Ateneu Llibertari Estel Negre

El GOB ha preparat una exposició itinerant que mostra de forma resumida i amb imatges la destrossa que ha patit Mallorca durant aquesta legislatura i les propostes i actuacions que s’haurien de fer per tal que molts d’espais no fossin destruïts, es milloràs el transport i s'apostàs per un model més respectuós amb el territori. Hi apareixen totes les plataformes que han proliferat com mai aquests darrers anys davant el gran nombre d’agressions.

Consta d’una estructura metàl·lica de 2,4 m de llarg per 2 d’alt de la qual s’hi pengen 37 plafons de 40x40 cm distribuïts en les dues cares. És de fàcil maneig i muntatge.

L’exposició s’ofereix a entitats, associacions, instituts de secundària, universitat, col·legis professionals, grups d’esplai, ajuntaments... Per sol·licitar-la telefonau el GOB [971 496 060] o bé enviau-los un correu electrònic proposant les dates que voldríeu tenir l’exposició.

Corrupció a Mallorca

Un reportatge de 30 minuts analitza l'afer d'infraccions urbanístiques i delictes contra el territori al poble d'Andratx

El 30 minuts d'aquesta setmana —que TV3 emet a les 21.45— denuncia la recent trama de corrupció destapada al poble mallorquí d'Andratx, en el reportatge Andratx, corrupció vora el mar.

El 27 de novembre de l'any passat, un sonat escàndol urbanístic va sacsejar les illes Balears: la Guàrdia Civil va detenir l'alcalde d'Andratx, Eugenio Hidalgo, del PP; el zelador d'obres municipal, Jaume Gibert, i l'excap d'Urbanisme Jaume Massot, aleshores director general d'Ordenació Territorial. Tots ells eren acusats de prevaricació, suborn, de negociar clandestinament amb funcionaris, de delictes contra l'ordenació del territori, tràfic d'influències, associació il·lícita i blanqueig de diners.

L'any 2005, Andratx va ser el segon municipi mallorquí que més va créixer en edificació nova, tot i que només era el 16è en quantitat d'habitants. Presumiblement, l'exalcalde Eugenio Hidalgo i els altres imputats van treure profit d'aquest esclat constructor afavorit per la gran demanda del mercat estranger, especialment d'alemanys i anglesos a la recerca de sol i tranquil·litat, que ha disparat el preu de les cases i ha impulsat els negocis immobiliaris: les noves construccions fins i tot s'enfilen per les muntanyes i penya-segats del poble. Segons els fiscals que porten el cas, la trama consistia bàsicament a permetre construir en terrenys que no eren edificables.

Polítics i ecologistes

L'equip que ha realitzat el reportatge del 30 minuts, encapçalat per la periodista Roser Oliver, ha entrevistat alguns dels denunciants, regidors municipals d'Andratx i residents del poble, així com ecologistes i el president del Govern Balear, el popular Jaume Matas.

El programa detalla les infraccions comeses i fa evident que molta gent estava al corrent de la situació. Ara es plantegen diverses preguntes sobre el futur immediat: s'hauran d'enderrocar els edificis construïts il·legalment? Hi haurà dret a indemnitzacions? Qui les haurà de pagar?

A banda de la investigació estrictament judicial, el cas Andratx ha aixecat una forta polseguera política a les Illes: només falten cinc mesos per a les eleccions al Govern Balear i han estat esquitxats dos directors generals de l'actual govern i també el conseller d'Interior i secretari general del PP a les Illes —José María Rodríguez— per les reunions i contactes telefònics mantinguts amb l'exalcalde Hidalgo poc abans de la seva detenció.

Els indicis apunten que l'exalcalde va ser avisat amb antelació de la seva possible imputació, la qual cosa li hauria permès destruir molta de la documentació en les seves mans i preparar l'estratègia.

(Avui, 14-01-07)

Llistat de casos de delictes urbanístics al Regne d’Espanya per partits polítics

Com saben els lectors, la secció sindical de la CNT-AIT al centre logístic de Mercadona està en vaga des de fa uns quants mesos. Una vaga d’aquest tipus és una resposta a les agressions de l’empresa i en defensa de la dignitat obrera, però, de què s’han de defensar concretament els companys de Mercadona?

Des del seu origen a finals del segle XVIII, el capitalisme ha estructurat l’explotació econòmica en els centres de treball, les empreses. Això ha permès una estructura de control, una estructura de càstigs i al·licients, i una conseqüent condició de mercat laboral.

Abans d’existir empreses, però, es treballava a preu fet a les pròpies cases o en gremis artesans. Es dóna el cas que en les primeres fàbriques el sistema de treball era el mateix que en les cases amb la notable diferència de la capacitat de control que tenia la burgesia sobre els productors.

El que hem dit anteriorment no significa que no hi hagués explotació econòmica ni jerarquies abans del capitalisme, sinó que eren diferents i amb menys capacitat d’extreure esforç dels treballadors.

Marglin (1974) ens explica que la jerarquia és anterior al capitalisme. En les societats precapitalistes s’estructurava en el trio mestre-empleat-aprenent. El que ho distingeix del capitalisme és el segënt:

1) La persona que estava a dalt, el mestre, era un productor “igual” que els altres. El mestre treballava en comptes de limitar-se a dir que s’havia de fer.

2) La jerarquia era lineal mes que piramidal. L’aprenent arribaria a empleat i a mestre. En el capitalisme és més complicat arribar a encarregat o a director.

3) El treballador gremial no tenia intermediaris entre ell i el mercat. Venia els seus productes, no el seu treball. Controlava tant el producte com el procés de producció

L’empresari capitalista es converteix en director industrial per ser capitalista i no a la inversa. És a dir, la qüestió de qui organitza la producció no és una qüestió d’eficiència econòmica sinó de poder: la renda del capital es deriva de la possessió del mateix, o el que és el mateix, de la situació privilegiada d’una determinada casta o classe social emparada per la força de l’Estat.

El capitalisme apareix com un procés de privació als treballadors del control sobre els productes i els processos. En fer de mediadora entre el productor i el consumidor, l’empresa capitalista (l’empresari), pot acumular molt més capital per si mateix.

La divisió capitalista del treball buscava, no una organització més perfecta, sinó una organització que garantís l’empresa un paper essencial en el procés productiu com a integrador dels diferents esforços.

L’origen i l’èxit de la fabrica no és per la superioritat tecnològica sinó per la substitució del control del treballador per l’empresari sobre el procés de treball, la magnitud i la intensitat de la jornada de treball i la quantitat de producte. També en el canvi de l’elecció del treballador respecte quan treballar i quan produir basant-se en les seves preferències relatives a treball i oci, a una altra elecció sobre si treballar o no treballar en absolut.

“Així com resulta fàcil demostrar que l’esclavitud, la propietat de la persona per la persona, es redueix a l’assassinat, a la mort de la dignitat inferida a un home per un altre home, així hauria de ser fàcil, tot i que no ho sigui degut a la nostra sociabilitat burgesa, demostrar que la propietat, l’apropiació de les coses per la persona, es redueix al robatori”.

La conegudíssima frase de Pierre Joseph Proudhon “La propietat és el robatori” sintetitza la idea que l’Estat, creat i dirigit per la burgesia, en tant que defensor dels drets de propietat, fomenta i permet l’explotació econòmica i política d’àmplies capes de la població treballadora. Propietat privada significa excloure els altres del seu ús, i propietat privada dels mitjans de producció implica el dret a contractar i a acomiadar.

Un dels principals elements de l’explotació econòmica actual és l’autoritarisme que s’implementa com a l’exercici del poder dins les empreses, en els mercats i en la societat en el seu conjunt. Entren en joc el poder, la coacció, la jerarquia i el fet de ser un subordinat o un superior. En les societats capitalistes l’autoritarisme constitueix un aspecte fonamental del centre de treball, de la família, de l’Estat com a últim defensor d’aquest esquema amb la policia, la justícia i l’exèrcit, i de les relacions entre els diferents grups de la societat, especialment entre les classes, les races, els sexes i els diferents Estats.

Segons Foucault és necessari interpretar l’evolució de la societat capitalista com a un procés de formació i desenvolupament d’una “societat disciplinar”, mostrant els fils que uneixen a diverses organitzacions com l’escola, la presó, l’hospital, l’exèrcit i la fàbrica. Foucault anomena disciplines al conjunt de mètodes que permeten un control minuciós de les operacions del cos humà i que garanteixen la subjecció constant de les seves forces, garantint l’obediència per a aconseguir una major utilitat. Apareix així una “anatomia política”, una tecnologia del poder que busca el control del que es fa, però també del que es pensa i del que es vol fer.

El procés disciplinari es fonamenta en la divisió tècnica del treball, especialment la de tipus vertical, que els economistes clàssics, des d’Adam Smith, havien considerat com natural o purament determinada per causes objectives i tecnològiques. La convicció ideològica que la jerarquia és inevitable, per ser una necessitat funcional, és l’autèntic fonament de tot pensament conservador, inclòs el de l’esquerra estatalista.

Un element característic del liberalisme autoritari (el que composa actualment la majoria de governs com l’espanyol i el català) és justificar institucions no democràtiques si tenen acceptació social, activa o passivament. El pensament liberal burgès es mou d’aquesta manera en una dialèctica permanent entre l’individualisme possessiu radical i la justificació d’una raó superadora dels drets individuals, per exemple la de l’Estat.

Una anàlisi de l’empresa capitalista en tant que organització política porta immediatament a plantejar la legitimitat de l’autoritat interna i la vigència dels drets democràtics en el seu si.

No és a les grans fortunes, sinó a les grans corporacions, és a dir, a les importants unitats de riquesa, a les que s’uneixen en diverses formes els grans propietaris. La corporació és la font i la base de la continuació del poder, la riquesa i els privilegis. Tots els homes i famílies amb grans fortunes estan identificats amb les grans corporacions en les que tenen assentades les seves propietats.

Els capitalistes organitzen els centres de treball mitjançant mètodes que creuen que maximitzaran els seus beneficis. Per això estableixen sistemes de control en el centre de treball per millorar la capacitat d’extreure treball i fer que l’esforç dels treballadors sigui màxim.

Els empresaris busquen la rendibilitat¹, però això no significa que sigui el més eficient econòmicament. Eficiència no és el mateix que rendibilitat i quan existeix un conflicte entre els dos, la continua competència entre capitalistes els porta a buscar la rendibilitat, no l’eficiència.

Precisament per aconseguir l’objectiu del màxim benefici, els capitalistes escullen generalment mètodes de producció que deprecien millores en l’eficiència productiva a favor del manteniment del seu poder sobre els treballadors (en aquest aspecte no resolen el problema de l’escassetat de primeres matèries), estructuren les escales salarials i l’organització del procés de producció de manera que puguin promoure la divisió entre els treballadors i segmentar els mercats de treball, així com fomenten l’atur involuntari com a arma essencial per perpetuar aquesta estructura institucional i el seu procés de creixement.

Generalment l’organització del centre de treball és jeràrquica, que a part de permetre contractar i acomiadar, permet un control més subtil. Degut que els empresaris no poden estar contínuament amenaçant amb l’acomiadament, ni acomiadant doncs la rotació de la plantilla tampoc els interessa, utilitzen sistemes d’incentius amb retribucions i penalitzacions que complementen i reforcen el recurs últim a l’acomiadament. Els capitalistes i els seus supervisors, directius i encarregats, exerceixen el poder en el centre de treball fonamentalment perquè tenen el dret a contractar i a acomiadar.

Els empresaris i els treballadors lluiten per la intensitat i les condicions de treball, i pels salaris en aquest context d’organització social. Els resultats depenen del poder relatiu de negociació de treballadors i empresaris.

El poder de l’empresari es veu reforçat per l’organització social del centre de treball, és a dir, per la forma que es decideixen i s’assignen els llocs de treball i la relació existent entre ells. Defineixen que consisteixen els diferents llocs de treball i quines són les seves responsabilitats; decideixen quines són les normes laborals i els drets dels treballadors; estableixen els poders dels supervisors i encarregats; i formulen les retribucions per al treball ben fet i les penalitzacions en cas contrari.

Aquesta organització social es pot denominar sistema de control i és l’instrument mitjançant el qual l’empresari governa el centre de treball. És evident que el centre de treball no està organitzat de forma democràtica.

Els sistemes de control més importants són els següents:

a) El control simple. Basat en pagar els sous més baixos possibles i basar-se en els supervisors i encarregats per convèncer, mitjançant mètodes directes contra els treballadors, perquè realitzin les seves tasques amb la major intensitat possible. Amb això s’aconsegueix l’objectiu de reduir els costos laborals unitaris (per treballador).

b) El control tècnic. També basat en pagar els sous més baixos possibles. Però amb la particularitat que ara l’esforç laboral el marca el ritme de la maquinària que pressiona al treballador i l’assenyala si no manté el ritme. En tot cas el ritme de la cadena vindrà determinat per la relació de poder entre sindicats i empresaris tot i que obligarà als treballadors a seguir el ritme acordat col·lectivament.

c) El control burocràtic. L’empresari paga elevats salaris i aquests pugen només amb l’antiguitat del treballador. La forma per aconseguir uns reduïts costos laborals unitaris és incrementant l’esforç per mantenir aquests llocs de treball. El fet que els salaris i les condicions millorin amb el temps, implica que com més temps passi més perdrà el treballador. Les relacions de poder estan més ocultes quan s’emparen amb les normes i l’estructura organitzativa de l’empresa.

L’objectiu últim de tot això, com el lector haurà pogut percebre, és reduir al màxim els costos laborals unitaris (per treballador).

La tecnologia i el canvi tècnic també influeixen en la forma que exerceix l’empresari el control sobre els treballadors. Normalment els empresaris imposen un tipus de canvi tècnic que els permetrà maximitzar els seus beneficis i evitar perdre el poder sobre els treballadors. Així doncs, la tecnologia resultant d’aquest canvi tècnic està dirigida i reflexa els interessos dels capitalistes.

El canvi tècnic pot fer que el treballador produeixi més sense haver d’incrementar la seva intensitat de treball, com en el cas de l’aplicació dels ordinadors. Tanmateix això pot significar també un conflicte en el moment que l’empresari ho aprofita per acomiadar treballadors o perquè els treballadors volen aconseguir més salari en haver-hi més producció.

Es dóna el cas que el canvi tècnic implica incrementar el ritme de treball, com en el cas de la introducció de les cadenes de muntatge. Paral·lelament a això els treballadors estan sotmesos a més control degut que passen de moure’s per la fàbrica a treballar en un lloc fix esperant el material, cosa que implica una pèrdua de contacte amb la resta de companys de feina i per tant una pèrdua de capacitat d’organització..

El canvi tècnic que també serveix per controlar als treballadors és a través de la desqualificació, o sigui, que sigui necessària una menor qualificació. Els treballadors qualificats son més imprescindibles per a l’empresa i poden oferir més resistència a les acceleracions del ritme de treball. Aquesta desqualificació es fa via separar la concepció del treball a realitzar de l’execució i per tant descompondre el procés global de treball en moltes tasques petites. Es produeix la separació entre treball de “coll blanc” o treball no manual, i treball de “coll blau” o treball manual. En tot cas, fins i tot el treball de coll blanc ha patit desqualificació en convertir-se en operadors de màquines i ordinadors.

Un canvi tècnic pot millorar l’eficiència reduint la quantitat de matèries primes i maquines per hora de treball, elevant la producció per unitat de treball realitzat, o reduint els béns de capital necessaris per hora de treball. L’augment de l’eficiència pot elevar la rendibilitat, tot i que no existeix necessàriament una relació entre ambdós elements. De fet, una nova tecnologia pot ser rentable però utilitzar major quantitat d’algun factor (treball, béns mitjans, capital), el que implica que és ineficient.

Cal afegir que la minuciosa divisió del treball a la que s’ha arribat a nombroses empreses capitalistes no pot justificar-se senzillament per raons d’eficiència productiva, sinó de control i supervisió. Segons l’estudi de Reich i Devine (1981), per obtenir el màxim benefici (per mitjà del màxim esforç dels treballadors) és necessari incrementar l’especialització fins a un punt que s’ha de renunciar a l’eficiència tècnica (costos de control i coacció, distribució ineficient de la feina, etc.), o sigui, s’augmenta l’especialització i divisió de tasques per aconseguir un volum d’esforç superior i per tant més beneficis gràcies al control i la coacció.

Una altra forma de control i disciplina és el fet que els treballadors cobrin salaris diferents i tinguin condicions contractuals diferents. L’empresari pot amenaçar als que cobren més, que si exigeixen millores contractaran més gent amb menor salari. Això passa avui en dia com a exemple de discriminació salarial entre homes i dones o entre races.

La situació de partida en el centre de treball és clarament favorable als empresaris, doncs contracten als treballadors, organitzen la producció i poden canviar les circumstàncies (canvi tècnic), fent que els treballadors hagin d’adoptar generalment posicions defensives.

La coacció inherent a la jerarquia i el poder es mostra en una dimensió superior quan l’empresari opta per:

a) un lockout o tancament patronal, esperant que els treballadors accedeixin a taxes d’explotació òptimes per l’empresari, en casos de vagues obreres.

b) L’amenaça de deslocalització a un altre país, ja que els capitalistes tenen la llibertat que es converteix en dictadura per als treballadors, concedida i mantinguda per l’Estat, d’invertir o desinvertir on vulguin.

c) Una tercera estratègia practicada per les multinacionals d’establir plantes paral·leles en diferents parts del món, plantejant una vertadera estratègia de producció i explotació a escala mundial.

Cal dir que hi ha empreses, les del sector dels serveis, que són difícils de traslladar i per tant implica una limitació a les actuacions dels empresaris.

Lògicament l’obtenció del màxim benefici per part dels empresaris, gràcies al seu poder i control sobre els treballadors, té almenys dos fonamentals implicacions contra els treballadors: per una banda, un evident robatori dels beneficis del treball produït, amb una constant pèrdua de poder adquisitiu i riquesa degut a la injusta i ineficient distribució de la renda², i per altra banda un deteriorament també constant de la pròpia salut, física i mental degut al grau d’explotació exigit. Ambdós aspectes estan presents en els motius de la vaga de la CNT-AIT a Mercadona, sobretot el segon.

Notes:

1. Un procés de treball és eficient si, donada la tecnologia existent, es produeix una determinada quantitat de béns útils socialment amb la menor quantitat possible de factors (capital i treball). Es refereix en tot cas a la producció de béns i serveis útils socialment (la publicitat és rentable però no útil, el mateix que els béns militars). Altres factors a tenir en compte per valorar l’eficiència serien la degradació del medi ambient, l’esforç i la salut dels treballadors, etc. Més endavant a l’article es parla més de l’eficiència en sentit estrictament productiu.

2. Lluís R.A. “La vaga: una arma per la redistribució de la renda social”. Article aparegut al periòdic Solidaridad Obrera nº328, Maig-Juny 2006, òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i Balears (CNT-AIT).

Per a aprofundir:

- AA.VV. “Sociología del Trabajo nº 7/8: Trabajo, salud, ergonomía”. Queimada, Madrid, 1982.

- AA.VV. “El pensamiento económico radical americano”. Información Comercial Española nº488, Abril 1974.

- Baran, Paul Arthur; Sweezy, Paul M. “El capital monopolista”. SXXI, 1972.

- Barchfield, J.W. “Raíces e institucionalización de la relación entre capital y trabajo”. Universidad Guanajuato, 1998.

- Bowles, Samuel (1985). “El proceso de producción en una economía competitiva: los modelos de Walras, neohobbesiano y Marxista”, al llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Bowles, Samuel; Gordon, David M; Weisskopf, Thomas E. “La economía del despilfarro”. Alianza, 1989.

- Bowles, Samuel; Edwards, Richard. “Introducción a la economía: competencia, autoritarismo y cambio en las economías capitalistas”. Alianza, 1990.

- Bowles, Samuel; Franzini, Maurizio; Pagano, Ugo. “The Politics and Economics of Power”. Routledge, 1999.

- Edwards, Richard (1979). “De terrenos disputados”, en el llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Foucault,M. (1978). “Vigilar y castigar”. Madrid, Siglo XXI.

- Gintis, Herbet. “La naturaleza de la mercancía trabajo y la teoría de la producción capitalista”. Review of Radical Political Economics. Vol. 8. nº2, summer 1976. Traducido por Mario A. Vallotta, en Sociología del Trabajo nº3/4, año 1980. Queimada.

- Gordon, David M; Edwards, Richard; Reich, Michael. “Trabajo segmentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos”. MTSS, 1986.

- Marglin,Stephen. (1974), "Orígenes y funciones de la parcelación de tareas: ¿para qué sirven los patronos?", en A.Gorz (editor), Crítica de la división del trabajo, Barcelona, Laia.

- Proudhon, Pierre Joseph (1840). “Qué es la propiedad?”. Folio, 2002.

- Reich, M; Devine, J. (1981). “The microeconomics of conflict and hierarchy in capitalist production”. Review of Radical Political Economics, 12.

- Santos Redondo, Manuel. “El empresario y la empresa en el capitalismo el estudio de la jerarquía a lo largo de la historia del pensamiento económico”. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.

- Veblen, Thorstein. “Teoría de la clase ociosa”. Alianza.

Lluís R.A.,

afiliat a la CNT-Terrassa

i al Centre d’Estudis Llibertaris "Francesc Sàbat" de Terrassa (Secció d’Anàlisis i Estudis Econòmics)

El dia 12 de gener sortia un breu article en el Diari de Balears que, dins la brevetat, hi deia un parell de coses interessants, com ara que:

- El preu de l’habitatge nou ha augmentat un 11,4 per cent a Balears durant el 2006 en relació a l’any anterior, fet que situa l’increment a l’Arxipèlag per sobre de la mitjana de l'Estat, del 9,8 per cent, segons les dades presentades per la Societat de Taxació.

- El preu mitjà per metre quadrat és de 2.369 euros.

- Les previsions apunten a que el preu de l’habitatge tendrà previsiblement pujades més moderades en aquells municipis que disposin d’una major oferta de terrenys edificables.

De totes maneres, no ens han d’estranyar els preus. Els habitatges que es venen a Palma no són ni nous ni precaris, a l’illa ja fa temps que anem avançats en matèria d’especulació urbanística i d’exprimir al màxim les possibilitats del sol (urbà, rústic, protegit... qualsevol!). Cert és que sempre hi ha municipis més punters que d’altres (si no mireu  el 30 minuts del diumenge 14 de gener) però a ciutat en sabem molt també, sempre dins les possibilitats d’un municipi que està recuperant zones verdes a base d’aixecar l’asfalt (per tornar-lo a posar a la més mínima que germinen quatre brots tendres —llegiu aquesta opinió per exemple).

Si doneu un cop d’ull als arxius adjunts, us fareu una idea de les noves tendències en el sector immopiliari.

- Cort

- Edifici Santa Maria

- Gran Hotel

- Palau Reial

- Adossats

- Bellver

- Habitatges de color

- Cartoixa

- Plaça Major

Projecte Mopi

Hem aconseguit la versió digital d’una obra que considerem fonamental, la renomada Encyclopedia of Genocide and Crimes Against Humanity.

Si no la coneixeu podeu, consultar la següent pàgina web que us en farà cinc cèntims:

I en aquesta, el llistat dels articles.

Són tres volums i més de 1.500 pàgines.

Si us la voleu descarregar (120 MB), heu de seguir aquestes instruccions:

Heu de pitjar els links (allotjats en RapidShare), triar "Free", esperar un temps (gairebé un minut), introduir les lletres codificades i pitjar "Download". 

Aquí teniu els links:

- Tom primer

- Tom segon

- Tom tercer

Penseu que els fitxers triguen a descarregar-se, però el llibre ho paga.

Esperem que pugueu gaudir d’aquesta enciclopèdia com nosaltres en gaudim.

Ens agradaria que opinéssiu sobre aquesta obra.

Salut i bona lectura!

Ateneu Llibertari Estel Negre

La Plataforma pel Parc de les Vies presentà ahir una nova iniciativa, aquesta vegada dirigida a captar adhesions personals i recursos econòmics per prosseguir la seva lluita contra l’asfalt, el ciment i les rajoles del futur bulevard de Jacint Verdaguer.

Així, el moviment veïnal que representa l’activista Àngels Fermoselle ha editat abonaments de 5, 10, 20 i 50 euros que representaran «una ajuda econòmica per a la nostra entitat». Els fons que s’obtenguin serviran per publicar fulletons informatius «a favor del part que prometé el PP i que ara es nega a fer», manifestà una representant de l’esmentada entitat.

Actualment, la plataforma funciona amb les aportacions dels membres de la seva junta —una trentena, cadascun dels quals ingressa sis euros mensuals a manera de quota— i les extraordinàries, que arriben a través de ciutadans entregats a la seva causa. Ja fa dos anys que les Vies es mou per reclamar que Cort i el Govern reconsiderin la seva postura inflexible en relació a la urbanització de la superfície del soterrament. El projecte de bulevard que actualment s’executa a Jacint Verdaguer dedicarà un 90% de la seva superfície a l’asfalt, al ciment i a les rajoles. La zona verda es limita a un escàs 7% de superfície dedicada a pasteres enjardinades.

A la fotografia es pot observar un model d’abonament d’adhesió a la causa del moviment veïnal, en el qual es llegeix el lema de la campanya: «Som amic de la Plataforma pel Parc de les Vies».

J. C. P.

(Diari de Balears, 10-01-07)

Al cap de vint-i-cinc anys de la seua mort, la figura de Georges Brassens continua fervent en l’actualitat cultural i musical més enllà de les fronteres de la francofonia. Llibres, reedicions discogràfiques, tributs musicals, articles, debats televisius marquen l’aniversari del cantant de Seta (Llenguadoc) i autor d’alguns dels textos més vigorosos i poètics de la cançó d’autor del segle XX.

Nascut el 1921 a aquesta localitat del Llenguadoc –a Seta els brassenians poden gaudir d’un museu anomenat Espace Georges Brassens dedicat al compositor–, el futur cantant viu una infància assenyalada pel seu origen humil i el veïnatge mediterrani. El seu pare treballa com a paleta, i la mare, una dona immigrant d’origen italià, afegeix al seu catolicisme pietós l’afició per la cançó popular. Estudiant mediocre, només les classes del professor de llengua Alphonse Bonnafé aconsegueixen despertar-li l’interès per la poesia. Brassens creix escoltant els “baladistes” de moda com Mireille i Jean Sablon, als quals retrà homenatge dècades després cantant “Puisque vous partez en voyage”. També escolta vedets com Tino Rossi, un altre dels seus ídols, i sobretot, Charles Trenet, el cantant de Carcassona, amb el qual mantindrà una ferma amistat i qui serà una de les seues referències en els anys de formació. Trenet i Brassens tindran temps de compartir en el futur algunes vetlades, de les quals han quedat curiosos enregistraments sonors que posen de manifest la sintonia i admiració mútua entre els dos cantants d’origen occità.

A causa d’un petit escàndol –Brassens es va veure implicat en un robatori–, la família decidí enviar-lo a París, a casa de la seua tia Antoinette. Era l’any 1940 i la ciutat estava a punt de ser ocupada per les tropes alemanyes, mentre el general Petain s’instal·lava amb el seu règim feixista a Vichy. Brassens entrà a treballar a la fàbrica a Renault, una feina que compatibilitzava amb l’aprenentatge musical i literari. A la llar familiar aprèn a tocar el piano mentre fa incursions per les biblioteques municipals, on devorava autors com François Villon i Paul Fort –als quals posteriorment musicà–, o Arthur Rimbaud, Victor Hugo, etc. En aquesta època va conèixer una costurera d’origen bretó, Jeannne Planche, qui tingué un paper decisiu en la seua vida. Brassens li dedicà dues de les seues cançons més celebrades, “La Cane de Jeanne” i “Chez Jeanne”. Seguint les lleis del règim de Vichy i el seu Servei de Treball Obligatori, Brassens va ser enviat a la ciutat alemanya de Basdorf, als afores de Berlín, per treballar en una fàbrica de motors d’avions. En aquest camp de treball va fer amistat amb Pierre Onteniente, a qui batejà com a “Gibraltar” –per la seua “solidesa mineral”, en paraules del cantant–, que es convertí en el seu home de confiança i secretari. Si Jacques Brel compartia les seues tournées amb “Jojo” –Georges Pasquier–, xòfer, administrador i amic del cantant i protagonista d’una de les composicions més emotives de l’artista; Brassens ho feia amb Pierre Onteniente, que esdevingué l’ombra del cantant. Els seus lligams d’amistat quedaren reflectits en “Les copains d’abord”, cant fraternal a la camaraderia i que va servir a Georges Moustaki com a pretext musical per homenatjar Brassens en la cançó “Les amis de Georges”.

El 1943, aprofitant un permís, Brassens es va refugiar a casa de la seua amiga Jeanne, i no tornà al camp de treball d’Alemanya. En aquesta casa, una mena d’“Arca de Noè”, Brassens hi va viure fins al 1966, amb Jeanne i el seu marit Marcel. És allí on començà a tocar la guitarra i a compondre les cançons que a la llarga constituïren la seua columna musical. Brassens col·labora també en el diari anarquista Le Libertaire, amb els pseudònims de Géo Cedille i Gilles Colin, mentre buscava sense èxit cantants que volgueren interpretar les seues composicions. L’anarquisme –com l’ateisme o l’antimilitarisme–, l’acompanyà al llarg de la seua vida, entès com “una actitud per poder viure”, com assenyalava el mateix cantant. El seu ideari era tenyit d’una forta càrrega d’escepticisme que no el salvà, com es pot imaginar, de polèmiques ni controvèrsies, com les que mantingué amb el Partit Comunista arran de la gravació de la cançó “Les deux oncles”, en la qual feia un retrat càustic i en el mateix pla de dos oncles, un de col·laboracionista i l’altre, partidari dels aliats. La composició desconcertava i emprenyava alguns sectors de l’esquerra, per als quals les ferides de la guerra encara eren massa presents, malgrat els vint anys de la fi de la contesa mundial. Aquest és el Brassens individualista que es mantingué apartat dels successos del Maig del 68, mentre cantants com Léo Ferré –l’altre “anarquista melòdic”–, Jean Ferrat o Catherine Sauvage cantaven per als obrers tancats de les fàbriques. A “Mourir pour des idées”, una altra cançó polèmica, Brassens reafirma la seua ideologia llibertària: “Mourrons pour des idées, d’acord, mais de mort lente.” (“Morim per les idees, d’acord, però de mort lenta.”)

L’oportunitat l’arribà el 1952 gràcies a la cantant Patachou, nom artístic d’Henriette Ragon, qui el va fer debutar en el seu cabaret, Chez Patachou de Montmartre. Patachou es va sentir immediatadament colpida per aquest cantant amb pinta de carnisser italià i vestit com un obrer de la construcció, que a penes saludava des de l’escenari i s’acompanyava només amb la seua guitarra, però amb uns textos en què es combinava magistralment ironia i tendresa i un excel·lent contingut líric. Patachou la va presentar a l’empresari, promotor artístic i directiu de la discogràfica Philips, Jacques Cannetti, germà de l’escriptor Elias Cannetti, el futur premi Nobel de literatura. Per les mans de Cannetti passaren, entre d’altres, Jacques Brel, Boris Vian, Henri Salvador, Jeanne Moreau o Serge Gainsbourg. Cannetti el va fer debutar a la seua sala de festes, Les Trois Baudets. A Philips, Brassens gravà els primers discos amb títols com “La mauvaise reputation”, “Le parapluie”, “J’ai rendez-vous avec vous” o “Le gorille”, una cançó que la censura va prohibir.

Brassens passava amb èxit per locals com Bobino –una sala que després es convertí en la seua segona casa–, o l’Olympia, ja en aquest moment com a vedet musical. La França que cantava les operetes de Luis Mariano i les melodies francoitalianes d’una exòtica cantant anomenada Dalida descobria un poeta que produïa divisió entre el públic. Des d’un bàndol, se li retreia el seu verb malsonant i el seu ideari anarquista. Des de l’altre, se li aplaudia aquesta barreja de tendresa, causticitat i lirisme. Finalment, gràcies a “La chanson pour l’auvergnat”, els dos públics pogueren signar la pau i Brassens entrà en el llista d’èxits, mentre una generació d’escolars començava a cantar allò d’“Elle à toi cette chanson…”.

Entre el jazz i la literatura

Amb un bagatge líric de prop de dues-centes cançons, l’escriptura de Brassens es caracteritzà per la utilització simultània d’estructures clàssiques, de formes de la lírica popular i del llenguatge del carrer. Un Brassens culte que posa música i difon amb èxit els textos de Françoise Villon, Francis Jammes, Paul Fort –un dels seus autors preferits– o Louis Aragon, del qual musicalitzà posteriorment el bellíssim i desolador poema “Il n’y a pas d’amour d’hereux”, una composició que passà per la veu de la cantant pop Françoise Hardy, qui en farà una de les seues interpretacions més reixides. Un Brassens popular on es retroben tots els corrents de la tradició francesa, una de les claus del seu èxit, ja que aconsegueix la identificació de tota classe de públics amb les seues melodies. Un Brassens mestre i artesà a l’hora de combinar en els seus textos aquesta barreja de lleugeresa i gravetat, de dolçor i violència.

Brassens sempre professa una gran admiració pels ritmes de swing i jazz. Entre els seus ídols es troba Ray Ventura, un músic que al capdavant de la seua orquestra ha popularitzat els sons arribats des de l’altra banda de l’Atlàntic. Per a Henri Salvador, un altre fervent admirador de l’swing, Brassens ha estat tot un mestre d’aquest estil. Els crítics acusaven el “to Brassens” de monòton, però, ben al contrari, malgrat la seua simplicitat, guitarra i contrabaix, presentava unes textures musicals molt elaborades i riques. Una sonoritat que acaba per fer de les seues cançons unes peces singulars en l’horitzó de la música popular del passat segle XX. Com assenyala el crític Lucien Rioux al llibre 50 ans de chanson française, “és aquest estil, aquesta sonoritat, la que es correspon a la perfecció amb l’univers en el qual es mou Georges”. Un horitzó estètic, diu Rioux, “a la vegada que modern i fora del temps”.

Brassens imposa el seu estil una mica a contracorrent. Mentre els cantants que començaven la seua carrera a l’escenari acompanyats de la seua guitarra, una vegada aconseguit l’èxit, s’envoltaven d’una formació orquestral, com feren Brel, Moustaki o Jean Ferrat, Brassens marca el camí invers. I roman fidel a la seua guitarra, només en la companyia del contrabaix tocat pel seu company Pierre Nicolas. Una austeritat musical servida per una gestualitat “grau zero” –com descriu l’estudiós de la seua obra, Louis-Jean Calvet– és la posada en escena del cantant. “Lligat a la seua guitarra –diu Calvet– com un salvavides, Brassens distribuïa sàviament els colps d’ull cap al públic, a dreta, centre i esquerra, mentre cadascun dels espectadors a la sala se sentia mirat i elegit. En ell hi havia una ciència de l’escena que passava desapercebuda, i aquesta gestualitat zero estava més carregada de sentit que els moviments sofisticats i les coreografies assajades d’altres artistes.”

El 1976 Brassens publicà el seu últim àlbum, Don Juan, on repassa alguns dels seus temes preferits com l’amor, la fugida del temps, l’amistat, els gats o els falsos patriotes. El disc tanca una obra iniciada en la dècada dels cinquanta i continguda en l’integral de l’artista, que s’ha vist progressivament enriquida amb altres peces inèdites o enregistraments en directe. D’altra banda, la seua veu poètica ha continuat gràcies als treballs antològics de cantants com Maxime Le Forestier o Renaud, hereus brassenians de l’actual chanson. Unes composicions que en els últims temps han merescut l’atenció de la nouvelle vague de la cançó francesa amb noms com els de Carla Bruni, Miosec, Keren Ann o Yann Tiersen, que s’han unit als treballs ja clàssics, realitzats per Paco Ibáñez, Barbara o Fabrizio de André.

El jutge número 17

Si hagués existit un dissetè jutge, aquest títol s’hauria d’haver atorgat sens dubte a Georges Brassens, per la seua inestimable i “desinteressada” col·laboració i influència en el naixement de la Nova Cançó. Per a un brassenià i estudiós de la cançó d’autor com el cantant Miquel Pujadó, aquesta coincidència dels jutges amb el cantautor francès era donada, d’una banda, per una identificació amb l’ús del llenguatge que feia Brassens, i de l’altra, per la seua imatge i posada en escena. Tot i així, afirma Pujadó, aquesta assimilació era incompleta, ja que resultava inimaginable poder traslladar la càrrega crítica del cantant de Seta sense patir les ires de la censura de l’època. A més, afirma Pujadó, “el seu escepticisme individualista i acràtic no podia ser reivindicat per ningú que volgués formar un moviment i fer de la cançó una eina cultural i d’expressió”.

Tot i així, Brassens va transitar al llarg de la història de la Cançó catalana des dels seus inicis. Primer, en la veu d’un Josep Maria Espinàs que adapta els textos més “afables” del cantant en els primers discos d’Edigsa. La influència de Brassens també es pot sentir sobre l’obra de Serrat, que sempre ha mostrat la seua devoció per l’autor de “La mauvaise reputation”. Al seu homenatge a la Nova Cançó, Serrat finalment va aconseguir posar-li veu en cantar “La noia de duro”. De fet, el noi de Poble Sec també va ser un dels convidats que compartí vetlada musical a la sala Bobino l’any 1976 amb el cantant. Brassens formava part de l’educació musical de cantants com Raimon i era una referència més que notable en un intèrpret com Ovidi Montllor i temes com “La fera ferotge” o “Les meues vacances”, o en el Llach d’“Arran de terra”. Un “afrancesat” com Miquel Pujadó li dedicà l’àlbum La mala herba, i va traduir per a la veu de Guillermina Motta “Les croquants”. Darrerament, la valenciana Eva Dénia ha fet una immersió en l’obra brasseniana a ritme de jazz.

Carles Gàmez

(El Temps, 1.177 / 02-01-07)

Més informació: Henri Bouyé: «Georges Brassens, le libertaire»

«Van cremar els llibres i la Corunya llibertària»

La cultura dels ateneus populars, el seu extermini i el dels obrers després del cop militar del 1936 centren l'univers d'Els llibres fan de mal cremar (Edicions 62), del narrador i poeta corunyès Manuel Rivas

Per què es va interessar pel món dels centres llibertaris de la Corunya d'abans de la Guerra Civil?

Fa temps que m'havien despertat interès. Intuïa que en aquests espais de cultura oberts per a gent molt humil, treballadora, hi havia bosses d'esperança que estaven relacionades amb el que som ara. Perquè la història del món republicà, del lliure pensament i del galleguisme m'interessen en la mesura que tenen a veure amb les nostres vides. A més, en aquests ateneus, biblioteques populars i escoles modernistes, ja estaven suggerides qüestions tan essencials com ara el feminisme, l'ecologisme, l'ensenyament lliure, la cultura vinculada a la vida i no com a màscara, entre altres aspectes. Per descomptat que hi havia alguns estudis fets, però les iniciatives obreres més alternatives estaven especialment enterrades. La dictadura les va perseguir i segrestar.

En la novel·la s'entrecreuen històries de personatges de ficció amb persones que van existir, com ara l'anarquista Arturo da Silva, el ministre republicà Santiago Casares Quiroga i el mateix Manuel Fraga. Tot aquest univers recreat necessita un llarg treball d'investigació...

Quan vaig escriure A lingua das bolboretas i El llapis del fuster ja vaig recollir molta memòria oral i molts documents que els vaig deixar per al futur. Sí, vaig haver de fer un llarg procés d'investigació, no només bibliogràfica, sinó també de recuperació oral. No és casual que l'obra estigui dedicada a un llibreter naturalista [Antón Patiño Regueira] que en la seva adolescència va conèixer la gent de l'ateneu El Resplandor en el Abismo.

Què tenien els llibertaris d'aquest centre que els converteix en protagonistes corals de la narració?

Molta llum. El que més m'atreia d'ells és que les seves propostes no només se cenyien a la qüestió política, sinó que havien pensat formes de vida per sortir de l'obscuritat i de la misèria a través de la cultura. El primer que van fer va ser formar la seva biblioteca, aconseguir una màquina d'escriure, organitzar un grup de naturisme per prendre banys de sol... Algunes persones creuen que el nom de l'ateneu, El Resplandor en el Abismo, és molt literari, no en va conté una poètica de reexistir d'una altra forma de vida.

L'obra planteja la usurpació de la cultura d'aquests obrers després del cop militar de Franco. Parteix d'un fet clau: la crema de llibres a la dàrsena de la Corunya l'agost del 1936.

El punt de partida de la novel·la és un desassossec que ja suggeria en altres obres anteriors, i aflora de la paradoxa de trobar persones amb béns i molta formació cultural, que mostren sensibilitat vers les belles arts, però que en una situació límit, en lloc de decantar-se per l'humanisme opten per la barbàrie. Tenim una visió benintencionada de la cultura. Pensem que pot fer millorar la qualitat humana. Però la història de la humanitat s'ha descobert terrible i capgira, desvirtua aquesta visió.

També retrata la repressió franquista a la ciutat...

El que va passar a la Corunya i altres parts de Galícia és que no només van cremar els llibres, sinó que també van cremar aquella ciutat republicana i llibertària. Perquè abans de la Guerra Civil la Corunya tenia dues ànimes molt connectades: el món republicà il·lustrat i el llibertari. Gran part dels volums de la biblioteca Germinal i dels centres d'estudis eren aportacions de persones vinculades al republicanisme, com ara Pablo Bazán i Santiago Casares Quiroga, els artistes Luis Huici i Francisco Miguel, l'autor de la portada [dels exemplars que s'estan presentant], executat l'agost del 1936. Els feixistes van cremar els llibres i centenars de persones, amb la voluntat d'exterminar d'arrel el lliure pensament. Després hi va haver una dictadura llarguíssima que va ser la prolongació de la guerra. I el fum de les fogueres, viscós i que impregnava l'ambient, va penetrar a l'espai públic però també en el privat, en les mateixes persones, en el llenguatge. Malgrat tot, és cert que és molt difícil d'aniquilar aquest tipus de memòria, d'aquí neix el títol de l'obra: Els llibres fan de mal cremar. Perquè finalment, a la Corunya mai va guanyar la dreta ni la reacció.

La por dels vençuts és un tema que aflora a través de molts personatges. Per exemple, Polca, un anarquista represaliat, parafrasejant la poetessa Rosalía de Castro, parla de dos tipus de silencis: el que acompanya i el silenci mut que atemoreix.

És clar. El poder de la dictadura es va sostenir per la fabricació continuada de la por. Després d'escriure la novel·la vaig tenir clar el falsejament de la història, no només de Galícia, sinó dels pobles que conformen l'Estat espanyol. Els franquistes van intentar fer-nos interioritzar que érem poc aptes per a la democràcia. Ara estic convençut que si hi ha una identitat comuna entre els habitants de l'Estat espanyol és l'amor i la passió per la llibertat.

Com s'entén que l'exministre franquista Manuel Fraga, present en la narració, fos elegit democràticament durant setze anys com a president de la Xunta [1989-2005], després de la brutal repressió franquista que vostè retrata a l'obra?

No és una qüestió singular de Galícia. Molts llocs que eren fortament republicans ara estan governats per la dreta, com per exemple Madrid. L'explicació de l'elecció de Fraga, que a més es va haver de camuflar amb símbols del galleguisme, té a veure amb aquesta producció tan intensa de la por. L'emigració, un fenomen molt singular de la regió, és una altra explicació. Durant el segle XX va marxar de Galícia l'equivalent a la seva població actual. I els que emigren són sempre majoritàriament els joves, les persones inquietes. Malgrat això, em sembla molt important destacar el fet que s'hagi expulsat democràticament aquesta persona que l'ha retingut tant de temps.

Jesús de Juana i Julio Prada acaben de publicar Lo que han hecho en Galicia: violencia política, represión y exilio (1936-1939), a l'editorial Crítica, i Suso de Toro ha publicat Home sen nome a Xerais. ¿Hi ha un interès general a Galícia per recuperar la memòria històrica o és una inquietud aïllada del món intel·lectual?

Penso que és un interès generalitzat i no només a Galícia, i que, a més, té una vocació universal. Les reaccions més emotives que em vaig trobar després d'haver escrit A lingua das bolboretas i El llapis del fuster van ser a Espanya, però també a fora. Amb lectors d'Amèrica Llatina que van viure les dictadures militars, amb les víctimes de la guerra dels Balcans... Si ara surten amb més facilitat aquest tipus de novel·les és perquè ens hem adonat que la literatura no pot fer pactes de silenci, va contra la seva naturalesa. També per la gran magnitud del cràter de silenci que hi havia.

Vostè ha explicitat el seu interès i admiració per John Berger, Rulfo, Onetti..., i pel galleguista Alfonso R. Castelao, com a referent polític. De la literatura catalana, quin autor li interessa?

A mi m'agrada molt la poesia de Salvat-Papasseit. Per mi té un surrealisme carregat d'emoció. Desprèn la sensació que totes les coses tenen alguna cosa a dir, emeten llum. Aquest esperit d'avantguarda arrelat a la realitat.

L'escriptora Carme Riera afirmava en aquest suplement que "la literatura catalana estava en extinció". Què en pensa del futur de la gallega?

La sort de les nostres llengües, de la biodiversitat cultural en el món, té molt a veure amb el que fem amb la terra. És on mostrem el que estem escrivint, ja que el mateix territori és el manuscrit més interessant que tenim. I veiem que a l'Estat espanyol estem fent una novel·la negra. Només cal fixar-se en Marbella i molts altres escàndols similars. El que també importa és ser conscients que cada escriptor i cada lector equivalen a molts anys de vida d'una llengua.

Neus Ràfols

(Avui, 28-12-06)

Cor llibertari

Luis Andrés Edo, militant anarquista de la clandestinitat i de la Transició, acaba de publicar les seves memòries. L'assaig no solament fa un repàs a la seva biografia, sinó que es capbussa en els aspectes més desconeguts de la lluita de la CNT i l'anarquisme contra el franquisme. El treball descriu els moments més vibrants de la Transició, amb la participació i l'oposició llibertària al projecte de reforma i de consens. També mostra l'aventura humana d'un rebel i d'un heterodox. Una aventura que transcorre a cavall de l'exili i de la clandestinitat, passant per les presons. L'autor recupera aspectes oblidats de companys i torna a la llum oblits i silencis de la lluita antifranquista.

Luis Andrés Edo (Casp, 1925) fa un recorregut per la seva vida, des de l'arribada a Barcelona, quan era un nen, fins ara mateix. Explica com, sent fill de guàrdia civil, de família tradicional i catòlica, educat en un col·legi de monges, es va fer anarquista. Les fonts del seu esperit àcrata cal cercar-les en el 19 de juliol del 36, quan a Barcelona els obrers van vèncer els militars i va esclatar una revolució. L'infant va sentir com la llibertat entrava a les aules de l'escola de la mà racional i avantguardista del CENU. Acabada la guerra, l'adolescent va entrar d'aprenent al dipòsit de trens de la Renfe, on encara treballaven antics militants de la CNT: "La calidad social y de solidaridad que rodeaba el ambiente de los talleres de Depósito de Máquinas, constrataba con el trauma de la represión y persecuciones generalizadas impuestas por el régimen". Poc després inicià els seus estudis de formació professional a l'Escola del Treball, on va viure la seva primera vaga estudiantil el 1945. Un any més tard era empresonat a la Model.

El contacte amb la realitat de la postguerra faran del jove un rebel davant la injustícia. Edo aprofitarà el servei militar per desertar. A França es posarà en contacte amb els cenetistes exiliats afiliant-se a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. Una vegada establert a París, participarà en l'Assemblea Llibertària. Tot un bagatge per a la seva formació humana i anarcosindicalista, que li serà molt útil per a la profunditat del seu pensament i per al seu compromís militant. D'aquí sorgirà la seva reflexió filosòfica La corriente, escrit clandestinament a la presó de Sòria, que serà publicat molts anys després. Luis Andrés Edo ha aconseguit fer de la seva aventura un llibre realment important per conèixer com es movien, en la clandestinitat, els grups anarquistes o com funcionaven les comunes de presos.

Les memòries es capbussen en els darrers anys del franquisme, quan el règim es mostrava dur i condemnava a mort els militants revolucionaris, com ara Puig Antich. El nou pas d'Edo per la presó, on va ésser batejat pels presos comuns amb el malnom d'El Padrino per la seva solidaritat amb ells, és un passatge del llibre força interessant. Precisament a la Model hi va viure el primer motí de presos, el 1975. La sortida de la presó d'Edo va coincidir amb la reconstrucció de la CNT, en què una amalgama de vells sindicalistes i joves contraculturals intentaven bastir el moviment llibertari. Edo, figura important de la reorganització, narra amb tota mena de detalls les lluites sindicals, el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries, els Pactes de la Moncloa, el Cas Scala i l'escissió confederal. El resultat final de l'assaig memorialista és una gran aportació testimonial a la historiografia de l'antifranquisme i de la Transició espanyola. Un llibre necessari per a tots aquells que estudien aquesta època de la nostra història, però també per a tothom que vulgui conèixer quin va ser el camí de l'organització obrera més important fins a la Guerra Civil, els anys del franquisme i de la Transició.

La CNT en la encrucijada està escrit amb agilitat, en capítols curts i amens, que reflecteixen l'esperit entusiasta d'Edo i ressalten el seu sentit de l'humor i una fina ironia, molt intel·ligent. L'assaig és de lectura fàcil i fins i tot hi ha una segona veu, a peu de pàgina, que manté un diàleg intern amb l'autor. Luis Andrés Edo manifesta que ha escrit un "llibre de poemes" i explica que la seva poesia la realitza a través de la reivindicació de militants marginats per la mateixa CNT. Aquestes aventures d'un llibertari heterodox són un passeig per una història amagada o tergiversada. Edo ha tornat a la llum una època que aporta passatges inèdits al compromís de la memòria històrica. Però no és un llibre nostàlgic, sinó de reflexió... i fins i tot de futur al plantejar la idea del municipi lliure.

Ferran Aisa

(Avui, 28-12-06)

***

Aventuras de un anarquista

La vida da más vueltas que un trompo. De ahí que Luis Andrés Edo, hijo de guardia civil, criado en una familia de ley y orden, llegase a convertirse en un referente del anarquismo español y en el elemento clave para la reconstrucción de la CNT durante la Transición. Todo por culpa de la rebelión militar del 18 de julio de 1936. Edo es una persona que necesita libertad para vivir. Si no se la dan, se la toma. Prefirió vivir libre en la clandestinidad que esclavo en la sociedad. Dos veces desertó del Ejército, otras tantas fue, encerrado en el calabozo militar de Figueres, donde en los años cincuenta hacía proselitismo por la causa libertaria. Conoció las prisiones franquistas y fue huésped de la, terrible Cárcel Modelo (de infamia) en Barcelona. Ahora el editor Ramón Serrano le acaba de publicar La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo (Flor del Viento, Barcelona 2006). En la Modelo convivió con Huertas Clavería, actual decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, y con Juan Paredes Manot, el Txiqui, miembro de ETA fusilado el 27 de septiembre de 1975.

Los presos de la galería de castigo llamada el «Submarino» fueron los primeros en enterarse de la muerte de Franco gracias a un transistor, pequeño pero potente, que Luis Andrés Edo tenía escondido.

Escuchaban Radio París y la BBC. Se comunicaban con los demás presos por las cañerías del desagüe después de haber vaciado las cisternas de los inodoros. Estaban mejor informados que los propios funcionarios de la prisión. Difundieron la noticia de la muerte del dictador haciendo sonar las cucharas contra la pared, en un ensordecedor «taca-taca-taca», que hizo exclamar a un celador: «¡Ya se han enterado!» El libro es un compendio de aventuras y reflexiones sobre la época que tocó vivir a un chico que contaba tan sólo trece años cuando estalló la guerra civil y maduró en el bando de los vencidos.

Pere Bonnín

(Última Hora, 16-11-06)

***

Luis Andrés Edo: La CNT en la encrucijada

Goethe quiso dejar, para las generaciones venideras, esta imagen de sí mismo: "Yo un luchador he sido, y esto quiere decir que he sido un hombre". Tengo ante mí, con una afectuosa dedicatoria, el libro de Edo, que lleva este subtítulo: "Aventuras de un heterodoxo". Lo he leído de una sentada, con avidez, devorando las "aventuras" que en él se relatan, apremiado por lo emocionante, por lo apasionante de la historia, de esta "intrahistoria" del siglo XX.

Luego me ocuparé de la heterodoxia de Luis Andrés. Antes, debo declarar que, si he traído a colación la frase de Goethe, es porque esta condición de Luis Andrés me la ha recordado: Luis es, ante todo y sobre todo, un luchador. Con una fidelidad de acero a sus ideales y a sus ideas, se ha enfrentado desde que era un chaval con guerras, detenciones, encarcelamientos y exilios. Y los ha enfrentado con estas sus cualidades personales que a mí me siguen admirando: su presencia de ánimo ante las dificultades y los riesgos, una dureza compatible con una fina sensibilidad, una ausencia absoluta de vanidad y su claro sentido ético para relacionarse con la vida.

Conocí a Luis hace ya 28 años y, recientemente, con ocasión de la presentación en Madrid del libro de Stuart Christie, "Franco me hizo terrorista", pude parafrasear este título y decir públicamente: "Luis Andrés Edo me hizo anarquista". De su palabra, de sus escritos y de su quehacer he ido adquiriendo los útiles necesarios para sentir el planeta libertario como mi propia casa.

Pues bien, por el libro, por sus capítulos diversos, y con esa prodigiosa memoria fotográfica de Luis, sin duda igual o superior a la que él refiere de su hermana María, van desfilando, como en un gran mural histórico, hechos y personajes: Su infancia en Barcelona (es significativo y hasta sobrecogedor su comentario al saber que los Reyes Magos eran los padres: "siete años de vida engañándome"); su afortunado paso por el CENU; la batalla de Barcelona; la barricada como elemento pedagógico revolucionario; la postguerra franquista represora y los primeros balbuceos libertarios en el Depósito de Máquinas Eléctricas de la RENFE en Barcelona; su primer ingreso en prisión a los 20 años. Su deserción de la mili y la fuga a Francia. El internamiento en el castillo de Figueres, al tratar de regresar clandestinamente a Barcelona. Su segunda llegada a Francia y su descubrimiento mejor: el asambleísmo. [Nota de este comentarista: No deja de llamarme la atención una frase de Luis en la página 125: "A mí, en aquella asamblea, me había sucedido lo mismo, había aprendido a escuchar". Creo que ésa es la gran asignatura pendiente de este país, aprender a escuchar y a no interrumpir al otro a grito pelado]. El Congreso de Limoges y la formación de la DI que, en diez años de actuación con atentados, no ocasionó víctimas indiscriminadas y que se opuso a financiar sus propias actuaciones a base de atracos. Otra aportación fundamental es la del debate ideológico en la prisión de Soria, absolutamente impensable en 1967 y que le costó el puesto al Director, de actitudes abiertas y tolerantes. Y, así, hechos y más hechos de historia viva, hasta hoy.

También los personajes, complejos como seres humanos, nunca buenos o malos de una sola pieza maniquea: José Cano, Miguel "Ferrer", Laureano Cerrada, Lucio Uturbia, el "Quico" Sabaté, Pascual Palacios, Christie, Melchor Rodríguez, Jaime Pozas, Salvador, Agustín Rueda, etcétera, etcétera. . .

No quiero alargar esta modesta reseña de un libro fundamental en la trayectoria del anarquismo español. Un libro que no es sólo historia, es también planteamiento de problemáticas actuales. Viene aquí a cuento el otro apelativo que yo empleaba al principio y con el que el autor se autodenomina: "heterodoxo". Luis Andrés Edo es un heterodoxo, el Gran Heterodoxo del anarquismo español. Y sólo quiero recoger ahora tres de las observaciones que él mismo hace en su libro: en la página 15, "cabe preguntarse si un discurso anarquista puede reflejar una vertebración perfecta, acabada, cerrada y sin contradicciones o, en cambio, es precisamente esa desvertebración la que permite formular un discurso teórico y práctico, subjetivo, heterodoxo, abierto siempre a una mutación". En la página 156, "son disidentes porque rechazan el inmovilismo de sus respectivas organizaciones y se conjuntan para actuar unidos por encima de las siglas". Y en la página 394, "el discurso del anarcosindicalismo no puede declararse el ombligo del Movimiento. La CNT no siempre funcionó en base a la ley democrática de mayorías, sino más bien con el concepto "demo-acrático" del libre acuerdo".

Todo ello me recuerda aquellos versos luminosos de Kavafis que Lluis Llach canta tan admirablemente:

"Més lluny, sempre anéu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan seréu deslliurats,

torneu a començar noves sendes".

Joaquín Rodríguez

www.soliobrera.org

***

Presentación a un grupo de periodistas del libro de Luis Andrés Edo «La CNT en la encrucijada»

Cuando la Editorial Flor del Viento me planteó que os presentará el libro La CNT en la encrucijada de Luis Andrés Edo a vosotros no dudé ni un segundo, y además me produjo una gran alegría porque ello me llevaría a leerme el libro en serio y a seguir curioseando sobre temas, cuestiones y hechos concretos que siempre me han interesado.

Lo que no me esperaba es la cantidad de temas, cuestiones y hechos que contienen las memorias de nuestro querido Luis y lo difícil que me resulta resumirlo, sobre todo por el vertiginoso ritmo que impone en una descripción de los sucesos acompañada (siempre) con una profunda reflexión sobre las cuestiones en sí desde una perspectiva anarcosindicalista.

Y partiendo de esta imposibilidad y teniendo en cuenta la seguridad de que muchos de vosotros conocéis las ideas, los interrogantes y los sucesos de manera sobrada he optado por seguir un sencillo método de preguntas con respuesta que aparecen en el libro, siempre sobre el personaje y sobre su relación personal con el anarquismo.

¿Cómo nace este anarquista?, ¿cómo se educa en el anarquismo?, ¿cómo se desenvuelve en cada situación concreta? y ¿cómo piensa continuar?

Nace en un pueblo pequeño totalmente arraigado a la tierra y con un año viene a Barcelona. Es hijo de un guardia civil del bando republicano, es hijo de una familia católica, apostólica y romana, con unos fuertes lazos familiares, es decir, de una familia muy estructurada.

Vive con 10 años la Guerra civil/Revolución y desde estas vivencias directas y de lo que ha reflexionado sobre ellas nos va contado su vida y la vida que le rodea, y aunque utiliza el hilo conductor de la progresión del tiempo, siempre va dando saltos para adelante y para atrás para contar qué pasaba, por qué le pasaba y por qué pasaban así las cosas.

Tanto reflexiona sobre los hechos que llega a especular y a veces a concretar en cómo hubiesen pasado las cosas si en tal momento hubiera pasado tal cosa (aunque esas cosas no dependan de su voluntad). Así es como piensa en el caso, por ejemplo, de que si hubiese estado en Segovia antes de la fuga de ETA y Oriol (llegó allí pasados unos días) es probable que Oriol Solé Sugranyes estuviera entre nosotros, porque Edo hubiese insistido mucho en planificar todo mejor.

A medida que va contando su vida hace una justa apología de un día único, la Barcelona de 19 de julio de 1936, un día que según Edo con toda seguridad cambió el mundo. Partiendo de este día como el culmen del movimiento anarquista por las extraordinarias consecuencias que tuvo tanto en la contienda española como en la contienda posterior mundial. Dicho sea de paso, es un día que da para un estupendo libro (negociaciones extrañas en la Generalitat, 1.000 barricadas en la ciudad, el pueblo armado, el 19 tercio de la guardia civil con la República…).

Durante la guerra tiene la oportunidad de estudiar en nueva escuela catalana (CENU). Esta escuela se apoya en la línea iniciada por Ferrer i Guardia e incorpora en su ideario y en su trabajo una acción libertaria sin contemplación alguna. Experiencia imborrable para Edo y lamentablemente perdida en el túnel de los tiempos, con la cantidad de resultados positivos que demostró como sistema educativo, adelantándose a los tiempos de manera abrumadora.

Es difícil imaginar cómo serían los chicos de los institutos de enseñanza secundaria de ahora si tuvieran que enfrentarse a su indisciplina y a su apatía si previamente en una asamblea habrían intervenido con profesorado y con personal para dibujar un modelo educativo y un compromiso personal y social en la actividad educativa.

¿Dónde estaría el bulling, la invisibilidad actual de las niñas, los escasos remedios al fracaso escolar si los alumnos se implicaran en su propia formación? ¿Dónde estarían los grandes negocios que ha generado la educación privada si este servicio fuese exclusivamente público y autogestionado?

Cuando acabó la guerra, con 14 años, vive los malos tiempos como puede, teniendo la suerte de entrar a trabajar en los ferrocarriles, donde quedaba un importante reducto de anarquistas. Ahí aprende en vivo que hasta en las grandes empresas la autogestión es mucho más eficaz que la lógica capitalista (la anécdota de cómo se encontraron sus fábricas los condes de Godó y Güell [pág. 85], que lloraban por la calidad de las instalaciones de sus fábricas que previamente habían sido autogestionadas por los trabajadores).

Mientras trabaja para contribuir al alimento de la familia, juega con niños, juega al fútbol (le ayuda en su formación física las caminatas diarias que se pega para ir cada día a la Escuela Industrial desde su casa), baila y se divierte, y amplia su formación estudiando formación profesional (la perfección de la clase obrera). En paralelo nos relata la dignidad de la figura del aprendiz (como método didáctico) y la del sabio escuchante antes de hablar (varias veces habla del caso de Pitágoras que obligaba a sus alumnos a estar tres años escuchando antes de hablar).

Es decir, educación de calidad por el asambleísmo y aprendizaje de la cultura del trabajo por la observación directa y la experimentación.

Cada vez que hay un resquicio social o político para expresar las ideas es más que aprovechado. Caso de su nivel de participación en la huelga del SEU (comenzaron los universitarios falangistas y los alumnos de la Escuela Industrial desbordaron todos los escenarios posibles de una huelga en el año 1945).

Los estudios se van cimentando en la persona de Edo y con la juventud llega la hora de la militancia real, y esa militancia es en cada momento de la vida, ante las condiciones del trabajo, ante el servicio militar (comienza su faceta fuguista) Desertor del ejército español se va a Francia, donde trabaja en lo que puede, vinculándose enseguida a los movimientos españoles de resistencia libertarios del momento (la Asamblea de París). El objetivo esencial de todos estos movimientos libertarios en el exilio no es otro que volver, pero sin dictadura y ahí comienza una vida llena de asambleas, cultura, trabajos (todos secundarios en su vida) acciones y pensamientos dedicada exclusivamente a la liberación de la dictadura española y al regreso con dignidad.

La dictadura no era cualquier cosa fácil de tirar abajo y la prueba está en el montón de años que Edo pasó en la cárcel, después de montar en París la famosa DI (comité de Defensa Interior destinado a hacer lo imposible para acabar con Franco y con la dictadura). Dicho sea de paso (que ratifique Edo) mucho tiempo en la cárcel se la debe, fundamentalmente, a los confidentes de la policía infiltrados en los movimientos libertarios de la época, infiltraciones muy difícil de detectar por la avalancha de jóvenes que querían actuar en la época.

Todos los relatos de Edo en la cárcel son sobrecogedores, no por las condiciones que tiene un preso por estar preso, sino por las cosas que hizo (que hicieron) para que su militancia fuese eficaz hasta desde la cárcel. Se crearon comunas de presos (con organizaciones perfectas autogestionadas por los presos, donde se comía hasta bien, cuando cocinaban los anarquistas, sobre todo, porque los maoístas no estaban por la labor burguesa de cuidar el paladar) se autoeducaron, se establecieron lazos solidarios irrompibles, se posicionaron ante ideologías resistentes a la dictadura y encarceladas también, y ante muchas formas de vida, se formaron en cuestiones de derecho para argumentar sus defensas utilizando todos los resquicios que podía dejar una legislación como aquella. Ya adulto se ocupa, y muy bien, de que los jóvenes que aparecen en su camino vayan aprendiendo y toda la cultura libertaria adquirida se vaya transmitiendo (caso de Mesquita y Pi en el teléfono de la cárcel, [pág. 253]). Edo se hizo muy fuerte, se lo trabajó mucho para sobrevivir, pero se extrañó cuando comprobó que al salir solo de la cárcel de Jaén después de 6 años que tanta fuerza no le sirvió para sucumbir a una depresión [pág. 230].

Sale de la cárcel con la transición en sus narices, y esta transición tan modélica (según sus interlocutores y promotores) se encarga de anular cualquier intentona de autogestión y de anarcosindicalismo, lo que lleva a Edo a encontrarse de nuevo en el ojo del huracán, pues la policía democrática se obsesiona con cortar de cuajo todo matiz anarquista para el nuevo Estado español.

Con la misma pasión que nos recuerda el 19 de julio del 36, Edo nos muestra el oscuro caso del incendio de la Scala en Barcelona (demuestra cómo estamos ante una trama estatal contra los anarquistas, perfectamente planificada por la propia policía estatal del momento).

El hecho de no creer ni querer en el Estado como estructura, no quiere decir que Edo no proponga una vida nueva donde cabe perfectamente la utopía y la esencia del anarquismo: la asamblea directa (no la delegada), el crecimiento personal permanente a través de la educación y de la cultura, el ocultamiento permanente del protagonismo individual, y todo con estructuras como el Municipio Libre y el Ecosistema frente al concepto de Estado actual.

Quiero hacer constar que es un libro divertido, apasionante, clarificador, respetuoso, ameno y vivo, destinado a seguir arañando en la recuperación de la memoria histórica (este libro nos deja un legado único), pero que todos podemos seguir tranquilos porque que este libro no está escrito para a ser un best seller, entre otras cosas porque si me equivoco y el libro fuera un superventas fuera de serie, habría que tomar muchas precauciones porque los anclados poderes estatales se darían cuenta de lo que les puede venir encima y mejor no dedicarnos a ver, a sentir, o a estudiar la reacción que estos poderes tendrían sobre todos nosotros, sobre todas nuestras delicadas libertades individuales.

Juan León (Octaedro Editorial)

(El dimoni de Santa Eugènia de Ter, 14-11-06)

Aquí teniu en pdf el dossier que, sota el nom de «La quimera libertaria», va editar el passat mes de setembre Revista de Occidente (número 304). Són tres articles introductoris, però força interessants. També podeu consultar la ressenya que sobre els mateixos va fer el periòdic CNT.

Bona lectura!

- Tántalo: «El anarquismo en la Revista de Occidente». CNT, 328 (nov. 2006)

- Lily Litvak: «La Buena Nueva. Cultura y prensa anarquista (1880-1913)». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 5-18.

- Irene Lozano: «Federica Montseny en el pensamiento anarquista». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 19-33.

- Heleno Saña: «Filosofía del anarquismo español». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 35-55.