Ateneu Llibertari Estel Negre

El que segueix és una carta d'Amadeo Martínez Inglés, coronel de l'Exèrcit, escriptor i historiador militar, dirigida al president del Congrés dels Diputats de les Corts espanyoles. Aquesta versió al català de la carta que ha sortit per Internet sembla que està feta per un traductor automàtic; podeu llegir la versió original en castellà aquí.

***

Amb data 23 de setembre de 2005, i d'acord amb quant disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, vaig remetre al president d'aquesta Cambra en la legislatura anterior, senyor Marín, un exhaustiu Informe (40 pàgines) sobre els fets esdevinguts a Espanya en la tarda/nit del 23 de febrer de 1981 (popularment conegut com l'«intent involucionista del 23-F») en el qual, després d'una llarga investigació de més de vint anys, presentava tota una sèrie d'indicis racionals que apuntaven a què el rei Juan Carlos I va ser el màxim responsable de la seva planificació, coordinació, preparació i execució. En conseqüència li sol·licitava la creació d'una Comissió d'Investigació , conforme al que estableix l'article 76.1 de la Carta Magna, que, malgrat el temps transcorregut i amb els màxims poders, estudiés, investigués i analitzés tan menyspreable episodi de la recent història d'Espanya i depurés les responsabilitats (polítiques i històriques, preferentment) en les que va poder incórrer el monarca espanyol.

El gener de 2006, quatre mesos després de la tramesa de l'Informe sobre el 23-F al president del Congrés dels Diputats al vist que aquest no semblava disposat a acusar recepció del mateix i, molt menys, a estudiar-ho o debatre-ho a la Cambra que presidia (encara que em consta que va donar trasllat de l'escrit als diferents grups parlamentaris) vaig decidir enviar el prolix document al president del Senat, senyor Roig, en del Govern de la nació, senyor Rodríguez Zapatero, i a cada un dels presidents de les més altes institucions de l'Estat: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, etc. Cap de les autoritats a les quals anava dirigit el, pel que sembla, "políticament incorrecte" escrit (a excepció del president del Senat, que va acusar recepció a través de la Comissió de Peticions de la Cambra) va contestar al mateix.

En no obtenir cap resposta, tant del president Marín com dels presidents de les més altes institucions de l'Estat, any i mig després, amb data 23 de febrer de 2007, vaig presentar en el Congrés dels Diputats el mateix Informe sol·licitant de nou la creació d'una Comissió que investigués el presumpte cop d'Estat del 23-F; vesteixo, a més, l'ocorregut en aquesta Cambra el dia 23 de febrer de l'any anterior, data en la qual es complia el 25è aniversari de tan desgraciat esdeveniment, en rebutjar de ple alguns grups parlamentaris la nota institucional que pretenia difondre el president i que, com venia sent costum en els últims anys, assenyalava al rei Juan Carlos com a suprem i únic "salvador de la democràcia i les llibertats del poble espanyol" posades en perill pel colpista Tejero.

Com a conseqüència de tot l'anterior i conscient de què el Congrés dels Diputats, amb el seu senyor president al capdavant, i la resta d'autoritats a les quals havia dirigit el document mai s'anaven a molestar en acusar recepció del mateix (si les seves senyories no volen debatre assumpte tan espinós que ho faci l'opinió pública, primer nacional i després internacional) , he decidit publicar totes les meves investigacions sobre el rei Juan Carlos en forma de llibre ("Juan Carlos I, l'últim Borbó". Styria. Febrer 2008), un extens treball sobre la vida del monarca espanyol en el que analitzo, després de molts anys d'estudi i dedicació, no només el ja comentat assumpte del 23-F sinó algunes de les nombroses i greus irregularitats polítiques, militars, familiars, econòmiques.. . que ha protagonitzat, primer en la seva joventut i després al llarg dels seus trenta-dos anys de regnat. Moltes d'aquestes irregularitats són, òbviament, delictes presumptes i greus que no han de quedar amagats, de cap manera, sota la catifa de la història. Com els que relaciono a continuació:

1r. - Un intent de cop d'Estat, ja que a hores d'ara està fora de tot dubte que, a la tardor de 1980, va donar el vistiplau als seus militars cortesans (els generals Armada i Milans) que planifiquessin, organitzessin, coordinessin i executessin una maniobra il·legal i inconstitucional polític-militar-institucional (el 23-F ja comentat), d'acord amb determinades forces polítiques de l'arc parlamentari, a fi de canviar el Govern legítim de la nació espanyola i frenar amb això un cop militar de l'extrema dreta castrense. Maniobra que després seria abandonada per ell mateix i els seus companys polítics davant de l'estrafolària entrada del tinent coronel Tejero en el Congrés dels Diputats, posant així seriosament perill de guerra civil a aquest país.

2n. - La posada en activitat, el 1983, dels batallons de la mort o grups de terroristes d'Estat denominats GAL (Grups Antiterroristes d'Alliberament) per fer desaparèixer (matar o segrestar) membres d'ETA, saltant-se totes les normes i lleis de l'Estat de dret i usant les mateixes tàctiques i tècniques dels separatistes bascos. Grups d'assassins a sou de l'Estat espanyol que, amb el coneixement i l'autorització del Cap de l'Estat i comandant suprem de les FAS espanyoles, el rei Juan Carlos, serien organitzats i dirigit pels serveis secrets militars (CESID) nodrint-se de funcionaris militars i civils espanyols i mercenaris estrangers.

3r. - Enriquir-se d'una forma exagerada i il·legal fins a convertir la seva família en una de les més grans fortunes d'Europa i el món, rebent sospitoses donacions i crèdits personals des de l'exterior i realitzant substanciosos negocis aprofitant-se del seu omnímode poder institucional i la seva inviolabilitat davant de la llei. El que ha propiciat que en trenta anys la seva fortuna s'hagi elevat, segons prestigioses publicacions estrangeres (a Espanya el mutisme en tot el referent a la família real és absolut), a la importantíssima suma de 1.790 milions d'euros (300.000 milions de pessetes). Xifra aquesta mai no desmentida per La Zarzuela.

4t. - Exercir la corrupció continuada i generalitzada, en rebre i acceptar com a rei i cap de l'Estat regals i donacions multimilionàries d'empresaris i particulars (iots, cotxes, petrodòlars per recolzar la reconquesta de Kuwait...).

5è. - Desviar fons reservats de l'Estat per pagar les seves aventures galants i els xantatges d'alguna de les seves nombroses amants, com el que va haver de fer front a partir de l'any 1994 després de la seva llarga relació amorosa de 15 anys de durada amb una bella vedette de l'espectacle espanyol. Que ens ha costat als contribuents espanyols més de 500 milions de pessetes, pagades amb els fons reservats del CESID, Presidència del Govern i Ministeri de l'Interior.

6. - Un presumpte assassinat (el simple homicidi ja va ser acceptat al seu dia per ell mateix i la seva família) comès en els seus anys mossos, ja que el 29 de març de 1956, amb 18 anys d'edat i sent un distingit cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, amb sis mesos d'instrucció militar intensiva en seu haver-hi i uns altres sis d'instrucció premilitar (expert per tant en l'ús i maneig de tota classe d'armes portàtils de l'Exèrcit espanyol) va matar, estant només amb ell i en circumstàncies molt estranyes que mai no han estat aclarides, d'un tret en el cap procedent de la seva pròpia arma al seu germà Alfonso, de 14 anys, el preferit del seu pare, el senyor Juan de Borbón. Qui, segons molts polítics de l'entorn d'aquest, anava a ser elegit pel comte de Barcelona per succeir-li en els seus drets dinàstics a la corona d'Espanya davant del procedir de Juan Carlos, que ja en aquestes dates manifestava una irregular i cega obediència a Franco amb vista a accedir al tron saltant-se al seu propi pare.

En relació amb aquest tèrbol assumpte (que ha romàs cinquanta anys en el més absolut dels secrets), l'esmentat treball d'investigació en desmunta una després d'una altra totes les hipòtesis teixides al seu dia per la pròpia família de Juan Carlos i el dictador Franco per fer creure els espanyols que tot va ser un desgraciat accident. Suposat accident, que mai no va ser investigat ni per la justícia portuguesa ni per l'espanyola, civil o militar, sent l'homicida en aquelles dates un professional de les Forces Armades espanyoles.

De tots aquests presumptes delictes comesos pel rei Juan Carlos I, que recull el ja repetides vegades treball d'investigació comentat, es presenten abundants indicis de culpabilitat. De la majoria dels quals, d'altra banda, han tingut constància en els últims anys les élites més ben informades d'aquest país (polítics, periodistes, líders socials...) però sense atrevir-se a denunciar-los i, molt menys, a perseguir-los. L'historiador militar que formula el present escrit ha decidit ara donar-los publicitat en forma de llibre per a coneixement de tots els espanyols. Llibre que d'altra banda, passats ja dos mesos des de la seva publicació, no ha estat desmentit en cap dels seus extrems ni per la pròpia Casa Reial espanyola ni per cap autoritat. Fins al moment també, tant el Congrés com els altres poders de l'Estat han "callat i atorgat".

En vista d'això, constituïdes ja les noves Corts Generals sortides de la voluntat popular expressada el 9 de març passat i començat amb això una nova legislatura, em dirigeixo a VEU com a president del Congrés dels Diputats per a, en virtut del que contempla el ja citat article 77.1 de la Carta Magna espanyola, exigir la creació de la ja repetides vegades Comissió sol·licitada parlamentària que procedeixi tot seguit a estudiar i investigar les ja molt clares responsabilitats del monarca espanyol en els fets comentats anteriorment i que resumeixo de nou:

1r. – L'anomenada durant anys "intent involucionista del 23-F" i que en realitat no va ser tal sinó una potinera maniobra borbònica d'alts vols, al marge de la Constitució i de les lleis, per canviar el Govern legítim de la nació en profit de la Corona.

2n. - La creació i organització dels autoproclamats Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), composts per determinats estaments dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit (dels quals el monarca espanyol va tenir coneixement abans que comencessin a actuar a través de documents reservats del CESID) i que van cometre, amb mètodes expeditius criminals, almenys vint-i-vuit assassinats d'Estat i un segrest.

3r. - El sorprenent i ràpid enriquiment de la seva família (en trenta anys ha passat de la indigència més absoluta a disposar d'una de les majors fortunes d'Europa, segons informacions de tota solvència que no han estat desmentides per La Zarzuela).

4t. - L'acceptació continuada de regals i donacions per part de particulars (iots, cotxes...) que lògicament farien els interessats perseguint una mica a canvi.

5è. - Els pagaments amb fons reservats de Presidència del Govern i dels ministeris de Defensa i Interior per enfrontar el xantatge de determinada vedette de l'espectacle espanyol, que disposava de comprometedors vídeos sexuals amb el rei Juan Carlos.

6è. - La desgraciada mort de l'infant D. Alfonso de Borbón en "Vila Giralda" (residència dels comtes de Barcelona a Estoril) el 29 de març de 1956 i que a fil de les anàlisis incloses en el treball de referència deixen bastant clar que el presumpte accident va poder ser en realitat un fratricidi premeditat. Els meus estudis com militar i com a expert en armes deixen molt poques dubtes sobre això. Com tal fet mai no va ser investigat per la justícia (ni portuguesa ni espanyola) exigeixo, com a historiador i ciutadà espanyol, que s'obri un procés aclaridor sobre el mateix, exhumant si és precís les restes de l'infant que reposen al Monestir d'El Escorial i interessant del ministeri de Defensa la documentació que pugui obrar sobre aquell homicidi als arxius de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, a fi de que experts judicials i tècnics en balística i teoria del tret puguin fer les seves avaluacions i aclarir definitivament el misteri que tanca aquell luctuós esdeveniment de la història d'Espanya. I deixant obert el camí perquè els jutges estableixin les responsabilitats penals a què encara s'hagués d'enfrontar Juan Carlos de Borbón, ja que en aquella època no estava cobert constitucionalment per cap mantell d'inviolabilitat o irresponsabilitat i només era un professional de l'Exèrcit espanyol (cadet de l'Acadèmia General Militar de Saragossa), subjecte per tant a les lleis penals castrenses.

Responsabilitats que podrien ser de caràcter penal però, amb tota seguretat, històriques i polítiques ja que si es demostrés la culpabilitat de l'actual rei d'Espanya, caldria reescriure amb tota urgència la història d'aquest país.

Fins aquí, senyor president del Congrés dels Diputats, els presumptes delictes comesos per l'actual rei d'Espanya, tant en seu ja llarg regnat com en els seus anys juvenils de cavaller cadet en l'Acadèmia General Militar. Que aquest modest historiador militar i coronel de l'Exèrcit no està disposat que quedin ocults entre les bambolines de la història i sense la seva corresponent condemna, sigui aquesta penal, moral o històrica. Per això li reitero una vegada més la sol·licitud que tots aquests fets siguin estudiats, investigats i analitzats en profunditat, i com més aviat millor, per una Comissió parlamentària (auxiliada pels corresponents experts), ja que sens dubte ha de ser aquest fòrum parlamentari, com a suprema expressió de la sobirania popular, el que promogui inicialment les accions pertinents, de tipus judicial o polític, que permetin aclarir qüestions tan greus i importants. Que afecten al país en general i, sobretot, a la seva història ja que no deixa de ser un autèntic sarcasme i una burla al poble espanyol que ja figuri als llibres d'història d'aquest país com a màxim salvador de la democràcia i de les llibertats dels seus ciutadans aquell que va ser el primer en posar-les en perill autoritzant el cop d'Estat del qual, segons l'angelical teoria oficial, ens va salvar a tots.

Davant d'aquesta Comissió hauria de comparèixer el propi rei Juan Carlos (ja es va demanar la seva presència davant del Tribunal Militar de Campament l'any 1982 perquè contestés a les acusacions de colpisme llançades en seu contra per alguns acusats i testimonis en el cop del 23-F) ja que una cosa és que la seva persona sigui, a dia d'avui, constitucionalment inviolable i no subjecta a responsabilitat i una altra molt diferent el que no pugui i hagi de comparèixer davant dels legítims representants del poble per donar a conèixer la seva versió sobre uns fets gravíssims de la recent història d'Espanya en els quals ell va exercir el paper de protagonista absolut.

I finalment, senyor president del Congrés dels Diputats, si tant aquesta Cambra com els altres poders de l'Estat opten, una vegada més, per prendre's les meves denúncies contra el rei Juan Carlos I a títol d'inventari, és a dir, com si estiguessin formulades contra l'històricament preclar i insigne Alfonso X el Savi en lloc d'a menor glòria del, sens dubte, personatge menys docte i exemplar que en aquests moments ocupa la Direcció de l'Estat espanyol a títol de rei per desig testicular del dictador Franc, aquest historiador militar (que li recordo, per si l'ha oblidat, va ser empresonat i separat abruptament de la seva carrera per un ministre de Defensa de seu partit, el 1990, per reivindicar, amb coneixement de causa, un Exèrcit professional per a Espanya; aspiració que va aconseguir el 1996) es veurà obligat moralment a demanar empara internacional en la instància judicial o mediàtica que estimi oportuna i convenient, inclòs si fos precís el Tribunal Penal Internacional. Perquè no deixa de ser un contrasentit i un horror jurídic que l'Audiència Nacional espanyola, a través del seu "jutge estavella" Baltasar Garzón, es dediqui a perseguir caps d'estat estrangers, presumptes genocides, terroristes i responsables de crims de lesa humanitat, i no hagi trucat si més no a declarar al màxim responsable dels assassinats dels GAL (crims d'Estat que no prescriuen ni n'han de contemplar en el seu enjudiciament inviolabilitat alguna): el rei Juan Carlos I. qui va rebre precisa i abundant informació reservada del CESID en el seu moment (la famosa Acta Fundacional i altres documents) sobre la preparació i prompta posada en execució de l'anomenada "guerra bruta" contra ETA. I no va fer res per evitar-la.

I espero, senyor president, que no prengui aquestes les meves últimes paraules com una amenaça (mai no em permetria semblant llibertat contra el màxim representant del poble sobirà i tercera autoritat de l'Estat) sinó com una respectuosa advertència d'un ciutadà espanyol que ha dedicat tota la seva vida a la defensa d'aquest país, que només ha rebut a canvi repressions i disgusts i que, sens dubte, com li van ensenyar fa ja molts anys en una Acadèmia Militar, no va desistir de lluitar pels seus ideals i conviccions.

Espanya no pot tenir ni un minut més en la Direcció de l'Estat a un home de pèssim nivell moral, homicida confés (que no ha pagat encara pel seu delicte), presumpte assassí i també, en grau de presumpció de moment, colpista, malversador de fons públics i terrorista d'Estat.

Li adjunto, senyor president del Congrés, còpia de l'Informe remès el setembre de 2005 i febrer de 2007 al seu predecessor en el càrrec.

Firmo el present escrit a Alcalá de Henares a 4 d'abril de 2008