Ateneu Llibertari Estel Negre

Si poses un llop a fer de pastor d'un ramat de bens, ves-te preparant per a uns quants enterraments. I no és perquè el llop sigui dolent de mena sinó perquè una de les menges que més li agrada és, precisament, la carn de be. De la mateixa manera, no cal ser massa intel·ligent per saber que si poses un dels 'capos' de la sanitat privada a fer de conseller de Sanitat, és a dir de la sanitat pública, caldrà que et preparis per a unes quantes privatitzacions i, potser també, per a uns quants enterraments.

Això és el que tindrem amb aquest llop anomenat Boi Ruiz, un exugetista que presidia fins fa poc la Unió Catalana d'Hospitals (la patronal dels hospitals privats) i que abans de ser conseller de Sanitat era vocal de la Junta Directiva de Foment del Treball Nacional. Per això, Boi no va esperar ni que arribessin els Reis per anunciar, de bracet del seu amic Mas-Collell, que ara ell tampoc vol copagament de les visites al metge sinó que directament li agradaria que paguéssim les hospitalitzacions, els àpats als hospitals, el 40 % del preu dels medicaments, el transport sanitari... De fet, al 2008, com a representant dels hospitals privats ja va defensar aquestes mesures davant l'aleshores consellera Marina Geli en un document signat juntament amb Foment del Treball, Fepime Catalunya, Fenin Catalunya i Federació de Mutualitats. Així doncs, anem-nos preparant per reobrir un nou front d'enfrontament amb els ultraliberals en el sector sanitari si no volem acabar com em deia ma padrina que feien al poble quan no es trobaven bé: colgar-se al llit i esperar si passava. Si la malaltia no guaria sola, s'endeutaven per poder fer venir «el metge de Reus» i així si no morien de malaltia patien mals iguals o pitjors esforçant-se per tornar els diners que els havien deixat els usurers de l'època, o sigui els equivalents als bancs d'avui.

Pot fer dibuixar somriures a les cares dels lectors que recordem temps passats tan allunyats de la nostra realitat actual però amb els precedents que li coneixem penso que qualsevol de les mesures que proposi Boi d'ara en endavant aniran encaminades a desmuntar la Sanitat de totes i de tots, i a enriquir aquells per a qui ha treballat fins ara, les diferents patronals de fundacions privades i socials que fins al dia d'avui li havien pagat la nòmina i a redós de les quals molt possiblement tornarà quan acabi la seva «feina». Un personatge així no pot ser conseller de res, a no ser que aquest Govern estigui tan descaradament al servei dels amos com cap altre ha estat abans, que ja podria ser...

Aquest eslògan publicitari ridícul que Mas ha triat seguint les instruccions del seu amic David Madí («El Govern dels millors») fa por. Millors per a què? Millors per a desmuntar el mínim estat del benestar que fins ara teníem? Millors per enriquir els amiguets que ja són rics? Millors com a especialistes en privatitzar, repartir beneficis, donar-nos a totes i tots la culpa del mal estat de l'economia mundial i dir-nos que serà amb l'excusa de la crisi que «els excel·lents» ens robaran? L'excel·lència, la seva; la crisi, la nostra, com quasi sempre...

La majoria de nous consellers s'ho trobaran tot ben aplanat perquè el Govern que se'n va («catalanista i d'esquerres» deien els seus publicistes) ha fet ben feta bona part de la feina que els corresponia als excel·lents. És a dir, ha posat les eines necessàries per tal que els nouvinguts o maltornats puguin continuar el robatori a què ens tenen acostumats i incrementar-lo seguint les coordenades ultraliberals de darrera generació, tipus Tea Party o «El gato al agua», sense vergonya ni temor. No els cal vergonya perquè són «els millors» i el món és ple d'amos que s'ho mereixen tot disposats a treure'ns de la nostra inòpia de bèsties de càrrega i de la nostra maniàtica forma de veure el món tendint a la igualtat. I és que mentre hi hagi rucs hi haurà qui vagi a cavall i l'exemple de la sanitat pública en mans del cap principal de la sanitat privada és un bon exemple de l'aplicació pràctica d'aquesta frase.

Sense fugir d'estudi però canviant una mica de tema, fa dies que rumio i em passen pel cap una sèrie de qüestions que m'agradaria compartir. Fa anys que treballo envoltat de gent que teòricament està prou formada, amb carrera que deien abans, per entendre el món que els envolta i que habiten. I en canvi, no diré que la majoria -perquè potser seria mentida- però sí que una bona part d'elles i ells no són capaços d'entendre què vol dir Mas i la seva colla quan parlen d'”aprimar l'administració”, com si els parlés d'un altre món, lluny d'aquest on ells són, precisament, funcionaris. De la mateixa manera, alguns continuen pensant que ara que hi ha CiU això de la LEC s'aturarà. No ho dic exagerant sinó recordant una conversa entre professors i professores de Secundària que vaig escoltar fa unes setmanes. Com si CiU no hagués estat un dels tres partits que va signar la LEC (amb PSC i ERC, cal recordar-ho) i per tant, un dels que va sentenciar l'escola pública d'aquest país amb un programa de descomposició que anirà implacablement endavant si no li fem front decididament.

Potser ens equivocàvem demanant tant saber, tanta formació i tan poc compromís. En molts i moltes persones, saber i formació només serveixen per aprovar oposicions i alhora els manté incapaços d'entendre el món i saber que tot el que ve de dalt no és una ordre, i menys en democràcia. O potser, tal com deia Hannah Arendt, el totalitarisme no és només una forma de govern sinó, sobretot, una forma de submissió de les masses, tinguin la formació que tinguin,a la qual no escapa ningú que no sigui capaç de saber dir que no. I la qüestió és si serem capaces o no de dir rotundament que no. O només som capaços de ser bens, xais, corders... Si és així, els llops ja afilen els ullals...

Jordi Martí Font