Ateneu Llibertari Estel Negre

L'atac sense mesura de cap mena que el Partit Popular i altres aliats de l'ultraespanyolisme lingüístic militant estan fent contra la llengua catalana té precedents, és clar, i totes els sabem. Per tant, no m'hi aturaré i aniré al gra. Cap mesura que el Partit Popular ha aplicat en els darrers anys en l'espai lingüístic dels Països Catalans ha tingut cap altra motivació que aconseguir la desaparició de la llengua catalana. Ras i curt, el seu extermini. És evident que en cada un dels territoris l'estat de la llengua no és el mateix i això es veu tant si mirem les dades de coneixement i ús com si analitzem les lleis que s'hi apliquen, per això han actuat de forma diferenciada, però l'objectiu de l'espanyolisme militant, repeteixo, és un de sol.

A Catalunya, aconseguir destruir el model d'immersió lingüística en català (defensada de forma unànime per la comunitat educativa) pot semblar un objectiu menor però no ho és gens si entenem que va acompanyat del TIL a les Balears (contra el qual les mestres han plantat cara de forma exemplar) o el manteniment de la inseguretat lingüística dels parlants a la Franja a partir del no reconeixement ni tan sols del nom i l'invent d'una denominació estupiditzadora com és la del Lapao. Una eina bàsica d'aquesta aposta pel monolingüisme espanyol és la LOMQE, una llei copiada en el model social de la LEC principatina (per això no ens valen les defenses convergents i d'ERC d'aquesta llei) però clara en explicitar que la llengua espanyola ha de ser llengua de l'ensenyament arreu dels dominis de l'Estat espanyol. Alhora, ressusciten, si és que mai van morir, les iniciatives legislatives per torpedinar la immersió i sempre ens són desfavorables. Que les sentències sobre la llengua sempre o gairebé sempre defensin l'obligatorietat de l'espanyol no és res més que conseqüència directa de l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol que es vol monolingüe i punt final.

Avui mateix, 18 de febrer, la Generalitat de baix ha fet públic la nova estació d'aquesta rua d'extermini. En el curs 2014-2015 tancarà unitats de valencià a 136 escoles, 72 a infantil i primària i 83 en centres amb doble línia educativa. El president Fabra encapçala la croada espanyolista (llengua i nació van del bracet en aquest cas) un cop ha vist com les enquestes electorals li posen la situació molt i molt malament. El fum lingüístic i patrioter ja els va servir fa unes dècades per trencar la majoria social d'esquerres que l'antifranquisme havia construït al País Valencià i ara s'ensuma que busquen recórrer un altre cop el camí del blaverisme, tot i que quan ja no els va caldre se'n van desfer i van assimilar tot l'assimilable en la recollidora de brossa que és el PP.

La lluita per la llengua és central als Països Catalans, no cal que ho recordi ara. Però la lluita contra la llengua (la nostra) ha passat a ser també central per a ells ara. Tenen el poder a les mans i en alguns indrets veuen com la crisi els pot passar factura i desallotjar-los del poder mafiós que han administrat en els darrers anys. A indrets com Catalunya, hi busquen el rèdit de sectors contraris al procés cap a la independència. A tot arreu, parlar la llengua és la primera barricada que no hem de perdre però no l'única. No caure en els seus discursos i tenir clar què busquen darrere de la suposada “llibertat lingüística” que prediquen és bàsic per a la defensa de la diversitat, que comença en la defensa de les opcions amb més dificultats. El que busquen és ben clar: el monolingüisme espanyol i enviar les altres llengües de l'Estat al bagul de la història. No els ho posarem fàcil perquè mai no ens hem rendit i menys encara ara. I sabem que si així ho fem els monolingües no venceran, sobretot perquè per moltes mentides que deixin anar tampoc ens convenceran.

Jordi Martí Font

El dissabte 22 de febrer, una vegada acabat el termini de lliurament d'al·legacions, «Balears diu NO» convoca a la societat de ses Illes a mostrar el seu frontal rebuig a ses prospeccions petrolíferes amb una Marea Blava.

La manifestació iniciarà el seu recorregut a les 17 hores al parc de sa Feixina i prosseguirà pel Passeig Sagrera per a finalitzar al Parc de la Mar amb la llegida del manifest a les 18 hores.

Esperem una participació en massa de la societat que ens ha mostrat tot el seu suport.

Balears diu NO

Xerrada i debat «Seguretat ciutadana i codi penal: Emmordassar i castigar» (19-02-14)

Data i lloc: dimecres 19 de febrer a les 19 hores a Transitant

Ponents:

Maria Pilar Barceló. Advocada que treballa en diferents àmbits però interessada en temes de migrants, drets humans, moviments socials...

Jaime Bueno (Valladolid, 1954). Advocat compromès amb el seu temps. Treballa en temes laborals i sovint en casos dels moviments socials.

Ponents: Maria Pilar Barceló i Jaime Bueno; advocats.

Contingut:

En la crisi sistèmica actual, en la qual l'exclusió i desigualtat que provoquen les polítiques neoliberals originen un ampli descontent i rebuig popular que necessita de l'Estat per al seu control i disciplina social, s'han d'impulsar lleis que reforcin l'ordre necessari per a la conservació i reproducció d'aquestes polítiques d'austeritat social i enriquiment financer. A això serveix el reforçament de mesures de prevenció i control per l'Estat a través de la Llei de Seguretat Ciutadana i, en la seva insuficiència, l'enduriment del Codi Penal. Als projectes, actualment en curs,  es persegueix un major control preventiu (per policia, empreses i personal de seguretat privada) d'identificació, videovigilància urbana, càstig per desordres o manifestacions públiques amb extensió de la seva autoria fins i tot als que es presumeixin inspiradors., etc., estretament complementat amb la major severitat en el càstig penal per delictes contra l'ordre públic i l'autoritat policial, contra la invasió o ocupació de domicilis de persones jurídiques (escraches), penalització dels top-manta: Fins i tot es proposa en el seu desmesurat arbitri repressiu la presó permanent revisable para determinats delictes, amb la finalitat tot això d'imposar, a través de l'imperi de la seva llei, la por i passivitat en la societat.

Debat:

Després  de la xerrada s'obrirà un debat on podrem tractar la relació d'aquests qüestions amb l'activisme polític. De fet, aquesta activitat preten omplir un buit que hem detectat en els moviments social, que és la manca d'informació actualitzada i completa sobre la legislació que ens afecta i la repressió que se'n deriva.

Hivern i mal de gola. Pròpolis, mel, infusions i jerseis de llana i coll alt. Bufs, bufandes i altres invents que tapen els colls.

I malgrat tot, Dràcula aconsegueix mossegar-nos cada cop que baixem la guàrdia i no ens freguem el coll i la resta amb alls crus. En parlem de la seva vinguda a Londres?, de com Bram Stoker el portà a l'Abadia de Carfax a «conèixer la civilització»? I de com ell mateix el que hi va trobar va ser el repòs etern, la mort, l'amor, ell que era no mort? Ja ho sabem que m'apassiona aquesta història –més que molt, moltíssim– i que l'he llegida, vist i experimentat de gairebé totes les maneres possibles. Però quan em pregunten per què m'agrada tant mai no aconsegueixo construir una resposta que sigui completa.

Hi ha l'autor, és clar. Sabem que Stoker era fill de la feminista irlandesa Charlotte Thornely, educat en una família que tenia com a ideal de màxima felicitat la lectura, i que fins als 7 anys hagué d'estar-se al llit com a conseqüència de diverses malalties mentre la seva mare li explicava històries de por, de fantasmes i de misteri. Però amb això no n'hi ha prou...

Podria dir que alguns punts de la biografia de l'autor són especialment inquietants. A Londres, treballà com a crític de teatre i escrigué els seus relats de terror en diverses publicacions com Shamrock, tot i que ell era matemàtic i científic. Després d'enterrar Henry Irving, l'actor per a qui treballava com si en fos esclau, es va casar amb Florence Balcombe, que havia estat parella del seu amic Oscar Wilde, el del retrat i de la vida sota el socialisme. Bram morí a Londres, en una pensió atrotinada i bruta, el 20 d'abril de 1912, com a conseqüència de la sífilis que havia contret acompanyant Irving pels indrets més sòrdids d'Europa. Mentre agonitzava assenyalava un racó de l'estança on s'estava i no parava de dir que hi havia un vampir. Era primavera però el seu cor, de 64 anys, era ple d'hivern.

Tot i això, no n'hi ha prou amb l'autor. Ningú no entendrà amb ell sol d'on em ve la fascinació per Dràcula, per Stoker i per aquest món que anomenen gòtic i corre de nit, també, pels carrers de Londres i del món sencer. Dràcula, Stoker, Londres... Plantar cara als preceptes de Déu, a Déu mateix? Esdevenir immortal? Pactar amb l'amo de l'infern? Esdevenir infern? I desitjar alhora el repòs, el descans etern, deixar el món de les ombres...

No sabria dir d'on em ve l'atracció per la novel·la i tot el que ha desencadenat. I és en aquest desconeixement on també s'amaga bona part de la meva fascinació.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta