estelnegre | 31 Març, 2007 13:23
estelnegre | 31 Març, 2007 04:43
estelnegre | 30 Març, 2007 10:31
Jordi Albertí fa la síntesi de les atrocitats de la persecució religiosa durant la Guerra Civil i nega que només fos obra d'incontrolats
No és cap tabú,
però incomoda perquè entela la imatge d'una
República entesa com a paradigma de
les llibertats. És la cara fosca, molt fosca, de la
reacció a Catalunya després
de la sublevació franquista: 2.441 eclesiàstics
assassinats sobre un total de 8.360
morts per la repressió a la rereguarda. A més,
dels altres 6.000, una bona part
--la majoria-- eren gent de missa.
Amb comptagotes, a
còpia de monografies locals i martirologis, la
qüestió s'ha anat estudiant.
Fins i tot fa poc sortia el brutal testimoni novel·lat d'un
milicià de la FAI
que relata les seves atrocitats (Entre el roig i el negre,
de Miquel
Mir). Però faltava una obra de síntesi. I
això és el que ha fet el filòleg
Jordi Albertí, doblat ara d'historiador a El
silenci de les campanes
(Proa). Rere la iniciativa hi ha Albert Manent, a més de dos
particulars
anònims que han finançat la recerca.
El volum (400 pàgines),
prologat per Josep M. Solé Sabaté, té
tres pilars. L'un
consisteix a explicar els antecedents anticlericals a Catalunya, des de
les
bullangues del 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, passant
per la maçoneria. El
segon és la descripció selectiva de la
matança, bàsicament entre
juliol i desembre del 1936. Aquí hi ha casos espectaculars,
com el paradigmàtic
del poblet de Serral, on el jove capellà Tomàs
Capdevila, de 33 anys, que
durant la República s'havia negat a deixar les campanes per
avisar de l'hora de
començar i acabar la jornada laboral, en veure com anaven
les coses, es va
amagar al bosc. Al cap de dos mesos, malalt, va tornar a casa. El van
capturar
i el van exhibir a la plaça, on va abraçar la
seva mare i va demanar-li que
perdonés els qui l'anaven a matar. Els del Comitè
de Sarral --també el volien
els de Conesa-- se'l van endur en cotxe. Durant una hora i mitja de
trajecte el
van torturar: li van tallar la llengua i els testicles, i li van treure
els
ulls. Ja al cementiri, quan sonaven les onze, li van disparar un tret
per cada
campanada.
I el tercer és
l'anàlisi de tot plegat, on Albertí defensa la
tesi que ni l'existència d'una Església
colpista i reaccionària ni el xup-xup d'un sentiment popular
entre les masses
polititzades per les esquerres contra aquesta mateixa
Església no expliquen la
brutalitat de la massacre.
Segons l'estudiós,
que no amaga la seva posició de creient i catalanista, hi
havia la consigna,
sobretot des de la FAI --i dins d'aquesta, del grup Solidarios,
després dit
Nosotros--, de "destruir l'Església com a pas
simbòlic i material per a la
instauració d'una revolució comunista
llibertària". I això va comptar amb la "complicitat o
la
passivitat" dels partits republicans d'esquerres. Una
mostra són aquestes paraules de Lluís Companys,
l'agost del 36: "Els
esdeveniments que estem vivint eren inevitables. A Espanya existien
tres
institucions violentament odioses, el clericalisme, el militarisme i el
latifundisme. Quan, fa unes setmanes, l'exèrcit s'ha
sublevat contra el poble,
aquest finalment s'ha despertat. I un poble que desperta és
terrible. [...] He
trobat en la FAI posicionaments constructius d'un gran
interès".
Ignasi Aragay
(Avui, 30-03-07)
estelnegre | 30 Març, 2007 04:18
El jutge diu que la noia detinguda a Girona va estudiar la seguretat de tres edificis oficials
El jutge Juan del
Olmo manté a la presó l'anarquista catalana
Núria Pòrtulas, de 26 anys, per un
delicte d'integració o col·laboració
amb una organització terrorista. La noia
havia controlat, segons assenyala l'acte judicial, les mesures de
seguretat de
tres delegacions d'institucions públiques de Girona i
mantenia una estreta
relació amb un presumpte líder d'aquest moviment
a Itàlia.
Pòrtulas va ser detinguda el 7 de febrer després que els Mossos d'Esquadra li intervinguessin el telèfon al desembre, després de la detenció a Girona de Juan Antonio Sorroche. Aquest noi estava reclamat a Itàlia per la seva presumpta participació en associació subversiva amb finalitat terrorista de matís anarquista i sabotatges amb artefactes incendiaris en propietat aliena, comesos a Itàlia. L'Audiència Nacional ha concedit l'extradició de Sorroche.
La
detenció
La noia va
ingressar a la presó el 9 de febrer, per ordre del jutge
Santiago Pedraz, que
aquell dia estava en funcions de guàrdia. Per
això, el cas va passar després al
magistrat Juan del Olmo, que va ratificar la decisió del seu
company el 5 de
març.
En la resolució
judicial, l'instructor recull l'informe del fiscal, que demana que es
mantingui
empresonada Pòrtulas. En el seu dictamen, datat el 23 de
febrer, explica que la
imputada està relacionada amb delictes "que revesteixen els
caràcters de
gran gravetat", ja que poden arribar "a ser actes preparatoris de
delictes d'estralls terroristes".
El ministeri públic
subratlla la importància dels manuscrits agafats a la noia,
escrits en una
llibreta blava, en un registre practicat a la seva furgoneta en un
control
policial al gener. En aquestes anotacions apareixen "expressions
referides
expressament a terrorisme".
El jutge recull en
la seva resolució els arguments del fiscal i revela que en
aquest textos,
escrits en català, hi apareixen anotacions "a favor dels
presos, contra
l'Estat i les seves institucions". A més a més,
"es recullen
detallades les ubicacions i les mesures de seguretat d'institucions
públiques a
Girona: Departament de Treball de la Generalitat, Ministeri de Treball
i Afers
Socials i Serveis Territorials de Justícia". La noia va
apuntar
"l'adreça exacta" i va explicar si els locals tenien
càmeres de
seguretat i vigilants.
En una carta
suposadament dirigida a Sorroche "es fa referència a la seva
situació
actual i a reunions que ha tingut amb grups de Manresa i Barcelona amb
l'objectiu d'organitzar concentracions". Els Mossos també
van trobar a
Pòrtulas papers "de matís anarquista radical,
insurreccional i violent, en
què s'insta a lluitar contra l'Estat". I algunes cartes que
li va remetre
Sorroche el 2002 en què li explica que vol venir a Espanya:
"Per veure si
ens autoorganitzem i fem algunes accions sense cap jerarquia".
La noia també tenia
escrits sobre "mesures de seguretat en el moment de realitzar accions
violentes, adoctrinament anarquista i telèfon
mòbil per a l'activisme".
Pòrtulas, explica el jutge, té coneixements de
química. Del Olmo la manté
empresonada per un elevat risc de fuga i pels seus "vincles amb altres
presumptes membres" de l'entramat terrorista a Itàlia.
Margarita Batallas (Madrid)
(El Periódico de Catalunya, 30-03-07)
estelnegre | 29 Març, 2007 08:27
Juli Alandes
Àcrates!
Proa. Barcelona, 2007
Un altre llibre
d'històries de la Guerra Civil, pensaran els que entrin en
una llibreria i es
trobin davant d'un títol tan explícit i una
coberta de milicians en
processionària. I certament, Àcrates,
recull de quatre relats amb el
qual Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) va guanyar
el premi Roc Boronat
2006, ens parla de la guerra, però també de la
resistència i la dignitat dels
perdedors.
Quines
característiques singularitzen aquesta obra entre l'allau de
textos que cerquen
els seus motius a la Guerra Civil? Doncs d'entrada, trobar-nos davant
d'uns
relats ben travats i resolts. Les peripècies d'un
pagès de l'Ebre que busca
Durruti per cobrar un deute; la història de la jove Roseta i
l'amor impossible
que sent per la figura llegendària de Quico
Sabaté; la reconstrucció
polièdrica, en un interessant exercici de punts de vista, de
la mort del mateix
Sabaté; i l'aparició sobtada del
Facerías en un meublé de
Pedralbes per
concloure les incestuoses relacions d'un capitost franquista amb la
seva
neboda, ens mostren un escriptor de pols ferm a l'hora de narrar i molt
hàbil
inserint en un corpus de ficció personatges
històrics --magnífic esbós del
capellà Arnal, secretari de Durruti, o la
presència de Simone Weil en el primer
dels relats--. A més, Alandes demostra coneixença
d'historiador quan parla de
les tensions internes entre la direcció de la CNT exiliada i
els grups d'acció
que creuaven la frontera per sucumbir inexorablement a les bales
franquistes, o
quan ho fa de la pugna entre l'exèrcit de
milícies i el govern de la República
partidari de la seva regularització.
L'obra és també un
contrapunt a la novel·la de Mir Serra El roig i el
negre (2005). Si Mir
presentava una CNT formada per una colla de pistolers i lladregots de
la més
baixa estofa, a Àcrates hi trobem una
reivindicació de la tradició
cenetista, un desgreuge respecte a la mirada de Mir --entre totes dues
caldria
situar Déu no surt a la foto (2006), de
Jordi Bonells amb la seva visió
del moviment anarcosindicalista tan carinyosament asèptica,
si se'm permet la
paradoxa.
Formalment, l'autor
estableix paral·lelismes estructurals entre el segon i quart
relat; tots dos
estan caracteritzats per l'evolució sentimental de les seves
protagonistes:
l'episcopal enamorament de la Roseta per un guàrdia civil
arribat a l'Empordà a
finals de la dècada dels 40, transformat en
frenesí juvenil per l'heroi
clandestí, i l'amagat i hipòcrita amor d'una
adolescent i el seu oncle, cacic
industrial de la Catalunya de Franco --sortit d'aquelles quotidianitats
de
vetllada fatxenderia que Carles Balagué ens
mostrà a La Casita Blanca--
que acabarà amb la mort del franquista i la
passió desfermada de la
protagonista pel botxí Facerías. "Jo no et dic
que diguis cap mentida. Et
dic que no diguis res, que és molt diferent", diu un dels
personatges.
Contra aquest no dir res es revolta Alandes per posar la paraula a la
boca
d'aquells que van perdre més d'una guerra.
Óscar Carreño
(Avui / Cultura, 29-03-07)
Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]
estelnegre | 28 Març, 2007 13:53
Serà el 17 de maig de 2007, a la Cort Tercera d’Apel·lacions de Filadèlfia. Els tres possibles resultats del judici poden ser: cadena perpètua (a més del que ja porta), una nova data d’execució, o bé, un nou judici. Mumia va complir el passat 9 de desembre de 2006 25 anys a la garjola, dels quals sempre ha estat esperant ser executat per un crim que ell i les evidències demostren no va cometre. Mumia es troba en aquesta situació per ser una veu contra el sistema i pel revengisme de la policia. Des del 18 de desembre de 2001, Mumia roman amb la seva execució novament anul·lada, però esperant que es decideixi a ser jutjat de bell nou. Un nou judici és l’única oportunitat perquè se li anul·li l’execució o de quedar lliure.
Per més informació: freemumia.com
Llibertat per Mumia Abu-Jamal!
estelnegre | 28 Març, 2007 04:38
La família de Pòrtulas acusa Boada de falses imputacions
La família de Núria
Pòrtulas, l'okupa detinguda el 7 de febrer a
Sarrià de Ter (Gironès) acusada de
pertinença a banda armada, estudia emprendre accions
judicials contra el
secretari general del Departament d'Interior, Joan Boada, per "les
falses
imputacions" que ha llançat contra la noia d'ideologia
anarquista.
Boada va afirmar
ahir que els Mossos d'Esquadra estan obligats a investigar quan hi ha
indicis.
"¿Què hauria passat si els companys de
Pòrtulas haguessin posat un
artefacte explosiu?", es va preguntar.
L'advocat de la
jove, Benet Salellas, va afirmar que Boada havia fet menció
a la col·locació
d'una possible bomba per part dels amics de la seva defensada "amb
voluntat intencionada de llançar falses imputacions contra
Pòrtulas quan de
bomba no se n'ha trobat cap".
El lletrat també va
afirmar que si Boada té indicis que els companys de
l'acusada tenen bombes,
"el que hauria de fer és detenir-los, perquè si
no ho fa és que ni ell
mateix s'ho creu". El germà de Pòrtulas, Miquel,
va explicar que durant la
reunió que Boada va mantenir amb la seva família,
aquest els va demanar que
posessin fi a les manifestacions davant de les seus d'ICV.
Ferran Cosculluela (Girona)
(El Periódico de Catalunya, 28-03-07)
***
Joan Boada menteix amb el cas Núria Pòrtulas
L'agència Liberinfo
es veu en l'obligació de desmentir les paraules de Joan
Boada d'aquest migdia
al voltant del cas Núria Pòrtulas. Des del
coneixement del contingut dels
atestats i de la investigació realitzada pels mossos
d'esquadra podem afirmar
que l'expedient del cas conté manipulacions, fabulacions i
invencions que han
portat a la presó a la jove gironina.
No podem fer públic
el contingut d'aquestes informacions perquè el cas es troba
sota secret de sumari.
Tan sols podem fer una crida al Departament d'Interior per tal de que
finalitzi
les diligències i s'aixequi així el secret de
sumari. En aquell moment l'opinió
pública podrà conèixer amb detall del
perquè es parla d'un clar cas de muntatge
policíac. Finalitzar les diligències i fer
transparent el sumari és en mans de
Joan Boada i per tant no podem fer res més que esperar. Amb
les dades actuals
de la investigació a les nostres mans no podem fer
més que ratificar-nos en
l'afirmació de que es tracta d'un gravíssim error
policíac que tard o d'hora es
farà públic.
estelnegre | 27 Març, 2007 04:10
Boada nega que la jove Núria Pòrtulas fos víctima d'un «muntatge»
El secretari general de la Conselleria d'Interior, Joan Boada (ICV), va desmentir ahir «categòricament» que la jove d'ideologia anarquista Núria Pòrtulas estigui empresonada a Soto del Real (Madrid) en aplicació de la llei antiterrorista com a conseqüència d'un «muntatge» ordit pels Mossos d'Esquadra.
«La policia autonòmica s'ha limitat a aplicar la legalitat», va afirmar Boada, que va afegir que al departament de Joan Saura es percep que alguns no entenen que l'obligació de la policia és investigar. «Si els mossos troben documentació que apunta que una persona és susceptible de col·laboració amb banda armada, han d'elevar l'informe a l'Audiència Nacional», va assenyalar Boada, que va afegir que és aquesta instància la que va ordenar la detenció, el registre de domicilis i l'empresonament.
Boada va recordar que Pòrtulas, de 26 anys, té «característiques especials», per la seva relació amb el jove Joan Surroche, que és reclamat per Itàlia per la seva implicació amb grups anarquistes i que «sí que havia col·locat artefactes explosius».
Núria Pòrtulas va ser detinguda el 7 de febrer passat a Sarrià de Ter (Gironès), a la casa okupada on residia i que va ser registrada, igual que la casa dels seus pares. Va estar tres dies incomunicada a la comissaria de Sants-Montjuïc de Barcelona i després va ser traslladada a la presó de Soto del Real, a Madrid.
Des d'aleshores, la família i el moviment okupa han organitzat activitats --com la pancarta del concert de Lluís Llach-- per reivindicar la innocència de la detinguda, ja que asseguren que la detenció es deu només a una agenda que els Mossos van trobar i en què apareixien apuntats els noms de diversos organismes oficials que es van prendre per objectius terroristes.
(El Periódico de Catalunya, 27-03-07)
***
Cas Pòrtulas, una reflexió
Em pregunto què esperaven demostrar Joan Saura i Joan Boada, aquest darrer com a responsable de l’Àrea Central dels Mossos d’Esquadra, detenint Núria Pòrtulas després d’elaborar contra ella una falsa imputació de «pertinença a banda armada», de «tinença d’explosius» i de «connexió amb grups violents».
Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava «Fora la Llei Antiterrorista!» i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d’inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d’extrema dreta. El muntatge ordit per Boada, a més, és escandalós, perquè quan el jutge Santiago Pedraz, davant l’evidència, es va veure obligat a retirar els càrrecs contra la Núria, els Mossos el van convèncer que continuarien investigant i que ja trobarien proves que justifiquessin el seu empresonament. És a dir, que primer s’empresona i després es busquen o es fabriquen les proves. Però ja ha transcorregut un mes i mig i les proves no apareixen. On és la banda armada de la Núria?, on és la seva violència? on són els explosius? La preocupació d’Iniciativa, però, no és la Núria Pòrtulas, sinó les eleccions municipals. Per això el seu neguit creix en paral·lel a la repercussió social que està adquirint el cas, ja que el temps passa i les proves no apareixen per enlloc. Joan Boada, fins i tot, en una exhibició de cinisme, ha demanat que la gent deixi de manifestar-se cada dimecres a Girona «per no perjudicar la Núria». Doncs bé, Núria Pòrtulas, la noia de 26 anys que es troba segrestada a Soto del Real, és pacifista, no terrorista. Els Mossos la van fitxar a Besalú quan venia de manifestar-se contra els abusos policíacs, exactament els mateixos abusos contra els quals es manifestava Iniciativa-Verds abans d’arribar al poder.
Víctor Alexandre
estelnegre | 26 Març, 2007 10:11
Cada
any, el 20 de novembre, al cementiri de Montjuïc, un grup de
dones
llibertàries fan un homenatge a Durruti, Ascaso i al pare de
l'Escola Moderna,
Ferrer i Guàrdia. Allà es reuneixen vells
lluitadors anarquistes, amb banderes
vermelles i negres i la tricolor republicana. Ells, que van defensar
aquestes
banderes, van ser els herois de la barriada, formats en els ateneus o
en els
fronts, a l'exili o a les presons. Creuen en l'educació i en
els valors humans.
Eduard
Pons Prades és un d'aquests herois que es va formar a
l'escola
racionalista. «A les escoles es forma el món del
demà», li van ensenyar al cor
del districte V de Barcelona, en plena era del jazz. Així
que no és gens
estrany que volgués ser mestre.
Però
quan l'esperança del món de progrés de
la República es va fer
miques, el jove Eduard va ingressar a l'Escola Popular de Guerra i en
lloc de
mestre va sortir instructor de màquines d'acompanyament.
Volia ensenyar a
llegir i va haver d'ensenyar a combatre els que no coneixien les tres
paraules
clau: llibertat, igualtat, fraternitat. Al front va ser
milicià de la cultura,
va ensenyar a les trinxeres i a la presó.
La
seva fal.lera per ensenyar l'ha portat a salvaguardar el llegat de
l'anarquisme, la memòria de la resistència, d'uns
joves educats en el culte a
la vida, que van somiar el que podia haver estat i no va ser. Una
memòria que
va ser esborrada durant decennis.
En
aquests anys en què no es podia parlar de les ubicacions de
les
fosses plenes d'afusellats, Eduard va recollir els testimonis de
guerrillers i
maquis, de les noies que anaven en bicicleta amb missatges en clau i
armes a la
maleta.
Va
recórrer quilòmetres al costat d'Antonina Rodrigo
per retrobar vells
companys d'armes a la Resistència. Va caminar per la pell de
brau de punta a
punta, refent el mapa dels clandestins, dels proscrits, escrivint una
memòria
que no volia ningú.
Ells són els
autèntics herois d'aquesta llei tan insulsa de
recuperació
de la memòria; no els que la recuperen, sinó els
que l'han guardat viva,
esperant per retre comptes al silenci, el buit i la derrota.
Josep Maria Sanz, Loquillo
(El
Periódico
de Catalunya, 26-03-07)
«Los senderos de la libertat» [Eduard Pons Prades],
estelnegre | 25 Març, 2007 05:05
« | Març 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |