Ateneu Llibertari Estel Negre

Al metro i al carrer, a totes les llibreries del país i a l'interior de les cases, des de fa uns mesos els llibres de Stieg Larsson són presents tothora i polvoritzen els rècords de vendes un darrere de l'altre. L'edició de les tres novel·les que formen de la trilogia «Millenium»: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire, ha trasbalsat la indústria editorial europea. En només tres novel·les, Larsson ens ha fet visible una Suècia ben allunyada dels tòpics que sovint alguns s'aprenen de memòria per no haver d'estar permanentment oberts a nova informació. Larsson ens apropa al món que hi ha darrere del mirall de la Suècia socialdemòcrata en forma de novel·la negra. I ho fa amb un estil àgil i clar, amb un domini de l'argument i els ritmes narratius espectacular, i amb uns personatges peculiars i allunyats també dels tòpics. El resultat són tres artefactes literaris que fan gaudir tant qui hi busca una bona història ben explicada i punt com qui hi vol llegir el retrat decadent i alhora colpidor de les estructures socials del país de la socialdemocràcia. Tant de bo tots els best sellers fossin així.

Larsson, mort d'un infart el 9 de novembre del 2004 just abans que es publiqués la primera de les obres, era un periodista especialitzat en la denúncia i l'elaboració d'informacions al voltant de l'extrema dreta sueca. Als vint anys ja era corresponsal als països escandinaus de la revista anglesa Searchlight, especialitzada en antiracisme i antifeixisme i ja vivia amb Eva Gabrielsson, la seva companya durant 32 anys que no veurà ni un cèntim de les seves milionàries vendes perquè la seva unió vital era feta sense papers. Larsson i Gabrielsson s'havien conegut als 18 anys en una manifestació contra la guerra de Vietnam. En aquell moment, ell era membre del Partit Socialista i, als anys 80 del segle XX, els dos se'n van anar a viure a Estocolm. Allí, Larsson va treballar, entre altres feines, per a una important empresa de publicitat i com a reporter a la guerra d'Eritrea; alhora, la seva militància política el va portar a ser membre de la Lliga Comunista de Treballadors, que va abandonar al 1987 molest per l'autoritarisme de l'organització.

La seva feina en forma d'articles a la Fundació Expo i a la revista del mateix nom, que havia fundat el 1995 i de la qual n'era el redactor en cap, la va reunir en cinc llibres, sempre com a coautor. Hi tracta àmpliament les relacions dels membres dels moviments racistes i d'extrema dreta amb l'stablishment suec, de forma especial amb el món industrial i financer. Allí com aquí, els feixistes organitzats fa temps que han deixat de ser una anècdota de cap de setmana per esdevenir una realitat preocupant. De fet, un company seu de professió va ser assassinat amb un cotxe bomba per l'extrema dreta sueca. Seria una bona iniciativa, ara que l'èxit de les tres novel·les ha estat impressionant, que alguna editorial s'interessés per traduir els llibres que recullen els articles i les investigacions del periodista, entre els quals destaquen Extremisme de dreta i Els demòcrates suecs: el moviment nacional.

Les tres novel·les de Larsson doten els lectors de dos personatges que caldrà posar en la nòmina de candidats a ser els veritables antiherois del segle XXI. D'una banda, tenim el periodista Mikael Blomkvist, que des de la revista Millenium es dedica a destapar escàndols financers i que funciona com un alter ego de l'autor. De l'altra, hi ha la Lisbeth Salander, una jove hacker de vint-i-pocs anys, un personatge que segons el mateix autor està inspirat en el personatge infantil i llibertari Pippi Langstrump. Amb ells, la trilogia novel·lística també suggereix un camí: l'aliança de la saviesa amb la radicalitat, del pensament reflexiu amb la tècnica i la rapidesa, i de la sensibilitat amb la mala bava... tot per fer front als mateixos a què es va enfrontar Larsson tota la seva vida, feixistes i racistes, tant si porten el cap rapat com si vesteixen vestits cars.

Jordi Martí Font