Ateneu Llibertari Estel Negre

«Van cremar els llibres i la Corunya llibertària»

La cultura dels ateneus populars, el seu extermini i el dels obrers després del cop militar del 1936 centren l'univers d'Els llibres fan de mal cremar (Edicions 62), del narrador i poeta corunyès Manuel Rivas

Per què es va interessar pel món dels centres llibertaris de la Corunya d'abans de la Guerra Civil?

Fa temps que m'havien despertat interès. Intuïa que en aquests espais de cultura oberts per a gent molt humil, treballadora, hi havia bosses d'esperança que estaven relacionades amb el que som ara. Perquè la història del món republicà, del lliure pensament i del galleguisme m'interessen en la mesura que tenen a veure amb les nostres vides. A més, en aquests ateneus, biblioteques populars i escoles modernistes, ja estaven suggerides qüestions tan essencials com ara el feminisme, l'ecologisme, l'ensenyament lliure, la cultura vinculada a la vida i no com a màscara, entre altres aspectes. Per descomptat que hi havia alguns estudis fets, però les iniciatives obreres més alternatives estaven especialment enterrades. La dictadura les va perseguir i segrestar.

En la novel·la s'entrecreuen històries de personatges de ficció amb persones que van existir, com ara l'anarquista Arturo da Silva, el ministre republicà Santiago Casares Quiroga i el mateix Manuel Fraga. Tot aquest univers recreat necessita un llarg treball d'investigació...

Quan vaig escriure A lingua das bolboretas i El llapis del fuster ja vaig recollir molta memòria oral i molts documents que els vaig deixar per al futur. Sí, vaig haver de fer un llarg procés d'investigació, no només bibliogràfica, sinó també de recuperació oral. No és casual que l'obra estigui dedicada a un llibreter naturalista [Antón Patiño Regueira] que en la seva adolescència va conèixer la gent de l'ateneu El Resplandor en el Abismo.

Què tenien els llibertaris d'aquest centre que els converteix en protagonistes corals de la narració?

Molta llum. El que més m'atreia d'ells és que les seves propostes no només se cenyien a la qüestió política, sinó que havien pensat formes de vida per sortir de l'obscuritat i de la misèria a través de la cultura. El primer que van fer va ser formar la seva biblioteca, aconseguir una màquina d'escriure, organitzar un grup de naturisme per prendre banys de sol... Algunes persones creuen que el nom de l'ateneu, El Resplandor en el Abismo, és molt literari, no en va conté una poètica de reexistir d'una altra forma de vida.

L'obra planteja la usurpació de la cultura d'aquests obrers després del cop militar de Franco. Parteix d'un fet clau: la crema de llibres a la dàrsena de la Corunya l'agost del 1936.

El punt de partida de la novel·la és un desassossec que ja suggeria en altres obres anteriors, i aflora de la paradoxa de trobar persones amb béns i molta formació cultural, que mostren sensibilitat vers les belles arts, però que en una situació límit, en lloc de decantar-se per l'humanisme opten per la barbàrie. Tenim una visió benintencionada de la cultura. Pensem que pot fer millorar la qualitat humana. Però la història de la humanitat s'ha descobert terrible i capgira, desvirtua aquesta visió.

També retrata la repressió franquista a la ciutat...

El que va passar a la Corunya i altres parts de Galícia és que no només van cremar els llibres, sinó que també van cremar aquella ciutat republicana i llibertària. Perquè abans de la Guerra Civil la Corunya tenia dues ànimes molt connectades: el món republicà il·lustrat i el llibertari. Gran part dels volums de la biblioteca Germinal i dels centres d'estudis eren aportacions de persones vinculades al republicanisme, com ara Pablo Bazán i Santiago Casares Quiroga, els artistes Luis Huici i Francisco Miguel, l'autor de la portada [dels exemplars que s'estan presentant], executat l'agost del 1936. Els feixistes van cremar els llibres i centenars de persones, amb la voluntat d'exterminar d'arrel el lliure pensament. Després hi va haver una dictadura llarguíssima que va ser la prolongació de la guerra. I el fum de les fogueres, viscós i que impregnava l'ambient, va penetrar a l'espai públic però també en el privat, en les mateixes persones, en el llenguatge. Malgrat tot, és cert que és molt difícil d'aniquilar aquest tipus de memòria, d'aquí neix el títol de l'obra: Els llibres fan de mal cremar. Perquè finalment, a la Corunya mai va guanyar la dreta ni la reacció.

La por dels vençuts és un tema que aflora a través de molts personatges. Per exemple, Polca, un anarquista represaliat, parafrasejant la poetessa Rosalía de Castro, parla de dos tipus de silencis: el que acompanya i el silenci mut que atemoreix.

És clar. El poder de la dictadura es va sostenir per la fabricació continuada de la por. Després d'escriure la novel·la vaig tenir clar el falsejament de la història, no només de Galícia, sinó dels pobles que conformen l'Estat espanyol. Els franquistes van intentar fer-nos interioritzar que érem poc aptes per a la democràcia. Ara estic convençut que si hi ha una identitat comuna entre els habitants de l'Estat espanyol és l'amor i la passió per la llibertat.

Com s'entén que l'exministre franquista Manuel Fraga, present en la narració, fos elegit democràticament durant setze anys com a president de la Xunta [1989-2005], després de la brutal repressió franquista que vostè retrata a l'obra?

No és una qüestió singular de Galícia. Molts llocs que eren fortament republicans ara estan governats per la dreta, com per exemple Madrid. L'explicació de l'elecció de Fraga, que a més es va haver de camuflar amb símbols del galleguisme, té a veure amb aquesta producció tan intensa de la por. L'emigració, un fenomen molt singular de la regió, és una altra explicació. Durant el segle XX va marxar de Galícia l'equivalent a la seva població actual. I els que emigren són sempre majoritàriament els joves, les persones inquietes. Malgrat això, em sembla molt important destacar el fet que s'hagi expulsat democràticament aquesta persona que l'ha retingut tant de temps.

Jesús de Juana i Julio Prada acaben de publicar Lo que han hecho en Galicia: violencia política, represión y exilio (1936-1939), a l'editorial Crítica, i Suso de Toro ha publicat Home sen nome a Xerais. ¿Hi ha un interès general a Galícia per recuperar la memòria històrica o és una inquietud aïllada del món intel·lectual?

Penso que és un interès generalitzat i no només a Galícia, i que, a més, té una vocació universal. Les reaccions més emotives que em vaig trobar després d'haver escrit A lingua das bolboretas i El llapis del fuster van ser a Espanya, però també a fora. Amb lectors d'Amèrica Llatina que van viure les dictadures militars, amb les víctimes de la guerra dels Balcans... Si ara surten amb més facilitat aquest tipus de novel·les és perquè ens hem adonat que la literatura no pot fer pactes de silenci, va contra la seva naturalesa. També per la gran magnitud del cràter de silenci que hi havia.

Vostè ha explicitat el seu interès i admiració per John Berger, Rulfo, Onetti..., i pel galleguista Alfonso R. Castelao, com a referent polític. De la literatura catalana, quin autor li interessa?

A mi m'agrada molt la poesia de Salvat-Papasseit. Per mi té un surrealisme carregat d'emoció. Desprèn la sensació que totes les coses tenen alguna cosa a dir, emeten llum. Aquest esperit d'avantguarda arrelat a la realitat.

L'escriptora Carme Riera afirmava en aquest suplement que "la literatura catalana estava en extinció". Què en pensa del futur de la gallega?

La sort de les nostres llengües, de la biodiversitat cultural en el món, té molt a veure amb el que fem amb la terra. És on mostrem el que estem escrivint, ja que el mateix territori és el manuscrit més interessant que tenim. I veiem que a l'Estat espanyol estem fent una novel·la negra. Només cal fixar-se en Marbella i molts altres escàndols similars. El que també importa és ser conscients que cada escriptor i cada lector equivalen a molts anys de vida d'una llengua.

Neus Ràfols

(Avui, 28-12-06)