Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquest estiu l’esport serà un dels protagonistes als mitjans de comunicació. A banda de l’Eurocopa de futbol al juny, aquest estiu vindrà marcat sobretot pels ja polèmics Jocs Olímpics de Pequín a l’agost. Aquests jocs han tornat a obrir el debat sobre la relació entre la política i l’esport. Però per molt que el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la gran majoria de periodistes esportius ho intentin, separar les dues coses no és possible... a menys que es negui la realitat.

La història de l’esport i concretament la dels Jocs Olímpics està barrejada i influenciada pels esdeveniments polítics de l’època.

Un exemple són les medalles de l’atleta negre Jesse Owens als Jocs Olímpics de 1936, a l’Alemanya nazi, que van deixar en ridícul a Hitler.

Un altre van ser els Jocs Olímpics de Mèxic 68, on l’Estat mexicà va reprimir les protestes estudiantils amb la matança de centenars de persones, per a més tard batejar cínicament l’olimpíada com «els jocs de la pau». En realitat van acabar sent «els jocs del Black Power» després de la salutació, puny enlaire, de John Carlos i Tommie Smith, als quals posteriorment se’ls va arrabassar les medalles.

L’exemple més recent és el dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Els coneguts durant molts anys com «els millors jocs de la història» gràcies a les paraules del falangista Juan Antonio Samaranch --president fins fa poc del COI-- van ser precedits per una repressió sense precedents contra l’esquerra independentista i els moviments socials de la ciutat. La coneguda com «operació Garzón», duta a terme pel jutge del mateix nom, va detenir aquell mateix any a 38 activistes per desmobilitzar i evitar el moviment que s’havia creat amb l’objectiu de donar a conèixer la falta de llibertats polítiques del poble català. La majoria d’ells van ser torturats per la Guàrdia Civil amb la finalitat d’obtenir autoinculpacions, la qual cosa va propiciar que algun d’ells intentés suïcidar-se. Al novembre de 2004 el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per «no haver investigat» les tortures al seu moment.

Per a l’esport actual, la competitivitat és quelcom central, alhora que ho és per al capitalisme. Però per què és tan popular entre la gent?

La resposta és perquè proveeix a la gent normal i corrent, a treballadors i treballadores, de moments d’emoció, drama i molta passió que els són negats en la seva vida quotidiana.

Per al capitalisme és necessari que la majoria de la gent estigui la major part del seu temps treballant. Malgrat que el treball hauria de ser una cosa potencialment creativa, el capitalisme el converteix en monòton, estressant i esgotador. Així, l’esport es converteix en una vàlvula d’escapatòria per a tot això. Alhora, malgrat ser com qualsevol altre entreteniment de la indústria de l’oci, l’esport té certes característiques que el fa molt més atractiu. Aquest es basa en habilitats i expressions físiques les quals se’ns neguen especialment a la nostra vida diària. L’esport tracta sobre gent «real» en temps «real», la qual cosa el fa molt més impredictible --augmentant el suspens i l’emoció-- que molts altres tipus d’oci.

Però la realitat és que, sota el capitalisme, per a la majoria de persones, l’esport --i sobretot el d’elit-- és una cosa practicada per una minoria que surt a la televisió.

En una societat sense capitalisme, sense classe socials, l’activitat física significarà gaudir d’un món que controlem i on el gaudir personal serà molt més important que la competició.

Aquí, la història també ens pot ensenyar molt. L’any 1936 es van organitzar, precisament a Barcelona, les «Olimpíades Populars» en contraposició a les olimpíades de l’Alemanya nazi.

La majoria de participants eren d’associacions i clubs esportius sindicals i partits d’esquerra. Allí no es posaria l’èmfasi a les rivalitats entre països, sinó a la solidaritat i la camaraderia a l’esport. A més d’estar permesa la participació de nacions sense estat, s’anava a tocar només la Internacional i només anava a ondejar la bandera vermella. Desgraciadament el cop d’estat i la guerra del ‘36 no van permetre celebrar-les.

Malgrat això, es va demostrar que amb un control des de sota sempre hi ha una manera diferent de fer les coses, fins i tot a l’esport.

Manel Ros