Ateneu Llibertari Estel Negre

Tropes espanyoles a l'Afganistan:

ajut humanitari o ocupació?

Preguntes i respostes

Fa sis anys es va envair i ocupar l'Afganistan. I mentre les tropes espanyoles es van retirar de l'Iraq el 2004, a l'Afganistan uns 700 soldats espanyols col·laboren amb l'exèrcit de Bush. Ens diuen que l'ocupació de l'Afganistan és diferent de la de l'Iraq. És clar que hi ha diferències. Però l'augment de la resistència davant la presència militar estrangera a l'Afganistan, amb cada cop més pèrdues humanes en tots els bàndols --sobretot entre la població civil-- demostra que també hi ha semblances.

Quina és la veritable missió de les tropes occidentals a l'Afganistan? És una missió humanitària i de reconstrucció?

O és una altra ocupació militar, a la qual ens hauríem d'oposar, igual que a l'Iraq?

Una història d'intervencions

El poble afganès té la mala sort d'ocupar un lloc estratègic al món, i d'interessar a les grans potències: al segle XIX, l'Imperi britànic i la Rússia tsarista; després de la segona guerra mundial, EUA i la URSS van fer de l'Afganistan el darrer gran camp de batalla de la guerra freda, deixant el nombre més gran de refugiats del món i prop d'un milió de morts al darrera.

Als anys 80, el país va patir una terrible guerra, quan tropes soviètiques i aliats locals s'enfrontaven amb els mujahidins, una molt variada oposició armada. Els EUA i els seus amics van finançar els sectors més reaccionaris d'aquesta oposició, que va deixar en herència personatges com Bin Laden o grups com Al Qaeda.

Les tropes soviètiques es van retirar el 1989 i tres anys més tard, el govern al qual havien donat suport es va desfer. En arribar a Kabul, els antics protegits dels EUA van començar a lluitar entre ells pel poder durant 4 anys. Aquesta nova matança la va patir la població indefensa, amb desenes de milers de morts només a Kabul, que va esdevenir un munt de runes per sempre més. Per posar fi al caos regnant a l'Afganistan va sortir a escena el moviment dels talibans, apadrinat per fidels amics de Washington com Aràbia Saudí i Pakistan, amb una interpretació molt rígida de l'Islam. Sota el seu control quasi total del país, es van acabar les lluites constants pel poder, així com els assassinats i violacions indiscriminades del període dels mujahidins. Per altra banda, van intentar controlar les vides quotidianes de la gent: les minories ètniques o religioses i les dones, especialment, van patir una repressió molt dura.

Quan els talibans van dominar Kabul, la posició oficial de l'administració nord-americana va ser declarar que esperava que les noves autoritats afganeses “portin el país a un procés de reconciliació nacional (...) cap el restabliment de l'ordre i la seguretat”. Tampoc tenia problemes amb la realitat de les dones afganeses ni la petroliera nord-americana Unocal --la mateixa que avui col·labora amb el govern de Birmània-- ni Halliburton (la multinacional dirigida durant anys per Dick Cheney), que va obtenir els drets per a la construcció d'un oleoducte. El dia 10 de setembre de 2001, a les llistes negres del Pentàgon, ni l'Afganistan era un “país terrorista” (com es classificava l'Iraq d'aleshores o es classifica avui a Síria, Iran i Corea del Nord), ni els talibans eren una organització terrorista.

El 12 de setembre l'administració Bush va apuntar contra els talibans, no per motius humanitaris ni per buscar justícia pels atacs de Nova York i Washington (cap dels suposats suïcides era afganès), sinó per interessos geopolítics, com a l'Iraq.

És una guerra justa i legal?

Segons el ministre de Defensa, José Antonio Alonso: “Estem a l'Afganistan com manen les resolucions de la ONU per garantir la seguretat i promoure les condicions mínimes d'esperança de la societat”.

El govern espanyol intenta fer una distinció entre la ISAF (la Força Internacional d'Assistència a la Seguretat, on participen les tropes espanyoles), que té mandat de l'ONU, i l'operació obertament militar liderada per EUA, “Llibertat Duradora”, que no en té.

Però les dues operacions estan sota el comandament d'EUA, que no fa cap distinció important entre les operacions. Hi ha, com a molt, una divisió de treball entre la ISAF --formalment controlada per l'OTAN-- i Llibertat Duradora, dins de la mateixa missió global.

I fins i tot si les operacions de la ISAF fossin innocents, la participació de tropes europees afavoreix i complementa les tropes dels EUA per a l'operació Llibertat duradora.

Una operació de reconstrucció?

El mite més gran de l'ocupació de l'Afganistan és que s'està reconstruint el país.

El General José Enrique de Ayala --militar espanyol amb experiència a la regió-- ha reconegut que, després de sis anys d'ocupació: “Els serveis essencials --aigua potable i electricitat-- continuen sense arribar a la majoria de la població fora de Kabul i no s'ha aconseguit millorar el nivell de vida dels afganesos.”

De fet, la “reconstrucció” a Kabul tampoc és allò que vol o necessita el poble afganès. S'han construït el centre comercial “Kabul City”, a l'estil nord-americà, i l'Hotel Serena, de 5 estrelles, que cobra fins a 1.200 dòlars per nit a un país on un metge amb prou feines guanya 40€ al mes. Mentre, a la majoria dels habitants de la capital encara els falten els serveis bàsics.

La realitat de la reconstrucció és que, igual que a l'Iraq, gran part dels diners acaba a les mans de multinacionals estrangeres, principalment dels EUA.

S'han alliberat les dones?

L'argument que va convèncer moltes persones que normalment s'oposen a les guerres a donar suport a la invasió de l'Afganistan era que s'acabaria amb el patiment de les afganeses.

Un altre cop, la realitat ha desmentit les promeses.

Part de l'explicació és que el govern imposat per l'ocupació inclou molts antics senyors de la guerra que comparteixen les actituds dels taliban respecte les dones.

I no hem d'oblidar la continuada “guerra contra el terror” duta a terme per EUA, que provoca cada cop més víctimes civils, moltes d'elles dones.

Però la causa principal per la falta d'una millora real per a les afganeses és l'absència d'una reconstrucció real.

Com deia una afganesa: “Poc ha canviat per a nosaltres des de la caiguda dels taliban. Sempre parlen de lliurar-nos del burka . La realitat és que el burka no és el problema; el problema és la falta de seguretat, falta de treball, falta d'educació i de sanitat. Si tenim aquestes coses podrem arreglar el tema del burka ; algunes dones seguiran portant-lo i altres se'l podran treure o portar altres tipus de cobriment islàmic com fan a les zones rurals.”

Si hi ha una esperança d'un alliberament per a les dones afganeses, aquest procedeix dels esforços de les mateixes afganeses --i afganesos-- que lluiten per canviar la situació. El seu alliberament no vindrà de l'ocupació.

Acabar amb les drogues?

Al tram final del domini dels talibans, la producció de l'opi es va reduir molt. Després de l'ocupació, l'Afganistan ha tornat a produir-lo en massa, passant a ocupar el primer lloc de producció mundial.

Això és en part, perquè els senyors de la guerra se n'aprofiten per enriquir-se. Però també perquè el cultiu de l'opi es l'única font d'ingressos possible i fiable per a moltes famílies camperoles afganeses. Les operacions dutes a terme per les tropes d'ocupació, en eradicar els seus cultius, condemnen les famílies pageses a una vida encara més miserable i les endeuten encara més amb els cacics.

Caldria un programa d'ajut per desenvolupar una agricultura centrada en la producció d'aliments per a les necessitats locals, però això aniria contra les polítiques que impulsen el Banc Mundial i l'FMI arreu del món.

De totes formes, la morfina, producte de l'opi, té usos mèdics molt importants i en cal més als països pobres. Mentre que l'abús de les drogues com l'heroïna, il·legal als països occidentals, és un problema social autòcton, no és responsabilitat dels camperols afganesos.

Amb la retirada tornarien els talibans?

Segons el ministre Alonso, la retirada de l'Afganistan suposaria el retorn del règim dels talibans.

De fet, la majoria de la resistència a l'Afganistan no té res a veure amb els talibans. Molts dels atacs a les tropes els duen a terme grups de camperols que s'oposen a la presència al seu país dels exèrcits d'ocupació. Aquests són responsables de cada cop més matances a civils --igual que ho són les forces privades de seguretat, com Dyncorp, companys d'armes dels igualment infames Blackwater-- i els seus avions bombardegen de forma rutinària àrees poblades de civils amb bombes de 1000 kg. Abans de la invasió de 2001, gran part de la població afganesa estava farta dels talibans. Aquestes atrocitats provoquen que tornin a guanyar suport.

Evidentment, la situació a l'Afganistan és molt dura, i no hi ha solucions fàcils. Però està clar que, tant a l'Iraq com a l'Afganistan, com més duri l'ocupació, més oposició i patiment produiran. Les tropes occidentals porten ja 6 anys al país, i la situació no està millorant, sinó tot el contrari. L'única possibilitat d'una millora passa per retirar les tropes estrangeres, i deixar de donar suport econòmic, diplomàtic i militar als senyors de guerra que hi ha actualment al poder (alguns dels quals, de fet, provenen dels talibans).

De totes formes, no els toca als països occidentals decidir qui ha de governar Afganistan. La gent afganesa ha de decidir el seu futur per ells mateixos, i això no ho poden fer sota l'ocupació ni amb les ingerències estrangeres.

Quina és l'alternativa?

Evidentment, acabar amb tres dècades de guerra no serà un procés fàcil, però la millor contribució per acabar amb la guerra és retirar les tropes, perquè la població afganesa pugui buscar una solució política.

És evident que Afganistan necessita ajuda, però no necessita més intervenció interessada per part de les potències estrangeres.

Si només una part dels diners que s'han dedicat a envair i ocupar el país es dediqués a una reconstrucció real, Afganistan podria donar un gran pas endavant. Si tots els projectes no estiguessin controlats per empreses nord-americanes --moltes d'elles en mans d'amics de Bush i Cheney--i la pròpia gent afganesa se'n fes càrrec, podrien tenir hospitals, escoles i carreteres que funcionessin, i a un cost molt més baix.

Així, una altra part d'aquests diners es podrien gastar en millorar els serveis socials a l'Estat espanyol.

No hi ha motiu per pensar que el poble afganès sigui menys capacitat per construir el seu propi país que altres pobles del món, només cal que se'ls deixi fer-ho, sense ingerències.

La participació espanyola

L'exèrcit espanyol està present a Kabul, a l'Equip de Reconstrucció Provincial (PRT) de Qala-i-Naw i a una base de suport avançada i a la Caserna de Coordinació Regional a Herat. Actualment, un total de 705 efectius espanyols participen a l'ocupació de l'Afganistan.

Aquesta participació és molt cara. En termes humans, fins ara, han mort 85 militars de l'exèrcit espanyol destinats l'Afganistan. En termes econòmics, l'Estat espanyol va gastar gairebé 240 milions d'euros --40 mil milions de les antigues pessetes-- a la missió de la ISAF, només en els nou primers mesos de 2006.

Aquesta enorme despesa militar contrasta amb una inversió molt més minsa en la reconstrucció. Més del 90% dels diners gastats per l'Estat espanyol a l'Afganistan es dedica a fins militars, i menys del 10% a fins civils. A més, ni un euro del govern espanyol destinat a la “reconstrucció” surt fora dels límits de la remota província que tenen assignada.

Mirant les xifres d'una altra forma, el 2005, l'Afganistan va representar més del 53% de la despesa militar espanyola a l'exterior, però només el 0,75% del total de l'acció humanitària espanyola.

Siguin quines siguin les intencions dels soldats, el perquè de la missió espanyola no es troba en objectius humanitaris. Més aviat, sembla que la permanència a l'Afganistan representa un intent per part del govern de mantenir el seu prestigi com un poder important a l'escenari mundial, i específicament a l'OTAN. Si la retirada de l'Iraq va suposar la pèrdua de prestigi internacional segons Aznar, Bush i Blair, per a la població del món, incloent la dels EUA i Gran Bretanya, va ser tot el contrari.

Què podem fer?

Hi ha molta confusió respecte a l'ocupació de l'Afganistan, en part perquè els arguments per a la retirada són gairebé absents dels mitjans de comunicació.

Tot i això, hi ha una creixent majoria de la població de l'Estat espanyol contrària a l'actual participació a l'ocupació de l'Afganistan.

Segons les últimes xifres del Real Instituto Elcano (juny de 2007) el 49% dels entrevistats estava a favor de retirar totes les tropes, i un altre 9% a favor de reduir-les. Només el 34% estava per mantenir-les, i un 3% per augmentar la presència.

Unes xifres encara més recents, d'un sondeig fet per a La Vanguardia l'octubre de 2007, mostren un 56% de la població a favor de la retirada de les tropes.

Aquest és el context en què el ministre Alonso anuncia l'enviament de 52 efectius més a l'Afganistan.

Aquest full explica que la presència militar a l'Afganistan fa que el món sigui un lloc més perillós, i no respon a les necessitats ni als desigs del poble afganès.

Una retirada de les tropes espanyoles podria ser el primer pas per desprestigiar tota l'ocupació de l'Afganistan. Així debilitaria la guerra de Bush a tota la regió i ajudaria a acabar amb l'ocupació a l'Iraq i a reduir el risc --actualment molt alt-- d'un atac a l'Iran.

Actualment, no vivim protestes en massa de 2003, contra la guerra a l'Iraq, però en el fons els motius són els mateixos que llavors. Ens toca tornar a explicar allò que vam dir el 2003:

L'ocupació no és la llibertat

Les bombes no porten la democràcia

Fora les tropes de l'Afganistan

Més informació

Afghan Victim Memorial Project: http://avmp.info

RAWA, Associació revolucionària de dones de l'Afganistan: www.rawa.org/spanish.htm

Defense Committee for Malalai Joya (Comitè de defensa de la Malalai Joya): www.malalaijoya.com

Plataforma Aturem la Guerra

Continuem treballant contra les guerres i les ocupacions a l'Orient Mitjà. Participa amb nosaltres!

Plana web: www.aturemlaguerra.org

Correu electrònic: info@aturemlaguerra.org

Llista de correu: www.grups.pangea.org/mailman/listinfo/llista-aturemlaguerra

Passatge del Crèdit, 7, pral, Barcelona 08002 • 10-14h / 16-19h • Tel. 93 301 0171

Ajut econòmic a la Plataforma: 2013-0371-85-02009 57332

Aquest estiu l’esport serà un dels protagonistes als mitjans de comunicació. A banda de l’Eurocopa de futbol al juny, aquest estiu vindrà marcat sobretot pels ja polèmics Jocs Olímpics de Pequín a l’agost. Aquests jocs han tornat a obrir el debat sobre la relació entre la política i l’esport. Però per molt que el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la gran majoria de periodistes esportius ho intentin, separar les dues coses no és possible... a menys que es negui la realitat.

La història de l’esport i concretament la dels Jocs Olímpics està barrejada i influenciada pels esdeveniments polítics de l’època.

Un exemple són les medalles de l’atleta negre Jesse Owens als Jocs Olímpics de 1936, a l’Alemanya nazi, que van deixar en ridícul a Hitler.

Un altre van ser els Jocs Olímpics de Mèxic 68, on l’Estat mexicà va reprimir les protestes estudiantils amb la matança de centenars de persones, per a més tard batejar cínicament l’olimpíada com «els jocs de la pau». En realitat van acabar sent «els jocs del Black Power» després de la salutació, puny enlaire, de John Carlos i Tommie Smith, als quals posteriorment se’ls va arrabassar les medalles.

L’exemple més recent és el dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Els coneguts durant molts anys com «els millors jocs de la història» gràcies a les paraules del falangista Juan Antonio Samaranch --president fins fa poc del COI-- van ser precedits per una repressió sense precedents contra l’esquerra independentista i els moviments socials de la ciutat. La coneguda com «operació Garzón», duta a terme pel jutge del mateix nom, va detenir aquell mateix any a 38 activistes per desmobilitzar i evitar el moviment que s’havia creat amb l’objectiu de donar a conèixer la falta de llibertats polítiques del poble català. La majoria d’ells van ser torturats per la Guàrdia Civil amb la finalitat d’obtenir autoinculpacions, la qual cosa va propiciar que algun d’ells intentés suïcidar-se. Al novembre de 2004 el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per «no haver investigat» les tortures al seu moment.

Per a l’esport actual, la competitivitat és quelcom central, alhora que ho és per al capitalisme. Però per què és tan popular entre la gent?

La resposta és perquè proveeix a la gent normal i corrent, a treballadors i treballadores, de moments d’emoció, drama i molta passió que els són negats en la seva vida quotidiana.

Per al capitalisme és necessari que la majoria de la gent estigui la major part del seu temps treballant. Malgrat que el treball hauria de ser una cosa potencialment creativa, el capitalisme el converteix en monòton, estressant i esgotador. Així, l’esport es converteix en una vàlvula d’escapatòria per a tot això. Alhora, malgrat ser com qualsevol altre entreteniment de la indústria de l’oci, l’esport té certes característiques que el fa molt més atractiu. Aquest es basa en habilitats i expressions físiques les quals se’ns neguen especialment a la nostra vida diària. L’esport tracta sobre gent «real» en temps «real», la qual cosa el fa molt més impredictible --augmentant el suspens i l’emoció-- que molts altres tipus d’oci.

Però la realitat és que, sota el capitalisme, per a la majoria de persones, l’esport --i sobretot el d’elit-- és una cosa practicada per una minoria que surt a la televisió.

En una societat sense capitalisme, sense classe socials, l’activitat física significarà gaudir d’un món que controlem i on el gaudir personal serà molt més important que la competició.

Aquí, la història també ens pot ensenyar molt. L’any 1936 es van organitzar, precisament a Barcelona, les «Olimpíades Populars» en contraposició a les olimpíades de l’Alemanya nazi.

La majoria de participants eren d’associacions i clubs esportius sindicals i partits d’esquerra. Allí no es posaria l’èmfasi a les rivalitats entre països, sinó a la solidaritat i la camaraderia a l’esport. A més d’estar permesa la participació de nacions sense estat, s’anava a tocar només la Internacional i només anava a ondejar la bandera vermella. Desgraciadament el cop d’estat i la guerra del ‘36 no van permetre celebrar-les.

Malgrat això, es va demostrar que amb un control des de sota sempre hi ha una manera diferent de fer les coses, fins i tot a l’esport.

Manel Ros

El que segueix és una carta d'Amadeo Martínez Inglés, coronel de l'Exèrcit, escriptor i historiador militar, dirigida al president del Congrés dels Diputats de les Corts espanyoles. Aquesta versió al català de la carta que ha sortit per Internet sembla que està feta per un traductor automàtic; podeu llegir la versió original en castellà aquí.

***

Amb data 23 de setembre de 2005, i d'acord amb quant disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, vaig remetre al president d'aquesta Cambra en la legislatura anterior, senyor Marín, un exhaustiu Informe (40 pàgines) sobre els fets esdevinguts a Espanya en la tarda/nit del 23 de febrer de 1981 (popularment conegut com l'«intent involucionista del 23-F») en el qual, després d'una llarga investigació de més de vint anys, presentava tota una sèrie d'indicis racionals que apuntaven a què el rei Juan Carlos I va ser el màxim responsable de la seva planificació, coordinació, preparació i execució. En conseqüència li sol·licitava la creació d'una Comissió d'Investigació , conforme al que estableix l'article 76.1 de la Carta Magna, que, malgrat el temps transcorregut i amb els màxims poders, estudiés, investigués i analitzés tan menyspreable episodi de la recent història d'Espanya i depurés les responsabilitats (polítiques i històriques, preferentment) en les que va poder incórrer el monarca espanyol.

El gener de 2006, quatre mesos després de la tramesa de l'Informe sobre el 23-F al president del Congrés dels Diputats al vist que aquest no semblava disposat a acusar recepció del mateix i, molt menys, a estudiar-ho o debatre-ho a la Cambra que presidia (encara que em consta que va donar trasllat de l'escrit als diferents grups parlamentaris) vaig decidir enviar el prolix document al president del Senat, senyor Roig, en del Govern de la nació, senyor Rodríguez Zapatero, i a cada un dels presidents de les més altes institucions de l'Estat: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, etc. Cap de les autoritats a les quals anava dirigit el, pel que sembla, "políticament incorrecte" escrit (a excepció del president del Senat, que va acusar recepció a través de la Comissió de Peticions de la Cambra) va contestar al mateix.

En no obtenir cap resposta, tant del president Marín com dels presidents de les més altes institucions de l'Estat, any i mig després, amb data 23 de febrer de 2007, vaig presentar en el Congrés dels Diputats el mateix Informe sol·licitant de nou la creació d'una Comissió que investigués el presumpte cop d'Estat del 23-F; vesteixo, a més, l'ocorregut en aquesta Cambra el dia 23 de febrer de l'any anterior, data en la qual es complia el 25è aniversari de tan desgraciat esdeveniment, en rebutjar de ple alguns grups parlamentaris la nota institucional que pretenia difondre el president i que, com venia sent costum en els últims anys, assenyalava al rei Juan Carlos com a suprem i únic "salvador de la democràcia i les llibertats del poble espanyol" posades en perill pel colpista Tejero.

Com a conseqüència de tot l'anterior i conscient de què el Congrés dels Diputats, amb el seu senyor president al capdavant, i la resta d'autoritats a les quals havia dirigit el document mai s'anaven a molestar en acusar recepció del mateix (si les seves senyories no volen debatre assumpte tan espinós que ho faci l'opinió pública, primer nacional i després internacional) , he decidit publicar totes les meves investigacions sobre el rei Juan Carlos en forma de llibre ("Juan Carlos I, l'últim Borbó". Styria. Febrer 2008), un extens treball sobre la vida del monarca espanyol en el que analitzo, després de molts anys d'estudi i dedicació, no només el ja comentat assumpte del 23-F sinó algunes de les nombroses i greus irregularitats polítiques, militars, familiars, econòmiques.. . que ha protagonitzat, primer en la seva joventut i després al llarg dels seus trenta-dos anys de regnat. Moltes d'aquestes irregularitats són, òbviament, delictes presumptes i greus que no han de quedar amagats, de cap manera, sota la catifa de la història. Com els que relaciono a continuació:

1r. - Un intent de cop d'Estat, ja que a hores d'ara està fora de tot dubte que, a la tardor de 1980, va donar el vistiplau als seus militars cortesans (els generals Armada i Milans) que planifiquessin, organitzessin, coordinessin i executessin una maniobra il·legal i inconstitucional polític-militar-institucional (el 23-F ja comentat), d'acord amb determinades forces polítiques de l'arc parlamentari, a fi de canviar el Govern legítim de la nació espanyola i frenar amb això un cop militar de l'extrema dreta castrense. Maniobra que després seria abandonada per ell mateix i els seus companys polítics davant de l'estrafolària entrada del tinent coronel Tejero en el Congrés dels Diputats, posant així seriosament perill de guerra civil a aquest país.

2n. - La posada en activitat, el 1983, dels batallons de la mort o grups de terroristes d'Estat denominats GAL (Grups Antiterroristes d'Alliberament) per fer desaparèixer (matar o segrestar) membres d'ETA, saltant-se totes les normes i lleis de l'Estat de dret i usant les mateixes tàctiques i tècniques dels separatistes bascos. Grups d'assassins a sou de l'Estat espanyol que, amb el coneixement i l'autorització del Cap de l'Estat i comandant suprem de les FAS espanyoles, el rei Juan Carlos, serien organitzats i dirigit pels serveis secrets militars (CESID) nodrint-se de funcionaris militars i civils espanyols i mercenaris estrangers.

3r. - Enriquir-se d'una forma exagerada i il·legal fins a convertir la seva família en una de les més grans fortunes d'Europa i el món, rebent sospitoses donacions i crèdits personals des de l'exterior i realitzant substanciosos negocis aprofitant-se del seu omnímode poder institucional i la seva inviolabilitat davant de la llei. El que ha propiciat que en trenta anys la seva fortuna s'hagi elevat, segons prestigioses publicacions estrangeres (a Espanya el mutisme en tot el referent a la família real és absolut), a la importantíssima suma de 1.790 milions d'euros (300.000 milions de pessetes). Xifra aquesta mai no desmentida per La Zarzuela.

4t. - Exercir la corrupció continuada i generalitzada, en rebre i acceptar com a rei i cap de l'Estat regals i donacions multimilionàries d'empresaris i particulars (iots, cotxes, petrodòlars per recolzar la reconquesta de Kuwait...).

5è. - Desviar fons reservats de l'Estat per pagar les seves aventures galants i els xantatges d'alguna de les seves nombroses amants, com el que va haver de fer front a partir de l'any 1994 després de la seva llarga relació amorosa de 15 anys de durada amb una bella vedette de l'espectacle espanyol. Que ens ha costat als contribuents espanyols més de 500 milions de pessetes, pagades amb els fons reservats del CESID, Presidència del Govern i Ministeri de l'Interior.

6. - Un presumpte assassinat (el simple homicidi ja va ser acceptat al seu dia per ell mateix i la seva família) comès en els seus anys mossos, ja que el 29 de març de 1956, amb 18 anys d'edat i sent un distingit cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, amb sis mesos d'instrucció militar intensiva en seu haver-hi i uns altres sis d'instrucció premilitar (expert per tant en l'ús i maneig de tota classe d'armes portàtils de l'Exèrcit espanyol) va matar, estant només amb ell i en circumstàncies molt estranyes que mai no han estat aclarides, d'un tret en el cap procedent de la seva pròpia arma al seu germà Alfonso, de 14 anys, el preferit del seu pare, el senyor Juan de Borbón. Qui, segons molts polítics de l'entorn d'aquest, anava a ser elegit pel comte de Barcelona per succeir-li en els seus drets dinàstics a la corona d'Espanya davant del procedir de Juan Carlos, que ja en aquestes dates manifestava una irregular i cega obediència a Franco amb vista a accedir al tron saltant-se al seu propi pare.

En relació amb aquest tèrbol assumpte (que ha romàs cinquanta anys en el més absolut dels secrets), l'esmentat treball d'investigació en desmunta una després d'una altra totes les hipòtesis teixides al seu dia per la pròpia família de Juan Carlos i el dictador Franco per fer creure els espanyols que tot va ser un desgraciat accident. Suposat accident, que mai no va ser investigat ni per la justícia portuguesa ni per l'espanyola, civil o militar, sent l'homicida en aquelles dates un professional de les Forces Armades espanyoles.

De tots aquests presumptes delictes comesos pel rei Juan Carlos I, que recull el ja repetides vegades treball d'investigació comentat, es presenten abundants indicis de culpabilitat. De la majoria dels quals, d'altra banda, han tingut constància en els últims anys les élites més ben informades d'aquest país (polítics, periodistes, líders socials...) però sense atrevir-se a denunciar-los i, molt menys, a perseguir-los. L'historiador militar que formula el present escrit ha decidit ara donar-los publicitat en forma de llibre per a coneixement de tots els espanyols. Llibre que d'altra banda, passats ja dos mesos des de la seva publicació, no ha estat desmentit en cap dels seus extrems ni per la pròpia Casa Reial espanyola ni per cap autoritat. Fins al moment també, tant el Congrés com els altres poders de l'Estat han "callat i atorgat".

En vista d'això, constituïdes ja les noves Corts Generals sortides de la voluntat popular expressada el 9 de març passat i començat amb això una nova legislatura, em dirigeixo a VEU com a president del Congrés dels Diputats per a, en virtut del que contempla el ja citat article 77.1 de la Carta Magna espanyola, exigir la creació de la ja repetides vegades Comissió sol·licitada parlamentària que procedeixi tot seguit a estudiar i investigar les ja molt clares responsabilitats del monarca espanyol en els fets comentats anteriorment i que resumeixo de nou:

1r. – L'anomenada durant anys "intent involucionista del 23-F" i que en realitat no va ser tal sinó una potinera maniobra borbònica d'alts vols, al marge de la Constitució i de les lleis, per canviar el Govern legítim de la nació en profit de la Corona.

2n. - La creació i organització dels autoproclamats Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), composts per determinats estaments dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit (dels quals el monarca espanyol va tenir coneixement abans que comencessin a actuar a través de documents reservats del CESID) i que van cometre, amb mètodes expeditius criminals, almenys vint-i-vuit assassinats d'Estat i un segrest.

3r. - El sorprenent i ràpid enriquiment de la seva família (en trenta anys ha passat de la indigència més absoluta a disposar d'una de les majors fortunes d'Europa, segons informacions de tota solvència que no han estat desmentides per La Zarzuela).

4t. - L'acceptació continuada de regals i donacions per part de particulars (iots, cotxes...) que lògicament farien els interessats perseguint una mica a canvi.

5è. - Els pagaments amb fons reservats de Presidència del Govern i dels ministeris de Defensa i Interior per enfrontar el xantatge de determinada vedette de l'espectacle espanyol, que disposava de comprometedors vídeos sexuals amb el rei Juan Carlos.

6è. - La desgraciada mort de l'infant D. Alfonso de Borbón en "Vila Giralda" (residència dels comtes de Barcelona a Estoril) el 29 de març de 1956 i que a fil de les anàlisis incloses en el treball de referència deixen bastant clar que el presumpte accident va poder ser en realitat un fratricidi premeditat. Els meus estudis com militar i com a expert en armes deixen molt poques dubtes sobre això. Com tal fet mai no va ser investigat per la justícia (ni portuguesa ni espanyola) exigeixo, com a historiador i ciutadà espanyol, que s'obri un procés aclaridor sobre el mateix, exhumant si és precís les restes de l'infant que reposen al Monestir d'El Escorial i interessant del ministeri de Defensa la documentació que pugui obrar sobre aquell homicidi als arxius de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, a fi de que experts judicials i tècnics en balística i teoria del tret puguin fer les seves avaluacions i aclarir definitivament el misteri que tanca aquell luctuós esdeveniment de la història d'Espanya. I deixant obert el camí perquè els jutges estableixin les responsabilitats penals a què encara s'hagués d'enfrontar Juan Carlos de Borbón, ja que en aquella època no estava cobert constitucionalment per cap mantell d'inviolabilitat o irresponsabilitat i només era un professional de l'Exèrcit espanyol (cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa), subjecte per tant a les lleis penals castrenses.

Responsabilitats que podrien ser de caràcter penal però, amb tota seguretat, històriques i polítiques ja que si es demostrés la culpabilitat de l'actual rei d'Espanya, caldria reescriure amb tota urgència la història d'aquest país.

Fins aquí, senyor president del Congrés dels Diputats, els presumptes delictes comesos per l'actual rei d'Espanya, tant en seu ja llarg regnat com en els seus anys juvenils de cavaller cadet en l'Acadèmia General Militar. Que aquest modest historiador militar i coronel de l'Exèrcit no està disposat que quedin ocults entre les bambolines de la història i sense la seva corresponent condemna, sigui aquesta penal, moral o històrica. Per això li reitero una vegada més la sol·licitud que tots aquests fets siguin estudiats, investigats i analitzats en profunditat, i com més aviat millor, per una Comissió parlamentària (auxiliada pels corresponents experts), ja que sens dubte ha de ser aquest fòrum parlamentari, com a suprema expressió de la sobirania popular, el que promogui inicialment les accions pertinents, de tipus judicial o polític, que permetin aclarir qüestions tan greus i importants. Que afecten al país en general i, sobretot, a la seva història ja que no deixa de ser un autèntic sarcasme i una burla al poble espanyol que ja figuri als llibres d'història d'aquest país com a màxim salvador de la democràcia i de les llibertats dels seus ciutadans aquell que va ser el primer en posar-les en perill autoritzant el cop d'Estat del qual, segons l'angelical teoria oficial, ens va salvar a tots.

Davant d'aquesta Comissió hauria de comparèixer el propi rei Juan Carlos (ja es va demanar la seva presència davant del Tribunal Militar de Campament l'any 1982 perquè contestés a les acusacions de colpisme llançades en seu contra per alguns acusats i testimonis en el cop del 23-F) ja que una cosa és que la seva persona sigui, a dia d'avui, constitucionalment inviolable i no subjecta a responsabilitat i una altra molt diferent el que no pugui i hagi de comparèixer davant dels legítims representants del poble per donar a conèixer la seva versió sobre uns fets gravíssims de la recent història d'Espanya en els quals ell va exercir el paper de protagonista absolut.

I finalment, senyor president del Congrés dels Diputats, si tant aquesta Cambra com els altres poders de l'Estat opten, una vegada més, per prendre's les meves denúncies contra el rei Juan Carlos I a títol d'inventari, és a dir, com si estiguessin formulades contra l'històricament preclar i insigne Alfonso X el Savi en lloc d'a menor glòria del, sens dubte, personatge menys docte i exemplar que en aquests moments ocupa la Direcció de l'Estat espanyol a títol de rei per desig testicular del dictador Franc, aquest historiador militar (que li recordo, per si l'ha oblidat, va ser empresonat i separat abruptament de la seva carrera per un ministre de Defensa de seu partit, el 1990, per reivindicar, amb coneixement de causa, un Exèrcit professional per a Espanya; aspiració que va aconseguir el 1996) es veurà obligat moralment a demanar empara internacional en la instància judicial o mediàtica que estimi oportuna i convenient, inclòs si fos precís el Tribunal Penal Internacional. Perquè no deixa de ser un contrasentit i un horror jurídic que l'Audiència Nacional espanyola, a través del seu "jutge estavella" Baltasar Garzón, es dediqui a perseguir caps d'estat estrangers, presumptes genocides, terroristes i responsables de crims de lesa humanitat, i no hagi trucat si més no a declarar al màxim responsable dels assassinats dels GAL (crims d'Estat que no prescriuen ni n'han de contemplar en el seu enjudiciament inviolabilitat alguna): el rei Juan Carlos I. qui va rebre precisa i abundant informació reservada del CESID en el seu moment (la famosa Acta Fundacional i altres documents) sobre la preparació i prompta posada en execució de l'anomenada "guerra bruta" contra ETA. I no va fer res per evitar-la.

I espero, senyor president, que no prengui aquestes les meves últimes paraules com una amenaça (mai no em permetria semblant llibertat contra el màxim representant del poble sobirà i tercera autoritat de l'Estat) sinó com una respectuosa advertència d'un ciutadà espanyol que ha dedicat tota la seva vida a la defensa d'aquest país, que només ha rebut a canvi repressions i disgusts i que, sens dubte, com li van ensenyar fa ja molts anys en una Acadèmia Militar, no va desistir de lluitar pels seus ideals i conviccions.

Espanya no pot tenir ni un minut més en la Direcció de l'Estat a un home de pèssim nivell moral, homicida confés (que no ha pagat encara pel seu delicte), presumpte assassí i també, en grau de presumpció de moment, colpista, malversador de fons públics i terrorista d'Estat.

Li adjunto, senyor president del Congrés, còpia de l'Informe remès el setembre de 2005 i febrer de 2007 al seu predecessor en el càrrec.

Firmo el present escrit a Alcalá de Henares a 4 d'abril de 2008

Concentració en solidaritat amb Amadeu Casellas, company de la CNT que porta 43 dies en vaga de fam reclamant una sortida a la seva crítica situació d'empresonament, que dura ja més de 22 anys.

Amadeu compleix amb aquest, 22 anys empresonat per lluitar contra l'Estat expropiant bancs durant els anys 70 i 80 per ajudar a finançar les lluites obreres de l'època.

Davant les contínues negatives per part de les autoritats per fer més proper el seu alliberament i davant les pèssimes condicions a les quals es veuen sotmesos els presos de Quatre Camins, Amadeu prengué la decisió de començar una vaga de fam.

Ja són més de cinc setmanes les que porta Amadeu en vaga de fam, cinc setmanes durant les quals l'administració de justícia no ha fet res per solucionar aquesta situació, ni les seves reivindicacions: la reducció de la duració màxima de la condemna i el tercer grau són garanties recollides en les seves pròpies lleis que encara segueixen negant-li.

Per aquest motiu Amadeu va prendre la decisió dràstica de començar una vaga de fam fins a les últimes conseqüències, i fins que no siguin efectives les seves exigències.

L'acte convocat es realitzarà el dissabte 9 d'agost a les 17.30 hores al voltant del Centre Penitenciari de Palma.

Davant el seu silenci, crits als carrers!

Davant el seu joc brut, acció directa!

Llibertat immediata per a Amadeu Casellas!

Més informació

Aquest dissabte 9 d'Agost del 2008 vos convidam a la inauguració de l'exposició «Monstruari 0j0c0j0».  Hi podreu trobar juguetes, autòmats i màquines de so creades pel Doctor Magneto; cadàvers, monstres i mutants recopilats pel Doctor Enfermo i una extensa documentació de retrats a càrrec de Pi Subirats.

Avançada la nit, tindrem l'actuació del DJ Doctor Magneto fins a altes hores del matí.

Inauguració exposició: dissabte 9 d'agost de 2008 a les 21.00 hores

Carrer  Petit, 6 (devora de la plaça) d'Alaró

L'exposició romandrà oberta fins el 16 d'agost de 2008 de les 20.00 a 23.00 hores.

Us hi esperem!

Salut i juguetes!

El dijous 7 d'agost comença el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Zeitgeist (2007)

de Peter Joseph

Zeitgeist és un documental sense ànim de lucre de l'any 2007 produït per Peter Joseph. És un documental a manera d'intrahistoria, intenta partir d'una anàlisi racionalista i històrica de l'estratègia i càlcul polític, de diverses creences religioses i institucions polítiques i econòmiques, en especial el cristianisme, els atacs de l'11 de setembre i la guerra contra el terrorisme, i la Reserva Federal i el sistema financer internacional. El propi títol, Zeitgeist, vol dir «esperit guardià del segle», és a dir, l'experiència del clima cultural dominant. Planteja l'existència de mecanismes de dominació absoluta dins a les institucions de control social convencionals, més que esbrinar si les intencions són ocultes o manifestes, explora els mètodes de convenciment individual i assentiment social de la societat civil davant de seus dominadors. Zeitgeist revela les grans mentides històriques i actuals que ens ofeguen brutalment a tots. Des de la seva publicació gratuïta a Google Video a la primavera de 2007, la pel·lícula ha estat vista més de cinc milions de vegades.

Us esperem a la plaça de l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

El que segueix és una crida a la solidaritat internacional perquè es reformi el Museu Kropotkin.

El Museu Kropotkin està situat a Dmitrov, a la regió de Moscou (Rússia), al lloc on Piotr Kropotkin va passar els últims anys de sa vida i on va morir en 1921. El museu ja existia fins al 1942. Durant els anys de la Perestroïka l'adminstració de Dmitrov va prometre que tornaria obrir l'espai, tancat des dels anys de l'estalinisme. En 1992, en ocasió dels 150 anys del naixement de Kropotkin, la seva antiga casa va ser «alliberada» per a la creació d'un museu dedicat a la memòria d'aquesta figura històrica. Més tard, en 2004 i en 2007, es va parlar molt sobre l'obertura d'aquesta important zona, es va erigir un monument a Kropotkin i un historiador local, R. Khokhlov --ja finat--, va seleccionar materials per a l'exposició permanent del museu. Actualment, a la ciutat treballa altre entusiasta investigador de l'herència de Kropotkin, Ian Prússkiy. No obstant això, les seves possibilitats de treball són força limitades. 15 anys després, l'obertura del museu és constantment ajornada i pensem que l'administració local ho fa a propòsit, ja que considera la figura de Kropotkin políticament sospitosa. L'antiga casa memorial va ser destruït, al·legant el seu estat lamentable. Una rèplica de la casa, sense acabar, es deteriora dia a dia.

Malauradament no podem construir un Museu Kropotkin amb les nostres pròpies mans, ja que necessitem molts recursos que no tenim. Per altra banda, l'exposició col·leccionada per Khokhlov pertany al museu estatal històric de la ciutat de Dmitrov («Kremlin de Dmitrov»). Estem intentar pressionar l'administració local amb la finalitat que acabi la construcció i que es pugui obrir la casa-museu. Hem decidit fet una campanya de protesta i començar enviant cartes als governs local mostrant l'interès per la figura internacional de Kropotkin. El 4 de setembre de 2008, el museu del «Kremlin de Dmitrov» celebra el seu aniversari. Piotr Kropotkin va ser un dels organitzadors d'aquest museu en 1918, per la qual cosa volem cridar l'atenció sobre la forma deslleial d'ajornar l'obertura del museu dedicat a aquest gran pensador.

El que segueix és una carta model. Seria molt interessant que les cartes s'enviessin des d'estaments oficials (universitats, ajuntaments, periòdics, etc.).

S'han d'enviar a la següent adreça:

P.O. Box 13

109028 Moscow (Russia)

O per fax:

7(495) 587-3129

7(496) 223-6971

----

Carta en rus (word)

Carta en rus (pdf)

Funerals de P'otr Kropotkin

Aquest dijous 7 d'agost,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Blanquerna, Bartomeu Pou, Ausias March, General Riera, Batle Massanet, Plaça París, Colliure, Sant Vicenç de Paul, General Riera, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya.

Massa Crítica

971 207 441

Dijous 7 d'agost a les 21.30 hores

Zeitgeist

(2007, Estats Units, dirigida per Peter Joseph)

***

Dijous 14 d'agost a les 21.30 hores

Lucio. Anarquista, atracador, falsificador, pero ante todo... albañil

(2007, Estat espanyol, dirigida per Aitor Arregui i José Mari Goenaga)

***

Dijous 21 d'agost a les 21.30 hores

Resistencias sociales para la defensa de los espacios públicos

(2005, Grècia, producció autogestionada pel col·lectiu Kinimatografos)

***

Dijous 28 d'agost a les 21.30 hores

Llorando sueños

(1996, Mallorca, produït per La Guerrilla i Lusmore-Productioni)

---

01:26:54

(2006, Grècia, producció autogestionada pel col·lectiu +Arte-)

---

La isla de las flores

(1989, Brasil, dirigit per Jorge Furtado)

Tots el actes es duran a terme a la plaça de l'Artesania de Palma

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461