Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Aquest dijous 3 de desembre,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies, tothom està convidat el dilluns dia 9 de novembre a les 19.30 hores.  [Aquesta vegada, però, ens reunirem el dimecres 2 de desembre].

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441

Uns companys han començat un projecte autogestionat de producció de cereals i pa i en veure que els problemes per posar-lo en marxa eren econòmics, els varen animar a que redactaren el projecte i el difongueren. La cosa ha tingut molt bona resposta i molta gent està col·laborant econòmicament i ja quasi s'ha aconseguit la xifra.

Projecte autogestionat de producció de cereals i elaboració de pa al Puig d'Alanar

---

Entre el 23 al 27 de novembre

Exposició gràfica «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna» de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, preparada per l'Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Dijous 26 de novembre a les 20.00 hores

Xerrada a càrrec d'Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre, sobre el projecte pedagògic de Ferrer i Guàrdia

Tot a la sala SACMA de Manacor (carrer de Bosch, 5)

---

Ho organitza:

El proper dijous 26 de novembre conclou el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

---

Watchmen (2009)

de Zack Snyder

---

Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

L’expulsió arbitrària d’una defensora de drets humans és un signe de creixent intolerància

Amnistia Internacional reclama el dret d’Aminatou Haidar de tornar a casa seva a El Aaiún

Amnistia Internacional condemna la decisió de les autoritats marroquines d’expulsar del Sàhara Occidental a la defensora dels drets humans Aminatou Haidar el 14 de novembre, i insta a les autoritats a que li permetin immediatament tornar a casa seva a El Aaiún.

Aminatou Haidar, presidenta del Col·lectiu de Defensors Sahrauís dels Drets Humans, va ser interceptada per agents de seguretat a la seva arribada a l’aeroport d’El Aaiún el 13 de novembre de 2009 després d’haver passat un mes de viatge a l’estranger, durant el qual va rebre un prestigiós premi de drets humans als Estats Units.

Els agents es van fixar de forma especial en què a la targeta de desembarcament estigués indicat que el seu domicili està al Sàhara Occidental en lloc del “Sàhara marroquí”. Els agents es van endur a Aminatou Haidar apart i aquesta va ser interrogada per un grup d’uns 15 agents de la policia judicial i agents de seguretat en presència del Procurador General de la Corona d’El Aaiún. Li van preguntar sobre les seves creences polítiques i activitats en el camp dels drets humans, què havia fet durant el seu viatge a l’estranger i sobre qui ho havia pagat, així com sobre el tractament mèdic que havia rebut a Espanya. Unes hores més tard, mentre es trobava encara retinguda a l’aeroport, la van obligar a enfrontar-se a un parent i a altres persones sahrauís que van intentar dissuadir-la perquè deixés de lluitar per la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, cosa que ella va refusar fer, després del que se li va demanar que firmés una declaració policial i se li va confiscar el passaport i altres documents d’identificació, emesos per les autoritats marroquines. El matí següent, els agents li van dir que la posarien en llibertat si reconeixia públicament la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. Aminatou Haidar es va negar a fer-ho i hores més tard agents de seguretat la van pujar a un vol amb destí a Lanzarote, a les Illes Canàries, i la van expulsar del Sàhara Occidental. Durant les gairebé 24 hores que havia estat detinguda a l’aeroport d’El Aaiún només se li va permetre realitzar una breu trucada telefònica a la seva família perquè li portessin menjar, prèvia advertència de no explicar res sobre la situació en que es trobava.

Aminatou Haidar no ha sortit de l’aeroport des que va arribar a Lanzarote i porta des d’aleshores sol·licitant que se li permeti tornar a El Aaiún; el dia 15 de novembre va iniciar una vaga de fam com a forma de protesta per la seva expulsió forçosa. A la nit dorm en una ambulància proporcionada per Creu Roja i s’incrementen els motius de preocupació per la seva salut; donat que pateix anèmia i té una úlcera.

El 14 de novembre, l’agència de premsa oficial del Marroc va manifestar que Aminatou Haidar se n’havia anat a les Illes Canàries després de no voler seguir el procediment policial estàndard a aeroports, i que havia “renunciat” a la seva nacionalitat marroquina i “confirmat de nou” el seu suport als “separatistes”. El dia següent, el ministre d’Afers Exteriors del Marroc va repetir les mateixes declaracions: que Aminatou Haidar havia “renunciat a la seva ciutadania marroquina”. Aminatou Haidar, que viatja amb freqüència, diu que des de 2006 ha omplert les targetes de desembarcament de la mateixa manera, sense identificar-se com ciutadana marroquina i indicant que el seu domicili es troba al Sàhara Occidental.

L’expulsió d’Aminatou Haidar, que va rebre el premi Robert F. Kennedy de Drets Humans el 2008, és l’última d’una sèrie de mesures adoptades per les autoritats marroquines contra els defensores i defensores sahrauís dels drets humans i les persones que lluiten per la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental.

L’octubre de 2009, les autoritats marroquines van confiscar els documents de viatge de sis activistes sahrauís --Sidi Mohamed Daddach, Ahmed Sbai, Laarbi Massoud, Atig Brai, Ibrahim Ismaili i Sultana Khaya-- per impedir-los viatjar a Mauritània i Espanya. El 6 de novembre, en un discurs commemoratiu del 34 aniversari de la Marxa Verda, quan el Marroc va prendre possessió de l’antic territori espanyol del Sàhara Occidental el 1975, el rei Mohamed VI va dir que no es toleraria cap desafiament a la “integritat territorial” del Marroc –una referència a la incorporació del Sàhara Occidental–. “No és possible gaudir dels drets de ciutadania i renunciar al mateix temps conspirant amb els enemics de la pàtria”, va advertir el rei, suggerint que els i les sahrauís que lluiten per la lliure determinació poden ser desposseïts de la seva ciutadania marroquina per expressar les seves opinions.

Amnistia Internacional insta a les autoritats marroquines que compleixin les seves obligacions internacionals en virtut de l’article 12.4 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), que estableix que “ningú podrà ser arbitràriament privat del dret a entrar al seu propi país”. Ha de permetre’s a Aminatou Haidar tornar a El Aaiún de forma immediata i incondicional, i les autoritats marroquines han de tornar-li sense dilació els seus documents de viatge i d’identificació. Així mateix, les autoritats han de tornar els documents de viatge i d’identitat que van ser confiscats als altres sis activistes sahrauís detinguts el mes d’octubre, i respectar el seu dret a la llibertat de circulació.

La responsabilitat de les autoritats espanyoles

Amnistia Internacional considera que les autoritats espanyoles no han d’obligar a una persona en contra de la seva voluntat a entrar a Espanya, ja que no tenen cap procediment judicial obert que així ho indiqui.

És motiu de preocupació per Amnistia Internacional que l’esmentada defensora estigui al punt de mira per la seva tasca en defensa dels drets humans i el seu posicionament públic en suport de la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental.

Per això, l’organització considera que les autoritats espanyoles han d’intercedir en favor d’Aminatou Haidar i facilitar la seva sortida d’Espanya perquè retorni a El Aaiún en condicions de seguretat i amb totes les garanties per la seva integritat física, encara que no tingui el seu passaport, ja que l’article 19.3 del Reglament de Estrangeria ofereix la possibilitat de sortida amb documentació defectuosa o sense documentació.

Informació complementària

Durant anys, Aminatou Haidar ha desenvolupat un paper destacat a campanyes organitzades per demanar l’alliberació de presos de consciència i presos polítics sahrauís, així com a l’hora de conscienciar sobre les violacions de drets humans que es cometen al Sàhara Occidental. Ha estat víctima de desaparició forçosa, reclosa sense càrrecs ni judici a centres secrets de detenció de 1987 a 1991. El 2005, va ser condemnada a set mesos de presó en un judici injust per diversos càrrecs relacionats amb la seva presumpta participació en protestes al Sàhara Occidental. Abans de la seva detenció, va necessitar tractament hospitalari degut a les lesions produïdes per els cops que li propinaren membres de les forces de seguretat quan es dirigia a una manifestació a El Aaiún.

Amnistia Internacional condemna que les autoritats marroquines no respectin el dret a la llibertat d’expressió dels sahrauís, ni el dret de defensores i defensors sahrauís dels drets humans a reunir i divulgar informació i opinions sobre qüestions de drets humans sense por a patir fustigament. Les autoritats marroquines semblen estar adoptant mètodes cada cop més repressius contra l’exercici d’aquests drets pels sahrauís, incomplint així les seves obligacions en virtut dels tractats internacionals de drets humans, com el PIDCP i la Declaració de la ONU sobre el dret i el deure dels individus, els grups i les institucions de promoure i protegir els drets humans i les llibertats fonamentals universalment reconeguts, aprovada per l’Assemblea General de la ONU el 9 de desembre de 1998.

Per a més informació sobre el recent deteriorament de la situació de drets humans al Marroc i al Sàhara Occidental, vegin:

Marruecos y Sáhara Occidental: Ocho nuevos presos de conciencia en octubre (MDE 29/011/2009), 6 de noviembre de 2009.

Marruecos y Sáhara Occidental: Activistas saharauis, en el punto de mira por su visita a Tinduf (MDE 29/010/2009), 13 de octubre de 2009.

L’organització ha llançat una campanya a Internet en la que recull firmes exigint la llibertat immediata i incondicional de 8 presos de consciència al Sàhara Occidental a través de  www.actuaambamnistia.org. Més de 16.000 persones ja donen suport a aquesta petició.

La covardia intel·lectual ha esdevingut la veritable disciplina olímpica dels nostres temps.

Jean Baudrillard

Diuen que Jean Baudrillard va morir el 6 de març del 2007 i sembla ser que no és un simulacre. Havia nascut el 1929 a Reïms i va desenvolupar un tasca de primera línia en els camps de la sociologia i, sobretot, en el de la crítica de la cultura, especialment en els darrers anys al voltant dels mitjans de comunicació. Els seus treballs al voltant de la realitat i el simulacre, sobretot dins la societat nord-americana --que ell deia que encara no era la nostra però hi anàvem de camí--, el situen com una de les ments més suggeridores entre les que es dediquen a pensar el nostre present. Perquè ens entenguem, si heu vist la primera Màtrix, Baudrillard seria dels que no només triaria la píndola roja sinó que a més ens informaria, com Morfeu, dels seus efectes abans de prendre-la. «És la veritat la que amaga que no hi ha veritat», deia.

La seva ha estat una vida dedicada a la investigació, el pensament i la docència universitària, en un estat com el francès on la dissidència i el pensament han estat sempre un valor afegir en la institució universitària.

El pensament de Baudrillard, però, no ha estat el mateix al llarg de la seva vida, sinó que ha tingut una evolució que crec molt adequada als temps que corren, però sempre un pas endavant, obrint camí. Així, ha passat de teòric del postestructuralisme des d’un vessant crític, amb un evident component marxista que va anar abandonant no per negar-lo sinó per ampliar-lo, a un dels pensadors més analítics pel que fa a tots els àmbits de la postmodernitat. Sí, perquè Baudrillanrd és un dels màxims pensadors sobre aquest període cultural en la màxima expressió de l’adjectiu “cultural”.

En aquest món postmodern, que és el nostre, segons Baudrillard, «no hi ha realitat, no hi ha historia, sinó una simulacre de la realitat --la realitat desapareix-- i la negació de la història». I qui contribueix fonamentalment a la construcció d’aquest simulacre, segons ell, són els mitjans de comunicació i les masses que se’ls escolten, que no veia condescendentment sinó que acusava de ser tan culpables com els mitjans. Són ells els constructors ideològics de la realitat virtual, que nega la realitat real a través de l’absoluta preponderància dels símbols sobre les coses. La representació de la realitat se sobreposa a la realitat, la suplanta o simula ser la realitat. En aquest punt és on els mitjans de comunicació tornen a prendre una importància central, ja que són ells els que ja no copien la societat per reproduir-la sinó que en creen un simulacre que, a través de la seva «dictadura» (ell no utilitza aquest terme sinó el d’«omnipresència» en el nostre dia a dia) passa a dictar les normes del real. L’acumulació de símbols per representar la realitat acaba substituint aquesta realitat. És a dir, la vida és simulacre perquè és una còpia del que els mitjans ens expliquen que és la vida. El simulacre esdevé així realitat, la nostra realitat.

Des d’aquest punt de vista, el seu pensament va ser especialment polèmic en els darrers anys, enmig de la primera guerra del golf, quan va afirmar que aquella guerra no existia sinó que només era una representació, una afirmació que descontextualitzada perdia tot sentit però que en el seu pensament esdevenia, perdoneu-me el símil, una arma de destrucció massiva... d’estupideses molt més profundes.

Baudrillard va ser, també, un dels pensadors del silenci --de fet, sempre l’he vist com un dels pares ideològics del Tres, el nostre artista experimental que fa «concerts de silenci» desendollant sorolls. Segons el francès, el silenci està expulsat de la televisió, que és alhora el màxim creador de simulacre: «Darrere de l’orgia de les imatges, el món s’oculta, es disfressa». El silenci és la ruptura, el buit, el trencament dels elements afegits de què el simulacre ens ha dotat.

Una altra forma de ruptura, segons ell, és el terrorisme, ja que aquest aporta al sistema un excés de realitat per tal que entri en crisi davant el trencament ideològic de l’estratègia virtual. Referent a aquest tema, va escriure que «l'esfondrament de las torres del World Trade Center és inimaginable, però no n’hi ha prou per fer-lo real. No n’hi ha prou amb un suplement de violència per obrir la porta de la realitat. Ja que la realitat és un principi, i és aquest principi el que s’ha perdut (...)»; i no se’l va entendre, perquè enmig del soroll en què vivim el pensament reflexiu d’aquesta magnitud viu ofegat pel simulacre, pel simulacre que suposa, fins i tot, llegir aquest article sobre Baudrillard en aquesta pàgina sense més.

Jordi Martí Font

El cas del tonyiner Alakrana ha col·locat en primera línia d'actualitat la situació d'una zona del martiritzat continent africà, com és Somàlia, que s'ha convertit en terra de ningú, on les xarxes mafioses gestionen la «desaparició» de tot tipus de residus procedents del nord, inclosos els nuclears, i on se saquegen sense control els recursos naturals dels seus mars, per part de les grans empreses pesqueres d'occident. Una vegada que acabi el segrest dels tripulants de l'esmentat vaixell, que desitjo que sigui aviat, de manera justa i sense danys personals, temps haurà per a estendre'ns sobre el que allí realment està passant. Una realitat que, una vegada més, en occident es «ven» al públic com una truculenta pel·lícula de pirates.

Però, si us sembla, parlem de pirates, dels de bon deveres. Perquè no importa anar tan lluny, per a trobar-los. Aquí, per exemple, els banquers que provoquen el col·lapse creditici, aquests als quals el Govern ha posat a disposició una autèntica muntanya de doblers públics, perquè no els afecti la crisi que ells mateixos han provocat. En «agraïment» per aquest immens regal, la banca espanyola manté tancat el grifó del crèdit, sense ningú que li piuli, precipitant la caiguda d'un xinxer d'empreses petites i mitjanes, treballadors autònoms i economies familiars. Mentre l'atur ronda els quatre milions de persones (oficialment 3.808.353, en el conjunt de l'Estat, dels quals 81.683 son de les Balears, dades a 3/11/09), mentre ja hi ha més d’1.100.000 famílies que no tenen cap ingrés regular, mentre no atura de créixer l'economia submergida i l’exclusió social, els beneficis dels cinc grans bancs (Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Banc Popular) durant el primer semestre de 2009, han arribat als 9.311 milions d'euros. Un suculent botí.

També haurem de parlar d’altres grans empreses espanyoles que, en temps de crisi per a la majoria de treballadors, no tenen cap problema per a continuar sent molt rendibles, això sí, a costa d’acomiadaments en massa: Airbus, Seat, Mercedes Benz, Telefònica Mòbils, Marina d’Or, Nissan, Spanair, Ford, Roca, Sidenor, Pficer, Citroën, Ryanair, Delphy, Arcelor, Ono, Orange, Zeta, Prometheus i un llarg etc... En 2008 es van fer 6.227 Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO’s), un 64,1% més que en 2007. Per cert, el president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, aquest que canvia de principis com Groucho Marx, anant de les ensarronades ultraliberals a les demandes de la intervenció de l’Estat, segons convingui, fa tres o quatre mesos que té als treballadors d’una de les seves empreses, AIR COMET, sense cobrar els seus salaris. Deu ser la seva manera particular d’aplicar les receptes d’austeritat, que tant recomana per als demés. Els treballadors d’AIR COMET s’han posat en vaga indefinida, davant les obligacions incomplides de Díaz Ferrán. Si aquest personatge està al cap de la gran organització patronal, imagineu-vos com seran els budells de la CEOE.

De pirates d’aigua salada, també tenim un ample catàleg. Per exemple, cal recordar que, des del passat 27 de juliol, els tripulants del vaixell Mercedes del Mar, de la naviliera ISCOMAR, mantenen una vaga a València, amb el buc aturat, perquè no cobren el seus salaris, entre d’altres motius. Hi ha altres dos bucs d’ISCOMAR aturats, per impagaments, als ports de Barcelona i a la Badia de Palma. L’esfondrament del Don Pedro front al port d’Eivissa, al juliol de 2007, està encara per aclarir. L’Expedient de Regulació d’Ocupació que li va regalar el Govern de Jaime Matas en 2006, quatre dies abans de publicar un 70% de beneficis, i que va deixar en el carrer 18 treballadors, encara està en els Jutjats. L’empresa de la família Seguí té una llarga tradició d’embulls financers. Cada vaixell d’ISCOMAR suposa un forat econòmic, i la bolla de neu no ha deixat de créixer, amb la col·laboració, còmplice, d’algunes entitats financeres, i patent d’impunitat (de cors?) per part de les presumptes “autoritats”.

No s’ha d’anar a cercar-los a la Banya d’Àfrica. Conviuen amb nosaltres.

Pep Juárez