Ateneu Llibertari Estel Negre

Octavio Alberola / Fèlix Villagrassa

Miedo a la memoria

Flor del Viento. Barcelona, 2008

Com assenyalen els autors, la història ens ensenya que “apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques”. D’ací que la memòria institucionalitzada pel Poder sigui “sempre aquella que més serveix els interessos de la dominació” i que els que dominen “tinguin la pretensió de decretar el que s’ha de recordar i el que hem d’oblidar”. Un “oblit” que permet al Poder “reelaborar el passat i instituir la memòria en Història” per a convertir la “amnèsia històrica institucional” en “amnèsia col·lectiva”.

Lluitar contra aquesta “amnèsia” imposada per la Transició i aconseguir dictadura franquista va ser l’objectiu dels col·lectius que, a finals dels anys noranta, van començar a exigir la revisió de les sentències franquistes. I també ho va ser per als que, al començament del 2000, van començar a buscar i obrir fosses comunes en què havien sigut sepultades anònimament milers de persones afusellades pels militars facciosos durant la guerra civil.

A partir d’aquest moment, la recuperació de la memòria històrica i la rehabilitació de les víctimes de la repressió franquista es va convertir també en un objectiu per a tots els partits menys el PP; però no va ser fins al 28 de desembre del 2007 que, després de publicar-se en el BOE, va entrar en vigor la Llei 52/2007, de 26 de desembre, “por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”.

Però aquesta Llei, promulgada per un Govern socialista, va ser finalment el resultat d’un compromís de mínims (entre PSOE i IU-ICV) i no va satisfer pràcticament a ningú: ni als que van lluitar per ella ni als que no la volien. A més, al mantenir l’escandalosa vergonya d’una Democràcia que no s’atreveix a rehabilitar jurídicament les víctimes de la repressió franquista, la insatisfacció dels col·lectius de víctimes i de memòria històrica és profunda. D’ací que ERC i la pròpia IU-ICV tinguin la intenció de millorar-la en la pròxima Legislatura perquè les víctimes del franquisme no hagin de conformar-se amb una “rehabilitació” únicament moral.

Per a aquesta tímida “rehabilitació” han hagut de passar més de 30 anys després de la mort de Franco. La redacció del text de Llei ha tardat quasi altres tres, sent objecte de tenses i fosques transaccions entre el PSOE i els altres partits. Per què aquesta Llei tan tardana i per què tan tímida? Per què el PSOE es va acovardir i va acabar cedint a les pressions del PP que, des del principi, es va oposar a ella en nom de la "reconciliació" i la "concòrdia"?

Al llibre Miedo a la memoria, de l’Editorial Flor del Viento, Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa aporten una abundant i valuosa informació per a respondre a tals preguntes.

***

Octavio Alberola Suriñach

Nascut a Alaior, Illes Balears, en 1928, Actualment resideix a Perpinyà (Rosselló). Arriba a Mèxic amb els seus pares en 1939. Realitza estudis d’enginyeria i de filosofia en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Militant de les Joventuts Llibertàries i la CNT espanyola a Mèxic i també del “Moviment Espanyol 1959”. En 1962 forma part de l’organisme clandestí “Defensa Interior” constituït pel Moviment Llibertari Espanyol després del congrés de la CNT de 1961. Entre 1978 -1982 estudia en l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París i es diploma en “Història i cinema”. És autor, junt amb Ariane Gransac, del llibre El anarquismo español y la acción revolucionaria: 1961-1974 (1975). En 1989, comissari de l’exposició iconogràfica: “La révolution française, la péninsule ibérique et l’Amérique Latine". En 1992, comissari de l’exposició iconogràfica "Cinq siècles de mémoire et d’oubli: les Européens et l’Amérique Latine (1492-1992)". Comunicacions en uns quants Congressos celebrats a Espanya sobre l’Oposició al franquisme i actualment membre del “Grup pro revisió del procés Granado-Delgado” Que, des de 1998, està exigint l’anul·lació de les sentències franquistes.

***

Fèlix Villagrasa i Hernández

Nascut a Barcelona en 1964, veí de Lavern (Alt Penedès), És doctor en Història contemporània per la Universitat de Barcelona i membre del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI), que dirigeix el Dr. Jordi Casassas. Ha publicat diversos articles en la revista Cercles, portaveu del mencionat grup, i és autor de textos com L’últim càtar (en col·laboració amb Francesc F. Maestra, 1998), “Ernst Jünger, un segle per a la reflexió i la polèmica” (L’Avenç, desembre 1999) i Una història de Ràdio PICA. 25 anys a contrapèl (2006). També ha participat en les obres col·lectives L’Escola d’enginyers de Terrassa. Cent anys d’història (2004) i L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006). Ha contribuït amb diversos treballs al Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia i ha estat realitzador de programes de caràcter cultural en Ràdio PICA de Barcelona.