Ateneu Llibertari Estel Negre

Paradisos de sal i òxid. Oxidació lenta com les piles que desprenen electricitat. Elèctriques boques de foscos i llargs túnels. De la Mànega, túnel. Manegues mànegues de bombers que no obeeixen com els de la porra voldrien. Porros abans que porres i tot i això encara surten, enmig de la multitud que no és múltiple sinó ben bé igual, dits acusadors. I t'acusen, i el diuen, i et miren i t'ataquen perquè diuen que no ets tan ximple com ells. Ells ens miren com si tinguéssim la culpa de tot i més, com si fóssim els causants de tots els seus mals. Mal d'esquena en fa molt quan passo hores perdut entre límits que no trobo ni respecto. Respecte per a la gent de color. De quin color. Del color que s'atreveix a dir que no hi ha color. Color negre com el carbó. Carbó per cremar i fer incendis no previstos quan el foc és prou gran. Cal Gran, les millors coques del món. El món és rodó i el voltem, de Marçà a la Cava, de Londres a Tarragona, tot. Tot com el que ens permetrà canviar la independència i molt més. Més de quatre hem dit que prou. Prou et donaria la mà si no fos que no en tens. Tens les dents. dents del temps. Temps que vens. Vents i trens. Plens de nens.

Un cop més t'has deixat anar i el que ha sortit sona tan a prop del disbarat com de la genialitat. Un i altre, de fet i no ho digueu a ningú, són exactament el mateix. I si no el mateix bastant semblants. Per això la bogeria ha estat sempre perseguida, perquè sovint allò que es volia apartar del cos social majoritari era la manera com alguns i algunes s'ho miraven tot, no fos cas que s'estengués o, molt pitjor encara, arribés a indrets on mai no hagués hagut d'arribar. Per això, en el declivi de la civilització occidental, els crits que haurem d'entonar mentre intentem cantar ressonen en els caps de molta gent i criden, ben fort, visca l'Àsia de sempre!!!

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta