Ateneu Llibertari Estel Negre

Jordi Albertí fa la síntesi de les atrocitats de la persecució religiosa durant la Guerra Civil i nega que només fos obra d'incontrolats

No és cap tabú, però incomoda perquè entela la imatge d'una República entesa com a paradigma de les llibertats. És la cara fosca, molt fosca, de la reacció a Catalunya després de la sublevació franquista: 2.441 eclesiàstics assassinats sobre un total de 8.360 morts per la repressió a la rereguarda. A més, dels altres 6.000, una bona part --la majoria-- eren gent de missa.

Amb comptagotes, a còpia de monografies locals i martirologis, la qüestió s'ha anat estudiant. Fins i tot fa poc sortia el brutal testimoni novel·lat d'un milicià de la FAI que relata les seves atrocitats (Entre el roig i el negre, de Miquel Mir). Però faltava una obra de síntesi. I això és el que ha fet el filòleg Jordi Albertí, doblat ara d'historiador a El silenci de les campanes (Proa). Rere la iniciativa hi ha Albert Manent, a més de dos particulars anònims que han finançat la recerca.

El volum (400 pàgines), prologat per Josep M. Solé Sabaté, té tres pilars. L'un consisteix a explicar els antecedents anticlericals a Catalunya, des de les bullangues del 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, passant per la maçoneria. El segon és la descripció selectiva de la matança, bàsicament entre juliol i desembre del 1936. Aquí hi ha casos espectaculars, com el paradigmàtic del poblet de Serral, on el jove capellà Tomàs Capdevila, de 33 anys, que durant la República s'havia negat a deixar les campanes per avisar de l'hora de començar i acabar la jornada laboral, en veure com anaven les coses, es va amagar al bosc. Al cap de dos mesos, malalt, va tornar a casa. El van capturar i el van exhibir a la plaça, on va abraçar la seva mare i va demanar-li que perdonés els qui l'anaven a matar. Els del Comitè de Sarral --també el volien els de Conesa-- se'l van endur en cotxe. Durant una hora i mitja de trajecte el van torturar: li van tallar la llengua i els testicles, i li van treure els ulls. Ja al cementiri, quan sonaven les onze, li van disparar un tret per cada campanada.

I el tercer és l'anàlisi de tot plegat, on Albertí defensa la tesi que ni l'existència d'una Església colpista i reaccionària ni el xup-xup d'un sentiment popular entre les masses polititzades per les esquerres contra aquesta mateixa Església no expliquen la brutalitat de la massacre.

Segons l'estudiós, que no amaga la seva posició de creient i catalanista, hi havia la consigna, sobretot des de la FAI --i dins d'aquesta, del grup Solidarios, després dit Nosotros--, de "destruir l'Església com a pas simbòlic i material per a la instauració d'una revolució comunista llibertària". I això va comptar amb la "complicitat o la passivitat" dels partits republicans d'esquerres. Una mostra són aquestes paraules de Lluís Companys, l'agost del 36: "Els esdeveniments que estem vivint eren inevitables. A Espanya existien tres institucions violentament odioses, el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. Quan, fa unes setmanes, l'exèrcit s'ha sublevat contra el poble, aquest finalment s'ha despertat. I un poble que desperta és terrible. [...] He trobat en la FAI posicionaments constructius d'un gran interès".

Ignasi Aragay

(Avui, 30-03-07)