Ateneu Llibertari Estel Negre

El dia abans que Huertas Clavería patís un embassament cerebral que li provocaria la mort, vaig acabar de llegir Mites i gent de Barcelona, el seu darrer llibre. Va ésser el meu homenatge impensat a un vell conegut, magnífic periodista. Amb Huertas vaig relacionar-m'hi força quan ell era el responsable d'Oriflama, una publicació en català que barrejava el catalanisme amb temes culturals i socials. Parlo del començament dels anys setanta. Vaig publicar-hi sovint, a Oriflama, perquè Huertas m'encomanava el seu entusiasme. Quan hi penso, penso en una persona vital, encoratjadora, simpàtica. M'ha cridat l'atenció que alguns amics d'ara, no dubtin a definir-lo com a persona de simpatia escassa. No és aquest el record que jo en tinc. Congeniàvem. Tanmateix, en deixar d'ésser director d'Oriflama, deixàrem de veure'ns. Més per culpa meva que seva, perquè jo som sull. Però estava al corrent de les seves activitats, sobretot els darrers temps del franquisme i durant el postfranquisme, atès que els seus reportatges --sempre agosarats, de denúncia d'una situació social hipòcrita i corrupta--, el convertiren en un visitant habitual dels jutjats. L'any setanta-cinc, concretament, va estar-se nou mesos a la presó pel fet d'escriure que bona part dels meublés de Barcelona eren regentats per viudes de militars. D'altra banda, he llegit els seus llibres sobre aspectes culturals i socials d'aquesta ciutat, extrets de la pròpia memòria o fent servir fonts orals. Acabava de llegir Mites i gent de Barcelona quan vaig assabentar-me del seu traspàs. Precisament havia deixat un punt al capítol titulat «Una postal i un mort», amb la intenció de retornar-hi. El mort al qual fa referència és el Tero, que va ésser el nom de guerra d'un anarquista anomenat Pau Sabater. Tres falsos policies el comminaren a pujar a un cotxe i l'assassinaren, a trets, camí de Torre Baró. Era la matinada del 18 de juliol de 1919. Alguns dies després va ésser detingut Luis Fernández, un dels criminals a sou de l'excap de policia Brabo Portillo, aleshores doble espia. Brabo Portillo treballava per als alemanys, potser a través del baró de Köenning, i passava informació al general Milans del Bosch, capità general de Catalunya. Brabo Portillo seria assassinat per un escamot, suposadament anarquista, el 5 de setembre d'aquell mateix any. La policia no va poder provar que el mòbil de l'assassinat fos la venjança, però cal pensar que ho va ésser. Conta, Huertas, que anys després el periodista Jaume Passarell --autor d'un llibre deliciós, Homes i coses de la Barcelona d'abans--, va publicar un reportatge en el qual explicava que el crim del Tero havia estat cosa, efectivament, de Brabo Portillo, i que els responsables directes n'eren el Viejo, el Rubio i el Mallorquín. Precisament per aquest nom darrer, el Mallorquí, jo vaig posar un punt a la pàgina vuitanta-nou del llibre de Huertas. No tenia notícia de la participació, del Mallorquí, en aquest assassinat, tot i que no m'ha sorprès, atès que el dinou fou un dels anys més actius en la seva carrera de pistoler. El 23 d'abril el detingueren (i el posaren immediatament en llibertat) per l'assassinat de l'anarquista Pere Massoni i el 24 de novembre va fer explotar una bomba a la seu de capitania general. L'explosió va ferir dos soldats, però l'objectiu era Milans del Bosch. Aquest atemptat, precisament, obre un interrogant entorn de la mort de Brabo Portillo, atribuïda a la CNT. El Mallorquí era un lloctinent de baró Köenning, i Brabo Portillo era un doble agent. L'any vint Milans del Bosch va aconseguir que Könning fos expulsat d'Espanya. I el Mallorquí fou assassinat en el vaixell que el portava a Cuba, a les envistes de l'Havana. Agafeu el cap del fil? Doncs no l'amolleu, perquè el cabdell està força embullat. Ja ho he escrit altres vegades: el Mallorquí nomia Antoni Soler Martorell i havia nascut a Sant Llorenç. Tenia ofici: era sabater. Allò que desconec és si va incorporar-se als escamots de la patronal estant a Barcelona, o si el baró Köenning el va fitxar a Mallorca, atès que hi va viure abans d'establir-se al Prat. Ara per ara, únicament coneixem alguns dels assassinats que li atribueixen. Huertas Claveria ha afegit el Tero, a la llista. Tanmateix, cal que ens aproximem a la biografia d'aquest pistoler. Possiblement ens ajudaria a desfer tòpics entorn de la Mallorca en calma. Köennnig dominava bona part del negoci de la prostitució a Barcelona, i en el Paral·lel encara era notable la influència de la gent de Lerroux, entre la qual hi havia mallorquins. Després hi ha la qüestió del contraban. Ben segur que tots aquests móns --la prostitució, el contraban, l'espionatge, els treballs bruts a compte de la patronal i de la policia, etcètera--, tenien en comú molt més d'allò que es desprèn de la majoria dels estudis de l'època.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 11-03-07)

Concentració pel dret a l’habitatge digne

dissabte 24 de març a la Plaça Major de Palma

«Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.» (Art. 47 Constitució Espanyola)

Aquesta iniciativa ciutadana apartidista i sense cap afinitat ideològica concreta, sorgeix espontàniament de la idea que els joves i no tan joves, tenim part de culpa de la irracionalitat que estem patint en matèria d’habitatge. Un principi recollit en la Constitució és l’accés a un habitatge digne i no ho estem defensant adequadament.

Aquest dret es duu vulnerant des de fa molt de temps sense que cap govern fins a ara, hagi engegat mesures reals per a protegir-ho, com han de fer segons la Carta Magna. I vist el vist, si nosaltres no defensem el seu compliment, ningú ho farà en el nostre lloc, ja que són molts agents implicats i molt poderosos, els quals han inventat aquesta nova forma d’esclavitud i estan beneficiant-se a costa del futur íntegre de moltes persones: bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments...

Un dels mecanismes que ens dóna la democràcia per a reclamar els nostres drets no protegits és la manifestació. Amb aquesta intenció estem organitzant successives mobilitzacions i actes en els quals almenys se’ns escolti. Potser aconseguim que les diferents instàncies del govern, legislin en contra de l’especulació immobiliària i aconsegueixin frenar-la, o potser no, però el que si és segur és que després que ens escoltin, ens tindran més en compte i no exercitaran la passivitat que ens han demostrat en aquest assumpte durant aquests últims anys. Tu també has de fer alguna cosa.

***

L'absència d'un mecanisme de control democràtic en el cas d'omissió de les disposicions contingudes en la Carta Magna, ha causat que els nostres successius governs en les seves diferents instàncies –nacional, autonòmic i local- s'hagin oblidat sistemàticament de buscar fórmules que garanteixin l'aplicació d'un article que recull un dret bàsic de tot ciutadà: l'accés a un habitatge digne. Aquesta deixadesa d'obligacions ha causat que:

  - S'hagi produït una escalada desorbitada dels preus de l'habitatge enfront dels salaris en tot el territori nacional, entre 1987 i 2005 els preus de l'habitatge s'han incrementat més d'un 250%, mentre que els salaris tot just s'han incrementat per sobre de l'IPC.

- Que l'accés a l'habitatge per part de certs sectors de la població s'hagi convertit en quelcom pràcticament impossible amb esforços mitjos de compra que en el cas dels joves, involucren en algunes comunitats prop del 90% del salari d'un jove i del 60% en el cas d'una parella jove, el que unit als també altíssims preus del lloguer, es tradueix en una molt baixa taxa d'emancipació a nivell nacional del 40% i en uns nivells preocupants d'endeutament familiar per a aquells que sí han aconseguit emancipar-se.

- Proliferin els habitatges buits i secundàris que, en la majoria dels casos, són mantinguts així amb finalitats especulatives: A Espanya, segons l'últim cens de població i habitatges realitzat l'any 2001, hi ha 3.091.596 d’habitatges buits, als quals si en sumem els 3.351.300 d’habitatges secundaris, trobem un total de 6.442.896 d’habitatges que o bé no s'usen, o bé s'empren amb una intensitat reduïda.

- S'hagi produït una dràstica reducció de la construcció d'habitatges de protecció pública, precisament en un moment de conjuntura tan difícil respecte a l'accés a l'habitatge: Si el 1980 es van construir 120.000 habitatges de protecció oficial en tot el territori nacional, l'any 2004 s'han construït només 55.640, el que no arriba a si més no un 7% del total d'habitatges construïts. L'escassa proporció d'habitatges de protecció oficial respecte a l'habitatge lliure, ha afavorit els focus d'exclusió social en els barris de menor poder adquisitiu.

- S'hagi experimentat que el creixement de l'economia espanyola es recolzi en un recurs de dubtosa sostenibilitat com és la construcció i que s'hagi produït una atracció massiva de la inversió privada amb fins lucratives sobre un bé de primera necessitat com és l'habitatge. L'encariment derivat d'aquest increment de demanda ha provocat que a un ampli sector de la població, se li negui l'accés a aquest bé de primera necessitat i a altre gran sector, li suposi endeutaments per períodes de fins a 40 i 50 anys. Com a dades significatives, la construcció va contribuir el 2003 amb un 22% a l'augment de la riquesa nacional i la inversió estrangera en immobles espanyols creix cada any, mentre en la resta d'àrees disminueix, i ja suposa un 40,5% del total de la inversió estrangera directa en el nostre país.

- Haig descendit la qualitat de vida de la majoria dels ciutadans en la majoria de les capitals i s'hagi permès que els barris cèntrics, amb infinitat d'habitatges buits, no tinguin un adequat relleu generacional que permeti seguir amortitzant instal·lacions i infraestructures. Mentre, l'obsessió per la construcció de nous barris en la perifèria ha provocat el col·lapse de les vies circulatòries i mitjans de transport en els desplaçaments diaris cap als llocs de treball, dificultats de mobilitat que també s'han vist agreujades per la concentració inexplicable d’enormes superfícies comercials en zones d'alt poder adquisitiu.

- S'hagi produït un balafiament de recursos naturals, com l'aigua o energia i un dany irreparable a espais de gran valor mediambiental, amb la construcció d'habitatges que la seva demanda només està sustentada per grups d'inversió que tenen com únic objectiu l'especulació i el benefici immediat fora de tota lògica productiva i desenvolupament sostenible.

- Escassesa d'inspecció i regulació d'un sector en el qual han augmentat significativament els abusos i delictes: economia submergida, defectes de construcció, infravivendes, contractes abusius, informació falsejada, societats 'fantasma', etc. Això ha dut a organismes com l'Agència Tributària a prendre mesures per a redoblar el control d'aquest tipus de negocis, però fins a la data, no s'han pres mesures concretes per tal de protegir els particulars davant del que és, en la majoria dels casos, el major esforç financer de les seves vides.

Dit tot l'anterior i en nom de tots aquells ciutadans que conformen la PLATAFORMA PER UN HABITATGE DIGNE, REIVINDIQUEM: 

1) L'immediat i dràstic increment de la despesa pública en la construcció o posada en el mercat d'habitatge protegit, preferiblement de promoció pública i en ajudes directes al lloguer, de manera que es garanteixi l'accés a un habitatge digne a tots aquells ciutadans amb limitacions econòmiques que els impedeixin pagar-se-la sense una pèrdua significativa de la seva qualitat de vida.

2) Un enèrgic augment de la pressió fiscal i de forma exponencial en relació al nombre d'habitatges acumulats i temps de desocupació, per a totes aquelles persones físiques o jurídiques posseïdores d'habitatges secundaris i, sobretot, per als posseïdors d'habitatges buits.

3) La creació, per part de l'administració central, d'informes mensuals rigorosos, amplis i imparcials sobre l'evolució dels preus tant de l'habitatge lliure, com de l'habitatge usat i el sòl. S'ha de garantir també que els mitjans de comunicació públics facin referència expressa a aquestes dades en contrast als emesos per entitats privades. Així mateix, en les taxacions de nous habitatges, s'ha d'informar clarament dels costos derivats del preu del sòl i de la construcció.

4) La inclusió del cost de l'habitatge en règim de compra i lloguer en l'Índex de Preus de Consum, de manera que es tingui una mesura real de la inflació suportada per la ciutadania.

5) La creació d'una agència de control del frau immobiliari que sobre la base d'una Llei Integral de l'Habitatge, prevegi unes garanties mínimes en l'oferta immobiliària, bé sigui en obra nova o en habitatge usat. Aquesta agència també hauria de disposar d'un cos d'inspectors eficaç que acabi amb els abusos i el frau immobiliari sobre l'habitatge lliure o en règim de lloguer i, en el cas d'habitatges protegits, que realitzi un control estricte sobre els sobrepreus imposats pel promotor i l'ús que es fa de les mateixes per part dels adjudicataris, de forma que s'eviti a tota costa que aquests habitatges protegits tornin a engrossir l'oferta a preus de mercat.

6) La prohibició expressa de la subhasta com a mitjà d’adjudicació de sòl públic i de qualsevol altre mètode que fomenti el creixement artificial dels preus. També, l'establiment de sancions, transcorregut un període màxim, per a aquells sòls de titularitat privada catalogats com urbanitzables que es mantinguin sense edificar dintre dels nuclis urbans.

7) La participació en la gestió del sòl d'òrgans independents amb dret a veto que regulin racionalment les juntes de compensació i que eviti la creació o modificació de plans d'actuació urbanística que vagin en contra de l'interès general dels ciutadans a favor d'uns quants.

8) La supressió de traves administratives respecte a l’autoconstrucció d'habitatges i el foment del cooperativisme com a via alternativa per a la construcció d'habitatges.

9) El major control legal sobre impagaments d'arrendataris i l'establiment d'un règim fiscal especial per a arrendataris i arrendadors, que es tradueixi en desgravaments fiscals significatives per a tots aquells que triin el lloguer com via alternativa a la compra/venda.

10) L'establiment de criteris de sostenibilitat mediambiental i d'objectius socials concrets a l'hora d'elaborar els plans d'habitatge, de forma que l'habitatge de protecció oficial i les polítiques d'ordenació urbana deixin de ser un pegat per als problemes d'accés a l'habitatge, i es converteixin en una eina eficaç per a augmentar la qualitat de vida de tots els ciutadans i les ciutadanes, ara i en el futur.

11) Prohibició d'ús residencial per a aquelles infravivendas existents en el mercat, en venda o lloguer i la regularització d'aquells ‘lofts’ que compleixin unes condicions mínimes d'habitabilitat, de manera que es permeti la qualificació del seu ús com habitatge.

12) La creació d'un fons de compensació per a rescabalar de manera cautelar als afectats per retards, delictes o abusos immobiliaris, tot esperant que es depurin responsabilitats per via judicial i, si arriba el cas d'insolvència, fallida o desaparició de la societat responsable; l'assumpció final del deute.

13) L'establiment per llei d'un temps de tornada màxima dels préstecs hipotecaris de 15 anys i l'obligatorietat d'una assegurança hipotecària que presti cobertura davant situacions d'atur o malaltia greu.

14) La supressió progressiva i no retroactiva dels desgravaments fiscals per la compra d'habitatge de manera que s'acabi amb la injustícia social que suposa que persones que no poden accedir a un habitatge, estiguin pagant per via impositiva l'habitatge d'altres persones i es fomenti d'aquesta manera la compra enfront del lloguer.

Plataforma per un Habitatge Digne

Aquest document en pdf

***

Madrid:

Barcelona:

Sevilla:

València:

Bilbao:

Castelló:

Santander:

Murcia:

Cadis:

Jerez:

Entitats, sindicats i polítics d'esquerres donen el seu suport a la CGT

Una vintena d'entitats, associacions, sindicats i els partits polítics d'esquerres s'uniren ahir per mobilitzar tota la ciutadania de Mallorca el proper 22 de març davant la plaça de Cort per fer un clam unànime a favor de la llibertat i en contra del feixisme.

Així ho acordaren ahir durant la reunió que tingué lloc a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) ubicada al carrer Àngel Guimerà de Palma i que aplegà més d'una quarantena de persones, entre les quals assistiren representants de tots els partits polítics, (PSIB, PSM, EU-EV, ERC) excepte del PP.

La reunió fou convocada pel propi sindicat CGT, la seu del qual fou assolada per un atac amb bomba perpetrat per grups, suposadament, d'ideologies ultraconservadores i d'extrema dreta. «Farem una crida a tota la ciutadania demòcrata per aturar qualsevol altre intent d'atac feixista», resumí el secretari general de la CGT, Josep Juárez. I és que tots els presents arribaren a una mateixa conclusió: l'acte vandàlic «no fou un accident aïllat». Per Juárez, igual que tots els membres que se solidaritzaren amb els danys materials causats, en tres repetides ocasions, a la seu sindical, els fets de diumenge no foren gratuïts sinó imbuïts per un clima de crispació generat per «certs mitjans de comunicació i partit polític, un clima de crispació creat aposta». La concentració, lluny de colors polítics, pretén ser un acte per fer força a favor de la democràcia. La CGT rebé al llarg d'aquesta setmana nombroses mostres de suport i solidaritat per part d'agents socials de Mallorca que Juárez volgué agrair. El lema de la manifestació serà «Per la Llibertat i en contra del Feixisme».

Demòcrates

La seu de la CGT també rebé una pintada amb amenaces i símbols feixistes. En un altre atac s’inutilitzà el pany just el dia que estava prevista una xerrada. Aquests fets afectes la convivència democràtica, les llibertats públiques. Tolts els demòcrates s’haurien de sentir agredits, unir-se per aturar-ho.

Laura Morral (Palma)

(Diari de Balears, 09-03-07)

- Vent del Poble: Núria Pòrtulas: altre muntatge policíac contra la dissidència

- Núria lliure, lliures tots i totes

- Antoni Cánovas Martín: El cotxe: pedra angular del canvi climàtic

- Antònia Barceló: Ja nedam

- CNT-AIT (Palma): Paraula de dona: cicle de cinema feminista

- La maleïda monarquia

- Ateneu Llibertari Estel Negre: Anarcoefemèrides

- Lebrato: Reciclatge

Gairebé tots recordem on érem el dia que van matar Kennedy, Puig Antich o Carrero Blanco. I, no cal dir-ho, el dia que va morir al llit el dictador Francisco Franco, l'agonia del qual seguíem a través dels informes diaris dels metges. El 20 de novembre del 1975 jo era a la porta de la cel·la que ocupava a la presó Model, esperant l'aigualit cafè amb llet, quan va passar pel davant l'anarquista Luis Andrés Edo, a qui li tocava escombrar aquell matí. A mitja veu, amb to de conspirador, indestriable, crec jo, de la seva personalitat, em va dir una frase que no vaig entendre perquè a Edo no se l'entén gaire ni quan parla en veu alta. Li vaig fer repetir dues vegades les paraules sense captar què em volia dir fins que, empipat, va aixecar la veu i va deixar anar un "S'ha mort l'enano", frase amb la qual vaig saber que acabava una dictadura i venia alguna cosa que no sabíem què podia ser.

He anat retrobant Luis Andrés Edo al llarg dels anys, i sempre esperava que un dia escriuria les seves memòries. I, finalment, el dia ha arribat, i les memòries (La CNT en la encrucijada, editades per Flor del Viento) són una mica com esperava: anàrquiques ideològicament --com era lògic-- i estilísticament, fins al punt que hi barreja articles publicats per ell en altres llocs i part de les converses mantingudes amb Adela García, que el va ajudar a redactar-les. Molts personatges hi surten sense el nom de pila i algunes dades ofereixen poques garanties, però ja ho diu en algun moment l'autor: són les seves memòries, no el llibre d'un historiador. Tot i així, els recomano molt aquest llibre, que explica una part de la història recent habitualment menystinguda, la de l'anarquisme que no va poder ser.

Edo --tothom li diu pel segon cognom-- recupera personatges tan fascinants com ara Miguel García, autor d'un llibre apassionant, Franco's Prisoner, editat a Londres per Rupert Hart-Davis el 1972 i que crec que no ha estat mai traduït tot i el seu interès més que evident. Miguel García va estar empresonat a Espanya al llarg de vint anys i avui és, malgrat tot, un desconegut, ara rescatat pel seu amic Luis Andrés Edo, com ho són José Pascual Palacios i Laureano Cerrada, dos personatges de la CNT del llarg exili.

Cap al final del llibre l'autor afirma radicalment que "todo anarquista que se precie será siempre heterodoxo", i per això, segurament, subtitula aquestes memòries Aventuras de un heterodoxo. Això li permet parlar de coses menors, com ara esmentar de memòria, com ens feia als companys de la Model, l'himne del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada), que va aprendre de nen en una escola republicana, recordar les baralles ideològiques amb Marcelino Camacho al penal de Sòria, i la manera com va arrencar de la mala persona que era León Zalacaín, director de la Model el 1975, el permís per tenir una mica oberta la porta de la cel·la per no ofegar-se de calor. Les petites coses que sempre van importar als bons anarquistes, a gent com Luis Andrés Edo.

També està orgullós d'haver aconseguit que els tribunals, els tribunals franquistes, obliguessin a rectificar una falsedat que havia dit sobre ell Emilio Romero en el diario Pueblo, que dirigia. L'únic que li va saber greu és que Romero no li pagués mai la pesseta a la qual el van condemnar també per haver publicat aquella mentida.

També explica que Joan García Oliver, l'històric dirigent anarquista de la Guerra Civil, no va decidir-se a tornar ni tan sols amb la democràcia perquè era ell qui havia signat la condemna a mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange Española.

Naturalment, insisteix en la tesi que la CNT revifada molestava i que per això el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, va incentivar el muntatge de l'incendi de la sala de festes Scala, amb quatre morts, el gener del 1978, per carregar els neulers al sindicat anarquista i evitar el seu creixement. I es refereix amb detall a la influència que van tenir als primers temps del setmanari Interviú a través del periodista Eliseo Bayo, gran amic d'Edo.

En definitiva, espigolant entre les 428 pàgines d'aquestes memòries, coneixerem moltes coses, unes ignorades i unes altres oblidades, com el fet que l'avui diputat socialista Joan Ferran fos un home destacat de la CNT dels anys 70.

Paral·lelament, l'Institut Català de les Dones ha publicat un llibre d'homenatge a Frederica Montseny, la líder anarquista i la primera dona que va ser ministra al nostre país. Aquesta obra (Federica Montseny 1905-1994) recull les ponències d'unes jornades celebrades fa un parell d'anys, quan es complia el centenari del naixement del famós personatge que, per cert, mai no va ser gaire sant de la devoció de Luis Andrés Edo.

Antonina Rodrigo, Fina Birulés, Montserrat Palau i Mary Nash van ser les que van dur a terme els treballs sobre un personatge fascinant, que ja comptava amb les seves memòries, a més dels llibres biogràfics d'Agustí Pons, Carmen Alcalde i Marta Pessarrodona, en aquest cas publicat també per l'Institut Català de la Dona, quan encara aquest organisme tenia el genitiu en singular. El material gràfic, en especial el procurat per la infatigable Antonina Rodrigo, i també les fotos modernes de Pepe Encinas i Pilar Aymerich, són un complement esplèndid d'aquesta nova biografia de Frederica Montseny.

Josep Maria Huertas Claveria

(Avui, 08-03-07)

Aquest article en pdf

Més informació sobre Luis Andrés Edo

Taller sobre les relacions de gènere als anuncis de TV

A les 20.30 hores al local de l'Obra Cultural Balear d'Inca

[plaça de l'Àngel, 2, 1r]

Ho organitza: Ateneu Gabriel Buades i Maulets

Els mitjans de comunicació s'han esplaiat aquests darrers dies amb la virulència amb que els joves, i no tan joves, habitants de la capital danesa han defensat i protestat contra la compra i posterior demolició de la casa ocupada «Ungdomshuset». No entraré a valorar el caràcter contundent de violenta d'uns i altres. No sóm partidari de la violència.

Aquesta casa ha anat funcionant com a centre cultural juvenil des de la seva ocupació. La compra d'aquest edifici per una secta religiosa fundamentalista ja és motiu de protesta, ja que serà demolida per erigir un centre de propaganda reaccionària en el seu lloc, però hi ha més motius. I aquests motius ens afectem a tots.

Aquesta casa va ser la primera Casa del Poble on els ciutadans de Copenhaguen varen poder aprendre a llegir, a tenir un contacte amb la cultura i a organitzar-se.

Tot i això, el motiu que ens afecta a tots és el següent: com tothom sap el 8 de març de 1908 129 dones moriren cremades durant una vaga a la fàbrica Cotton Textile Factory a Nova York. L'any següent es va celebrar als EUA per primera vegada el Dia de la Dona Treballadora arran d'una convocatòria feta pel Partit Socialista d'Amèrica.

Aquest dia, el 8 de març, va ser proposat l'any 1910 com a dia mundial en un Congrés Internacional de Dones Socialistes realitzat a Dinamarca. L'edifici que va acollir aquesta declaració fou l'actual «Ungdomshuset» i des d'aquí es va estendre a tots els racons del planeta la celebració.

Per això hi ha tanta gent al carrer i no tan sols danesos: es tractava de defensar un patrimoni sentimental i històric que ens parla de les decisions que ha fet la Humanitat per intentar dotar-se d'una societat millor.

Es tractava de defensar la memòria viva dels moviments socials que a hores d'ara només són un munt de pedres enrunades que reben l'homenatge dels ciutadans en forma de llàgrimes i flors.

Albert Herranz Hammer

Assistiran demà a una reunió per consensuar una resposta unitària contra la violència

La Confederació General del Treball (CGT) rebé ahir àmplies mostres de suport de tots els partits polítics -llevat del PP- davant l'atac amb bomba del qual fou objecte diumenge la seu d'aquest sindicat, ubicada al carrer d'Àngel Guimerà de Palma, i que previsiblement fou propiciat per un grup feixista i ultradretà. Els sindicats i totes les associacions i entitats progressistes de les Illes també mostraren el seu rebuig i així ho expressaren a la CGT. D'aquesta manera, el seu secretari general, Josep Juárez, assegurà que tots els partits d'esquerra (PSIB, PSM, EU-EV i ERC) han confirmat l'assistència a la reunió convocada pel mateix sindicat i que tindrà lloc demà, amb el lema «Per la llibertat i contra el feixisme».

La finalitat d'aquest acte, organitzat dues hores abans de la manifestació prevista amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, és consensuar una resposta ciutadana unitària i de repulsa de qualsevol «atac feixista». El PP balear, avesat a liderar manifestacions que segons proclamen són per la democràcia i en contra «dels violents», no s'ha solidaritzat aquest cop amb aquest atac bomba que, per sort, no provocà conseqüències més greus que les de destrosses materials. Així, dos dies després d'haver-se produït aquest acte vandàlic, fonts de la Delegació del Govern asseguren que mantenen la vigilància policíaca a la zona i que la Policia Nacional continua investigant per trobar els autors d'aquesta explosió, que va provocar danys tant a la seu sindical com a alguns cotxes estacionats devora.

Encara que la mateixa Delegació del Govern mantengui que a hores d'ara ningú no se n'ha responsabilitzat, el secretari general de la CGT a les Balears, Josep Juárez, es mostrà «totalment convençut» que l'Associació Familiar (AFA) hi està darrere, «de la mateixa manera que també hi està en relació amb els actes vandàlics propiciats contra la seu del Consell de Joventut de les Illes Balears. La hipòtesi de treball de la Policia s'orienta en aquest sentit», va manifestar Juàrez, segons el qual la pintada que aparegué a la seu abans de l'atac amb una bomba tenia signada una creu celta, «que és utilitzada pels grups feixistes».

Laura Morral (Palma)

(Diari de Balears, 07-03-07)

El pròxim dijous 8 de març comença el Cicle de Cinema Feminista que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat. Aportem a continuació una petita sinopsi de la primera pel·lícula:

Herbert J. Biberman

La sal de la tierra (1954)

Uns miners de Nou Mèxic van a la vaga després d'una sèrie d'incidents, entaulant una batalla dura i amarga amb les seves dones. Controvertit melodrama semidocumental en el qual intervenen personatges reals, i que va tenir innombrables problemes durant i després del rodatge; el director, el productor, el guionista, el compositor i l'actor Will Geer estaven, en aquella època, tots en la «llista negra» del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador McArthur. Avui en dia Salt of the Earth (1954) és un dels pocs films preservats per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units per la seva importància històrica i cultural.

Esperem doncs la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquestes activitats.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

La policía vigila a la ultraderecha a raíz del atentado sufrido por el sindicato CGT

La policía científica y técnicos en desactivación de explosivos intervinieron tras el estallido

La Policía Nacional está vigilando a los grupos de la ultraderecha que operan en la isla a raíz del atentado que sufrió el sindicato CGT la mañana del domingo, según han confirmado fuentes de Delegación de Gobierno. También el secretario de la CGT, Pep Juárez, tras entrevistarse con la brigada de información de la Policía, explicó que todo apunta a grupos de extrema derecha. En cualquier caso, aún se desconoce a los autores y nadie ha reivindicado los hechos.

Fue el domingo, a las 6,40 de la mañana, cuando estalló un artefacto ante la sede del sindicato CGT, en la calle Àngel Guimerà número 48 de Palma. El dispositivo estaba compuesto por una bengala de señalización y dos petardos, todo envuelto en papeles de periódico cuyos restos quedaron esparcidos por la calle. El artefacto estaba situado entre dos coches y fue a impactar contra uno de ellos, un Opel Corsa de una vecina del lugar que quedó muy afectado. La explosión también hizo estallar los cristales de la puerta de entrada de uno de los edificios vecinos, situado a unos seis metros del lugar donde se había colocado el artefacto. Tras la detonación, la Policía acotó la zona a la que acudieron tanto la policía científica como técnicos en desactivación de explosivos.

El secretario de la CGT destacó que ésta es la tercera vez en pocos días que la sede del sindicato sufre un atentado. Primero fueron pintadas amenazantes contra el colectivo Maulets. El sábado se encontraron con la cerradura del local sellada con silicona y el domingo estalló la bomba.

El sabotaje del sábado coincidió con la presentación del libro Euskal-Herria y el socialismo a cargo de la fundación Federico Engels. La CGT había cedido el local a este colectivo. «La Fundación nos pidió el local», explicó Juárez. «No sabemos si tiene que ver con lo que ha ocurrido, pero lo importante es que es un atentado a la convivencia democrática y a la libertad de las personas».

La CGT ha convocado una reunión para el día 8 «para consensuar una propuesta de convocatoria unitaria de un acto público para la libertad y contra el fascismo».

Partidos como ERC y el Bloc han mostrado su solidaridad con la CGT y han pedido «contundencia contra los ataques fascistas». También la sede del Consell de la Joventut (CJIB) ha sido objeto de pintadas homófobas. El JEN las ha condenado, a través de un comunicado, y las atribuye a la campaña contra el CJIB «que promueve AFA Educación y otros grupos de extrema derecha».

«El ruido daba miedo; no era normal»

Una vecina del número 48 de la calle Àngel Guimerà de Palma fue testigo de la explosión del artefacto que estalló la mañana del domingo frente a la sede del sindicato CGT. «Hubo un ruido que daba miedo; no era normal», explicó M. S. a este periódico. Esta mujer vive en la finca de al lado del sindicato que, al margen de coche siniestrado, fue la que más recibió, y que la explosión destrozó los cristales de la puerta de entrada del edificio.

M. S. y su familiar dormían cuando pasadas las seis de la mañana oyeron a explosión. «Dimos un brinco. Luego vino la Policía y acordonaro la calle», explicó. A esta mujer la llamó la atención ver la calle llena de restos de periódicos. Quienes fabricaron el artefacto explosivo envolvieron la bengala y los petardos con páginas de periódico, seguramente para que hiciera las funciones de mecha, según explicaron fuentes de la Policía Nacional. En el interior de las oficinas de la CGT prácticamente no se han producido daños, ya que el artefacto fue a explotar en los bajos del Opel Corsa, que se llevó la peor parte.

A. Bosch / X. Peris (Palma)

(Diario de Mallorca, 06-03-07)