Ateneu Llibertari Estel Negre

---

---

Divendres 10 de gener de 2014 a les 18.00 hores

La educación prohibida (2012, Argentina, dirigida per German Doin)

L'escola ha complert ja més de 200 anys d'existència i és àdhuc considerada la principal forma d'accés a l'educació. Avui dia, l'escola i l'educació són conceptes àmpliament discutits en fòrums acadèmics, polítiques públiques, institucions educatives, mitjans de comunicació i  espais de la societat civil. Des del seu origen, la institució escolar ha estat caracteritzada per estructures i pràctiques que avui es consideren majorment obsoletes i anacròniques. Diem que no acompanyen les necessitats del Segle XXI. La seva principal fal·làcia es troba en un disseny que no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu.

A partir d'aquestes reflexions crítiques han sorgit, al llarg dels anys, propostes i pràctiques que van pensar i pensen l'educació d'una forma diferent. La Educación Prohibida és una pel·lícula documental que proposa recuperar moltes d'elles, explorar les seves idees i palesar aquelles experiències que s'han atrevit a canviar les estructures del model educatiu de l'escola tradicional.

Més de 90 entrevistes a educadors, acadèmics, professionals, autors, mares i pares; un recorregut per 8 països d'Iberoamèrica passant per 45 experiències educatives no convencionals; més de 25.000 seguidors a les xarxes socials abans de la seva estrena i un total de 704 coproductors que van participar en el seu finançament col·lectiu, van convertir a La Educación Prohibida en un fenomen únic. Un projecte totalment independent d'una magnitud inèdita, que adona de la necessitat latent del creixement i sorgiment de noves formes d'educació.

En acabar la pel·lícula començarà el col·loqui: "L'educació a debat" conduït per Marisol Ramírez (periodista), amb Malén Mayordomo del  col·lectiu Espai d’Aprenentatge Nono i Guillem Barceló en representació de l'Assemblea de Docents de les Illes Balears.

Divendres 24 de gener de 2014 a les 20.00 hores

Diarios de la calle (2007, Estats Units, dirigida per Richard LaGravenese)

Erin Gruwell (Hilary Swank) és una jove professora recentment llicenciada que comença a fer classes de llengua en un institut de Long Beach (Califòrnia). Els seus alumnes, que viuen en barris marginals, estan marcats per la violència de les bandes. Després d'un mal començament, descobreix com guanyar-se el seu respecte i confiança i com ajudar-los a canviar: els parla d'Ana Frank i d'altres adolescents, menys afortunats que ells, que van viure grans tragèdies i van escriure sobre elles.

Divendres 31 de gener de 2014 a les 20.00 hores

El milagro de Anna Sullivan (1962, Estats Units, dirigida per Arthur Penn)

Una família contracta a Anna Sullivan per educar a Helen, una nena sorda i cega. Un trauma infantil, un fosc complex de culpa, per la mort del seu germà, impulsa a la mestra a redimir-se mitjançant l'educació de la nena. La incompetència i la negligència dels pares han fet d'Helen una nena acaronada, incapaç de sotmetre's a cap disciplina, i amb la qual tota comunicació sembla impossible. L'adolescent viu aïllada en un món propi completament aliè als altres. No obstant això, Anna Sullivan aconseguirà, amb molta paciència i rigor, trencar aquesta bombolla,  aquest aïllament.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú les activitats d'aquestes jornades.

T'hi esperem!

CNT-AIT, SAD Palma

Enguany el premi més esperat i jo diria que protagonista indubtable de la gala de la Nit de la Cultura de l'OCB, ha estat l'Assemblea de docents. Aquí en teniu la foto: una imatge per al record.

Va ser un espectacle de color, so i emoció: tres minuts d'aplaudiments, el cant de l'estaca entonat pel públic, les imatges de la manifestació, el verd omnipresent –en l'escenari, en les llotges, en el vestuari dels assistents–, el glosador encès que escopia amb notes d'indignació i ràbia, la cara atònita de roig encès del representant del PP que va assistir a l'acte, en primera fila, a punt de rebentar –no sé si de ira o de vergonya–; les paraules iròniques d'en Guillem abans de començar el seu discurs: «M'han donat tres minuts per parlar i ja mos hem passat de temps, amb els vostres aplaudiments», etc...

Rosselló -Pòrcel, amb els poemes d'Imitació del foc, va ser la inspiració lírica d'aquella nit perquè al cap i a la fi, d'allò que es tracta és de mantenir el foc, ben encès i atiar la flama. Per això, precisament cal agrair l'esforç de la pedra foguera que han estat els nostres representants en l'assemblea. No es mereixen un premi, sinó un carrer o una plaça o un edifici dels més grans perquè ells han contribuït a bastir una part de la història i els afanys del nostre poble. La nostra part. Els nostres afanys.

Marisa

El terrorisme en els últims anys es convertí en una agenda política, particularment en el govern Bush, però també continuat per Obama (ara amb el ciberterror) i a molts altres països. Un interessant post publicat per Jim Harper en Cato Institute fa referència a una interessant reflexió: «la por al terrorisme ens fa estúpids» i comparteix un seguit de dades que fa pensar que aquest terror és ridícul.

Estudis estadístics del National Safety Council, el National Center for Healt Statistics i el Cens dels Estats Units revelen dades que ens fan qüestionar la cultura del pànic i l'enorme quantitat de recursos que s'escampen per a presumptament acabar amb el terrorisme, una amenaça invisible i a fi de comptes força poc letal en comparació amb altres problemes que enfronten el gènere humà modern. Aquí teniu xifres, entre elles, l'escandalosa realitat segons la qual és més probable que la mateixa policia sigui la que determini la mor d'un membre de la ciutadania que un terrorista:

- Tens 17.600 vegades més probabilitats de morir d'un atac de cor, que d'un atac terrorista.

- Tens 11.000 vegades més probabilitats de morir en un accident aeri, que d'un atacat terrorista que involucri un avió.

- Tens 1.048 vegades més probabilitats de morir en un accident d'automòbil, que d'un atac terrorista.

- Tens nou vegades més probabilitats de morir d'asfíxia accidental al teu llit, que d'un atac terrorista.

- Tens vuit vegades més probabilitats de morir a mans d'un policia, que d'un terrorista.

- Tens sis vegades més probabilitats de morir a conseqüència d'un clima càlid, que d'un atac terrorista

Les xifres anteriors ens fan reflexionar sobre l'absurd que és preocupar-se per patir un atac terrorista i tota la ridícula maquinària propagandística al vontants d'aquesta amenaça.

Els dies 30 de novembre i 1 de desembre del 2013, al voltant de 20 col·lectius d'arreu del territori van participar a les jornades de la Segona Trobada Anarquista a Catalunya, en el marc del procés amb què el moviment llibertari treballa per construir una organització comuna. Després d'una primera reunió el mes de juny, fruit de la necessitat organitzativa del moviment llibertari, dissabte i diumenge els diversos grups van exposar i debatre les aportacions i esmenes que havien elaborat durant els darrers mesos.

Van acordar-se els primers objectius i consensos de mínims, amb el sentir general de caminar cap a una federació que articuli les relacions entre els col·lectius llibertaris catalans. També es va acordar establir el congrés fundacional de l'organització al juny de l'any que ve. Fins llavors, mitjançant una comissió tècnica, continua el procés de propostes i esmenes dels col·lectius per abordar tots els aspectes i donar-li forma.

D'altra banda, es convida a afegir-se a la iniciativa a tots aquells grups afins -assemblees de barri, estudiantils, escoles, ateneus- que encara no en formin part.

L'anarquisme consolida així l'esforç per donar resposta a l'acceptació creixent que el seu discurs recupera a casa nostra, que s'ha vist reflectida en un increment exponencial del nombre de col·lectius els darrers anys. Amb aquesta iniciativa, el moviment llibertari reivindica la seva veu com a actor polític.

II Trobada Anarquista de Catalunya

Si esteu interessades/ats en participar del procés podeu contactar amb la comissió tècnica mitjançant el següent correu:

encontreanarquista (at) riseup.net

Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l'1 de gener del 1994, quan milers d'homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l'Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l'aixecament zapatista aclarís res... ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.

Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres– sentir-nos la veu.

Allí hi vaig conèixer gent que lluitava arreu, que s'estimava arreu i que volia acabar la dictadura dels diners que ens allunya de ser persones i ens converteix en només cossos en competència; gent que encara lluita, gent que encara estima, gent que està vencent sense derrotar..., gent que després va estar a les barricades de Seattle, Cancún o Gènova; a les contracimeres de Niça, Praga o Evian; a les discussions de Porto Alegre, Florència o París, i sobretot, i el que és més important, lluitant perquè el seu tros de món no caigui en el pou de la llonganissa adulterada que és el turbocapitalisme del segle XXI, a casa, de casa i per a casa. Gent que ha entès que això no pot continuar així i a la qual se li ha enganxat el virus llibertari de la rebel·lia.

I allí, entre l'exuberància d'una vegetació que no atura mai el seu creixement desmesurat, també hi vaig veure una de les imatges que m'ha marcat més en la meva vida mentre fèiem una mica d'observadors internacionals en les converses entre l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional i l'Exèrcit Mexicà de Dominació dels Diners.

Les converses entre les parts es feien en una casa envoltada per homes dones de la societat civil, baixets i de color cafè, agafats de la mà, que alhora estaven envoltats per una segona gran rotllana de militars vestits d'uniforme, verd olivera, amb guants i mitjons blancs impecablement i escandalosament nets enmig de l'imperi del fang. Aquests, alhora, estaven envoltats del grup dels que veníem de fora, que érem nosaltres. Cada un cert espai de temps, els militars i les persones de la societat civil, es canviaven per evitar un cansament que es feia notar després d'unes hores drets i sense gairebé ni parlar. Aleshores es desplaçava fins al poble un grup nombrós de persones i de militars.

Era el moment del relleu i la Maria Zapata ens va fer apropar a la porta del bar on estàvem perquè entenguéssim per què érem allí. Quan ens va tenir allí, ens va demanar primer i obligar després, amb una veu imperativa i ordres constants, que miréssim al terra, just davant del bar, que no aixequéssim al mirada per res del món. La vam creure...

Així, la nostra visió es concentrava en una part del carrer que teníem davant, just aquella que enquadrava els peus dels vianants. De cop, es va anar sentint una remor que semblava llunyana però que a poc a poc s'anava apropant. El soroll va anar creixent i ràpidament vam entendre de què es tractava: els militars caminaven en formació cap al poble, picant les seves bótes contra el terra per deixar clar qui tenia el poder de la força. Aviat van ser davant nostre i la desfilada de botes de pell negra, impol·lutes i ben llustrades, amb mitjons blanquíssims, picant amb força contra el terra, se'ns va presentar impressionant. En formació militar, els peus ben calçats avançaven amb tota l'arrogància de què eren capaços, en formació, cap a fer el seu relleu i deixant el seu darrere ple de petjades en el fang. Quan semblava que la desfilada s'acabava, i només uns metres darrere de les botes, van aparèixer uns altres peus, aquests en silenci –no parlaven ni feien remor–, amples pel pes que havien hagut de suportar durant tants segles de càrrega, descalços, foscos com la terra, silenciosos i humils. Després de la desfilada de botes, la desfilada de peus descalços i sense formació ens va glaçar la sang. La Maria, barcelonina i propera a un nombrós grup de gent del cinema de la ciutat comtal, ens havia dit que si li fèiem cas li ho agrairíem... i li vam agrair. Jo encara ho faig ara, perquè d'una manera senzilla, en un poble de la selva Lacandona, en un racó de món, damunt del fang, vam poder entendre què és, què era i què serà la lluita de classes, vam entendre que calia triar i que a nosaltres no ens abellia ser dels de les botes de cuir negre i els mitjons blancs, que nosaltres no podíem ni volíem estar al costat dels poderosos.

Els peus dels gossos dels rics (que també tenen peus però mai no xafen el fang) expressaven, amb les seves botes negres i la seva marcialitat en la forma de caminar, la violència que els poderosos utilitzen per continuar mantenint el seu poder. Darrere, els i les pobres del món –en silenci–, els i les explotades –sense aturar-se–, les i les subjugats –a poc a poc– no es deixaven xafar ni seguien pas a pas la trilla que els militats havien fet. La lluita de classes, la lluita contra les jerarquies, la lluita per la dignitat continua arreu del planeta diguin el que diguin els intel·lectuals al servei de qui mana, malgrat l'anunciat i mai no arribat final de la història de Fukuyama, i són ells, els rics i poderosos qui més clarament ens ho mostra amb les seves formes de dominació.

La història continua perquè continuen existint classes, explotats i explotadors, pobres i rics, qui mana i qui obeeix... i sobretot continua existint la voluntat ferma de milions de persones, arreu del món, de no voler ser res més que un número en el compte de beneficis o pèrdues d'algun despatx emmoquetat de Nova York, París o Barcelona. Els zapatistes ho van deixar clar l'1 de gener del 94 i nosaltres, al seu costat, ho continuem tenint clar encara ara: «ja n'hi ha prou», perquè volem «un món on hi càpiguen tots els móns».

Jordi Martí Font