Ateneu Llibertari Estel Negre

Projecció de la pel·lícula: En tierra de nadie, de Danis Tanovic

Divendres 26 de gener, a les 21.30 h a Sa Recreativa de Felanitx

Després de la pel·lícula s'obrirà un debat amb la presència de Rodrigo del Pozo, membre de la ONG Bòsnia Viva.

Aquesta es la història de dos soldats, Ciki i Nino, un de bosnià i l'altre de serbi, que es veuen atrapats entre els dos fronts de guerra, en terra de ningú, durant la guerra de Bòsnia de 1993. Mentre Ciki i Nino tracten de trobar una solució al seu complicat problema, un sergent dels cascs blaus de les Nacions Unides es prepara per a ajudar-los desobeint les ordres dels seus superiors. Els mitjans de comunicació són els encarregats de transformar una simple anècdota en un show mediàtic de caràcter internacional. Mentre la tensió entre les diferents parts del conflicte va augmentant i la premsa espera pacientment noves notícies, Nino i Ciki tracten per tots els mitjans de negociar el preu de la seva vida enmig de la bogeria de la guerra.

En tierra de nadie (No man's land, Bòsnia-Herzegovina, Eslovènia, Itàlia, França, Regne Unit, Bèlgica, 2001). Direcció i guió: Danis Tanovic. Fotografia: Walther Vanden Ende. Música: Danis Tanovic. Muntatge: Francesca Calvelli. So: Henri Morelle. Intèrprets: Brankû Djuric, Rene Bitorajac, Filip Sovagovic, George Siatidis, Katrin Cartlidge, Simon Callow, Alain Eloy. Durada: 98 min.

Vos convidem a assistir a la concentració que convoca la CNT pel proper dijous dia 25 de Febrer, a les 9.00 hores del matí, davant la Delegació del Govern, amb motiu de la reunió que tindrem amb el delegat del Govern a les Illes, Ramon Socies, en relació amb la qüestió de la devolució del patrimoni sindical acumulat que encara no ha rebut la CNT mallorquina.

Vos adjuntem un text que resumeix aquesta problemàtica.

Salut!

CNT-AIT Palma

***

Allò que Franco va robar, la democràcia s’ho va quedar

Estem sentint parlar darrerament d’allò que s’ha batejat com «procés per a la recuperació de la Memòria Històrica». Els col•lectius i les persones que hi treballen, persegueixen recobrar la memòria i dignitat arravatada pel franquisme durant tots els anys de guerra i de dictadura. Els familiars dels morts o els testimonis vius d’aquells temps, prenen veu reclamant la justícia que mai no arribà a complir-se per mor de les barbaritats comeses pel règim oligàrquic de Franco.

Una vegada comença el període de Transició a l’Estat espanyol, s’alcen les veus callades durant dècades de repressió i s’inicia aquest procés de recuperació de la memòria. Per una banda tenim la devolució dels béns confiscats pel franquisme segons la llei promulgada en el seu dia sota el nom de «Llei de responsabilitat política», i per altra el reconeixement de totes aquelles persones que visqueren i moriren en lluita per un ideal. Són dues tasques en consonància, encara que la qüestió que es refereix al patrimoni es durà a terme d’una altra manera i molts cops des d’altres àmbits.

És a partir de l’any 1976 quan varen començar les primeres negociacions entre l’Estat i les organitzacions per a la devolució del patrimoni, ja fossin béns documentals, arxius o immobles. En aquestes taules de negociacions intervindrien tots aquells partits i sindicats històrics, els quals prenen aquesta categoria per ser part viva del passat. Totes aquestes organitzacions haurien de rebre les compensacions dels béns confiscats pel franquisme. Les dues grans centrals sindicals que aglutinaven l’obrerisme en aquest país en el primer terç del segle passat, la UGT i la mateixa CNT, venien avalades per la història i esperaven recuperar tot allò que per legítim dret pertanyia a la classe treballadora.

D’unes negociacions que es pressuposaven justes, tot i trobar-se en moments delicats i d’incertesa a causa del procés de transició històrica d’un règim de poder cap a un altre, en el qual es trobava immersa la societat, la CNT ja partia amb una sèrie de desavantatges respecte a les altres organitzacions. En una primera etapa ens acompanyava l’estigma del passat; les vagues salvatges i les lluites ferotges, també la tradició anàrquica que ens caracteritza i el suport per part de la classe treballadora que va tenir el sindicat en el moment del seu rellançament. Tots aquests factors feien preveure des d’un primer moment, que no es mostrarien justes les negociacions per aconseguir el patrimoni, ja que l’Estat no voldria contribuir al creixement d’un gegant que en el passat atemorí els poderosos.

Amb el temps vàrem anar posicionant-nos cadascun al seu lloc, i és que en el si de l’Estat espanyol, s’estava gestant un nou model de societat, on poques coses feien recordar la dels anys gloriosos de l’anarcosindicalisme.

La CNT en el seu nou renéixer va renunciar als pactes socials i al seguidisme del poder que molts altres practicaven, va rebutjar la participació en el joc democràtic del capitalisme, i va marcar una trajectòria ferma sota els principis que des de un primer moment ens van caracteritzar. Les conseqüències de postulats tant clars i conseqüents, a més d’altres factors externs al llarg dels anys, van ser l’aïllament i una marginalitat fortament marcada. Aquesta situació provocà el desencant dels treballadors i les conseqüències començaven a ser visibles. Descensos dels conflictes laborals, també de l’afiliació, pèrdua del referent social, etc.

Tot això barrejat amb els nous models socialdemòcrates que s’instauren a Occident, prenent la figura dels sindicats com a prolongacions del poder i no com a eines de classe per aconseguir canvis socials, converteix el sindicalisme en un complement de la col•laboració de classes, un sindicalisme de serveis. En aquest model s’erigeix la UGT com a primer exponent en funcions de sindicat d’Estat. Com a recompensa a la docilitat que mostrava i l’exemple que ofereix, foren privilegiats en la repartició dels béns històrics que pertanyien a les dues centrals sindicals històriques.

Tant el Patrimoni Històric, com el Patrimoni Sindical Acumulat —aquest darrer era l’aconseguit amb les cotitzacions imposades als treballadors per el Sindicat vertical en temps de la dictadura— van afavorir la UGT i els sindicats que complien les ordres del poder.

Les negociacions sempre es veren condicionades per un o altre factor, tant pel temor que la CNT tornès a ser el sindicat revolucionari que fou, o per la seguretat i prepotència amb la qual es comportà l’Estat en veure com es convertia en un sindicat marginal.

Hem estat desafavorits en el repartiment del patrimoni, se’ns ha exclòs per complet, i allò que se’ns ha retornat no té res a veure amb allò que per legítim dret ens pertany.

Així doncs, en el cas que ens afecta, l’edifici del carrer Font i Monteros de Ciutat, que antigament albergava els Jutjats Socials, va ser catalogat com a Patrimoni Sindical Acumulat i es va adjudicar íntegrament al sindicat UGT. Per què la CNT no ha pogut accedir al repartiment d’aquest patrimoni acumulat?

Enfront de la negativa de donar-nos allò que hauria de ser nostre, fa cinc anys vàrem prendre aquell espai, vàrem ocupar el primer pis de l’edifici per fer-hi la seu de nostre sindicat. La Delegació del Govern a Mallorca capitanejada per l’ara batlessa Catalina Cirer va ordenar a la Policia Nacional el desallotjament de l’immoble. Les conseqüències han estat diversos processos judicials oberts a companys i companyes els quals ara afronten dures penes.

Se’ns segueix excloent sistemàticament del repartiment dels béns patrimonials i encara ara se’ns segueixen negant. I és la prepotència i l’arrogància del poder la que fa que l’immoble continuï encara buit i en desús. Des de CNT encara seguim reclamant la devolució del Patrimoni Sindical Acumulat, a més de l’absolució dels companys encausats en aquest procés. No aturarem fins que se’ns torni tot allò que pertany a la classe treballadora i no a les burocràcies del poder.

Juan Ant. González

Secretari de Premsa i Propaganda

SOV CNT Palma

Memòria de Mallorca expressa el seu enèrgic rebuig i la seva més profunda condemna dels atacs perpetrats durant el darrer cap de setmana contra una vintena d'arbres del Bosc de la Memòria a Bendinat, Illetes (Calvià). Aquest Bosc va ser creat l'any 2003 com a record als homes de Calvià que foren repressaliats durant la Guerra Civil i als homes detinguts i executats al Fortí d'Illetes. El Bosc està format per més de 200 arbres identificats amb plaques on s'han inscrit els noms de totes aquestes persones.

En el darrer any, famílies de tot Mallorca han continuat sembrant arbres i instal·lant plaques amb més noms de desapareguts, davant la impossibilitat de fer-ho a cap cementiri mentre no se'ls cerqui i siguin tornats a les seves famílies. El Bosc de la Memòria ha esdevingut així un autèntic cementiri on honrar els desapareguts i a on acudeixen regularment les seves famílies i hi dipositen rams de flors. Aquest atac, i ja és el cinquè, no és només contra uns arbres: es dirigeix contra el nom i la dignitat de totes les persones que no es pogueren defensar en el seu moment i que les seves famílies continuen cercant.

Memòria de Mallorca es va dirigir en el mes de juliol de 2006 al batle de Calvià, senyor Carlos Delgado, per sol·licitar-li un millor manteniment de la zona, la identificació del Bosc com a lloc d'homenatge als desapareguts i morts durant la Guerra Civil i una major vigilància davant els continus actes de vandalisme, alguns clarament de tipus feixista, que es perpetren contra aquest Bosc. Fins al moment, l'Ajuntament de Calvià no ha realitzat cap d'aquestes mesures. Memòria de Mallorca fa una crida, una vegada més, a l'Ajuntament de Calvià perquè protegeixi el Bosc de la Memòria com es mereix, un lloc de record per als morts i de recolliment per als seus familiars.

A petició de les famílies dels desapareguts honorats en aquest Bosc, Memòria de Mallorca convoca una

CONCENTRACIÓ DE CONDEMNA DELS ATACS EL PROPER DISSABTE 27 DE GENER A LES 12 H. AL BOSC DE LA MEMÒRIA

Us hi esperem!

Memòria de Mallorca

Arbre de Jaume Serra Cardell, mestre socialista, assassinat pels feixistes el 1937 al Fortí d’Illetes, als 23 anys, acusat d’executar «actes de resistència»

Xavier Casals segueix a UltraCatalunya les peripècies de l'extrema dreta, des del neofranquisme fins a l'actual islamofòbia

Afortunadament, la història de l'extrema dreta a Catalunya és d'aquelles de molt soroll per a no-res. Un sens fi de grups, una original llista de sigles que s'han reinventat amb sorprenent dinamisme, força ressò mediàtic, algunes derives violentes, però tot plegat per a una nul·la representativitat política i un escassíssim suport social. Aquest és el món ultra que ens envolta.

L'historiador Xavier Casals dedica ara un estudi de mig miler de pàgines a fer el recorregut històric dels últims 40 anys per la peripècia minoritària d'aquest món. Es titula UltraCatalunya i surt amb el segell de l'editorial L'Esfera dels Llibres. Amb aquesta obra, l'autor tanca un cicle de 20 anys de recerques, una feinada que troba la seva justificació en una interessant cita de la també historiadora Anne-Marie Duranton-Crabol: "En democràcia, la presència de grups extremistes forma part de l'ordre de les coses: negar-ne l'existència posa en relleu una mena de sortilegi; fer una lectura demonitzadora de la ultradreta (...) impedeix analitzar-ne l'èxit eventual o preveure'n el fracàs. Només un bon coneixement d'aquests grups permetrà valorar informacions com el resultat electoral, l'agressió racista, l'atemptat terrorista o la manifestació violenta en un estadi". De tot això n'hem tingut una mica, aquí.

Vista la manca d'estudis publicats sobre l'assumpte, Casals ha volgut fer un ambiciós triple salt mortal: omplir amb recerca els buits existents -que són molts-, fer una síntesi global i aportar elements interpretatius.

Sigles i grupuscles

El resultat és un text dividit en quatre blocs cronològics -La crisi del franquisme (1966-75), La inviabilitat del neofranquisme (1975-82), De la marginalitat a l'entrisme (1982-2006) i La nova ultradreta (1999-2006)- organitzats en molts capítols pels quals transiten falangistes, guerrillers de Cristo Rey, neonazis, piñaristas (de Blas Piñar), carlins, ultracatalanistes, skinheads, Brigadas Blanquiazules i un sens fi de sigles de grupuscles més aviat efímers.

Tot plegat es presenta contextualitzat dins el sistema polític català, fet que porta l'autor a fer arriscades -en el sentit interpretatiu- incursions en l'aventura del vidalquadrisme, la Plataforma per Catalunya (PxC) i la recent irrupció de Ciutadans (C's). Casals deixa clar que aquests lideratges, moviments o partits "no són ultres", però alhora diu que han sabut aprofitar la crisi de confiança general en la política amb discursos populistes fragmentaris, focalitzats en assumptes fronterers que la ultradreta ha volgut explotar sense èxit, com ara els drets lingüístics, el rebuig a l'immigrant o la inseguretat ciutadana. Quins trets els uneixen? Defugen el terme partit en la seva denominació, eviten situar-se en l'eix dreta-esquerra, censuren els partits tradicionals i s'han configurat a Catalunya però tenen vocació estatal. I això sí, el vot orfe que en altres latituds europees recull la ultradreta, per exemple la lepenista, aquí, segons Casals, hauria anat a parar a aquests grups.

Els fatxes nostrats

Tot i que el gros de l'obra se centra en l'extrema dreta espanyolista -que, malgrat ser marginal a Catalunya, Déu n'hi do la diversitat interna que ha tingut durant les últimes quatre dècades-, també hi ha lloc per reflectir els puntuals grupuscles ultres independentistes, com el -segons Casals- "fantasmagòric" Partit Nacionalsocialista Català dels inicis de la Transició, el xenòfob Moviment Separatista Català que a principi dels 80 va difondre lemes com "Xarnegos fora" o "Fora negres, moros i espanyols", o el "minúscul" Partit Nacionalista Català (PNAC) que el 1992 llançava consignes com "Catalunya per als catalans", "Stop immigració" i "CiU caragirats".

Xenofòbia marginal

Casals atribueix la marginalitat d'aquest fenomen al fet que els sectors ultraespanyols han monopolitzat a Catalunya les ideologies feixistes des de l'inici del segle XX i a la mateixa existència del franquisme. En resum, l'autor afirma que "a Catalunya no s'han consolidat discursos separatistes neonazis, sinó únicament de xenofòbia contra la població immigrant castellanoparlant", sempre amb un limitadíssim impacte i sense continuïtat.

En qualsevol cas, la "dualitat fatxa" configura un tret d'originalitat de la ultradreta a Catalunya, marcada per dues fronteres culturals o, si es vol, per dues hiperfidelitats patriòtiques contraposades. Una dualitat, però, ben desigual: la preeminència espanyolista en aquest reduït món és més que notòria i ha tingut, segons Casals, una "continuïtat invisible" i un dinamisme innovador (per exemple, amb l'exportació de fórmules de l'extrema dreta francesa i italiana) que no ha trobat suport a la resta d'Espanya, on el llast del franquisme ha resultat letal.

És a dir, "també en la ultradreta espanyola s'ha manifestat un fet diferencial català", remarca Casals, que recorda com les formacions actuals de la ultradreta espanyolista a Catalunya no han aconseguit cap projecció electoral significativa, "tant si segueixen una orientació lepenista (com Democracia Nacional), com si han sorgit de l'àmbit fuerzanuevista (com Alternativa Española) o si són de caràcter nacional-revolucionari (com el Movimiento Social Republicano)".

Ignasi Aragay

(Avui, 22-01-07)

Aquest article en pdf

Un llibre de Joana Maria Roque i Albert Herranz revisa els fets i els protagonistes de la Segona República a l’illa

La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura han estat com una ombra fosca que s'ha projectat sobre la memòria de la Segona República a Mallorca. Explicar-ne l'essència, els fets primordials, el context i, especial­ment, rescatar-ne els noms propis i posar-los rostre i biografia ha estat l'objectiu que ha marcat l'escriptu­ra, a quatre mans, del lli­bre La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, pu­blicat per Miquel Font Editor. Els seus autors són la periodista Joana Maria Roque i l'escriptor Albert Herranz, inte­grants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que han inten­tat oferir una síntesi divul­gativa de l'estret lustre que va des de la proclamació fins a l'aixe­cament militar, que va desbaratar qualsevol som­ni democràtic.

"Hi ha moltes mono­grafies sobre la Repúbli­ca, i n'hi ha de molt bo­nes. Des de la Universitat de les Illes Balears se n'han fet bastants. Però havies de consultar molts llibres sobre qüestions parcials per entendre què va ser. Nosaltres hem in­tentat explicar-ho d'una manera senzilla. Jo diria que la nostra. feina ha consistit a treure'n el bessó", explica Roque. "És el que estem acostumats a fer els periodis­tes", continua l'autora, correspon­sal a Mallorca del diari La Van­guardia. "El plantejament del lli­bre és el de fer un treball arrevistat, on la part gràfica té molta importància. Ens interessava que la gent pugui veure com eren les persones i l'ambient de l'època". Roque precisa que "en cap moment hi ha hagut la més mínima motivació "de revenja" o de fer "teoria política".

Els autors, que han comptat amb la col·laboració de Catalina Caldentey en les tasques de coordinació i correcció, remar­quen que no han pretès fer investigació, sinó divulgació, en aquest treball on abunden les foto­grafies i té la voluntat de ser acces­sible a un públic ampli, sense deixar de banda elements inèdits, com la llista de les persones que varen respondre al bàndol del ge­neral Manuel Goded per contri­buir voluntàriament a l'aixeca­ment de Franco. Herranz assenya­la que la tasca de documentació els ha donat oportunitat d'apren­dre coses que constitueixen l'essèn­cia no només del llibre, sinó del que va significar la Segona Repú­blica quan, més enllà de l'anàlisi política, se l'estudia des del punt de vista de la seva influència so­cial. "Hem après que hi va haver una classe popular que va rebre amb molta alegria la proclamació de la República, perquè va inter­pretar que, de la seva mà, arribava el progrés a l'illa, un entusiasme no compartit per l'oligarquia que s'havia vist afavorida tant per la dictadura com per la democràcia. I hem après que a Mallorca, que sempre es presenta com a conser­vadora, hi ha una tradició progres­sista entesa en un doble sentit, el del liberalisme progressista i el progressisme des del punt de vista del moviment obrer".

La Segona República a Mallor­ca està estructurat en tres parts. La primera és una introducció, ge­neral i transversal, sobre el con­text social, econòmic, polític i cul­tural de l'època. La segona utilit­za les fotografies per donar una instantània dels principals esdeve­niments que es van viure a Mallor­ca de la mà. de la República. La tercera ofereix una biografia dels principals protagonistes de l'èpo­ca. És en la part central on la imatge té més importància. El recull de fotografies s'ha fet a partir de la recerca en el magne arxiu de l'edi­tor, però també explorant els fons familiars de molts mallorquins que, explica Roque, "durant molts anys van tenir les fotografies ben amagades perquè eren perilloses. Per això era important el fet de treure les imatges i posar cara a aquesta gent".

Amb el temps; però, els fets han canviat. "Amb la nova educació democràtica, molta gent se sent orgullosa de tenir un fami­liar que defensàs la legalitat vi­gent. Però durant molt temps això es va amagar", continua' Roque. Aquest orgull renascut es va posar de manifest especialment al llarg de tot l'any passat, quan s'acom­plien 75 anys de la proclamació de la Segona República i 70 des de l'inici de la Guerra Civil. Molts municipis de l'illa van organitzar homenatges a la República i als seus partidaris i víctimes, tant els exiliats com els assassinats amb l'es­clat del conflicte bèl·lic. El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallor­ca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque.

Els autors han volgut focalit­zar la mirada en tres col·lectius que, com ells mateixos descriuen, són "els que més feren per impul­sar un nou comportament democràtic". Són "els mestres d'escola, els batlles i les dones". El llibre combat tòpics molt estesos sobre el que era la vida a Mallorca l'any 1931 i la creença que a l'illa s'ha passat, sense transició, del pa­gès al cambrer. "S'ha dit moltes vegades que era una població agrí­cola, i això no és cert. Es calcula que un 40% es dedicava al sector industrial, que un 36% ho feia a l'agricultura i la resta als serveis, especialment al turisme". En aque­lls anys, a Mallorca s'hi van instal·lar també estrangers (principal­ment intel·lectuals i artistes ale­manys) que escapaven del convuls context internacional i es van sen­tir atrets per la just estrenada democràcia sense pensar que tin­dria una vida tan efímera.

Entre la població autòctona hi havia molt d'analfabetisme, espe­cialment entre les dones, entre les quals el desconeixement de la lle­tra arribava al 70%. Però hi va haver algunes do­nes pioneres. Com Maria Mayol, que va treballar de valent per la dignitat de la dona i va posar en marxa una xarxa d'esco­letes; Aurora Picornell, activista comunista afuse­llada l'any 1937, o Rosa Roig, mestra de l'Escola Normal.

Per als autors és im­portant remarcar que, al marge dels impulsats di­rectament per les adminis­tracions, a l'illa es va es­tendre una rica tradició de centres culturals nascuts des de la mateixa societat, a partir de la ini­ciativa de cooperatives o de sindicats. Allí es feien tasques d'alfabetització, hi havia biblioteques, xer­rades, cinema i altres ini­ciatives que, com indica Herranz, demostren "la conscienciació cultural" de la ciutadania. Al seu entendre, el motor popu­lar d'aquestes entitats suposa un gran contrast amb la realitat d'avui. "Per posar un exemple, l'any 1932 a la barriada palmesana La Sole­dat hi havia vàries associacions d'aquests tipus, i actualment és un desert". Una altra diferència signi­ficativa entre l'abans i l'ara de la vida a la major de les Balears ve donada per la manera d'entendre la política. "Llavors hi havia molts partits polítics, però també moltes coalicions entre ells. No com ara, que es pensa que només pot gover­nar qui té la majoria absoluta", diu Herranz.

Al llibre s'explica també l'in­tent polític per aprovar un Estatut de les Illes Balears. Va ser un intent fracassat perquè, segons Roque, les diferències entre illes no ho va­ren permetre. "Els menorquins te­nien por de la preponderància de Mallorca", explica l'autora. Tant a ella com a Herranz els hauria agra­dat estendre l'abast del seu treball a tota la comunitat autònoma. La premura de temps i les evidents di­ficultats de mobilitat per raons geogràfiques els han impedit fer­-ho. Però ha quedat satisfet l'objec­tiu bàsic del llibre: "que qui el lle­geixi es faci cinc cèntims del que va significar la Segona República a Mallorca".

Belén Ginart

(Quadern, 1.196 / 18-01-07)

Aquest article en pdf

Més informació

Hem flipat de valent mirant la pàgina web de l’exposició itinerant de juguetes espanyades i/o trencades, hàbilment trastocades i/o intervingudes de L’estrany museu Llonovoy del nostre amic i company Miquel Àngel Juan. Més de 370 peces úniques (capses de música, robots, calaveres musicants, juguetes religioses, soldats, animals, pallassos...) creades amb materials recuperats, restes de rastre rescatats, figures fuites dels fems, trastopoemes, juguetes collage, col·leccionable infinit, petits enginys mecanicomusicals, soldats soldats, curiosa col·lecció de curiositats.

El disseny de la pàgina web és de Javier Vegas amb la música de Pere Pla i els vídeos de Jaume Caldentey i Luis Ortas, als quals hem de felicitar.

No deixeu de crear la vostra joguina personal amb el joc que ens presenta Miquel Àngel Llonovoy.

Una meravella...

Sant Canut

Enguany, com cada any, celebrarem el nostre sant particular, que no coincideix, ni de conya, amb el sant oficial de la nostra ciutat. A les Voltes, a partir de les 21.30, a més dels foguerons, de les paradetes amb material alternatiu, dels licors i fums diversos, comptarem amb les actuacions de Roots Family (reggae), Ricky Celtics Band (rock celta), Els Grollers de Sa Factoria (folk rock pagès), WC López (cançó d’autor sanitària), L’Alegre Rebel·lia (batucada-performance), Dinamo (latin ska argentinoaustralianomallorquí) i etc...

Us hi esperem a tothom!

***

(Última Hora, 21-01-07)

El 8 d’abril de 2003, José Couso, el càmera de Telecinco destinat a cobrir la guerra d’Iraq, va morir a Bagdad víctima d’una granada llançada per l’Exèrcit nord-americà contra l’Hotel Pastina on s’hostatjava. El passat mes de març de 2006, es va decidir arxivar la causa ja que els jutges van considerar que va ser «un acte de guerra contra enemic erròniament identificat». Els familiars de Couso, però, no han deixat de lluitar per reobrir el cas i, finalment, ho han aconseguit. Aquest dimarts 16 de gener, el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, ha tornat a ordenar la captura dels tres militars que, presumptament, van acabar amb la vida de Couso.

Pels que vulguin estar informats sobre l’afer Couso, aquí teniu La Muerte de Jose Couso. ¿Crimen de guerra?, de Gonzalo Jar Couselo, un informe exhaustiu sobre la mort d’aquest periodista.

Aquest escrit és força interessant i un fet que deixarà flipat a més d’un és que l’autor, Gonzalo Jar Couselo, a més de doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, i de ser membre del Centro de Estudios de Derecho Internacional Humanitario de la Cruz Roja, és general de la Guàrdia Civil (casi ná...).

A totes les persones i entitats pacifistes, antimilitaristes i insubmises

El Ministeri de Defensa pretén instal·lar a Saragossa la major base militar de l'OTAN a Europa. Aquesta base estarà dedicada a «intel·ligència», obtindrà informació i imatges en temps real de qualsevol part del món.

Amb aquests mitjans, els comandaments militars dirigiran els atacs de l'OTAN allà on els EUA li demani. Per posar un exemple, si hagués una tercera guerra al Golf Pèrsic, Saragossa no només participaria prestant la seva base aèria als bombarders, sinó que a més la ciutat aragonesa seria el lloc des del qual es dirigirien les actuacions.

En resposta a això, la Plataforma Contra la Instalación de la Base de la OTAN en Zaragoza, integrada per tretze organitzacions, entre d'altres CGT-Aragón, veïnals, pacifistes, polítiques, ecologistes, sindicals i socials, han convocat una MANIFESTACIÓ per al proper diumenge, dia 21 de gener.

A Palma de Mallorca, i en suport a la lluita dels companys aragonesos, proposam que es faci una CONCENTRACIÓ EL DIJOUS DIA 18, A LES 18.00 HORES, DAVANT DELEGACIÓ DEL GOVERN. Des de CGT-Balears vàrem passar pel registre una comunicació per donar suport legal a aquesta iniciativa.

Demanam a totes les persones i entitats que vulguin donar suport a aquesta mobilització, que difonguin aquest missatge.

OTAN NO, BASES FORA!

CGT-Balears

***

(Diario de Mallorca, 19-01-07)

***

(Diari de Balears, 19-01-07)

Ja és al carrer el nou número de Cultura Obrera, el 15 de gener-febrer de 2007. En aquest número com sempre, una mica de tot: recuperació de la memòria històrica, corrupció urbanística, mobilitzacions per l’habitatge, ecologia, esperanto, Mèxic, entrevista als germans Martorell, món laboral, antenes de telefonia mòbil, feminisme, Euskadi, crítica de llibres...

Un nou número farcidet de temes interessants.