Ateneu Llibertari Estel Negre

L'admissió a tràmit, per part del Tribunal Suprem, de la querella contra el jutge Garzón presentada pel grup feixista Manos Limpias («digues-me del que presumeixes...»), suposa un altre alarmant símptoma de la feble salut democràtica que patim. Com he escoltat dir, és tremend que el primer imputat judicialment en aquesta matèria sigui algú que, més enllà dels seus desvaris estel·lars, i dubtoses i contradictòries actuacions, va intentar obrir unes fosses amb milers de cossos de demòcrates assassinats, mentre que encara no s'ha dut davant els tribunals a cap dels qui van omplir aquestes fosses de cadàvers.

Tot aquest assumpte no solament deixa a les clares que l'ombra del «atado y bien atado» el dictador és molt allargada, fins al punt que, després de més de trenta anys de la teòrica «transició democràtica”, encara hagi jutges, com els del Tribunal Suprem, que desenvolupin la seva tasca en sintonia amb la dictadura assassina. També, i és necessari assenyalar-lo, deixa en una patètica nuesa a l’anomenada «Llei de la Memòria Històrica», votada en el parlament, entre d’altres, per partits d'esquerra (també teòrica) com PSOE i IU a l'octubre de 2007, i ratificada en el Senat al desembre d'aquell any.

Per intentar acontentar a tiris i troians, els redactors, i els diputats i senadors que van votar aquella Llei, es van oblidar (se suposa que a consciència) entre d’altres coses, de temes tan cabdals com l'anul·lació de les sentències franquistes, permetent d'aquesta manera que encara avui siguin considerats legalment com a delinqüents tots els demòcrates jutjats, condemnats i moltes vegades assassinats, a través de processos ignominiosos. Per aquest motiu, avui dia, moltes persones com Francisco Granado, Joaquín Delgado, Joan Peiró o Salvador Puig Antich segueixin sent «culpables», als ulls d'aquest anomenat  «Estado de Derecho».

D'igual manera, als responsables d'aquesta Llei de (des)Memòria Històrica semblen no molestar-los la presència pública del franquisme en els nostres carrers, places i parcs. També amb voluntat de mitges tintes, la Llei permet la no-desaparició de determinats símbols feixistes. Fins i tot des d'administracions governades per aquesta suposada esquerra es conserven monuments que constitueixen autèntics insults a la democràcia. Sembla clar que aquest succedani legal no serveix ni com rentat de cara. Com exemples pròxims basti citar la decisió de l'Ajuntament de Palma (centre-esquerra, batlessa del PSOE) de conservar el monument de la Feixina (dedicat als «caídos» del creuer Baleares, vaixell des del qual es va massacrar a la població civil indefensa que fugia al febrer de 1937 de la Màlaga assetjada pels feixistes, i enfonsat per l'Armada republicana al març de 1938) o el monòlit de la Plaça de la Porta de Santa Catalina, en memòria de «los Jinetes de Alcalá» (29 oficials de cavalleria colpistes, que es trobaven arrestats a Illetes al juliol del 36, i que van col·laborar en el triomf del cop i en la repressió a Mallorca).

Per si tot això fora poc, l'esmentada Llei «de la Memòria» deixa un enorme buit respecte a les fosses comunes d'assassinats per la dictadura, en la mesura que no responsabilitza a les administracions públiques de la localització, identificació i rehabilitació de les víctimes enterrades en elles. I d'aquells pols, aquests llots. Deixar abandonats en aquesta tasca als familiars i a les Associacions de Recuperació de la Memòria Històrica, a part de ser un acte de covardia política, permet a alguns jutges feixistes, des de privilegiats tribunals, seguir tirant palades de terra sobre les fosses de les víctimes del franquisme.

Pep Juárez