Ateneu Llibertari Estel Negre

Bon vespres gran família!

Aquí unes paraules breus amb moltes ganes per a totes vosaltres. La veritat és que jo, la Núria, no sabia mai si definir-me com anarquista ja que des de sempre he dit que sóc la Núria i que actua i faig les coses d’una determinada manera perquè al llarg del meu procés vital he recollit i he deixat enrere tot allò que creia oportú en el seu moment.

Amb tot això us vull dir, cridar ben fort i reafirmar-me que no combrego amb cap de les seves lleis creades a la seva justa mesura, que aquí l’únic terrorista existent és l’Estat i tots els seus súbdits, esclaus de les classes dirigents, conformistes, obedients i mandats que fan el possible per destrossar famílies a canvi d’un sou fix.

Que de ben segur que cap d’ells ha gaudit i ha pasta els moments extraordinaris de la seva trista vida, com jo he fet amb totes vosaltres. També cal dir que mai atraparan la meva felicitat per molts augments de sou que tinguin, i que tot i estar entre reixes no arrencaran la meva llibertat.

Així com diu George Orwell en el seu llibre 1984: “hem de ser conscients de la nostra força la força d’estar al carrer i vosaltres ho esteu demostrant.

No pas per portar una pistola i una porra a la cintura ens podreu arravatar les nostres ideologies, ara jo no són accions pel que ens criminalitzen sinó per pensar d’una determinada manera, la llibertat d’expressió no entra en els seu llistat de vocabulari habitual, és una paraula desconeguda per ells, de ben segur que mai s’han expressat amb llibertat.

Tot i això no se ni ho saben però la vostra força i la vostra energia està travessant aquests murs de formigó , aquí les noticies arriben lentes però mica en mica es van filtrant.

Més aviat o més tard estaré aquí entre vosaltres donant guerra, que la revolta no s’aturi tant a dins com a fora continuarem lluitant.

Gràcies per la vostra resposta incondicional.

Amb molt d’amor i molta ràbia des d’una de les gàbies de l’Estat.

Solidaritat amb l’escamot Dixan i fins que tots i totes les presxs siguem lliures.

SALUT I FORÇA NÚRIA

Soto (22-02-07)

Aquí teniu el manifest que ahir es va llegir davant les més de 50.000 persones que vam acudir a la manifestació per dir «Prou!».

Un gran èxit, sí... A desgrat d’alguns, dels indesitjables...

Fa tres anys que milers i milers de persones vàrem sortir junts al carrer sota el lema «Qui estima Mallorca no la destrueix». Demanàvem un canvi de tarannà, que no es duguessin endavant projectes que han suposat una destrossa ambiental mai no vista.

Dissortadament no ens van escoltar, i ara tots els illencs i els que ens vendran al darrere haurem de pagar les seves conseqüències ambientals i econòmiques.

Per això avui tornam a ser aquí, per dir que ja n'hi ha Prou!

Temps enrere vàrem sortir per demanar la protecció de sa Dragonera, des Trenc, de Cabrera, per demanar una Llei d'Espais Naturals. Avui no som aquí per protegir una zona humida, un alzinar o una cala. Hi som per fer front a tot un desgavell de projectes. Ara que ja tenim bona part de la costa desfigurada toca trinxar el sòl rústic. Amb la destrossa de les carreteres s'ha servit Mallorca en safata de plata als qui especulen amb el territori. Aquests darrers anys també hem vist desprotegir espais naturals com el Parc de Llevant o el de Cala d'Hort, per molt que ara es vulguin maquillar amb noves figures de protecció de nom altisonant i poca efectivitat. I què dir de Ciutat, on s'ha de lluitar pam a pam contra el ciment i l'asfalt per aconseguir zones verdes. Tot plegat fa que Mallorca i les illes ens quedin cada vegada més petites i la gent s'hi senti més ofegada.

Per això volem dir Prou!

A més de demanar respecte pel territori, també volem demanar netedat en les formes i en el fons de les accions polítiques. A la desfeta territorial s'ha afegit una gran permissivitat enfront de les irregularitats urbanístiques. Algunes d'aquestes irregularitats constitueixen vertaders atemptats als espais naturals. D'altres han degenerat en casos de corrupció que han acabat en els tribunals. Demanam a les administracions responsables que d'una vegada per totes es prenguin seriosament l'ordenació i la disciplina urbanística i que sancionin amb decisió totes les irregularitats.

També davant la deixadesa i la corrupció urbanística cal dir Prou!

Potser diran que som els de sempre i que demanam el de sempre. Però resulta que els de sempre som cada vegada més i venim de més indrets. La Real, es Carnatge, ses Fontanelles, Son Sardina, Bunyola, Sóller, Inca, Campanet, Búger, sa Pobla, Marratxí, Felanitx... Avui, aquí, hi ha gent que mai s'havia manifestat abans, persones que provenen de tots els àmbits socials i idees polítiques. Tota una fita en la història d'aquesta illa, una fita que reflecteix com van les coses en el nostre limitat territori insular.

Quinze plataformes i tanta de gent que s'ha afegit a dir Prou!

A tots els que heu vingut, gràcies. En nom d'aquestes illes malmenades i de les generacions futures. Hem de ser conscients de la importància de fer sentir la nostra veu. Pensem per un moment què seria de sa Dragonera, des Trenc o de Cabrera si en el seu moment la gent no hagués sortit al carrer. Podem fàcilment imaginar-les plenes de xalets i de ciment, com la costa d'Andratx, Calvià, Palma o Llucmajor. Ara que el Govern presumeix de tenir aquests espais naturals protegits, i que els utilitza per fer promoció turística, potser cal fer memòria i recordar de qui és el mèrit de la seva protecció; i també de qui N0 ho és. Fa anys, un president d'aquesta comunitat va menysprear una manifestació com la d'avui, dient allò de «tanmateix no n'hi ha cap dels nostres»...; idò aquells que no eren dels seus són els que han fet possible protegir els indrets més bells d'aquestes illes. Potser d'aquí a uns anys també se'ns recordarà per haver alçat la veu davant tants despropòsits i tanta destrucció del paisatge.

Se'ns recordarà per haver dit Prou!

De manera especial, volem manifestar també la nostra total solidaritat amb les persones i les entitats que estan en el punt de mira de campanyes de manipulació i de descrèdit utilitzant arguments falsos i barroers, i d'aquelles que han estat amenaçades o agredides pel senzill fet de pensar diferent. El GOB i Salvem Mallorca també patim aquesta onada de criminalització dels moviments socials. Francament, mai ens hauríem pensat que es pogués caure tan baix...

Davant tanta manipulació informativa, també volem dir Prou!

Per la nostra part, mai no respondrem de la mateixa manera, no caurem en la provocació. En tot cas, ens servirà d'esperó per reforçar els moviments socials i continuar fent sentir la nostra veu amb totes les nostres forces. Com hem fet sempre. Amb el respecte que no es té amb nosaltres. Amb la llibertat que dóna el no actuar en benefici propi. Amb la fermesa que ens dóna el convenciment en les nostres idees.

Diguem Prou destrucció! Salvem Mallorca

Posicionament de CNT per a la manifestació «Prou!» (17-03-07)

El temps i els fets estan deixant al descobert el que amagava i amaga la febre constructora dels últims anys. Mentre una minoria (la classe empresarial i els polítics al seu servei) s'està enriquint d'una manera mai no vista, el poble es veu obligat a hipotecar-se de per vida o a pagar uns lloguers insultants per accedir a un habitatge. Una altra fatal evidència del creixement econòmic basat en l'asfalt i el formigó és la sagnant destrucció de la naturalesa: el nostre medi ambient.

Amb aquestes afirmacions està clar que no descobrim gens nou, tot el món que vulgui obrir els ulls sap el que hi ha darrere de tanta promotora, immobiliària, constructora o regidoria d'urbanisme de qualsevol ajuntament. Sabem dels casos de corrupció destapats, i dels que encara no s'han destapat o no es destaparan mai. Coneixem la nul·la honestedat de certs polítics i l'ambició sense escrúpols de gran part de l'empresariat.

La gent afectada pels projectes viaris i urbanístics de l'actual Govern, ha pogut comprovar amb claredat les maneres del poder quan es tracta d'imposar la seva raó. Però, també s'ha assabentat de la força de l'organització i de l'acció directa. Les lluites de les plataformes contra les autopistes a Mallorca i Eivissa, contra la destrucció a la zona de La Real, contra els camps de golf i, en general contra el desenvolupament irracional, han estat un exemple de com afrontar l'ofensiva de l'asfalt i el ciment. Al poder no li dóna por el parlament, ni el color de les institucions. En canvi, el carrer i el poble organitzat els provoca pànic.

Sabem que el Partit Popular i els seus socis d'Unió Mallorquina son els principals impulsors polítics de la construcció. Però també som conscients que un canvi de color en el Consolat del Mar només moderarà la tempesta de la urbanització i el desenvolupament sense sentit. La màquina no es pot aturar. El creixement zero o negatiu significa crisi, una paraula que espanta a molta gent. Renunciar al consumisme i a la propietat son accions que gairebé ningú no està disposat a fer. Però, la realitat actual i el previsible futur demanen un pronunciament clar. El nostre planeta s'està cansant dels efectes secundaris del nostre creixement econòmic, els pobres del sud de suportar tanta explotació; I que em de dir de l'illa de Mallorca i els seus habitants...?

Des de CNT apostem per un canvi radical de societat. No ens interessa el desenvolupament que només n'afavoreix uns quants i que ens pot portar a l'autodestrucció. El poder del canvi no és a les mans dels nostres polítics, sinó a les nostres. Necessitem trencar el nostre aïllament, la nostra individualitat insolidària. És hora d'organitzar-se. Comencem a nivell de barriada, d'empresa, de poble, de ciutat; per llavors federar-nos a nivell insular, estatal i mundial.

Començar a caminar significa construir el nostre món, les illes que volem. L'essència humana és complicada, contradictòria... Sabem que l'harmonia absoluta no és possible, però tenim clar que l'equilibri social i ecològic són ben compatibles. Només ens falta la voluntat, la decisió, la iniciativa i el coratge d'ajuntar-nos i emprendre el camí, la construcció, d'un edifici amb uns fonaments més dignis i reals que l'actual.

Mallorca, 15 de març de 2007

CNT

UN SINDICAT PER LLUITAR

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Aquest comunicat en pdf

Fan costat a la CGT tots els partits, menys el PP, i entitats d'esquerres

La pancarta central que encapçalarà la concentració convocada per al dia 22, arran dels atacs amb bomba que sofrí la seu d'Àngel Guimerà de la Confederació General del Treball (CGT) el passat dia 4 de març per suposats grups d'extrema dreta, durà el lema «Per la llibertat, prou agressions feixistes». Així ho acordaren ahir les entitats i associacions progressistes de Mallorca, tots els partits polítics d'esquerres (PSIB, PSM, EU, EV, ERC), plataformes sindicals (CCOO, UGT, STEI-i i CNT) durant la reunió que mantingueren ahir per perfilar les accions que s'emprendran el dia 22, com també el manifest i la convocatòria. La concentració que es preveu que sigui «massiva» tindrà lloc a les 19.30 davant la plaça de Cort, on es llegirà un manifest per reivindicar la llibertat democràtica dels ciutadans i rebutjar tots els actes feixistes que vulneren aquests drets.

El secretari general de la CGT, Josep Juárez, remarcà que a la convocatòria de la setmana que ve s'hi respira un «caliu diferent» a la d'altres concentracions organitzades anteriorment. «En aquesta tothom coincideix unànimement que es tracta d'una necessitat objectiva que esquitxa la consciència de tothom», reafirmà Juàrez. Així mateix instà els col·lectius a «fer una passa que estigui a l'alçada de les circumstàncies», enmig d'un ambient protagonitzat, les darreres setmanes, per concentracions de protesta i manifestacions que han tensat l'ambient polític. La CGT també té previst convocar els mitjans de comunicació el dia 21 a les 11.00 a la mateixa seu sindical per concretar el contingut del manifest i qui el llegirà.

Laura Morral (Palma)

(Diari de Balears, 15-03-07)

El pròxim divendres 16 de març continua el Cicle de Cinema Feminista que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat. Aportem a continuació una petita sinopsi de la primera pel·lícula:

Icíar Bollaín

Te doy mis ojos (2003)

Una nit d'hivern, una dona, Pilar, surt fugint de ca seva. Hi porta amb prou feines quatre coses i el seu fill, Juan. Escapant d'Antonio, un marit que la maltracta i amb qui porta nou anys casada. Antonio no tarda a anar a buscar-la. Pilar és el seu sol, diu, i a més, «li ha donat els seus ulls»...

Esperem doncs la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquestes activitats.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Jordi Creus

Dones contra Franco

Ara Llibres. Barcelona, 2007

Avançament editorial del pròleg que Andreu Mayayo, profesor d’història contemporània de la UB, ha escrit per a aquest assaig històric de Jordi Creus, que arriba avui a les llibreries

Vaig conèixer l'autor d'aquest llibre ja fa anys, quan es guanyava la vida al Servei de Publicacions de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Aleshores, amb l'historiador Joan Fuguet, teníem entre mans un llibre commemoratiu del centenari de la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, la primera que va enlairar un celler a Catalunya. Com que no hi havia subvencions, el conseller de torn es va comprometre a editar-lo. El Jordi Creus, fregant la trentena i amb la carrera d'història a mig fer, va posar-hi el coll i gairebé l'ànima per polir els textos i per incloure un plec de fotos a tot color que feien patxoca. El llibre li trencava la monotonia de la feina i esdevenia també un nou repte professional. Tanmateix, l'empatia del Jordi per aquella obra calia cercar-la en les seves arrels rurals, a la vila de Tremp, al cor del Pallars Jussà.

Poc temps després ens vam tornar a retrobar, ja que el vaig tenir com a alumne a la Universitat de Barcelona. No fa gaire, li vaig tornar el treball que em va fer sobre la pel·lícula de Luchino Visconti Il Gattopardo. Apuntava maneres, amb un estil narratiu que feia goig i amb una lectura que anava més enllà de la superficialitat de les imatges. El Jordi Creus s'havia cremat les celles a les aules universitàries i havia picat pedra a les redaccions de diverses revistes, la qual cosa li permetia arrodonir la forma i reblar el clau amb el contingut. D'aquest fet prové el seu primer èxit de vendes, amb el Francesc Ribera Titot, el cantant de Brams i Mesclat, capgirant la història del nostre país dels darrers tres segles (Història de Catalunya al revés). Abans ja havia publicat una novel·la negra amb un títol que ens duia al tapet verd sobre el marbre fred de les taules dels cafès de poble (Amb dos manilles i un as, botifarra faràs!). Així mateix, els seus dos darrers llibres -el primer dedicat als espais (El Pirineu perdut) i el segon donant veu a deu testimonis (Memòria dels Pirineus)- són una elegia d'un territori que es va fonent com les glaceres amb la modernització agrícola i la penetració de la cultura urbana.

Anys després, la tardor del 2000, el Jordi em va trucar per demanar-me un cop de mà en un projecte editorial que duia entre mans. Ens vam veure en un bar davant de l'antic mercat del Born. L'acompanyava un amic amb la barba serrada i el cap ben poblat, l'Eduard Voltas, que escoltava com un aspirador i parlava com un ventilador. He de reconèixer que en aquells moments jo era escèptic respecte a la viabilitat d'allò que es proposaven fer: una revista de divulgació històrica en català. Però ells, pacientment, em van explicar la fórmula de l'èxit: una publicació feta per periodistes amb l'assessorament dels historiadors; és a dir, bona narració amb el màxim rigor. D'aquest fet va sorgir la revista Sàpiens, un dels fenòmens culturals més sorprenents dels darrers anys. Jordi Creus ha estat un dels pares de la criatura, el seu director després de l'arrencada i, en aquest sentit, el responsable que cada mes surti al carrer un producte bo i fàcil de pair per als cent mil lectors que mensualment se submergeixen entre les seves pàgines.

L'autor, doncs, sap un niu d'història i, a més a més, sap com fer-la entenedora per a un públic nombrós que va més enllà dels especialistes i els lletraferits. Tanmateix, el Jordi no és un mercenari del mercat, si més no, no tant per no deixar clara la seva opció pel seu país i per la gent condemnada al silenci. Per exemple, el mes de setembre del 2004 ens sorprenia amb una portada de Sàpiens dedicada a María Rodríguez, una dona de més de vuitanta anys, amb la vista i l'oïda cansada, que viu en un pis ben petit al Polígon Gornal de l'Hospitalet de Llobregat i que, res ho faria pensar, va passar quatre anys amb el maquis i sis més a les presons de Franco. Després de la sortida de la revista, per primer cop els seus néts se la van mirar d'una altra manera -amb respecte, vull dir- mentre ensenyaven la portada de Sàpiens als amics i coneguts del barri.

La història punyent de la Goyerías va esperonar el Jordi Creus a iniciar el projecte Dones contra Franco, i que consisteix a donar veu a sis dones excepcionals per reconstruir el fil roig i violeta del convuls segle xx. Totes tenen en comú la il·lusió per l'adveniment de la República i la seva dissort per la posterior derrota des d'una pluralitat -ben segur cercada- ideològica i política. La política, l'han mamada a casa, sovint han vist el seu pare entre reixes, i ha impregnat fins al moll de l'os les seves vides, les seves relacions personals, els seus homes, la seva feina i el seu testimoni. Totes sis duen a l'espatlla l'etiqueta de militants, de persones que posen el compromís polític per davant i per damunt de qualsevol altra cosa en la seva vida. Són d'aquella mena de revolucionàries que, seguint la famosa definició de Bertolt Brecht, esdevenen indispensables. Dones de pedra picada, d'una fortalesa impressionant, que han hagut de passar per unes proves físiques i anímiques esfereïdores. Sis històries, com podreu comprovar tot seguit, d'una gran intensitat humana, que serien mereixedores cada una d'elles d'un llibre propi.

Malgrat que l'autor hagi tingut cura de presentar-nos-les en un davantal prou indicatiu, no em puc estar de fer-ne cinc cèntims. Després de la mencionada María Rodríguez, l'autor ens parla de la Neus Català, que, amb més de noranta anys, és dels darrers testimonis vius dels supervivents dels camps nazis. I a la militant del PSUC la segueix la Teresa Rebull, filla d'anarquistes convençuts, tot i que ben aviat ella va abraçar la fe dels comunistes del POUM, el partit liderat per Joaquim Maurín i Andreu Nin. La Teresa, a més, amb el pas del temps a l'exili francès, va agafar la guitarra i va arribar a ser considerada l'àvia de la Nova Cançó. I posteriorment, l'Enriqueta Gallinat, que va morir l'estiu del 2006, quan estava a punt d'arribar a la centúria, fundadora d'ERC, amiga de Lluís Companys i secretària d'Hilari Salvador, el darrer alcalde republicà de Barcelona, que no va deixar mai de conspirar contra Franco i de somiar amb la independència de Catalunya. I la Conxa Pérez, filla d'un anarcosindicalista que va passar més temps a la presó que a casa, que no va dubtar a agafar les armes el 19 de juliol i anar cap al front d'Aragó amb les columnes de la CNT-FAI. La derrota republicana la va dur al camp de concentració d'Argelers i, anys després, va reaparèixer a la parada del duro del mercat de Sant Antoni. Finalment, la Remedios Montero, la més jove i amb una història personal i familiar que fa feredat: guerrillera, detinguda, torturada, empresonada i exiliada.

No em vull estar de dir que l'encert d'aquest llibre no es basa tan sols en la tria dels personatges, sinó també en el tractament narratiu i en la riquesa d'un llenguatge ple de matisos. Ben segur que només per conèixer la història d'aquestes dones ja valdria la pena llegir aquest llibre, però el Jordi Creus ha posat els cinc sentits per servir-nos un plat ben condimentat i ben farcit. La majoria de llibres que tenen com a matèria primera el testimoni oral es limiten a transcriure les preguntes i les respostes. Però en aquest llibre el Jordi Creus ha fet un pas endavant en l'aspecte formal, amb una elaboració narrativa molt reeixida, caracteritzada pels continus salts cronològics, cap endavant i cap endarrere. Una narració molt cinematogràfica que sap lligar molt bé els nusos del rosari d'aquestes pobres penitents. Cal subratllar, doncs, l'esforç de fer-nos viva i propera la narració oral de les persones entrevistades.

Si l'estructura narrativa és cinematogràfica, el llenguatge és profundament literari. És a dir, el Jordi és capaç de fer-nos sentir el fred de les muntanyes de Toledo i el dels barracots del camp de Ravensbrück. I també l'olor profunda de llana pelada de les fàbriques de l'època i la pudor fètida del camp d'Argelers. Encara més, el Jordi no sols ens descriu el paisatge sinó que aconsegueix fer-nos presents les emocions més íntimes. L'enamorament de la Goyerías, que, a la guerrilla, quan mirava el seu company Chaquetalarga, sentia com el foc li pujava a les galtes. La humiliació de la Neus Català al pont de corbs (Ravensbrück) i la pèrdua de la menstruació, que no recuperaria fins sis anys després de sortir d'aquell infern. Però també el fet de riure per viure, de riure per no morir, de riure simplement per resistir els camps de concentració. El canvi de nom i el bateig forçat de les germanes de la Teresa Rebull, i l'obligació del seu pare anarquista d'aguantar la creu durant tota la cerimònia. La flaire d'aquell 14 d'abril de 1931 quan l'Enriqueta Gallinat va baixar per la Rambla entre una riuada de gent i va intentar aproximar-se a la plaça de Sant Jaume per mostrar la seva alegria per la proclamació de la República Catalana. El record inesborrable de la Conxa Pérez, amb dos anys acabats de fer, que va veure morir la seva mare enmig d'espasmes i estossecs plens de sang provocats per la tuberculosi letal. La desesperació i el plor desconsolat del pare de la Remedios Montero, baquetejat de valent per la Guàrdia Civil, quan al seu fill petit, el Chavalín, com li deia, el van obligar a passejar-se pels carrers del seu poble amb el rètol de «ladrón» penjat per haver-se atrevit a entrar en una finca per agafar el menjar reservat per als animals.

La consciència política -és a dir, la transcendència col·lectiva de les seves activitats- ha permès a aquestes dones explicar-nos el seu calvari, la dissort de les seves vides. Elles sí que sabien per què lluitaven, les perseguien o les maltractaven. Unes ho poden verbalitzar millor que d'altres, però totes saben que són roges i que han perdut la guerra. Totes manifesten un cert desencís per una democràcia que no ha sabut reparar, si més no moralment, les víctimes de la dictadura. No es penedeixen de res, cap d'elles no ha renunciat a la seva militància, ans al contrari, continuen sentint-se'n orgulloses. Per tot plegat, ara que la vida ja se'ls escola com l'aigua entre els dits, no dubten a dedicar el seu darrer alè a la memòria d'aquella gent que potser no va aconseguir acabar amb la dictadura però que oposant-s'hi, si més no, va salvar la nostra dignitat col·lectiva. Aquestes són les veus que voldrien condemnar al silenci els col·laboracionistes, aquells que durant l'època fosca de la dictadura feien la viu-viu justificant-se amb l'excusa que no es podia fer res més.

Al costat de la militància política, aquestes sis dones tenen una altra cosa en comú molt important: han aconseguit sobreviure a tot i més i arribar a bufar entre vuitanta i noranta-set espelmes. Qui ho havia de dir! Són supervivents i només per això la seva història té, més o menys, un final, si no feliç, almenys satisfactori. Altres dones van quedar enterrades a la muntanya o bé al costat d'una trinxera al front d'Aragó, van sortir per la xemeneia d'un camp nazi, es van suïcidar en travessar la frontera francesa o, simplement, una malaltia els va segar la vida. Si les històries de les supervivents ens fan estremir, no sé si podríem resistir les històries de les que es van quedar pel camí, de les que -la majoria- no van poder surar. Primo Levi, un dels primers que s'atreví a escriure sobre Auschwitz, deia que el testimoni dels supervivents, com ell mateix, potser no era el més adequat per fer-nos comprendre aquell infern. El complex de culpabilitat per haver salvat la pell el va turmentar tota la vida fins que es va llançar pel forat de l'escala. Hi ha sentiments que difícilment es poden verbalitzar.

Després de la impostura de l'Enric Marco, que ens va enganyar respecte a la seva reclusió als camps nazis, la credibilitat dels relats basats en testimonis orals ha rebut un cop baix i tothom està sota sospita. La majoria de les persones ens confeccionem a mida dels interessos del present un relat del nostre passat incorporant-hi fets que no són presentables, o bé reprimint-ne d'altres que encara no s'han acabat de pair o dels quals encara no s'ha de fer net. Una tendència que s'accentua a mesura que van desapareixent els testimonis presencials que podrien rebatre o matisar el relat canonitzat. Memòria i història són dues maneres diferents de mirar el passat. Recordar és tornar a pensar amb el cor. El discurs històric es fonamenta en la raó. La interpretació potser és lliure, però per a la història els fets són sagrats. Convé, doncs, contrastar els fets i destriar el gra de la palla, saber escoltar els silencis i llegir entre línies. L'experiència ens ensenya que les dones són millors testimonis, pel que fa a la credibilitat, que els homes, sobretot pel que fa als fets col·lectius. En l'àmbit personal tothom és esclau dels seus sentiments i de les seves emocions.

I en aquest llibre l'autor ha seguit al peu de la lletra el primer manament del decàleg del nou periodisme, que diu que s'han d'explicar les coses extraordinàries de les persones corrents i les coses corrents de les persones extraordinàries. I ho ha fet amb ofici i passió. Amb aquest llibre, el Jordi Creus es consolida com un dels narradors que explica amb més grapa el nostre passat més recent.

Andreu Mayayo

(Avui, 15-03-07)

Aquest article en pdf

Després d’uns anys de consultar i revisar centenars de publicacions he pogut finalitzar el catàleg sobre 30 anys de premsa llibertària (1976-2005) a l’Estat espanyol. Molts de vosaltres heu patit els meus mals de cap mentre feia aquest treball, sóc conscient que amb altres he deixat de compartir hores d’estar junts, però ja sabeu que aquestes coses, normalment, no respecten ni la família ni els amics.

A tots vosaltres us he de donar les gràcies per la paciència i per el recolzament que m’heu donat i sobretot a aquells que d’una manera o altre m’heu ajudat a completar el catàleg. Ara bé, no penseu que aquí acaba tot, de fet encara el treball no està finalitzat, falta l’estudi introductori i algunes dades estadístiques. Sé el que estareu pensant en aquests moments, però encara us necessito, per què?; molt senzill: si algú al catàleg veu errors, que segurament hi ha molts, donades les característiques d’aquest treball, o bé no troba alguna publicació o qualsevol altre suggeriment, pot enviar-me un correu electrònic.

El tema seria anar actualitzant-lo i així poc a poc poder tenir una eina útil per a tots, penseu que això és el que m’ha motivat a fer aquest treball durant anys.

El catàleg el podeu trobar a la pàgina web de la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, consta d’unes 600 pàgines i el trobareu en format word i en pdf (si us ho voleu baixar us recomano aquest últim format, és bastant més ràpid).

M’hagués agradat poder enviar-vos-el enquadernat, però l’economia no arriba per tant.

Una abraçada i que el treball us sigui de profit.

Carles Sanz

Dijous 15 de març de 2007 a les 20 hores

al local de CNT-Palma

Presentació del llibre Los pies en la tierra. Experiencias y reflexiones hacia un movimiento agroecológico a càrrec de membres de «Bajo el Asfalto está la Huerta» i de la Xarxa Agroecològica de Catalunya.

Los pies en la tierra és un text d'autoria col·lectiva, publicat per l'editorial Virus al desembre de 2006, mostra el resultat dels processos d’autoinvestigació i debat que s'han realitzat durant més d'un any i mig entre gent de vuit organitzacions de l'àmbit de la agroecologia a l'Estat espanyol. El text està protegit amb llicencia Creative Commons (copy-left) i es pot copiar, transformar i intercanviar sempre citant la font original.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquesta activitat.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA
MANIFEST D’ADHESIÓ A LA MANIFESTACIÓ DE 17 DE MARÇ DE 2007

***