina gràcia, democràcia diu, quina barra tenen.

A l’acampada de la Plaça d’Islàndia la gent s’ha organitzat en grups de treball que no aturen de créixer: informació, acció, continguts, coordinació, alimentació, neteja, infraestructures, dinamització d’assemblees, formació (universitat lliure), jubilats, ludoteca, biblioteca, comissió de lo social, difusió i premsa, intercanvi, barris i pobles, ràdio, etc. Totes les decisions es prenen de manera assembleària. Els ciutadans estan donant una bona lliçó d’organització i la implicació de la gent és igualment encoratjadora. Cada dia es reben moltíssimes ajudes i aportacions de tota mena: doblers, aliments, parament de cuina, aparells electrònics, televisors, mobiliari, matalassos, tendals, vàters portàtils... També sorprèn que a l’hora de fer compres en petits comerços, moltes vegades, els amos no cobren el compte; els artistes i intel·lectuals s’ofereixen per fer aportar el que millor saben fer; i la gent participa d’una manera o una altra en l’organització del campament. En poc més d’una setmana s’ha creat tot un nou món solidari, que reconeix el dret a la diversitat i dona vida als valors humans i ambientals per damunt dels imperatius polítics i econòmics, tot allò abordat de manera pacífica.

En les darreres hores l’acampada de Barcelona, com a conseqüència de l’intent de desallotjament, ha estat el punt de mira de tot el moviment, i de nou ens donen una bona lliçó, no ha fet falta que ningú des de fora els digués el que s’havia de fer; reunits a l’assemblea varen decidir llevar del mig tot el que pogués ser utilitzar com arma i han organitzat un escut humà de cara a un possible conflicte amb els seguidors blaugranes. Moltes vegades pensem que es necessita una autoritat superior per imposar mesures d’ordre, aquí ha quedat clar que les persones tenim capacitat suficient per organitzar-nos i resoldre els nostres propis conflictes.

Personalment, he sentit el moviment amb la mateixa intensitat que un enamorament, l’emoció és molt intensa; i com un enamorat defensa la persona objecte del seu amor, així defenso jo «els indignats». Considero que aquest moviment mereix el recolzament de tothom, recolzament a nivell individual, com a ciutadans indignats. El seu futur és incert, però està a les mans de tots nosaltres que tingui més o menys èxit.

Oxitocina

El brutal ajustament econòmic ideat en coalició per la ministra d'Economia francesa Lagarde, una de les aspirants a succeir Strauss Khan al front del Fons Monetari Internacional (FMI), i alguns funcionaris alemanys socialcristians, ha desencadenat la fúria dels treballadors de Grècia, Espanya i Portugal.

En efecte, el govern grec reaccionà diligentment a l'extorsió de la Unió Europea que per a sostenir el sistema financer de la zona euro i continuar enviant remeses de diners virtuals, exigeix la privatització d'empreses públiques i ajustaments. La condigna resposta a l'urpada han estat ininterrompudes marxes de treballadors i d'estudiants en massa a ciutats com a Atenes, Tessalònica i Patras. Anarquistes i altres línies autònomes del proletariat expressen que estan tips.

A Portugal, on la crisi pega dur com a Irlanda i es descarrega sobre les espatlles de treballadors i jubilats, els obrers estan ocupant les fàbriques abandonades pels capitalistes amb la finalitat d'autogestionar-les. Això ho va informar el secretari de Relacions Internacionals de la CNT-AIT en l'acte de commemoració dels 110 anys de la FORA a Buenos Aires.

A Espanya, paral·lelament i per al marge de l'explícit càstig electoral al P$OE encapçalat per J. L. Rodríguez Zapatero, ha emergit el moviment social d'«Els Indignats/es». Ocupat les places de les principals ciutats, com ara Madrid, Sevilla i Barcelona, desafiant i tot la veda electoral i l'assetjament policíac, aquestes persones fartes de l'ajustament crònic, la reforma de les pensions regressiva, etc., han decidit no callar i deliberar on correspon, no confiant en les maniobres i tripijocs de palau, són assemblearis i es plantegen avançar de la indignació cap a la dignitat.

És important destacar que en el món del present encara poden plantejar-se alternatives humanes per enfrontar-se contra els plans d'extermini de grups com ara el G8, l'FMI, el Banc Mundial i els complexes industrials militars.

Carlos A. Solero (Argentina)

A totes les que resisteixen amb paraules davant les porres multinacionals de policies i banquers

A vegades, els imbècils que manen són tan ignorants que commemoren fets històrics abans d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda, que si haguessin arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells, imbècils entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb distraccions i garrotades, mai no manessin.

És el que avui, 28 de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior de Catalunya (aquí «Interior» vol dir «Repressió per mantenir els privilegis de qui mana«, maleïda Novaparla!, beneït Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de «netejar» la plaça de Catalunya. Enviats a «neteja» (una altra mostra de novaparla que van utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya, enviats a dissoldre a cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert espais nous de convivència i de democràcia al cor de Barcelona; i deixeu que per un dia el cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya, Tahir en deien algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la notícia «Operació neteja» i tots contents que demà juga el Barça i el Puig és «un patriota de pedra picada...»

Avui, 27 de maig, quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de la Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que les tropes de Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents encara avui en el cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els «terroristes» del Puig no ho han aconseguit. No ens han fet fora. I dic «terroristes» conscientment, perquè és terrorista qui crea terror i avui a la plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i no se n'han estat.

La Comuna s'havia proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París, davant dues-centes mil persones. Les acampades esteses arreu del territori començaven en una manifestació el 15 de maig en demanda de democràcia real, tot i que aquesta manifestació no les portava projectades, amb milers i milers de persones participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han estat la demostració que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som capaces de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia professionals de la porra i el suposat desordre no portava ningú a suïcidar-se de pena?), sense delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen els amos de les paraules).

Mentre veig com un policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen per què les està pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no hi veig possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva humanitat per convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal com diu la pedagogia sistèmica, tot són sistemes, incloses les acampades), en un «terrorista» al servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan els qui demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i mai no n'han demanat als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del Sala Martín, que des de les millors facultats públiques i privades continuen ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones amb mesures econòmiques que són profundament inhumanes, insolidàries i, és clar, provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del planeta.

Cent quaranta anys després, Louise Michel és avui aquí entre nosaltres estiguem a la plaça que estiguem. És aquí i continua dient que ella, com nosaltres, s'estimarà sempre el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua cantant feliç que hi ha mals que duren cent anys però, tal com deia Joan Maragall, mai cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar una paraula, un pensament. Perquè del que es tracta precisament aquí és de parlar, de pensar, i fer-ho amb paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades del llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingues clar que ho estem fent i és per això que ens envien els de les porres. Tenen tanta por a la paraula que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus despatxos tremolen de por. I és per això que ens cal no callar, perquè el temps de les cireres és aquí i cent quaranta anys després Louise Michel és al carrers i ha vingut per quedar-s'hi...

Jordi Martí Font

El proper dijous 26 de maig, a l'Aula de Graus de l'Edifici Ramon Llull de l'UIB, de 16 hores a 20 hores es projectarà la pel·lícula Inside Job i es realitzarà un debat amb Maria Pilar Barceló (advocada i membre d'ATTAC), Bernat Riutort (professor de la UIB del Departament de Filosofia i membre del grup d'investigació Política, Treball i Sostenibilitat) i Ivan Murray (professor del Departament de Ciències de la Terra i membre del grup d'investigació en Sostenibilitat i Territori).

La revolució serà feminista o no serà

Estem a la plaça perquè:

-volem una societat en la que el centre siguin les persones i no els mercats. Per això reivindiquem: serveis públics gratuïts i vitals com l’educació, la salut, l’atenció i cura a la infància i a les persones amb necessitats especials d’atenció enfront de les retallades socials i la reforma laboral i la reforma de les pensions.

-volem el compromís de totes i tots per a la construcció d’una societat on no tinguin cabuda les violències masclistes en totes les seves expressions: econòmica, estètica, laboral, física, psicològica, sexual, institucional, religiosa, en forma de trata amb fins d’explotació laboral i sexual...

-volem decidir lliurement sobre el nostre cos, gaudir i relacionar-nos amb ell i amb qui ens doni la gana.

-volem avortament lliure i gratuït i educació afectiva i sexual.

-volem una societat diversa on es respectin les múltiples formes de viure el sexe i la sexualitat (lesbianes, gais, intersexuals, bisexuals, transexuals, transgèneres...) i es reconegui el dret a la sexualitat a totes les etapes de la vida. Exigim la despatologització de les identitats trans.

-Exigim que l’estat i l’església deixin d’interferir les nostres vides.

-és imprescindible incorporar un enfocament feminista en la transformació del model econòmic i social al servei de les persones i el planeta; en els serveis públics, en la creació d’un altre model de ciutat i gestió del territori i, en les polítiques ambientals i agroalimentàries.

-és imprescindible que les dones siguin protagonistes en els processos de transformació social, política i econòmica i en les decisions que es prenguin per aquesta fi.  I també en el disseny, execució i avaluació de les polítiques resultants.

-per a fer un canvi real a la societat cal prendre les decissions per consens i que les dones participin de forma decisiva.

-els temes que afecten les dones afecten tota la societat i volem que estiguin al cor de l’agenda política, econòmica i social.

- exigim que les treballadores domèstiques i empleades de la llar estiguem incloses en el règim general de la seguretat social i tinguin dret a negociació col·lectiva.

Exigim que es comptabilitzi el treball domèstic com a part de la riquesa dels països.

-Exigim el reconeixement de les tasques de cura de les persones, les llars, la vida i la seva socialització completa: també, el dret a decidir lliurement si volem o no cuidar, el dret a ser cuidades i cuidats en condicions i el dret a l’autocura. En resum, el dret a la ciutadania.

- Exigim el repartiment dels treballs i la riquesa. Treballar menys per a treballar tothom. Condicions laborals I professionals dignes. Repartiment igualitari del treball productiu i reproductiu, igual remuneració i reconeixement per les feines entre dones i homes. I que la riquesa estigui al servei de les classes populars.

-Exigim el reconeixement dels drets de les treballadores sexuals.

-Exigim que es reconegui la ciutadania de les persones sense condicions legals ni normativa, l’eliminació de la llei d’estrangeria i dels Centres d’Internament d’Estrangers.

-Exigim l’ús d’un llenguatge que anomeni a totes les persones i estigui lliure d’homofòbia, masclisme, classisme i racisme.

-Reivindiquem que es valori i reconegui els sabers i coneixements de les dones i la seva funció primordial com a transmissores de cultura.

-Volem una escola coeducativa.

-Volem una societat on tinguin cabuda tot tipus de famílies i grups de convivència.

-Rebutgem la heteronormativitat i feminitat obligatòria.

-Estem contra les guerres, rebutgem l’ús del cos de les dones com a arma de guerra i no creiem que cap intervenció militar garanteixi la pau. No a la militarització de les societats, a la producció i al comerç d’armes. Convidem a fer objecció fiscal.

- Reivindiquem la solidaritat transnacional feminista com a eina per a canviar el món a totes les places hi ha dones feministes indignades, ens sumem a les seves reivindicacions i els donem tot el nostre suport.

Sense les dones no hi ha revolució!

La revolució serà feminista o no serà!