Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Mai com ara s'havia viscut un auge scholar tant potent centrat en postulats llibertaris

Al món anglosaxó es viu en aquests moments un autèntic auge scholar anarquista. L'anarquisme està de moda i la cosa anirà a més. Tot va començar a la dècada dels anys noranta i la cosa s'ha accelerat, i molt, durant el segle XXI. De totes les filosofies polítiques és la que ha entrat amb més força en aquest segle. El comunisme ja fa dècades que jau abatut, i el capitalisme, per dir-ho suau, ensenya en aquests moments la seva cara més lletja. Mana, domina, guanya, imposa, però no convenç. Què us he d'anar a explicar: la gent n'està cremada, de tot plegat. Per això, suposo, està passant un fenomen que no havia passat mai. Per primera vegada l'anarquisme està entrant a les universitats, copades fins fa poc només per marxistes i liberals. Mai com ara, i sobretot en anglès, s'havien escrit tants llibres sobre el tema per part de professors universitaris. Noam Chomsky ja no és un llop solitari. Vivim des de fa una dècada un auge scholar espectacular: reputats professors formats a Yale, com David Graeber, o doctorats d'Oxford, com l'israelià Uri Gordon, en són exemples. Estudis anarquistes a Oxford i Yale? Em punxen i no em treuen sang.

La diferència entre els professors anarquistes i la resta és que els primers són activistes. Professor dins l'aula, activista fora. Graeber a Occuppy Wall Street, Gordon a Indymedia. A l'estat entre els membres dels indignats també es troben aquests professors-activistes amb clars postulats llibertaris, que després de donar classes se'n van a les places. També sembla que, de manera molt feble encara, recupera terreny als sindicats. A Catalunya la llibertària CGT deu ser l'únic sindicat que guanya adeptes, en part gràcies a vagues com la dels autobusos de Barcelona de fa uns anys, quan CCOO i la UGT van deixar tirats als treballadors. Als Estats Units els sindicat àcrata dels Wobblies tenen controlat les famoses cafeteries d'Starbucks. Per alguna cosa es comença...

Ho menciona millor que jo el professor de la Universitat de Leeds Nathan Jun: «Tan solament vint anys enrere molts acadèmics haurien considerat l'erudició anarquista una recerca marginal, ja que el mateix anarquisme s'havia deixat de banda per políticament obscur i irrellevant. Tot i així, des de finals dels anys noranta erudits d'un ampli ventall de disciplines van començar a tractar l'anarquisme de manera més curosa i des d'aleshores la disciplina ha florit fins a convertir-se en un camp de recerca independent i en plena evolució, i que inclou treballs recents d'Uri Gordon (Anarchy Alive, 2008); Simon Critchley (Infinitely Demanding, 2007); Paul McLaughlin, (Anarchism and Authority (2007)» i l'home allarga la llista fins a un llarg etcètera.

El text reproduït està extret de la crítica que Jun fa d'un llibre d'Angel Smith, professor a la Universitat de Leeds que, editat el 2007, gira al voltant de l'anarquisme català: Anarchism, Revolution and Reaction: Catalan Labor and the Crisis of the Spanish State, 1898–1923 editat l'any 2007. David Graeber, que ahir citàvem, té un petit i brillant llibret titulat Fragments of an anarchist anthropology on parla dels affinity groups, els grups d'afinitat que es van crear a Barcelona durant els anys vint i que eren la forma com s'organitzaven els homes d'acció. Vull dir amb això que el recent interès per l'anarquisme, un autèntic boom en el món anglosaxó, també inclou lògicament l'interès per l'anarquisme català, un dels més potents que hi ha hagut mai al món per una senzillísima raó: és dels únics que ha tocat poder i que va fer intents seriosos de gestionar una societat sencera ara fa gairebé un segle. Al món anglosaxó hi ha interès pel tema i a llibreries anarquistes de Nova York, com la Bluestockings és normal trobar-hi llibres al respecte, llibres tan curiosos com la novel·la assaig Pistoleros! The chronicles of Farquhar McHarg on es parla d'homes que es diuen Archs, Seguí, Joan Rull...

L'anarquisme torna a treure el nas just després d'una crisi capitalista. Ja va passar després del crac del 1929, quan les sortides a la crisi econòmica que va assolar, com ara, a milions de persones, van ser tres: el feixisme, el New Deal i l'anarquisme català. Ha passat un segle, i en aquesta crisi tornen a aparèixer els tres moviments. Fa un segle va guanyar el New Deal. Ara l'estant intentant reinventar. Però van tant lents, taaant, que la resta va pujant, i pujant, i pujant.

Andreu Barnils

Sant Joan 2012. Tostón mediàtic.

Post-Pregó.

Al poble i a les autoritats.

Qüestions d’equilibri.

Si hi ha reis

hi ha bufons.

Amb qui reis més?

Aquesta és la quëstió.

Una campanya orquestrada?

Es va instrumentalitzar?

Per la meva part

tot ben clar, i, net.

Algú va parlar de censura…

seria bastant patètic.

Potser no ho varen entendre

perquè era un escrit poètic.

L’humor mallorquí té això.

I jo, el tenc felanitxer.

Això no canviarà mai

no puc fer-me foraster.

També faig humor bilingüe

a Mallorca, s’usa molt.

I si ara hem de ser trilingües

seguirem rient-nos tots.

Em varen obrir la porta

i a portades vaig sortir!

Estava a primera plana!

I als esports ho vaig llegir!

Coses del futbol, suposo,

no m’hi vaig entretenir.

Fins i tot, ho han tret a cultura!

Això sí que ha estat agradable.

A sucesos no ha sortit.

Per ningú era desitjable.

Molt de renou. Per no res?

Quasi res! Ja em diràs tu!

Mira quina propaganda!

De tot d’una jo vaig dir:

Ja he rebut!

Ara ho puc dir.

He rebut molts de suports

i ara sé qui no em suporta.

Gràcies a tots, amics meus

facebooks, twitters i correus.

Qui volia festa, en va tenir.

I qui no em volia escoltar…

més m’ha hagut de sentir!

Un ofici de rialles.

—aquí em refereixo al meu—

He cobrat, he de viure

i no ha estat pagat per riure.

No és per qüestions de mèrit.

Fer riure, per mi,

és, ha estat i serà

sempre un requisit.

Qui no escura no romp plats.

Crec que el torpe no he estat jo.

La vaixella, massa fina.

Què hi puc fer, si som cronista

i, perquè rimi, bromista.

Quan més em retallaven…

més llarg era l’escrit!

—Donar carnassa?

—No, sols contar el que passa.

Si la meva ciutat està viva

i jo la veig contenta

o si està trista i té pena…

seguiré contant-ho

contant-ho a la meva.

Sant Joan estava clar.

La cosa s’anà embrutint…

Jo intentava treure el net

s’aixecà molta de pols

i tothom venga tossir!

Finalment, tot va anar bé.

La ciutat va fer dissabte.

Cap ferit, algun cremat…

Gran dissabte de Sant Joan!

Gràcies per rectificar

amb totes les meves bromes.

Agrairia que ho fessin

ara amb les coses serioses.

Miquel Àngel Llonovoy.

Polifacètic cronista

de pregons i salutacions.

També sé improvitzar.

Puc fer el que volgueu,

tret de callar.

Projecció de vídeo i xerrada a càrrec de Rafael Rodríguez i Natalia Matzner,
membres del Colectivo de Antropología y Cultura Visual:

Puruma, la complejida poética del pensamiento andino libertario. 27 minuts. Bolívia. Entrevista a Jawar Nina

La Boa Negra, el pueblo de Cocama en la lucha contra las industrias extractivas en el norte del Perú. 35 minuts

Divendres 13 de juliol a les 20 hores a Waka (C/ Calatrava, rere el Teatre Xesc Forteza)

Us hi esperem!

Raphael Fellmer està en “vaga de diners” des de fa dos anys i mig, ni els utilitza ni els accepta, i ho fa com a forma legítima de protesta en contra del sistema capitalista destructor de la Mare Terra.

Està duent a terme una campanya de sensibilització social i ambiental i ara es troba a Palma després d’haver fet més de 3.500 km en autoestop i ‘vaixellstop’ -des de Berlín a Mallorca- amb l’ajuda de més de 50 vehicles.

A la xerrada que serà en castellà es parlarà de:

• Un viatge ecològic fet en cotxe i ‘vaixellstop’ sense diners des de Holanda a Mèxic
• Alternatives a l’ús dels diners i com reduir la petjada ecològica
• Com pot funcionar un món sense diners ni troc?
• I un món sense propietat ni lleis?
• Som set mil milions de persones, com ocupar-se del benestar de tots i del planeta?

Ens parlarà també de quina va ser la motivació d’aquesta “vaga de diners” i com és el dia a dia de la seva família a Berlín.

Després de la xerrada, obrirem el debat.

Us esperem amb il·lusió!

Convida els teus amics, l’esdeveniment és gratuït: www.facebook.com/events/340921345988150/

Més informació:

Entrevista a Raphael Fellmer a Radio Utopía

Article a Yorokobu sobre Fellmer i la seva companya

Pàgina web “Forward the (R) evolution”

“Cultura Obrera vol promoure les idees, accions i valors inherents al pensament anarquista”

“Els nostres continguts giren generalment al voltant dels moviments socials de Mallorca”

Cultura Obrera és un periòdic llibertari bimensual de reflexió i lluita editat a les Illes Balears, continuador d’una històrica capçalera anarquista d’abans de la dictadura feixista de Franco.

El Toni té estudis primaris, fa feina de picapedrer i des del naixement del periòdic està en la seva redacció. Abans havia fet un fanzine anomenat Crit de Rabi i havia militat en el sindicat CNT. L’Albert és arqueòleg i exerceix com a tal. Es va incorporar al periòdic un any després de la seva arribada a Mallorca, ara fa 7 anys. Anteriorment va participar en els moviments socials del Barri de Sants, a Barcelona. L’Iñaki és mestre de primària a un poble de l’illa. Militant en el moviment anarquista i les lluites autònomes vinculades a aquest des de jovenet, col·labora amb el Cultura Obrera des del segon any.

 Com definiríeu el Cultura Obrera i quins són els principals continguts?

Cultura Obrera és un periòdic que va néixer amb la intenció de promoure les idees, accions i valors inherents al pensament anarquista, per així dotar als diferents moviments socials i les variades lluites, d’abans i d’ara, d’uns posicionaments i plantejaments més radicals, assemblearis i anticapitalistes. Alhora, un dels seus primers objectius era fer sortir del “gueto” les nostres idees i lluites. Donar-les a conèixer a la gent descontenta amb el Sistema perquè s’animin a deixar la queixa i la passivitat i així també passar a l’acció, al deure de voler canviar les coses per nosaltres mateixos.

Els nostres principals continguts generalment giren al voltant dels moviments socials de Mallorca. També, com a secció fitxa, donam molta importància a la memòria de la lluita social (el manteniment de la nostra capçalera és un petit homenatge en aquest passat) i a la reflexió escrita que feim a la secció d’opinió.

 El suplement interior Il Corriere de s’Era, fet en clau de sàtira política, és molt divertit. Quin paper atorgueu a l’humor en el combat polític?

Il Corriere de s’Era és un projecte que va ser impulsat per varis membres de la redacció de Cultura Obrera. Va ser concebut per tal de dotar a Cultura Obrera, un periòdic que pensam transmet serietat i compromís, d’un suplement on ens poguéssim riure de nosaltres mateixos, dels diferents rols que s’adopten en els ambients radicals. A la vegada, a través de la ironia i l’humor punyent Il Corriere crítica i desmunta la falsedat i la mentida constant en la qual ens fa viure el poder.

Però cal deixar clar que Il Corriere, ja des dels seus inicis, encara que sigui cada quatre mesos un suplement de Cultura Obrera, és una empresa independent d’aquest. En el periòdic va dur els seus debats acceptar-lo com a suplement i a hores d’ara no hi ha cap membre de la redacció en Il Corriere. Només en Toni hi col·labora habitualment fent les entrevistes de la contraportada.

 Com funcioneu a nivell intern per treure una publicació amb un nivell de qualitat força elevat?

Doncs a base d’un fort compromís de feina i responsabilitat. Els qui vàrem engegar el periòdic no teníem una formació molt gran, però amb l’objectiu permanent de millorar la publicació, fent constants exercicis d’autocrítica, a poc a poc ens hem anat formant (mitjançant tallers de redacció escrita, d’informàtica, etc.) i preparant per tal d’aconseguir treure una publicació més o manco digna. Això és necessari per a què aquesta pugui assolir, almanco, part dels objectius pels quals fou parida.

 Com aconseguiu el finançament donat que no rebeu una assignació de cap organització i tampoc no voleu posar publicitat?

La major part dels nostres ingressos provenen de les subscripcions. Aquestes són la nostra benzina, perquè ens ajuden econòmicament i també perquè ens autoexigeixen una disciplina per tal de no defraudar la confiança que han dipositat en nosaltres.

Llavors, la resta del finançament el realitzam a base de l’organització de concerts, sopars, festes, actuacions teatrals, etc. Abans també, confeccionarem calendaris en els quals reflectíem les lluites socials esdevingudes a l’illa. Així mateix, les vendes -encara que sigui una assignatura sempre pendent elevar-les- també ens aporten ingressos.

 Quins són els vostres mitjans de distribució i els lectors habituals?

La distribució és un dels nostres punts més fluixos. La feim nosaltres mateixos amb l’ajuda d’altres companys.

Els nostres lectors habituals en teoria són els nostres subscriptors, els que compren el periòdic o els que assíduament van als establiments o locals on el deixam. També, tenim lectors a través de les descarregues del pdf que penjam a la nostra web.

 En el món dels mitjans de comunicació de masses dominat per les grans corporacions i les organitzacions polítiques, quin paper juga la premsa contrainformativa?

Tocaria jugar un paper central. Nosaltres som de l’opinió que en general la gent crítica, que es mou en els ambients radicals, dóna poca importància als nostres mitjans. Trobam que les subscripcions i les mostres de suport haurien de ser generalitzades, cosa que no sol ser així.

Hi ha un lema que diu que només la veritat és revolucionària. La nostra tasca doncs és descobrir-la, treure-la a la llum i desmuntar la piràmide de mentides en la qual es fonamenta el poder.

Igualment, els nostres mitjans ens cohesionen, són eines de debat intern, de formació i de comunicació entre nosaltres.

 Com veieu el panorama polític a Mallorca? Destaqueu els elements més foscos que veieu en l’horitzó? Hi ha marge per a l’esperança?

Mallorca és un feu tradicional de la dreta que només dos pactes unitaris de tots els partits d’esquerres juntament amb els nacionalistes d’Unió Mallorquina han pogut trencar. Això sí, aquests pactes sempre han demostrat la poca diferència que hi ha entre dreta i esquerra avui dia. En els temes centrals, com per exemple l’economia (el turisme sobretot), la coincidència quasi és absoluta.

Sempre hem intentat estar al marge de la trampa que significa “l’antipeperisme” de la major part de les bases de l’esquerra. Nosaltres no lluitam contra el PP, sinó contra tot un sistema polític i econòmic. Sobre si hi ha esperança, preferim obviar aquestes preguntes. Les trobam errònies, perquè consideram que aquesta no és la nostra motivació de lluita. Vivim el present amb responsabilitat, amb el compromís vital de no tolerar l’engany, la dominació i l’explotació en les quals es basa el sistema capitalista.

 En quin moment es troben els moviments socials a Mallorca?

Després de l’explosió de mobilitzacions que suposà la irrupció del 15-M, estan en un procés de màxima activitat. Els vents d’aquell mes de maig han provocat que hagin sorgit iniciatives com una Ecoxarxa i assemblees del 15-M que encara es mantenen a les barriades de Palma, col·lectius com la Universitat Lliure, el projecte “Toma la Ciudad”, el de difusió llibertària “Arrels” al poble de Manacor o l’Assemblea Indignada de Portocolom.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 140 de la revista Catalunya

---

Aquest dissabte 7 de juliol,

a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dissabte de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 10.45 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

---

Itinerari

Us hi esperem!

Massa Crítica

971 207 441