Ateneu Llibertari Estel Negre

Hivern i mal de gola. Pròpolis, mel, infusions i jerseis de llana i coll alt. Bufs, bufandes i altres invents que tapen els colls.

I malgrat tot, Dràcula aconsegueix mossegar-nos cada cop que baixem la guàrdia i no ens freguem el coll i la resta amb alls crus. En parlem de la seva vinguda a Londres?, de com Bram Stoker el portà a l'Abadia de Carfax a «conèixer la civilització»? I de com ell mateix el que hi va trobar va ser el repòs etern, la mort, l'amor, ell que era no mort? Ja ho sabem que m'apassiona aquesta història –més que molt, moltíssim– i que l'he llegida, vist i experimentat de gairebé totes les maneres possibles. Però quan em pregunten per què m'agrada tant mai no aconsegueixo construir una resposta que sigui completa.

Hi ha l'autor, és clar. Sabem que Stoker era fill de la feminista irlandesa Charlotte Thornely, educat en una família que tenia com a ideal de màxima felicitat la lectura, i que fins als 7 anys hagué d'estar-se al llit com a conseqüència de diverses malalties mentre la seva mare li explicava històries de por, de fantasmes i de misteri. Però amb això no n'hi ha prou...

Podria dir que alguns punts de la biografia de l'autor són especialment inquietants. A Londres, treballà com a crític de teatre i escrigué els seus relats de terror en diverses publicacions com Shamrock, tot i que ell era matemàtic i científic. Després d'enterrar Henry Irving, l'actor per a qui treballava com si en fos esclau, es va casar amb Florence Balcombe, que havia estat parella del seu amic Oscar Wilde, el del retrat i de la vida sota el socialisme. Bram morí a Londres, en una pensió atrotinada i bruta, el 20 d'abril de 1912, com a conseqüència de la sífilis que havia contret acompanyant Irving pels indrets més sòrdids d'Europa. Mentre agonitzava assenyalava un racó de l'estança on s'estava i no parava de dir que hi havia un vampir. Era primavera però el seu cor, de 64 anys, era ple d'hivern.

Tot i això, no n'hi ha prou amb l'autor. Ningú no entendrà amb ell sol d'on em ve la fascinació per Dràcula, per Stoker i per aquest món que anomenen gòtic i corre de nit, també, pels carrers de Londres i del món sencer. Dràcula, Stoker, Londres... Plantar cara als preceptes de Déu, a Déu mateix? Esdevenir immortal? Pactar amb l'amo de l'infern? Esdevenir infern? I desitjar alhora el repòs, el descans etern, deixar el món de les ombres...

No sabria dir d'on em ve l'atracció per la novel·la i tot el que ha desencadenat. I és en aquest desconeixement on també s'amaga bona part de la meva fascinació.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta