Ateneu Llibertari Estel Negre

---

El present informe analitza les característiques del model turístic centramericà, amb un especial protagonisme en els processos de residencialització, i quines condicions han afavorit aquest desenvolupament. Posteriorment exposa de quina manera ha afectat la crisi econòmica internacional a aquest sector i quines tendències existeixen cap a un enfortiment de la concentració empresarial. Finalment revisa les conseqüències que ha generat aquest model de desenvolupament entre les que sobresurt una creixent conflictivitat, associada a múltiples causes entre les que destaquen: conflictes per la resistència de les comunitats rurals a la despossessió de recursos naturals i territoris; conflictes per reacció de la societat civil i autoritats locals davant els abusos i excessos del desenvolupament turisticoimmobiliari; conflictes interempresarials per contraposició d'interessos en l'explotació dels seus negocis; conflictes per l'adequació del marc normatiu regulador de les polítiques de turisme i, finalment, conflictes per la reacció dels treballadors davant la precarietat de les condicions de treball.

Dia 3 de juny, un dia clau pel futur de la Serra de Tramuntana

L'Associació d'Antics Blavets, ARCA i el GOB organitzen un acte reivindicatiu per reclamar la desclassificació de la urbanització d'Es Guix

La urbanització d'aquest espai emblemàtic de la Serra de Tramuntana, malauradament, continua sent motiu de reivindicació. La desclassificació de la urbanització d'Es Guix dista encara de fer-se efectiva per les diferències de parer entre les diferents forces polítiques al Consell de Mallorca.

Lluc és sagrat i el seu entorn excepcional. Cal protegir Es Guix de manera definitiva i restaurar aquest entorn natural i paisatgístic. Per tot això, les entitats que formem el Col·lectiu en Defensa de Lluc, organitzem pel proper dilluns 31 de maig, a les 20 hores a Can Alcover, un acte cívic per reivindicar, un cop més, la protecció d'aquest entorn.

L'acte consistirà en:

- Projecció d'un audiovisual inèdit sobre els valors de l'entorn de Lluc i l'amenaça que suposa la seva urbanització.

- Exposició dels dibuixos reivindicatius creats pels pintors Gustavo, Joan Guerra, Baldovino i Torres Canet.

- L'actuació de l'Escolania dels Blavets de Lluc.

- Petit refresc per cortesia de la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia, amenitzat per Brazil Essence.

Cal que hi siguem tots, perquè Lluc i la Serra de Tramuntana mereixen la protecció dels seus valors naturals, culturals, paisatgístics i patrimonials.

Us hi esperem!

Davant les diverses campanyes de col·lectius ateus i laïcistes pel que fa a les caselles de l’IRPF (Església Catòlica / Fins Socials), hem de considerar les possibles següents accions:

1) La primera opció (i la que molta gent suposa erròniament que implica no donar ni un euro a l’Església Catòlica) és posar només la casella de fins socials. Cal tindre en compte que aproximadament la meitat del diners d’aquesta casella acaben finalment en institucions catòliques. Si finalment ens decidim per aquesta opció, cal ser molt conscient de que en realitat també estem donant diners a l’Església Catòlica, en compte de serveis realment públics i per a tots, com ara hospitals, carreteres i col·legis.

Aquesta opció té, per tant, una rellevància pràctica mínima a efectes globals. Diverses plataformes donen suport a aquesta opció, perquè pensen que no marcar fins socials podria donar més arguments a l’Església en dir que la seua casella és "la guanyadora" de la gent que vol "donar" diners.

Mireu, per exemple: http://www.portantas.org/index.php/marca-la-casilla-fines-sociales.html

2) Europa Laica ha tret una campanya per a "No marcar cap de les dues caselles". Detalls i raons per a aquesta opció: http://www.europalaica.com/asociacion/campanas/c_100407_Renta2009.html Cal dir, però, que amb aquesta opció, encara que més precisa que l’anterior, tampoc evitem que una part important de l’IRPF (d’altres contribuents) vaja finalment a l’Església, mentre els no creients no tenim opció de cedir els nostres imposts a qui vulguem. Així que, per tant, amb aquesta opció, només minimitzem el problema, perquè els no creients continuem discriminats, perquè només uns ciutadans poden assignar part dels seus imposts a això que ells volen.

3) Una tercera opció, més arriscada i valenta, és, a més de no marcar cap casella, descomptar el 0,7% de la quota íntegra i destinar-lo (descomptant-lo de la quantitat a pagar) a alguna associació atea, agnòstica, lliurepensadora o pel laïcisme. Per a exercir esta "objecció fiscal" teniu les instruccions a: http://www.laicismo.org/PHP/p_documento.php?id=3581

A hores d’ara, no es coneix cap cas que hagi estat denunciat per la delegació territorial d’Hisenda, molt probablement perquè són conscients de que denunciar esta opció podria ser inconstitucional (si uns ciutadans poden pagar un 0,7% menys a l’Estat i destinar-ho a les seves creences/ideologia, la resta també han de poder fer-ho).

Des d’AVALL simplement volem informar d’aquestes opcions per tal de que cada membre i simpatitzant faci això que cregui convenient. En qualsevol cas, ací pots veure desglossats els diners que rep l’Església Catòlica: http://www.portantas.org/index.php/arturito-y-la-casilla-de-la-iglesia.html

Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors (AVALL)

Davant la presentació per part del president espanyol Zapatero de les mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència, desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui manés les hauria d'haver aplicat. Els «analistes» se centren a dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident, habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions titulades pretensiosament com a «Economia» obliden un punt bàsic explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat espanyol com a les resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema polític democràtic (aquest democràcia representativa, parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no és una «democràcia». Totes sabem que a aquest sistema polític amb una sola possibilitat sempre l'ha anomenat «dictadura de dretes». I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció. Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni militarista que qui combatem.

El sindicat vertical CCOO-UGT es veu que aquest cop podria rebel·lar-se contra els amos polítics que fins ara el mantenen econòmicament i li donant espais, locals i regalets. Diuen fins i tot que podrien plantejar-se )una mica) pensar, un dia no massa llunyà, en notar la possibilitat, mai prou dita ni parlada, de somiar --o no-- una vaga general (que valents!). Bé, podria ser que passés... I aquesta seria la nostra...

El nostre món ha canviat molt des que aquesta colla va convocar la seva darrera vaga general. El món de l'anticapitalisme als Països Catalans ha esdevingut més complex, més divers, més contundent i en alguns moments fins i tot àmpliament participat. Els «alternatius», les seccions sindicals díscoles dels majoritaris, les persones sense afiliació coneguda però amb pràctiques evidents... han demostrat que hi ha altres formes d'encarar les mobilitzacions més enllà dels mínims marcs legals que les lleis dels amos ens deixen. Serà ara el moment de sumar i fer nostre el carrer. Serà ara el moment d'estendre el conflicte i assajar la possibilitat de reptar el poder de totes les maneres possibles. Si fóssim prou forts és evident que no hauríem d'esperar la convocatòria groga però si ells la fan hem de ser nosaltres qui marqui l'espai del carrer, no perquè siguem pretensiosos o ens vulguem apropiar de quelcom que no és nostre, no. Sinó perquè si ells fan el que han de fer, nosaltres també ho farem.

És evident que un dia de vaga, per molt que s'anomeni general, no solucionarà els problemes de les persones normals, és a dir ni riques ni especuladores. És evident que no se solucionaran els problemes de precarietat, d'atur, de dependre d'un sou, de manca de papers i exigència alhora d'aquests, de les persones preses, de les desigualtats socials... però si som nosaltres qui pren la iniciativa de la lluita tinguem clar també que aquests temes i molts altres seran a les agendes de la lluita, i només així les agendes no les escriuran els dels «sindicats majoritaris». La vaga general és, doncs, una oportunitat de lluita però sobretot de construcció d'un moviment popular que sigui capaç d'enfrontar-se, d'assenyalar objectius compartits i d'ensenyar les dents... de moment. I quan hàgim estat capaces d'això, els camins oberts ens portaran a ampliar les lluites i, sobretot, les alternatives de futur i ja, des de fa temps també, de present. Perquè jo no sé si al capitalisme el podrem derrotar --tot i que és la feina que fem, l'objectiu que tenim i en el qual volem aprofundir-- però estic convençut que sí que podem prescindir d'ell des de fa temps ja, i alhora que lluitem preparar la societat que volem, que no és aquesta.

Algú ja ha preguntat qui som «nosaltres». I no el contestaré perquè les respostes són òbvies i les entenem perfectament qui ens en sentim part. És ben clar que totes les qui treballem per al bé comú i no només per ampliar els comptes bancaris o viure en el món dels diners. Tots els qui odiem tant l'esclavatge com els esclavistes, tant els esclavistes com els encarregats de la plantació. Som les qui estimem els valors bàsics de solidaritat, igualtat i llibertat i on la seva representació espectacular. Som els qui somiem --i lluitem per-- encara ara en un món més senzill i, per això més humà, on la tecnologia no esdevingui més encara una arma del domini ni es les porres amb la pau. Som les mateixes de sempre però cada cop més ben organitzades i amb el convenciment clar que els causants dels problemes mai han estat part de les solucions.

Jordi Martí Font

---

Vídeo-tutorial de com fer la declaració

---

---

Dijous 27 de maig a Palma i a Esporles tindrem les intervencions de Xavier Montagut i d'Esther Vivas, president i coordinadora de sensibilització de la Xarxa de Consum Solidari de Catalunya.

---

Cap a l'Aliança per la Sobirania Alimentària dels Pobles

Data: 27 de maig

Lloc: Casal d'ONGD Espai Solidari (Ramon Berenguer III, 20 bxs / Palma)

Hora: 19.30

Ponent: Xavier Montagut (llicenciat en Economia i especialista en comerç internacional, consum responsable i comerç just. És president de la Xarxa de Consum Solidari)

---

L'impacte dels supermercats. Quines alternatives es plantegen?

Data: 27 de maig

Lloc: Biblioteca Municipal d'Esporles (Cotoner, 3 / Esporles)

Hora: 20.00

Ponent: Esther Vivas lLlicenciada en Periodisme i diplomada en estudis superiors de Sociologia. Coordina l'àrea de sensibilització de la Xarxa de Consum Solidari)

---

Com a introducció, podeu veure el reportatge del programa REC de la cadena Cuatro titulat ¿Sabemos lo que comemos? on intervé Esther Vivas.

L'Associació de Veïns de Sa Calatrava, l'Espai de Cultura Can Alcover i Edicions Documenta Balear es complauen a convidar-vos a la presentació de Sa calatrava mon amour. Etnografia d'un barri atrapat en la geografia del capital, de Jaume Franquesa, el proper dimecres 26 de maig a les 20 hores a l'Espai de Cultura Can Alcover (Sant Alonso, 24. Palma)

Hi intervindran:

Salvador Bonet, poeta

Ferran Tarongí, arqueòleg

Marc Morell, antropòleg social

Leo Bassi, pallasso i agitador

i l'autor.

Hi col·laboren: Associació de Veïns de Sa Calatrava i l'Obra Cultural Balear

«El llibre de Jaume Franquesa ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Una potent i escrupolosa etnografia ens permet submergir-nos en l'univers únic i irrepetible de Sa Calatrava, un transformat veïnat del cap i casal mallorquí. Coneixem així, de primera mà, els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració. Alhora, el sòlid savoir faire analític de l'autor connecta les dinàmiques específiques d'aquest barri amb els processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, creixentment atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital. Aquestes i altres raons prou més llargues d'explicar em porten a recomanar vivament la lectura de Sa Calatrava Mon Amour, un esplèndid treball que he gaudit i del que també he deprès molt.»

Josepa Cucó. Catedràtica d'Antropologia Social. Universitat de València

 «En un moment històric en què el govern de Rodríguez Zapatero està proposant projectes d’“Economía Sostenible” i “Economia Social” que pretenen la quadratura del cercle tantes voltes anunciada d’un capitalisme amb rostre humà, el treball de Jaume Franquesa ens serveix d’advertència no només de l’efecte despolitizador d’aquestes pràctiques i discursos, sinó paradoxalment de l’efecte ‘amplificador’ de l’expansió del capital que aquests processos inicien.»

Susana Narotzky. Catedràtica d’Antropologia Social. Universitat de Barcelona

«Ben escrita, ben informada i basada en una recerca minuciosa, aquesta obra combina el coneixement etnogràfic i la imaginació geogràfica per a oferir-nos una anàlisi evocadora de la producció de l'espai social a Palma i a Mallorca durant els darrers decennis. Indispensable per a tots aquells, científics socials o no, interessats a entendre els processos contemporanis de transformació urbana.»

Carles Carreras. Catedràtic de Geografia Humana. Universitat de Barcelona

«Pot seduir-nos l'escriptura del materialisme històric? sí, sens dubte, quan en Jaume Franquesa la utilitza per explicar la lògica subjacent dels espais i les vides dels calatravins. (...). Com personatges a la recerca d’autor, els calatravins han trobat el seu Pirandello.»

Alexandre Miquel. Professor Titular d’Antropologia Social. Universitat de les Illes Balears

Us hi esperem!

Durant les últimes setmanes les anàlisis crítiques de Joan Buades, col·laborador d'Alba Sud i membre de Grup de Recerca en Sostenibilitat i Territori (GIST) de la Universitat de les Illes Balears, han tingut un especial ressò en diversos mitjans de comunicació

Després de la publicació del llibre Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico (Editorial Icaria, Barcelona, 2009), els plantejaments de Joan Buades comencen a ser cada vegada més escoltats. Per anys, Buades ha desenvolupat una tasca sistemàtica d'anàlisi a contracorrent de les característiques del model de desenvolupament balear, hegemonitzat per les cadenes hoteleres, en procés accelerat d'internacionalització durant els últims anys. La seva anàlisi ha estat demanat en un moment especialment crític, quan el reguitzell d'escàndols de corrupció ha fet miques part de la classe política balear i la crisi econòmica internacional ha deixat al descobert l'enorme vulnerabilitat d'un model turístic que ha generat majors nivells de desigualtat i insostenibilitat. La que en altre temps fou presentada com a una classe empresarial reeixida, avui comença a ser vista com la veritable responsable d'una situació molt greu per al conjunt de la ciutadania. Buades inspirat en un compromís cívic profundament democràtic, ajuda a desmuntar molts dels mites sobre els quals aquest sector empresarial ha construït part de la seva hegemonia política, i conseqüentment contribueix a pensar altres escenaris de desenvolupament possibles.

A continuació reproduïm tres de les seves recents aparicions en diversos mitjans de comunicació de l'Estat espanyol. La primera una entrevista-conversa al programa "El cafè dels dissabtes" de Ràdio Cap Vermell de Capdepera (Mallorca), El turisme abans del turisme, sobre la situació actual del turisme a Mallorca i els vincles entre la dictadura franquista, la construcció del paradís turístic mallorquí i la Guerra Freda en l'origen d'aquest procés de desenvolupament turístic. Un tema sobre el qual Buades va dissertar en el marc d’una sèrie de conferències sobre història del turisme a Balears. A continuació adjuntem l'article d'Alberto D. Fraile Oliver, «Destapan las verguenzas de la hotelera Barceló», publicat a la Revista Namasté l'abril de 2010 i en el qual, a partir del treball de Joan Buades, denuncia el comportament actual de les cadenes hoteleres de balears, qualificant-lo de "rapinya". Tanca aquesta nota, un enllaç a l'àudio d'una entrevista realitzada a Ràdio Tas-Tas de Bilbao el 30 de març de 2010, amb el títol Viatge a les entranyes de l'imperi turístic Barceló.

1) El turisme abans del turisme, entrevista a Joan Buades.

Ràdio Cap Vermell de Capdepera, Mallorca, 25 d'abril de 2010.

- D’entrada, el títol de la conferència és molt original i fa moltes ganes...

- Jo, el que intent reflectir és que molta gent, quan parla de la història del turisme, parla d’aquella gent del poble, emprenedora, que muntar els primers hotels. I això és molt interessant, però crec que perdem de vista és que si aquí hi va començar a haver turisme en massa és perquè es varen crear unes condicions exteriors de negoci, entre els touroperadors d’aquell moment i gent molt important d’aquí, com Joan March, a qui en Franco devia molt, i llavors amb tot el franquisme pròpiament dit. Es va donar una conjunció d’interessos en uns moments excepcionals, en plena guerra freda entre russos i americans, de manera que això va propiciar que es posessin en marxa mecanismes de negoci molt importants. És cert que es va crear molta riquesa, però aquesta no va arribar a la gent corrent de Mallorca. Jo el que intent explicar és que s’ha creat molta riquesa però que la gent d’aquí no és rica, encara que això pugui semblar un misteri.

- Quan la professora Isabel Moll va proposar en Joan Buades com a possible conferenciant, dins aquest cicle, va dir que era una mica “enfant terrible”. I també va dir que la gent passaria gust d’escoltar-lo, perquè té un puntet provocador. Què hi ha, d’això?

- Jo crec que el que passa és que aquí estam una mica mal acostumats, i quan la gent fa ciència –història, geografia...– tenim la tendència de creure que som el centre del món, però el món és mot gros. Jo no sé si sóc un “enfant terrible”, però les societats civilitzades tenen gent plural que analitza la realitat, però aquí crec que falta gent amb esperit crític, per a entendre el que ens està passant ara mateix.

- I què està passant, ara mateix?

- Jo ara estic del costat de la investigació, jo no ho sé tot i, més aviat, faig preguntes i intent formular hipòtesis perquè entre tots entenguem més coses. Crec que la idea central seria que aquest turisme en massa a Mallorca, que a finals dels anys 50, i fins ben entrats els 70, va anar a les totes, cada vegada més, més i més, a partir de la meitat dels 80 es va veure que ja no anava tan bé. Va ser quan, per exemple, Sol Melià o Barceló, se n’anaren els uns a Indonèsia i els altres a la Dominicana, perquè allò que fèiem a Mallorca, a la Costa del Sol o a Canàries ja no donava tant. Ja hi ha democràcia i sindicats i ecologistes, i Ajuntaments que tenen unes lleis i les volen fer complir, i et surt tot molt més car. Ara ens trobem que aquestes empreses, que són les que duen el gruix dels turistes, ja no els interessa continuar aquí, perquè el que venem aquí --amb excepcions, depenent del lloc, com a Capdepera mateix, que és un cas una mica especial- es igual a moltes altres bandes del món. La gent es demana per què hauria d’anar a les Balears, quan hi ha tantes zones amb els mateixos recursos de sol i platja, o potser millors i més econòmics. Això ens ha encomanat una por, com a societat, molt gran i n’hi ha que pensen si la gallina aquesta no l’estam arruïnant. Davant això, encara que no de manera unànime, la resposta des de les institucions sol ser més golf, més aeroport, més ports esportius, més, més, més... Aleshores, crec que ens hauríem de plantejar si continuar abocant diners d’aquesta manera, per atreure més turistes, és el més convenient. O si, pel contrari, hauríem de mirar de conservar el bon turisme, mirant primer d’establir què entenem per bon turisme, veure qui se’n beneficia per tal de repartir una mica millor i, en temporades difícils, protegir el que és la nostra comunitat. Hi ha un risc molt gran que acabem sent una mena de museu del turisme, amb molt poc turisme que valgui la pena.

- Els problemes que han patit altres destinacions –guerres, violència, integrisme religiós, etc.– són factors que han permès allargar aquest model fins fa molt poc...

- Això ha ajudat. Es pot dir que hi va haver hotelers que varen brindar amb cava quan es va promoure la guerra a l’antiga Iugoslàvia. Però, pensar en aquests termes no ens servirà de res. En canvi, si intentes pensar en una certa distància històrica, et demanes quins núvols tenim a l’horitzó, quines són les perspectives a 20, 30 o 40 anys vista. Un d’aquests núvols es diu canvi climàtic. Segons els científics, la Mediterrània i el Carib seran dues zones molt afectades per aquest fenomen, la línia de platja retrocedirà a moltes bandes i, per tant, si tenim una preocupació sana pel futur de la nostra comunitat, ens hem de demanar qui ho està preveient, tot això? Quan diem que volem reformar la Platja de Palma, i que hi volem abocar centenars de milions d’euros públics en 20 anys, i no hi ha ni una línia que parli de la possibilitat que la línia de platja retrocedeixi per motius climàtics, vol dir que alguna cosa està fallant. Un segon núvol és que, independentment de les guerres que hi pugui haver a la Mediterrània oriental, o al sud, hi ha molta gent a Àfrica que no té per menjar i els seus problemes s’acceleraran. Els corrents migratoris, tant de la zona subsahariana com del nord d’Àfrica, creixeran, i no podem oblidar que nosaltres ens trobem en zona de frontera entre els rics i els pobres de la Mediterrània. Però el turisme vol tranquil·litat. Per tant, si no fem alguna cosa per ajudar que en aquests països es visqui una mica millor i per tant pacificar aquesta zona mig termini, i si d’altra banda no ens preparem pel canvi de les condicions climàtiques que preveuen els científics, pot passar perfectament que d’aquí a 20, 30 o 40 anys no es pugui viure del turisme. I serem tan bàmbols de mirar cap enrere i exclamar allò de “ja ens ho deien”. Això crec que és més important que no aquelles guerres de les quals ens aprofitàrem.

- En el canvi que es va produir per passar del viatger al turista, aquí hem tingut casos curiosos, com el dels senyors Canaan, arribats aquí com a viatgers, i que acabaren com a hoteleres de turisme de masses. Mrs. Canaan va deixar escrit un llibre sobre aquella aventura, “Senyor ahir”, publicat a Nova York l’any 1970, i que nosaltres ara hem recuperat. Te’n volem fer el present, com a estudiós que ets del fenomen turístic.

- Me’l llegiré amb molt d’interès, perquè aquests són aspectes que m’interessen especialment. De fet, a la conferència d’avui (per dia 24 d’abril), parlaré dels fluxos nord-americans cap a la Mediterrània. Molt poca gent ho coneix, però a principis dels anys 50, i al llarg de tota la dècada, comencen a venir centenars de milers de turistes americans cap a la zona: Itàlia, França, Espanya, i, clar, també Mallorca. Molts de militars es compren cases a Mallorca, com ho fan a les illes gregues o a Turquia. En el nostre cas concret, no es dóna perquè sí; hi ha un interès per part de les distintes administracions nord-americanes de protegir el franquisme. La Mediterrània era un lloc estratègic, molt disputat per soviètics i americans, i en Franco no era demòcrata, però estava d’acord amb els americans. Això va influir molt.

- Intentem veure el tassó mig ple. En una situació diguem-ne “normal”, sense conflictes de gran abast, mentre no hi hagi un daltabaix energètic, si l’economia acaba recuperant-se, i considerant els nous mercats emissors que estan emergint, la pregunta és si Mallorca, a partir de les infraestructures i l’experiència amb què compta, pot continuar aspirant a una part dels pastís.

- En aquests moments hi ha uns mil milions de turismes a l’any, en tot el món. La demanda turística creix molt a nivell mundial i, per tant, és evident que te’n tocarà una quota, vulguis o no vulguis. Però jo l’accent no el posaria aquí, perquè sembla que molts dels nostres dirigents no tenen més perspectiva que mirar quina és la pròxima fira turística on anar a gastar doblers perquè venguin més turistes. El problema és que quan un pensa en què vol dir Mallorca, o què vol dir Eivissa, o Menorca, a nivell internacional vol dir discoteques, en uns casos, o el tot inclòs més barat, en altres casos. Això, des del punt de vista d’una comunitat local, com pot ser Capdepera, això no és molt interessant. El que seria interessant és veure què podem fer perquè d’aquí a deu a o vint anys els nostres joves tinguin un mercat de treball relacionat amb el món turístic que sigui una mica qualificat. El turisme ens hauria d’oferir la possibilitat de comptar amb un jovent que tingués un futur professional digne, o ens hauria de permetre salvar una generació de pagesos del Pla de Mallorca, que fan que el camp de Mallorca es conservi d’una manera digna, o regenerar aquelles parts del litoral més degradades sense que això signifiqui una operació d’enginyeria. Mallorca podria viure un nou període de turisme positiu, però això necessita planificació. Des que van començar els ajuntaments democràtics, i els Consells i el Govern, no hi ha hagut una planificació a una generació vista, 15, 20, 25 anys, i això es nota. Cadascú fa la guerra pel seu compte i el resultat final és una mena de caos. Encara veiem el turisme de la mateixa manera que el pagès veia com venia l’any: enguany ha plogut?, idò tindrem bona anyada; enguany vendran turistes alemanys?, idò la cosa anirà bé. Això és abordar el problema des d’una mentalitat agrària, tot i que ja no vivim del camp, però crec que hauríem de fer-ho des de perspectives més intel·ligents.

- El problema és que, sovint, els forums de debat sobre turisme proposen idees i propostes per a una reorientació de l’oferta, i millores estructurals per a millorar la nostra situació, idees i propostes que se solen considerar adequades. Però després, se n’arriben a concretar poques actuacions concretes.

- Estam acostumats a actuar segons aquests criteris. Si enguany el turisme no ha anat bé, què podem fer per a millorar la situació? Però això és adjectiu. Allò substantiu és demanar-nos com és possible que aquí s’hagin fet tants de duros, acumulativament, i tinguem el nivell de serveis públics que tenim, o les condicions laborals i salarials que tenim. Potser ha arribat el moment de començar a pensar com millorar la qualitat de vida de la gent que viu tot l’any aquí, i una part d’aquesta feina té a veure amb el turisme. Una de les coses més grosses que han passat, en relació amb el turisme, és el nivell de construcció que s’ha donat, que segurament pot continuar, perquè hi ha molt de diner negre, i aquest pot tornar aflorar si se supera la crisi actual. Caldria posar-hi fre i començar a reorientar les inversions, pensant en els joves. Quan anem a fires turístiques, es mostren fotografies precioses que no es corresponen amb aquests hotels fantàstics del tot inclòs, ni amb els polígons industrials a les entrades de les poblacions. Els que ocupen el territori fan usdefruit de la bellesa de Mallorca, de les platges, dels llocs més pintorescos, no reverteixen una part dels seus beneficis en la societat local. Llavors ens trobem que molta gent jove, inclosos mallorquins de tota la vida, acaba tenint una feina precària, i no pot tenir ni un pis. Com a societat, fa estona que ens hem passat de rosca. Està molt bé que el turisme funcioni, però el fet és que no funciona prou bé per a la majoria de la gent. Hem de començar a dir-nos com és possible que hi hagi grans companyies, d’aquí de fora, que facin el que vulguin amb el nostre territori i pràcticament no paguin impostos, i que moltes vegades, el que guanyen no ho declarin aquí sinó en paradisos fiscals. Aquests impostos que no declaren ens costen escoles, ens costen educadors de carrer, ens costen habitatge social... Tot això s’hauria de fer transparent, perquè ens estam jugant la qualitat de vida del poble de Mallorca. Hi ha grans fluxos econòmics que passen per aquí, però que no controlem, i això repercuteix negativament en la nostra qualitat de vida. Les institucions públiques, en aquest sentit, en un règim democràtic com el que tenim per sort, tenen un gran recorregut a fer. Per intentar què? Òbviament, per a intentar que no hi hagi un altre boom urbanístic com el passat; altrament, per a reparar en les zones més castigades. Però, sobre tot, per a pensar estratègicament. Per exemple, per a intervenir en agricultura, entre d’altres coses perquè suposaria salvaguardar el paisatge de Mallorca, que és un bé insubstituïble a nivell turístic; o potenciar la indústria digital o telemàtica, ja que un lloc tan ben comunicat com Mallorca permet una indústria d’aquestes característiques sense necessitat de consum important de territori i que tampoc no necessita estar vinculada a les puntes d’estiu, per entendre’ns. Aquí seria un lloc ideal per fer investigació via digital, per a gent d’altíssim nivell cultural. Jo no tinc solucions, però crec que és per aquí que s’hauria d’anar.

- Aquest diagnòstic que has fet seria generalitzable a tot l’Estat espanyol.

- Però aquí és molt més greu perquè, a la Península, agafes un cotxe i te’n vas on vulguis. Però aquí vivim a una illa, en un territori relativament petit, i existeix el risc que deia que, en poques dècades, ens convertim en una espècie de museu del paleoturisme. Sol Melià, Barceló, Riu... ja no tenen la base dels seus negocis a Mallorca, tot i que presumeixen d’haver-hi nascut. Però els mallorquins no ens traslladarem, en massa, si les coses van malament.

- Ens podríem dedicar a exportar coneixements turístics?

- Per exemple! De moment, en la majoria d’hotels d’aquestes grans cadenes a l’estranger, els càrrecs importants són ocupats per mallorquins. S’ha de començar a fer una feina de transferència de coneixements perquè la gent d’aquells països també pugui accedir a càrrecs de responsabilitat. Però Mallorca també podria ser un centre de recerca turística, si considerem que les Illes Balears, en el món del turisme, són una superpotència. Ara bé, actualment, les tres escoles de turisme que tenim fan pena. No es dóna cap tipus d’investigació de balanços d’allò que val la pena en turisme. Com així no ens convertim en un focus d’atenció internacional, a nivell de recerca? Es tracta d’un valor afegit en el qual valdria la pena que penséssim.

- Anem a un tema estrictament local. L’associació hotelera i altres agrupacions han amenaçat amb mobilitzacions si no es produeix una immediata regeneració de la platja de l’Agulla. Quin comentari et mereix, aquesta fet?

- Diuen que els humans són l’espècie intel·ligent, però convé progressar. Ser intel·ligent vol dir que a vegades reflexiones sobre els errors que has comès. Demanar el mateix que ja es feia a la Platja de Palma a finals dels anys 50, és a dir, arrasar fons marins per dur l’arena d’un lloc a un altre, com un material qualsevol, no té cap sentit ecològic. Això no és més que considerar la natura com una espècie de botí de guerra, que pots utilitzar i que no s’acabarà mai. Crec que això és just el contrari del que s’ha de fer. El problema no és quants de metres quadrats de platja tinc, ben arranada, amb els seus xiringuitos i les seves hamaques, sinó quantificar què ens deixa cada turista. Potser arribaríem a la conclusió que per treure el mateix que quan Aurelia Canaan va fer el seu hotel, ara necessitem molts més turistes. Necessiten cursos de reciclatge per als nostres dirigents socials i polítics.

- S’hauran d’arribar a posar “numerus clausus” a les platges?

- En algunes, és evident que sí. A Formentera ara estan eufòrics per l’anunci de la tele, amb aquella cançó que pareix que tothom que va allà és hippy. La passada temporada varen batre el rècord. La població de l’illa és d’uns 9.000 habitants, i l’estiu passat s’hi agombolaven quasi 50.000 turistes. Això és una brutalitat. Per poc que continuàs augmentant, aviat no donaria l’abast, i per tant, com ja passa en altres indrets -algunes illes de les Canàries o les Galápagos, per exemple-, a les puntes d’estiu no hi podria anar tothom. I això també s’hauria d’aplicar a platges d’especial interès natural. I també he de tornar insistir en el problema del canvi climàtic. Vaig tenir la sort d’assistir a la cimera de Copenhaguen, coma periodista, el passat desembre, i aquest era un tema claríssim: hi haurà zones turístiques que quedaran molt tocades, com el Mediterrani...

- ...i el capital deu dir que ho hem de cremar abans que mar s’ho mengi.

- Clar. A les grans empreses, què els és Cala Rajada o Croàcia? Moltes es troben simultàniament a les dues bandes, i això també és una trampa. A vegades n’hi ha que es queixen de la competència Croàcia, de Turquia, de Thailàndia o de la República Dominicana, com si hi hagués una competència exterior, però són ells mateixos els que posen els hotels en aquells llocs. Són les nostres empreses, que han anat a fora a cercar un mercat encara més favorable. Per tant, els interessos de les grans empreses no són els mateixos dels habitants de Capdepera, per exemple, o de Mallorca en general. No podem deixar els nostres interessos en mans dels grossos, perquè si convé ens deixaran penjats.

- Però té cap solució, això? És possible fer compatibles els interessos del gran capital amb els de la població?

- Fixau-vos que quan va esclatar la crisi financera, Obama va dir que els bancs havien fet el que havien volgut i que s’havia de començar a regular la situació, de manera que es posassin traves als bancs especulatius. Ara sembla que ja se n’estan oblidant. Aquí ha passat una mica el mateix, no xerram de bancs directament, però aquestes grans empreses, que són les que duen el gran volum de turistes, i a més concentrats en molt poc temps, també són com els amos que fan el que volen. Una altra cosa: si hi ha corrupció política és perquè algú compra uns serveis, i aquests que els compren no són polítics. Els que compren serveis als que es corrompen, com requalificacions de terrenys, són molt més importants que els corromputs, i no tenen els mateixos interessos que nosaltres. El que hem d’aconseguir és que les nostres institucions, als diferents nivells, regulin la situació. No en pla soviètic, evidentment, però sí assumint que hi ha uns fluxos econòmics que no passen per la caixa pública, mentre que si ets un petit botiguer de Capdepera, o un obrer de la construcció, sí que hi passes. És necessari que una part dels beneficis de les grans societats repercuteixi en el benestar local. Ara, quan tenen un problema, com que la platja els fuig, llavors l’ajuntament o el Consell ha de pagar no sé quants de mils d’euros per treure arena d’allà on sigui; és a dir, socialitzen la destrucció ambiental i fan pagar al poble el deteriorament del seu negoci. Però un botiguer de Capdepera no li pot dir al Consell ara em fas una plaça davant ca meva per a millorar el meu negoci. En canvi, els hotelers ho han aconseguit, d’alguna manera.

2) Destapan las vergüenzas de la hotelera Barceló

Per: Alberto D. Fraile Oliver. Publicat a Revista Namasté, abril de 2010

Las empresas turísticas de Balears globalizan el modelo de rapiña

Cuando uno piensa en transnacionales psicópatas pronto le vienen a la cabeza las mega-corporaciones petroleras que generan guerras para obtener el control de la materia prima o las grandes marcas de ropa que no se inmutan en fabricar sus productos en maquilas donde se explota a los trabajadores. Sin embargo, pocas veces se incluye en este listado de empresas de rapiña a las grandes transnacionales del turismo. Sin embargo, la historia de algunas de estas empresas está asociada a corrupción, dictaduras, destrucción del medio ambiente, explotación laboral, paraísos fiscales...

Cuando se habla de estas empresas hay que mirar hacia casa ya que de las 70 empresas turísticas más importantes del mundo 5 han nacido en Balears. Sol Melià es la más importante en la posición 15; Barceló la segunda, en la 24 y le siguen Riu, Iberostar y Fiesta del Grupo Matutes.

Aparentemente son un orgullo y la locomotora de nuestra economía pero en realidad este milagro económico está basado en la explotación laboral y en la destrucción de todo el litoral del Caribe y de otras zonas bajo la protección de gobiernos corruptos. Prácticas que en Europa, a día de hoy, serían inaceptables, inmorales e ilegales son habituales en otras partes del planeta.

Si hay alguien que conoce a fondo esta realidad es Joan Buades, investigador especializado en la relación del turismo y la globalización. También conocido porque fue diputado verde en el Parlament de les Illes Balears entre 1999 y 2003, desde donde fue impulsor de la Ecotasa. El malogrado impuesto que consiguió provocar tal cabreo en el sector hotelero de las Islas que les hizo perder las formas y mostrar si tapujos como pueden quitar y poner gobiernos autonómicos. Para despejar cualquier duda, posteriormente se vio como esos mismos hoteleros también podían contratar a un President de Govern desempleado. (Quizá siempre estuvo contratado aunque trabajando en negro...).

De Felanitx a Washington (arrasando con todo)

Precisamente la empresa que contrató al President Jaume Matas y que le permitió huir a Washington tras perder el poder en Balears, la hotelera Barceló, ha sido el objeto de investigación de Joan Buades durante los últimos meses. El fruto de ese trabajo es el libro Do not disturb Barceló (Ed. Icaria). Una investigación implacable y lúcida cuyo objetivo es sacar a luz los desmanes llevados a cabo en diferentes puntos del globo por esta empresa nacida en Felanitx (Mallorca) y que está conectada a las zonas más oscuras del capitalismo especulativo que ahora están siendo puestas en entre dicho.

Si bien todas las empresas citadas se llevan mal con el medio ambiente, los trabajadores y las comunidades, Buades, se ha centrado en su investigación en el Grupo Barceló. Según sus propias palabras destaca porque no tiene escrúpulos para usar cualquier medio para crecer. La familia Barceló ha sido muy hábil atrayendo capitales, blanqueándolos y convirtiéndolos en macro-urbanizaciones y campos de golf por todo el mundo sin ningún miramiento hacia el medio ambiente o las comunidades del lugar.

El origen de esta empresa, al igual del resto de grandes empresas turísticas de Balears, es el franquismo. Con la dictadura tuvieron buenas condiciones ya que los tour-operadores europeos prestaban dinero, a través de paraísos fiscales, a empresas locales con buenas relaciones con el régimen franquista para actuar sin que hubiera democracia, sindicatos ni protección medio ambiental.

A este proceso se le conoció como la Balearización. Cuando llegó la democracia y los sindicatos y los grupos ecologistas comenzaron a ser molestos en Balears, empresas como Barceló pusieron el ojo en destinos menos protegidos. En los años 80, Canarias, que tenía un régimen económico especial y en los 90, el Caribe, un paraíso listo para ser expoliado. Las condiciones que se habían dado en Balears durante el franquismo se presentaban ahora en República Dominicana, Costa Rica, México y otros países en las últimas décadas. El objetivo es claro: zonas en las que los gobiernos les garantizan que nadie les pueda decir nada en materia ambiental ni en derechos de los trabajadores ni de las comunidades.

En este momento, la expansión de Barceló tiene como objetivo EE.UU., no porque allí exista desprotección legal sino porque es el trampolín perfecto para saltar a los mercados del siglo XXI: China, India, Emiratos Árabes... lugares que sí reúnen las condiciones óptimas para que las transnacionales apliquen su política de rapiña.

Paraísos turísticos y paraísos fiscales.

Otra cosa que queda clara en “Barceló. Do not disturb” es la relación de estas empresas con el blanqueo capitales y los paraísos fiscales. Y es que según Buades el sector turístico y el residencial son un negocio ideal para limpiar dinero negro. Los capitales que Barceló capta en los diferentes países acaban en paraísos fiscales caribeños que no controla nadie.

Según Buades, la actuación de Barceló ha sido siempre buscar socios de primer nivel entre políticos y fuerzas económicas, sacar dinero de procedencia oscura y usarlo para construir hoteles que llevan añadidos todo un entramado inmobiliario y comercial. Y añade: Participan de un sistema corrupto en el que las empresas hacen negocios a costa de los derechos de la gente y con la connivencia de los políticos locales. Lo han construido para que nadie meta las narices.

La riqueza que se genera no se queda aquí. Si declararan sus impuestos en España, México, Cuba, Costa Rica... el dinero iría a escuelas, hospitales, protección del medio ambiente... pero al evadirlo a paraísos fiscales la riqueza no se queda en el lugar que se genera. Es exactamente lo que aparece cuando se estudia el progreso de Balears en materia turística. Se pone el foco en el éxito macroeconómico, destacando que somos una comunidad supuestamente muy rica, pero no se han analizado los costos que eso ha supuesto. El dinero se va a puertos, aeropuertos o incineradoras. La estrategia es la de toma el dinero y corre.

El Blomkvist mallorquín

En este momento el Grupo Barceló se ha desprendido de muchas de sus inversiones de la Islas y solo tiene una presencia de prestigio en Balears, la tierra que vio nacer al emporio. Según se desprende de la investigación de Buades dos son sus objetivos: el emblemático hotel Formentor y el Palau de Congressos.

El trabajo que hace Buades recuerda al del protagonista de las archifamosas novelas de Stieg Larsson, el periodista de Millenium, Mikael Blomkvist. Él no cuenta con la ayuda de la hacker Lisbeth Salander pero tampoco le hace mucha falta. Desde su casita en el campo de Ibiza, este profesor de instituto, se apaña bastante bien para obtener la información.

3) Viaje a las entrañas del imperio turístico Barceló. Entrevista a Joan Buades, Radio Tas-Tas (Bilbao) el 30 de març de 2010. Podeu escoltar l’entrevista aquí.