Ateneu Llibertari Estel Negre

Davant la presentació per part del president espanyol Zapatero de les mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència, desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui manés les hauria d'haver aplicat. Els «analistes» se centren a dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident, habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions titulades pretensiosament com a «Economia» obliden un punt bàsic explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat espanyol com a les resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema polític democràtic (aquest democràcia representativa, parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no és una «democràcia». Totes sabem que a aquest sistema polític amb una sola possibilitat sempre l'ha anomenat «dictadura de dretes». I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció. Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni militarista que qui combatem.

El sindicat vertical CCOO-UGT es veu que aquest cop podria rebel·lar-se contra els amos polítics que fins ara el mantenen econòmicament i li donant espais, locals i regalets. Diuen fins i tot que podrien plantejar-se )una mica) pensar, un dia no massa llunyà, en notar la possibilitat, mai prou dita ni parlada, de somiar --o no-- una vaga general (que valents!). Bé, podria ser que passés... I aquesta seria la nostra...

El nostre món ha canviat molt des que aquesta colla va convocar la seva darrera vaga general. El món de l'anticapitalisme als Països Catalans ha esdevingut més complex, més divers, més contundent i en alguns moments fins i tot àmpliament participat. Els «alternatius», les seccions sindicals díscoles dels majoritaris, les persones sense afiliació coneguda però amb pràctiques evidents... han demostrat que hi ha altres formes d'encarar les mobilitzacions més enllà dels mínims marcs legals que les lleis dels amos ens deixen. Serà ara el moment de sumar i fer nostre el carrer. Serà ara el moment d'estendre el conflicte i assajar la possibilitat de reptar el poder de totes les maneres possibles. Si fóssim prou forts és evident que no hauríem d'esperar la convocatòria groga però si ells la fan hem de ser nosaltres qui marqui l'espai del carrer, no perquè siguem pretensiosos o ens vulguem apropiar de quelcom que no és nostre, no. Sinó perquè si ells fan el que han de fer, nosaltres també ho farem.

És evident que un dia de vaga, per molt que s'anomeni general, no solucionarà els problemes de les persones normals, és a dir ni riques ni especuladores. És evident que no se solucionaran els problemes de precarietat, d'atur, de dependre d'un sou, de manca de papers i exigència alhora d'aquests, de les persones preses, de les desigualtats socials... però si som nosaltres qui pren la iniciativa de la lluita tinguem clar també que aquests temes i molts altres seran a les agendes de la lluita, i només així les agendes no les escriuran els dels «sindicats majoritaris». La vaga general és, doncs, una oportunitat de lluita però sobretot de construcció d'un moviment popular que sigui capaç d'enfrontar-se, d'assenyalar objectius compartits i d'ensenyar les dents... de moment. I quan hàgim estat capaces d'això, els camins oberts ens portaran a ampliar les lluites i, sobretot, les alternatives de futur i ja, des de fa temps també, de present. Perquè jo no sé si al capitalisme el podrem derrotar --tot i que és la feina que fem, l'objectiu que tenim i en el qual volem aprofundir-- però estic convençut que sí que podem prescindir d'ell des de fa temps ja, i alhora que lluitem preparar la societat que volem, que no és aquesta.

Algú ja ha preguntat qui som «nosaltres». I no el contestaré perquè les respostes són òbvies i les entenem perfectament qui ens en sentim part. És ben clar que totes les qui treballem per al bé comú i no només per ampliar els comptes bancaris o viure en el món dels diners. Tots els qui odiem tant l'esclavatge com els esclavistes, tant els esclavistes com els encarregats de la plantació. Som les qui estimem els valors bàsics de solidaritat, igualtat i llibertat i on la seva representació espectacular. Som els qui somiem --i lluitem per-- encara ara en un món més senzill i, per això més humà, on la tecnologia no esdevingui més encara una arma del domini ni es les porres amb la pau. Som les mateixes de sempre però cada cop més ben organitzades i amb el convenciment clar que els causants dels problemes mai han estat part de les solucions.

Jordi Martí Font