Ateneu Llibertari Estel Negre

Emergir significa sortir a la superfície, en les situacions d'emergència, tot emergeix i aleshores queda en evidència, la ineptitud dels responsables institucionals, la cobdícia d'aquells que es lucren amb les necessitats col·lectives, les misèries materials i morals amb les quals convivim quotidianament i davant les quals la indiferència i la indolència induïdes naturalitzen les iniquitats i injustícies.

Efectivament, el sistema econòmic i social en el qual vivim, basat en l'egoisme i la competència, saboteja de continu la solidaritat i potencia l'aïllament, i aleshores abans de les catàstrofes i les emergències apareixem com a inermes i impotents.

Però com si l'evidència dels mals en potència hi fossin.

Vegem, des de fa dècades els sistemes de sanejament són obsolets, la desatenció de les condicions bàsiques per a una vida digna per a les majories és motiu de propaganda política, però els interessos creats poden més i tot es posterga per a més endavant.

Les situacions d'emergència tot ho despullen, la fragilitat institucional, l'endèmica corruptela funcional a la dominació, la manipulació informativa.

Queda en evidència quina és la vertadera seguretat, no la relacionada a les propietats materials, sinó que les que han de veure amb la vida i la mort, amb les atencions de la salut pública. La vertadera vulnerabilitat a la qual estem sotmesos gràcies a les estructures socials injustes.

Ja en el segle XVIII, Daniel Defoe, l'autor de Robinson Crusoe, deixà un testimoni interessant en el seu Diari de l'any de la pesta, crònica magistral de les epidèmies europees.

En la passada centúria, Albert Camus en la seva novel·la La pesta, mostra com de sobte sorgeixen els abnegats disposats a qualsevol solidaritat i els miserables que lluny de contribuir a escampar xarxes solidàries especules amb les seves investidures patètiques.

Les pestes, les epidèmies i les pandèmies no han d'incitar-nos al pànic, sinó a les accions col·lectives, solidàries, altruistes i, també, a la reflexió sobre la vertadera importància de les formes d'organització social que preserven de la destrucció de la vida i no que la potenciïn.

Carlos A. Solero