Ateneu Llibertari Estel Negre

Enguany també es farà la marxa a la presó de Palma el dia de cap d'any. Des de CNT hem organitzat uns actes de caire anticarcerari pel darrer cap de setmana de l'any.

El proper dissabte 30 de desembre a les 19.00 hores passarem la pel·lícula Horas de luz i després a les 21.00 hores hi haurà sopar vegetarià per 5€.

EL dia 31 de desembre farem la CONCENTRACIÓ davant el Centre Penitenciari de Mallorca, per això es convoca tothom a la plaça de la presó vella de Palma a les 18.00 hores.

Tothom contra les presons

En aquest quadern, editat per la Fundació «Lluís Espinal» (jesuïtes), l'autor, Enric R. Bartlett Castellà —especialista de Dret públic i antic adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya— fa un diagnòstic de la situació de l'habitatge en el nostre entorn. Presenta el fort desequilibri entre els pisos de propietat i els de lloguer, les raons de l'augment de demanda d'habitatge, els factors que determinen el preu final... Després d'aquesta anàlisi, presenta algunes possibles polítiques per a facilitar l'accés a l'habitatge.

El quadern planteja temes interessants, alguns discutibles, però que enriqueixen el debat.

Cal anar informats per a la concentració de dissabte.

«Avui és dissabte, són les 12 i... estem indignats»

Diguem prou a la corrupció!

Concentració cassolada

Dissabte 23 de desembre a les 12 hores,

davant el Consolat de la Mar

Ja n’hi ha prou! Un grup de persones vinculades a diferents col·lectius entenem que el poble de Mallorca ha d’expressar el rebuig pel càncer de la corrupció que s’estén per tota l’illa i pel trist espectacle d’uns governants que es neguen a assumir les seves responsabilitats. Ens sentim avergonyits i escandalitzats davant d’obscena exhibició de falsedats i de manca d’escrúpols. Ens prenen per beneits?

Perquè sabem que el problema de la corrupció urbanística és també el de la manca d’habitatge i de recursos per a les vertaderes mancances socials.

Perquè no hi ha poble que es mereixi un càstig com aquest.

Us convidem a una concentració cassolada pacífica i oberta a tothom. No és moment d’estar callat. Expressem el nostre rebuig. Fes-te una pancarta personal amb una cartolina i acudeix a la convocatòria amb objectes per fer renou. Que el teu silenci no et faci còmplice.

Passa aquest missatge a tots els teus contactes.

Salut!

La cinta de Manuel Huerga acapara, amb set guardons, el reconeixement del cine català

No hi va haver sorpreses a la gala d'entrega dels cinquens Premis Barcelona de Cinema celebrada ahir a la nit a la Sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. Salvador, el retrat de l'últim ajusticiat amb el garrot vil pel règim franquista, es va emportar tots els honors. Millor pel·lícula, director (Manuel Huerga), actor (Daniel Brühl), música (Lluís Llach), muntatge (Aixalà i Snaty Borricón), fotografia (David Omedes) i direcció artística (Antón Gómez).

Mentre els Premis Barcelona --unes torres envidriades dissenyades per l'arquitecte Ricardo Bofill-- anaven caient a mans de l'equip de Salvador, els discursos d'homenatge al jove activista executat se succeïen sobre l'escenari: "Dediquem aquest premi als que hem lluitat contra el franquisme i els horrors que es reflecteixen en la pel·lícula", va declarar el director artístic Antxon Gómez; "Als que des de l'extrema esquerra lluitaven per un món més solidari i més just", van anunciar els muntadors Aixalà i Santy Borricón; "Des de l'emoció per uns fets que ens van afectar molt a tota una generació, reivindiquem la memòria de les víctimes del franquisme", va escriure un Lluís Llach absent a la sala. Manuel Huerga es va afegir també a les reivindicacions: "Dedico aquest premi a les germanes de Salvador i desitjo profundament que algun dia es faci justícia de veritat. ¡Pel gran Salvador!".

Imma Fernández (Barcelona)

(El Periódico, 20-12-06)

Més informació en Avui i El País

Ara més que mai és necessària una llei de les Corts que declari nul·les les sentències del franquisme

Finalment, la Sala Militar del Tribunal Suprem ha decidit, per tres vots a dos, denegar l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència que el 1963 va condemnar a mort els anarquistes Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata per un delicte que no van cometre.

Eren membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Com a conseqüència de la col·locació de dos artefactes explosius a Madrid van ser detinguts. Després de ser salvatgement torturats durant sis dies a la Direcció General de Seguretat de la Puerta del Sol, d'infausta memòria, se'ls va aplicar la pena de mort per un delicte de terrorisme. Malgrat les condicions de la detenció, en tot moment van afirmar la seva innocència en els fets imputats. Un cop passat el temps, mort el caiman i restaurada la democràcia, en un programa de la cadena de televisió francoalemanya Arte, el 1996 i després d'una prèvia declaració davant de notari, els també anarquistes Martín i Hernández van declarar que ells havien estat els vertaders autors de la instal·lació d'explosius el 1963.

Aquesta mateixa revelació es va fer en un programa de TVE el 1997 i en altres mitjans de comunicació. Així mateix, la premsa s'ha fet ressò que el 3 d'abril passat va comparèixer davant del Suprem Octavio Alberola, responsable anarquista del denominat organisme clandestí Defensa Interior, i va reconèixer haver donat l'ordre a Martín i a Hernández de perpetrar els atemptats pels quals Delgado i Granado van ser executats.

Doncs bé, el Tribunal Suprem no ha volgut considerar com a element de prova suficient els testimonis citats dels dos anarquistes, que van declarar públicament haver estat ells els que van cometre els atemptats i tampoc el del dirigent que els va encarregar fer-ho. La negativa del Suprem no ha estat la primera. Plou sobre mullat, perquè aquesta sentència és conseqüència, al seu torn, de la sentència del Tribunal Constitucional 123/ 2004, que va anul·lar un acte de la mateixa sala del Suprem del 1999 pel qual aquest va denegar als familiars dels anarquistes assassinats l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència del 1963, per manifest error judicial, d'acord amb el que estableix la vigent Llei Orgànica 2/1989 Processal Militar. Un error que, després d'un judici sumaríssim, va costar la vida als dos anarquistes.

A la sentència, el Tribunal Constitucional va censurar al Tribunal Suprem que no hagués permès als familiars utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per sustentar les seves pretensions, raó per la qual el seu dret a la tutela judicial havia quedat vulnerat, en la mesura que no justificava el rebuig a les proves aportades pels amics i parents dels anarquistes. En conseqüència, a l'emparar els recurrents perquè utilitzessin tots els mitjans de prova al seu abast, el Tribunal Constitucional estava obligant el Suprem a retrotreure les actuacions judicials al moment probatori que la Sala Militar havia rebutjat.

La Sala havia de tornar a jutjar el cas des del moment en què el dret a la tutela judicial no va ser garantit. I, efectivament, així ho ha fet, però amb el lamentable resultat ja conegut, de denegar una altra vegada la revisió de la sentència. Lamentable, perquè jurídicament resulta difícil entendre que les proves aportades es puguin considerar febles. I pe- nós, perquè des de la lògica del civisme democràtic, aquesta decisió evidencia que alguns sectors del Poder Judicial mostren una impotència estructural per garantir els valors de l'Estat de dret. Fins i tot quan, com en aquest cas, les normes processals li faciliten el terreny per a una actuació revisora d'un passat ominós, que als membres d'una institució democràtica com la judicial s'ha de suposar que hauria de repel·lir. No serveix de res que s'argüeixin arguments de seguretat jurídica proclius a considerar que les decisions del règim franquista obeïen a criteris de validesa inqüestionables. La garantia dels drets humans i la persecució dels delictes contra la humanitat no prescriuen.

La conclusió que es deriva d'aquest i d'altres casos és que, ara més que mai, es fa necessària una solemne llei de les Corts Generals que declari nul·les  totes les sentències i les sancions administratives dictades per la dictadura franquista. Des del cop militar contra el règim democràtic de la Segona República que va tenir lloc el 17-18 de juliol del 1936 fins als últims espeternecs de franquisme, que es trenca, no amb la mort del dictador, sinó amb el resultat de les primeres eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny del 1977.

Aquesta nul·litat ha de ser general i no pas particular, sense distinció ni caràcter retroactiu, amb l'únic fi de reparar la memòria de la llibertat. En conseqüència, els efectes jurídics de la llei s'esgoten en ella mateixa. No ha de tenir efectes enfront a tercers; és a dir, no ha de suposar obrir una interminable i descontrolada legitimació activa processal per iniciar processos judicials, amb finalitat diversa i, en alguns casos, segurament que amb finalitats més aviat poc desitjables.

El paraigua jurídic és la mateixa forma de govern que estableix la Constitució, basada en els valors de llibertat, dignitat, justícia i pluralisme. I l'objectiu no pot ser cap altre que un acte de justícia cívica, com és la reparació de la memòria de la llibertat.

Marc Carrillo,

catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra

(El Periódico de Catalunya, 19-12-06)

- Héctor Pavelic: En  escoltar la notícia de la mort de Pinochet

- Mario Benedetti: Obituario con hurras. A la muerte de un canalla

- Carlos Beas Torres: Missatge urgent des d'Oaxaca

- Indymedia Illes: Crida a la participación popular d'Indymedia Illes

- Javi: Seguim vius a Menorca!

- Estel Negre: L'Ateneu ja té bloc

- CNT-AIT (Palma): La no violència com a valor educatiu

- Absolts els compamys jutjats per reivindicar el Patrimoni

- Clàudia Navinés: La veu silenciada

La Fundació per la Pau ha penjat en Internet les tres pel·lícules guanyadores, més 16 curts seleccionats, del seu primer Concurs d’Animacions per la Pau. Les pel·lícules han estat publicades sota llicència Creative Commons, ja que la seva intenció és que siguin emprades lliurement en la sensibilització i l’educació per a la pau. Són bons materials per tallers, videofòrums, cursos, etc.

Aquí teniu el correu electrònic i la documentació (en links) que ens ha enviat Octavio Alberola sobre el rebuig a revisar la sentència del Cas Granado-Delgado.

Os adjunto la carta que hemos enviado a los portavoces de los grupos parlamentarios que ya es irrelevante, tras el debate que por fin se ha conseguido, que la rehabilitación de las víctimas (TODAS) de la represión se haga por Ley y mucho menos que se autoricen las revisiones (caso por caso). Lo importante (y éste era el objetivo que perseguíamos) es que ese tema se ha puesto de actualidad y que han quedado en evidencia los responsables (los partidos políticos) de treinta años de desmemoria y de vergüenza.

El recurso de revisión era para nosotros un medio para conseguir esta toma de conciencia. Ahora dependerá de lo que en el seno de  la sociedad seamos capaces de hacer para que la memoria siga viva. No olvidéis que con leyes y monumentos, etc., es como se la entierra.

Nuestra carta, proponiendo una Resolución solemne e institucional de rehabilitación pública..., está escrita para que asuman (todos) esa rehabilitación, para que se comprometan colectivamente y no se echen la responsabilidad unos a otros de no llegar a un consenso. Pero tampoco tiene gran importancia si lo consiguen, pues lo que ha quedado bien claro es que, pese a lo que digan de la reconciliación, hay dos Españas frente a frente y una de ellas está tan dividida como en los tiempos de la guerra civil.

También os adjunto el acta del debate de hoy en el Congreso.

Os seguiremos enviando información

Un abrazo

Octavio

LA NO VIOLÈNCIA COM A VALOR EDUCATIU

El joc, juntament amb les necessitats bàsiques de nutrició, salut, protecció i educació, és essencial per a desenvolupar el potencial de nens i nenes. El joc és instintiu, espontani, natural i exploratori. El joc és comunicació i expressió, combinació del pensament i acció; brinda satisfacció i sentiment d’assoliment. Està relacionat amb tots els aspectes de la vida i contribueix al desenvolupament físic, mental i social de les nenes i els nens. És un mitjà d’aprendre a viure, no és un mer passatemps i per tant les joguines han d’estar al servei dels nens i les nenes i no al revés.

Comprar una joguina o una altra és inculcar una manera de vida al nen, a més de contribuir o no al seu desenvolupament físic, emocional o social segons la joguina escollida. La joguina, com l’educació no és neutral. Un aparador de joguines és la còpia del món dels adults: els majors es maten, es preparen per a la guerra, fan distinció entre sexes...

Sabem que el cinema i la televisió introdueixen a les nenes i nens en un ambient d’agressivitat. Així mateix les joguines bèl·liques i sexistes no fomenten la col·laboració, sinó la competència, el típic "jo et puc", el vell esquema de "bons contra dolents". Suposen la iniciació a un sistema social competitiu i violent. Així, la violència assumida pels nens i nenes serà en el futur la base de les relacions socials: el més fort triomfa, té raó i, a més, és el bo. Matar i morir forma part del joc, i en això subjeu un menyspreu per la vida humana. Existeixen joguines molt més adequades que les bèl·liques per a orientar cap a una creativitat constructiva la nostra agressivitat natural, que no hem de confondre amb violència.

El major problema que genera regalar joguines bèl·liques és que en comprar-les, els estem dient als nens/as que ens sembla bé que hi juguin i per tant que la guerra i la violència ens semblen bé com a solucions als problemes.

Per altra banda resulta indignant que mentre la nostra societat està en un procés de canvi les joguines presenten la societat de fa 20 anys i no la d’ara. No és cert que la dona estigui actualment tancada a casa i no tingui altra opció professional. No és cert que els homes no canviïn bolquers. Les joguines que regalem als nostres fills són joguines per al passat, o són joguines per al futur? Aquestes joguines sexistes reprodueixen els rols clàssics de l’home i la dona, es converteixen en un instrument ideològic del que se serveix el sistema per a perpetuar-se. D’aquesta forma els nens i nenes, per mitjà de la joguina, assimilen la discriminació i reprodueixen els esquemes masclistes i patriarcals que imperen en la societat, esquemes que es reflecteixen principalment en la diferenciació dels jocs i les joguines segons els sexes, creant al baró possessiu i actiu i a la dona «cenicienta» de la llar dedicada al marit i als seus fills, sense tenir possibilitats de complir altre paper en la societat. La solució doncs no consisteix tant que els nens hagin de jugar amb canells i les nenes amb cotxes, sinó a superar la dualitat tradicional «això és de nens» i «això és de nenes», i permetre que les joguines siguin emprades per ambdós sexes indistintament; de fet, si observem la realitat, encara que tants nens com nenes juguen amb ninots que uns ninots siguin per a nenes i altres per a nens és culpa nostra. Seria convenient fomentar el desig en els/les menors de trencar barreres o vedats privats així com la curiositat per allò desconegut, per allò nou, no experimentat i comprovar vivencialment l’atractiu que poden resultar aquestes noves activitats no agressives.

És preocupant la indiferència de la societat pel que fa a la importància del joc, i la creixent explotació comercial de la infància a través dels mitjans de comunicació i producció. El que importa és vendre més per a guanyar més, que aquestes joguines siguin educatives o no, queda fora dels plantejaments del mercat capitalista, que busca els seus interessos i no els dels nens i nenes.

El que està en les nostres mans és no estimular les joguines bèl·liques i sexistes. No es tracta en cap cas d’imposar gens, ni de prohibir, sinó de transmetre valors. Els nostres nens/as imiten pautes de conductes observades en els majors, assumeixen els rols viscuts en les seves cases; en el col·legi, en el carrer i els reprodueixen fidelment. De la mateixa manera interioritzen la valoració que aquests rols adquireixen en la societat. L’important és oferir-los nous patrons i models de relació entre persones i gèneres. Amb tot això no volem ser deterministes ni fanàtics, veient per exemple en el nen que juga amb una joguina bèl·lica un futur assassí, però si volem crear consciència sobre aquest problema, que deriva en futures conductes humanes de trista actualitat com la violència de gènere o les injustícies que generen els conflictes armats de llarg a llarg del nostre planeta.

Les joguines han de potenciar la capacitat creativa i intel·lectual individual, a més de desenvolupar la cooperació i relació amb altres nens i nenes.

Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques i sexistes.

Creus que és bona idea que els teus fills assumeixin la violència com una part fonamental de les seves vides? Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques o, possiblement, faràs dels teus fills persones fàcilment manipulables per institucions que els utilitzaran al seu antull per a participar en les seves guerres-negoci i matar a persones que ni tan sols han tingut temps de conèixer.

Recorda: el 90% de les víctimes de les guerres són civils i més de la meitat nens com el teu.

NO REGALIS VIOLÈNCIA

CNT-AIT

Sindicat d’Oficis Diversos Ciutat de Mallorca