Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui dijous 21 d'agost continua el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Resistencias sociales para la defensa de los espacios públicos (2005)

de Kinimatografos

Us esperem a la plaça de l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Faig aquest escrit per mostrar el meu recolzament cap el pres polític Amadeu Caselles, en vaga de fam des de fa 59 dies per reclamar els seus drets, els quals li son negats des de fa temps degut a la seva postura de denuncia i lluita contra el sistema penitenciari, i de la seva ideologia anarquista.

Em dic Francesc Argemí, soc membre dels moviments socials de Terrassa, la gent em coneix com a Franki i fa dos mesos que vaig sortir(en 3er grau) de la presó després de passar-hi un mes i mig. Vaig estar-hi poc temps a dintre, en comparació amb els vuit anys que es compliran ara, a finals d'agost, de l'empresonament de la companya terrassenca Laura Riera. O dels nou que faran en Zigor i en Diego aquest gener que ve i que haurien de sortir en llibertat. O dels 22 anys que porta el propi Amadeu Caselles, que hauria de ser fora de la presó des de fa temps.

Però el temps que vaig estar empresonat em va servir per poder veure des de dintre quina és la manera de funcionar dels carcellers i els “equips de tractament”, repressió, aïllament, sancions, xantatge, mentides, agressions físiques i psicològiques. Com molts presos polítics, aquesta és la situació que porta resistint l'Amadeu, del motius més destacats són que: no se li concedeixen permisos, ni tercer grau, ni llibertat condicional tot i complir amb els requisits necessaris (evolució positiva, sense causes pendents, 3/4 parts de la condemna complertes sense sancions, contracte laboral, arrelament familiar, porta 22 anys a la presó quan el límit legal de compliment màxim és de 20 anys... Aquests fets l'han portat a realitzar una mesura de lluita i denúncia tant important com és una vaga de fam, que ja dura casi dos mesos!

Aquestes ratlles són per fer una crida urgent a la solidaritat cap a l'Amadeu! Sé que és molt important, ho vaig viure personalment. Les mostres de suport, les accions, les cartes, la denúncia pública, manifestacions, enviament de faxos, concentracions... Tot això i més, va ser el que em va fer sortir (en 3er grau) de la presó, no van poder silenciar les injustícies que estaven cometent. I és exactament el que us voldria demanar jo a totes aquelles persones que us vau solidaritzar amb mi. Hem de fer el mateix i més encara per treure a l'Amadeu de la presó! La lluita per la seva llibertat és la mateixa que la de totes les persones en lluita contra el capitalisme! No podem fer un pas enrere! Tots i totes amb l'Amadeu!

Franki

Terrassa 19 d'agost del 2008

Les delegacions municipals de Campos de l'Obra Cultural Balear (OCB) i el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB) vos conviden a participar de les jornades de debat i reflexió sobre La Memòria Històrica (o Memòria Viva) que es realitzaran entre el 21 i 29 d'agost de 2008 al municipi de Campos. Aquestes jornades versaran sobre la guerra civil i la defensa del territori, des d'una perspectiva illenca i municipal.

***

Cicle de conferències i d’audiovisuals

La memòria històrica (o memòria viva)

---

LA GUERRA CIVIL

Dijous 21 d’agost a les 20.30 hores

Presentació de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca a càrrec de Maria Antònia Oliver i  xerrada sobre «La repressió durant la Guerra Civil» a càrrec de Tomeu Garí

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

...

Divendres 22 d’agost a les 20.30 hores

Presentació i projecció del documental Nosaltres els vençuts a càrrec d’Antoni Maria Tomàs

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

---

LA DEFENSA DEL TERRITORI

Dijous 28 d’agost a les 20.30 hores

Taula rodona sobre «Els 30 anys des de l’inici de la lluita per la conservació  Es Trenc – Salobrar» a càrrec de Pep Bauçà, Miquel Adrover, Joan Monserrat i Francesc Moll

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

...

Divendres 29 d’agost a les 20.30 hores

Presentació i projecció del documental El preu de la terra sobre les pilotades urbanístiques del PTI, a càrrec de Jaume Perelló i Miquel Àngel March

Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)

---

Ho organitza: Delegacions municipals de l'OCB i del GOB

Us hi esperem!

Sóc Nicola Lococo, que des fa més d'un any i mig em trobo assetjat per tot l'aparell judicial de l'Estat espanyol per haver escrit un article d'humor titulat «Les tribulaciones del Oso Yogui».

Després d'haver acudit a l'Audiència Nacional davant el jutge Grande Marlaska i d'haver aquest arxivat la causa per no veure en els fets cap motiu de delicte, el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Javier Zaragoza, va recórrer a l'alt tribunal de l'Audiència Nacional encapçalat per Ruíz de Polanco, que ha admès el seu recurs i ha obligat el propi jutge Grande Marlaska a reobrir el cas.

Un cop reobert el cas, la fiscalia ha sol·licitat 10.800 euros de multa per a la meva persona i també per a cadascun dels meus companys periodistes, Josetxu Rodríguez i Luis Javier Ripa, per una vinyeta. Recalco que els 10.800 euros no són per al conjunt del tres, sinó per cadascun.

També un cop reobert el cas, l'Audiència Nacional, el passat dilluns 11 d'agost, em va comunicar via requeriment judicial, una fiança de 12.000 euros que he hagut d'afrontar en menys de 24 hores, si no volia veure embargats els meus béns.

Davant aquests fets:

Jo, Nicola Lococo, he pres la decisió personal de posar-me a demanar a la via pública, al meu poble de Portugalete, aquest mateix dijous 14 d'agost. La iniciativa durarà tot el mes d'agost i la traslladaré a diferents punts de la geografia basca, sense excloure més endavant traslladar-la a altres ciutats de la geografia peninsular.

Els diners recaptats amb aquesta iniciativa es destinaran, únicament i exclusivament, a sufragar la multa que m'imposa el fiscal, la fiança i les despeses estrictament judicials del procés. Si es donés el cas que fos absolt, la quantitat recaptada es destinarà integrament a Amnistia Internacional i a Reporters sense Fronteres, amb la finalitat que la destinin a presos de consciència.

Tothom qui vulgui col·laborar en aquesta iniciativa, pot realitzar el seu ingrés en el següent compte corrent:

«La Caixa» 2100-1279-79-0100336486 [titular: Nicolás Juan Lococo]

Nicola Lococo

Des de l'Associació SOS Can Vairet fa gairebé més d'un any que estam denunciant que a la platja de El Toro s'estan produint des de fa temps aquests abocaments d'aigües fecals de forma descontralada,  però es fan al vespre o a primeres hores del matí quan no hi ha banyistes. Les aigües fecals van acompanyades d'una espuma com si fos sabó però són fecals i perjudicials i no es poden abocar a una platja on cada dia hi assisteixen banyistes de totes les edats.

Ara fa gairebé un any ho vàrem posar en coneixement de la Policia Local de Calvià, de l'IBANAT, de Calvià 2000, i de l'oposició del consistori calvianer sense que ningú hagi fet res en relació en aquest tema ja que s'han tornat a produir aquests abocaments. Divendres es va acordonar la zona però no es va obligar a desallotjar la platja i avui ja torna a estar oberta al públic. S'està posant en risc la salut dels banyistes que acudeixen a la platja sense que cap organisme competent informi als usuaris del que està passant ni tanqui la platja a l'ús públic fins que no s'arregli de forma definitiva el tema dels abocaments d'aigües fecals.

Des de l'Associació SOS Can Vairet reclamam que les administracions competents prenguin totes les mesures adequades perquè aquests abocaments d'aigües fecals a la platja de El Toro que és usada per milers de banyistes de totes les edats durant tot l'any no es torni a produir. Perquè cada vegada que denunciam els abocaments ens surten amb la mateixa cançó i donen la mateixa excusa una trencada puntual d'una canonada, i el temps passa i la solució no arriba posant en perill la salut dels usuaris de la platja.

L'Ajuntament de Calvià ha rebut 600 mil euros d'OCIBAR executora de la macroampliació de Port Adriano i els usuari de la platja de El Toro rebem les molèsties i brutors de l'ampliació i abocaments d'aigües fecals i el seu deteriorament constant. ¿No és hora que aquests doblers es destinin a millorar les condicions d'una platja que lluny d'obtenir cap millora reb cotínues desgràcies davant la inacció de la classe política i les administracions?

Volem més solucions i menys silencis!

Associació SOS Can Vairet

Carta del «Grup de Suport a Amadeu Casellas d'Osona» després de la reunió amb la jutgessa que porta el cas del pres anarquista en vaga de fam Amadeu Casellas

Un grup d'unes quinze persones, entre les quals era la mare d'Amadeu Casellas Ramon, ens vam reunir davant de la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent, de Vic, el passat 12 d'agost de 2008. Teníem una entrevista concertada amb la jutgessa Erika López Gracia, del Penal 2 de Manresa, que és qui, el 18 de juliol passat, va denegar a Amadeu Casellas la seva petició de limitar la seva condemna a un màxim de 20 anys. Va deixar entrar cinc persones.

No sé si la jutgessa tenia o no un altre lloc on rebre'ns, però el cas és que ho va fer a la mateix sala dels judicis: ella presidint la taula, amb el secretari al costat i el fiscal a la seva esquerra, i la funcionària vora la porta. Nosaltres cinc, als bancs del públic; gairebé, al banc dels acusats. «Falta l'advocat defensor», vaig pensar.

Semblava un teatre. Era, un teatre? Per què ens va rebre, si no volia tocar ni una coma del que ja havia decidit? Tan jove, tan guapa, tan moreneta de les vacances al Japó...Parlem d'un home que fa més de vint anys que és a la presó, senyora. Que fa més de cinquanta dies (ara ja són cinquanta-quatre) que està en vaga de fam!

Educada, discreta i somrient, la jutgessa aguanta el xàfec, ens mira amb condescendència des de dalt de la tarima, potser només l'incomoda una mica la mare.

Presó. Vaga de fam. Senyora, de què somriu? Què li fa tanta gràcia?

El fiscal, si ho és, està cada cop més nerviós, agafa i deixa papers, allò se surt de tots els guions a què està acostumat, suposo. Fa cara de pensar: per què els escolta, senyora?

Al capdavall les presons són el pa de cada dia...

«Les conseqüències poden ser irreversibles. Poden ser mortals». Fa mal, dir això davant de la mare. Perquè els presos tenen mare, senyora. No gosa mirar-la de dret, oi? De fet no vol mirar, no vol saber, repeteix la frase de manual una vegada i una altra: «Estic sotmesa a l'imperi de la llei.» I ho diu sense enrojolar-se, sense despentinar-se, sense avergonyir-se. Quina llei, senyora, pregunta la mare: la dels rics, la dels pobres...?

No sé si la jutgessa té fills i, si els té, no sé què faria, si es trobés en aquest cas. Si hagués de demanar clemència, si hagués de demanar, com nosaltres, una justícia justa, no venjativa, no antisocial.

«No es desanimin», diu, i a tots ens sembla, ara, cínica. «Encara hi ha l'Audiència...» Però no hi serem a temps, senyora sotmesa. Perquè les persones tenen un límit, i cinquanta-quatre dies de vaga de fam és un llindar massa perillós: és un salt a l'abisme.

L'imperi de la llei és això? Deixar morir un home? No perdre el somriure de postal?

Què val, senyora, la vida d'un home, la seva dignitat, la seva llibertat? Què val?

Roser Iborra i Plans

Grup de suport a Amadeu Casellas d'Osona

Fa uns mesos, al parc de la confluència de l'avinguda Mèxic amb el carrer de Puerto Rico, un dia sense previ avís, durant el període escolar, com qui no vol la cosa, uns operaris arrabassaren i trossejaren dos o tres arbres... A la setmana següent, altres tants... Però quan començaren a posar una tanca al parc s'estengué l'alarma al col·legi de la zona i professor i alumnes del «Camilo José Cela» es mobilitzaren amb pancartes davant l'acte de prepotència. Va semblar que es paralitzava la malifeta; però lluny de la realitat, els astuts, esperaren que acabés el període escolar i així, durant les vacances, posar-se mans a la destrucció del parc, sense la molèstia de l'oposició escolar. Descarregaren les maquinàries durant la nit i de bon dematí, a cop d'excavadora, tomaren altres 40 arbres fins que els veïns del Polígon de Llevant es posaren davant les excavadores per contenir aquell genocidi arbori, abans que arrasessin els 200 arbres que quedaven drets. Molts dels veïns quedaren consternats, ja que ells mateixos fa més de trenta anys plantaren amb les seves pròpies mans aquells salzes, pins canaris, etc., que ara trossejaven les brigades de Parcs i Jardins... Vaig pensar, davant aquesta imatge: «Bona manera de promoure el voluntariat entre la ciutadania! Per enviar després els nostres infants a plantar arbres a la muntanya!»

Després van venir les excuses de la regidora d'Urbanisme i la batlesa: que si el solar del parc ho havia cedit la batlesa Cirer a canvi d'altre solar --com si ella no pogués fer el mateix per protegir el parc--, que si els arbres havien estat transplantats --algú sap com es trasplanta un arbre sense arrels i trossejat?--, que amb la reforma del Polígon de Llevant i amb el no nou parc que construiran a cent metres de l'actual es plantaran tres vegades més arbres --és que no tenen cap valor els 300 arbres modelats per trenta anys de temps, que sumats fan nou mil anys de vida. Quin pena s'hauria d'imposar a qui ordena i executa una ordre semblant?

No són bergants sense instrucció, són llicenciats i persones amb carrera, no són joves del botellón que ho embruten tot, no són pintades fetes desaprensius, no són borratxos que destrossen el material urbà, no els posen multes per llançar papers al terra, o els sancionen per portar els cans amollats. Però no, els «constructors» d'aquest cas, no són éssers asocials i incívics: poden destrossar un parc de 300 arbres sense que les forces de l'ordre intervinguin, sense aixecar cap crítica per part de l'Ajuntament, del Consell o del Govern, ni per l'oposició, pel Pacte, o pels ecologistes. Curiosament, mentre es perpetrava aquest atemptat contra el parc del Polígon de Llevant, l'Ajuntament signava la Carta de Barcelona per a la protecció dels arbres de Palma. Em vaig fixar en la normativa i entre les plagues de les quals calia protegir els arbres no figuraven els promotors immobiliaris, que només podem veure quan pot augmentar el valor del sòl i no el que hi ha sobre; polítics que no saben crear res de nou sense integrar el vell; i enginyers sense enginy per harmonitzar-lo.

El nostre delicte és ser pobres i viure en un barri obrer. A la zona verda de Marivent això mai no hagués passat. Ara a esperar a veure com arrasen la resta del parc i els cinc mil veïns de la zona que han votat els polítics que han fet possible aquesta desforestació tornaran a caure en la trampa d'anar a votar.

Antoni Cànaves Martin

Avui dijous 14 d'agost continua el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Lucio (2007)

d'Aitor Arregui i  José Mari Goenaga

Els directors bascos José Mari Goenaga i Aitor Arregui han realitzat un documental sobre la vida del lluitador antifranquista, anarquista, contrabandista, falsificador i atracador Lucio Urtubia (Cascante, 1931).

El documental està produït per Moriarti Produzkoak, Irusoin, EiTB i TVE, i ha estat subvencionat per Media, el Govern Basc i ICAA.

Expert en falsificar documents i en imprimir propaganda anarcosindicalista, Lucio Urtubia ha estat en crida i cerca en cinc ocasions per diversos tribunals internacionals, fins i tot la CIA. El seu cop més sonat va tenir lloc durant la dècada dels 70, quan va aconseguir estafar al principal banc dels Estats Units, el First National Bank (ara CitiBank), 3.000 milions de pessetes de l'època per finançar el moviment llibertari de mig món. Lucio, retirat, viu actualment a París.

Lucio Urtubia va participar en 2002 en les VII Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Us esperem a la plaça de l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!

Més informació sobre Lucio i la pel·lícula

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Per al pròxim 13 de setembre la CNT de Palma ha organitzat una manifestació en solidaritat amb les organitzacions demandades per l'SGAE (revista literària Quimera, La Frikipedia, alasbarricadas.org, diari Público, merodeando.com), i en especial amb el sindicat CNT, demandat amb una petició de 9.000 euros per un comunicat contra l'SGAE.

La Societat General d'Autors i Editors (SGAE) ha demandat la Confederació Nacional del Treball (CNT), per una presumpta «intromissió il·legítima en l'honor». L'origen de la demanda és un comunicat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, de la CNT, publicat en la pàgina web de la Confederació; l'esmentat comunicat es va fer públic en solidaritat amb el portal d'Internet alasbarricadas.org, que havia estat demandat, al seu torn, per la pròpia SGAE. Considerem la demanda un acte contra la llibertat d'expressió, i un atac a la CNT en el seu conjunt, i respondrem adequadament.

Volem aprofitar a més l'ocasió per manifestar-nos en contra del nou cànon digital, aquest unànime absurd. Ens oposem rotundament a la voracitat recaptadora de la SGAE ajudada pels seus còmplices al món de la política. Que vagi amb compte, perquè --segons el vell l'esmentat popular-- l'avarícia trenca el sac.

No al monopoli de la cultura!

No al pensament únic!

No al cànon digital!

No a l'SGAE!

Si vols manifestar la teva solidaritat amb els processats i el teu rebuig contra el cànon digital i l'avarícia de l'SGAE, vine el dissabte 13 de setembre a les 12 hores a la plaça d'Espanya de Palma.

Us hi esperem!

Enllaços relacionats:

www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6063

www.xgae.net

www.cnt.es

www.consumer.es/web/es/tecnologia/hardware/2006/06/29/153333.php

todoscontraelcanon.es

Llibertat, o mort. És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de presó, què més li poden demanar? Amadeu és víctima de la nostra hipocresia, de les nostres lleis injustes.

Amadeu Casellas: un crit

La mare d’Amadeu Casellas (cabells blancs, més de setanta anys, posat decidit) té la seva mateixa expressió desperta. “Està tan prim!” diu, només, quan surt de veure’l, i se li neguen els ulls. És un moment. De seguida torna a somriure al costat de la gent, jove i no tan jove que, davant mòdul penitenciari de l’hospital de Terrassa, aquest dissabte, hem desplegat una pancarta reclamant la seva llibertat. I jo penso en el llarg calvari d’aquesta dona, que s’ha hagut d’empassar tantes llàgrimes: el seu llarg (inacabable?) pelegrinatge de presó en presó.

No sé si els jutges, quan dicten sentències de presó que es converteixen, de fet, en cadena perpètua o poc menys, pensen mai en les mares, les núvies, els pares, els germans dels condemnats. No sé si pensen mai en la llarga condemna paral·lela que els imposen; que els obligarà a llargs viatges en què hauran d’invertir el poc que tenen i en què, a vegades, acabaran morint, víctimes d’accidents de trànsit. No sé si pensen en els capricis dels carcellers dèspotes que hauran de patir, dia sí i dia també. De fet, no sé si pensen, els jutges. Si ho fessin, si no actuessin com a autòmats, segurament no podrien dormir.

Avui no ha estat una excepció. “Vostè no té hora, no el podrà pas veure”. “Ja ha esgotat les dues visites setmanals”. “Torni demà” diu el carceller de torn, impertorbable, asèptic, ben planxat, encefalograma pla. Discutim sense aixecar la veu, polidament, empassant-nos la ràbia. “No veu que és una senyora gran?” “No veu que ve de lluny? Deixi-la entrar cinc minuts, només”, insistim. Ha de consultar-ho. Ho consulta. Faran una excepció. Gràcies, gràcies.

Amadeu Casellas compleix avui, diumenge 10 d’agost de 2008, cinquanta dies de vaga de fam. Gairebé dos mesos. Cinquanta dies i cinquanta nits de solitud, lluitant contra el propi cos, contra la fosca, contra les parets, contra la desesperança. No m’ho sé imaginar. Ha perdut vint-i-cinc quilos, però no el somriure.

Llibertat, o mort. És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de presó, què més li poden demanar? Amadeu és víctima de la nostra hipocresia, de les nostres lleis injustes. Sí, meves. Sí, teves. Perquè, en la mesura que callem, com més callem, som més culpables.

Ni tan sols caldrien consideracions polítiques, que també. Perquè Amadeu no és només una víctima, també és un lluitador. Però ara s’ha encarat a l’última possibilitat d’un pres a qui han silenciat totes les veus: la veu tortuosa dels recursos legals, la veu petita de les instàncies, la veu ínfima que ha tancat en tantes cartes, durant tants anys.

Amadeu ens veu des de la finestra. “Quina, quina?” Mirem amunt. Els vidres fumats enlluernen, reflecteixen el sol, no es veu res, no és cap casualitat. “Sí, mira”. És una silueta esborrada: la mà enlaire recolzada al vidre, (amb un braçalet blanc que de fet és via intravenosa oberta) ara un puny.

Migdia. Molta calor. Ens acostem més, de fet entrem al recinte del mòdul penitenciari de l’hospital (quina manera més elegant de dir-ho!), la porta metàl·lica és oberta; acostem la pancarta a la finestra. De seguida tenim els carcellers al damunt, amb la pregunta típica: “Qui és el responsable del grup?”. Somriures. Tots, tots. Tots i totes. Tots i cadascun. “Només volem que ens vegi”. Aguantem una mica. Però som tan pocs, de fet, que hem de sortir, no pas sense haver hagut d’escoltar amenaces, no només contra nosaltres, sinó contra l’Amadeu mateix. “Això constarà a l’expedient”.

Molta calor. Dia de sol i de platja, de piscines. Quina imprudència, Amadeu, una vaga de fam com aquesta, a l’agost. Un crit com aquest, enmig de la nostra placidesa hipòcrita, de les vacances, la vida sense entrebancs, la vida petita.

Un crit que és una ferida, Amadeu. A les presons, no fan vacances. Mai. La roda gira, implacable, però tu, almenys, l’has feta visible. A quin preu!

Pleguem la pancarta, anem a dinar, et deixem sol, la vida fàcil continua.

Però tornarem. Dimarts que ve, sense anar més lluny, al carrer Doctor Junyent, 12-14 de Vic, a dos quarts de dotze del matí.

Roser Iborra i Plans