Ateneu Llibertari Estel Negre

El president de Justícia i Pau opina que aquest moviment ja hauria d'haver nascut fa temps

L'única resposta possible a la decisió de la junta electoral és lògicament la desobediència civil. No s'han d'obeir mai normes d'aquestes, que pretenen trencar la participació popular. Resulta que els governs s'omplen la boca de participació, i quan hi ha una mica de participació s'espanten i diuen que això no pot ser.

No sabria dir quin serà l'esdevenidor d'això. Tinc la impressió que és una protesta completament justificada, raonable. Hi haurien diners perquè la població pogués viure raonablement; no hi ha motiu per rebaixar pensions, per rebaixar els sous dels funcionaris o reduir les ajudes al desenvolupament… Hi ha recursos suficients, però els grans poders econòmics, que són els que manen, prefereixen continuar amb el frau fiscal i amb els seus privilegis i els governs són unes perfectes titelles al servei d'aquests personatges.

Aquest moviment hauria d'haver nascut ja fa temps, perquè fa dos anys i mig que els partits al govern, com a bons obedients d eles finances internacionals, fan polítiques perjudicials per a la societat. I que la societat s'hagi quedat pacíficament mirant el futbol o gaudint a casa seva era una incongruència. Hi ha hagut diferents persones que han incitat perquè es produïssin aquestes rebel·lions; el més significatiu és el petit llibret de l'Stephane Hessel, 'Indigneu-vos', i el més interessant és que el llibre l'ha redactat un senyor que té noranta anys i que és l'únic redactor de la declaració de Drets Humans del 1948 que queda viu.

El més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats, que són els que suposadament haurien de fer la vida política. I, en canvi, s'ha presentat a la societat d'una manera molt bonica i molt valenta i imaginativa i a través d'un sistema al qual ens hem d'anar acostumant, perquè mourà la vida política, que és el de les xarxes socials. Han tingut la idea d'anar-ho fent tot d'una manera extraordinàriament polida.

VilaWeb

A l’Estat espanyol el poder sempre ha estat en mans d’incapaços. No vull dir que els capaços siguin millors --de fet, són molt pitjors perquè són més difícils de combatre-- però en aquests andurrials ha estat la incapacitat personal, organitzativa i humana s’ha traduït, massa sovint, en més i més poder. I aquest poder, és clar, s’ha exercit despòticament, per i amb incapacitat manifesta. Alguns s’han posat un vernís democràtic, altres de color de rosa però en tocar poder els qui el tocaven estaven ja predisposats a manar «por pelotas», i amb pilotes... de goma, des del PP fins a ICV.

Per això no ens ha d’estranyar l’advertència de la Junta Electoral Central davant el desafiament que se suposa que suposen les acampades en demanada de democràcia real que han sotragat aquesta part final de la campanya electoral, antidemocràtica com totes les fetes fins ara. Un incís: el poder és antidemocràtic per naturalesa, no per qui el tingui, i gestionar-lo no només cansa sinó que bàsicament absorbeix voluntats, per tant apropar-s’hi des de la llibertat crec que només es pot fer per destruir-lo, ja sigui combatent-lo més encara, o ja sigui intentant dissoldre’l.

En cada una d’aquestes expressions de despotisme no il·lustrat però sí profundament violent és on els moviments socials no subjectes a cap interès partidista s’han mostrat amb les seves millors formes, no només plantant cara al poder sinó també qüestionant-lo i en alguns casos dissolent-lo. I aquí vull parlar de l’enfrontament al cop d’estat al 1936 i la revolució que aquest enfrontament va possibilitar, i del no a la guerra d’ara fa deu anys. En un cas i en l’altre les coses van anar de formes molt diferents. En el primer cas el poder es va dissoldre i en el segon el poder es va rentar la cara i ha acabat treient-se les caretes que es va posar tant al Principat de Catalunya com a tot l’Estat amb les polítiques més de dretes i contra les persones de què eren capaços. I que les retallades de serveis i drets bàsics les facin els qui es diuen d’esquerres o els cop de porra els donin policies demòcrates no fa avançar res més que la ràbia i la indignació.

Davant de les assemblees populars que ara omplen les places de les nostres ciutats cal expressar el nostre més absolut respecte i suport; i davant les provocacions de la Junta Electoral Central cal mostrar el nostre més absolut rebuig, desobeint i demanat a qui mana que deixi de manar i es pregunti d’una vegada per totes quin és el seu paper en aquesta història. Si algun d’aquests organismes de la democràcia burgesa el que vol és democràcia, que es dissolgui i baixi a la plaça. I abans, que dissolgui els que ens volen dissoldre a cops de porra i que no poden pensar perquè només obeeixen ordres. Ara i sempre, toca desobeir.

Jordi Martí Font

La Junta Electoral Central, en un clar desafiament al poble, ha declarat il·legals les concentracions de dissabte i diumenge amb l'amenaça de desallotjament.

Per això és importantíssim que tothom es concentri a la plaça d'Espanya des de les 12 de la nit de divendres fins al diumenge.

Els moments de més perill de desallotjament serà durant les nits per això tothom que pugui hauria de quedar a dormir durant aquestes dues importantíssimes nits.

Aquí teniu cinc principis que s'han de tenir en compte per al bon funcionament de les assemblees i del moviment.

***

- Democràcia directa: sobirania popular articulada a través d'una assemblea.

- Principi federatiu: associació lliure de les diferents sobiranies pera a la consecució d'un objectiu comú.

- Horitzontalitat: organització igualitària dels individus al marge de qualsevol tipus de jerarquia.

- Autogestió: gestió autònoma dels assumptes per a preservar la independència i evitar les tuteles de qualsevol índole. 

- Antiautoritarisme: principi que rebutja la coacció en les relacions entre els individus impedint l'exercici de la lliure voluntat de les persones.

- Acció directa: iniciativa que evita qualsevol tipus de mediació, representació o delegació.

---

Indigneu-vos!

El futur és ara a la plaça d'Espanya!

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

Aquí no hi ha direcció i tampoc objectius concrets tot i que vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense imposicions i sense directrius de ningú.

Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i no deixem de llegir els «experts» que ens explicaran les seves teories conspiratòries sobre la intencionalitat del P$OE de fer un cop d’efecte davant unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP... i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no dogmàtics.

Quina feina tenim els «organitzats»? Doncs donar-ho tot perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé, podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res --o molt poc-- i no per això deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on vivim i estimem.

Jordi Martí Font

Si voleu seguir els fets de l'Acampada de «Democràcia real ja!» a la plaça d'Espanya heu de mirar el bloc que han creat: AcampadaPalma...

Tothom a fer costat aquesta iniciativa popular!

En les últimes eleccions més del 30% dels espanyols amb dret al vot no ho van fer. En bona part, per considerar que gràcies a l'especulació sobre el treball, la Constitució i les seves lleis són un còmic de ciència ficció, contribuint a que els rics es faci més rics a costa dels obrers.

Aquests dies, arran del terratrèmol de Lorca, els polítics s'han apressat a prometre que no escatimaran en mitjans per a restituir els habitatges als 6.000 afectats. Mentre, es gira l'esquena als 300.000 desnonats dels seus pisos per la crisi financera: sense casa i amb un deute hipotecari.

Desenganyat de la legislació que permet que si per una ordre d'embargament del banc el desnonen a un del seu domicili per manca de pagament i el deixen al carrer, no només no podrà sol·licitar els serveis de la policia, emparant-se en el seu dret a un habitatge digne perquè pugui ocupar de bell nou la casa, sinó que serà la pròpia policia qui executi l'ordre de desnonament.

Ben igual que si l'acomiaden d'una empresa amb guanys --com ara els 20.000 de Telefònica-- i es queden sense feina, i acudeix a una comissaria de policia perquè li restitueixin el seu lloc de treball, brandint la Constitució espanyola on diu que «tot espanyol té dret a un treball». Pensaran, quin ingenu!

Ara bé, la cosa canvia completament si vostè el dia de les eleccions va a votar i qualcú s'ho impedeix. Immediatament acudirien diverses dotacions de policia per a detenir el sabotejador i protegir-lo perquè pugui exercir el seu dret al vot.

És a dir, que els pobres al legislador només li interessant el dia d'anar a votar. La llei ens empara en el dret de votar als partits polítics, però no en els drets que aquests promulguen. La llei ens converteix un dia cada quatre anys en ciutadans. La resta de l'any són servents dels polítics, sense consciència. No oblidem que el súbdit assenteix, el ciutadà en vertadera democràcia decideix.

El qualificatiu de ciutadà cal guanyar-lo adquirint poder per decidir; no acatant ordres i complint lleis de les quals no participem.

Som un número d'identitat sense identitat que paga impostos i treballa per a una elit amb un cost i una despesa infinit. Juguem un paper d'esclau imbècil que s'empassa el galimaties d'economistes i polítics, és a dir: en aquesta farsa de democràcia ens donen l'oportunitat d'elegir els nostres amos per explotar-nos durant els propers quatre anys.

Rebem un adoctrinament que ens autoincapacita per a què cadascú participen de la política, que siguem responsables de nosaltres mateixos i no deixar a mans d'estranys el destí de les nostres vides. Exigim una democràcia participativa, perquè ben igual que els dictadors, els nostres polítics no tenen confiança en el seu poble, cas contrari deixarien la responsabilitat del govern a les seves mans. És què no és democràcia el poder del poble? Doncs el dia de les eleccions l'abstenció és l'acte més democràtic ja que contribueix a no donar el poder als qui no ens deixen participar del govern.

Antoni Cànaves Martin

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

- Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

- Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.

- El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.

- La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PP$OE

- L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.

- La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.

- Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.

- Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.

- És necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.

Jo puc ajudar.

Sé que junts podrem.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

Vos escric per comunicar-vos que aquest dimarts passat el company Ramón Fernández Durán deixà aquest món. M'imagin que molts ja ho haureu sabut per divers vies. Aquest dissabte passat vaig estar amb ell i passàrem una bona vetllada, junt amb altres companyes i companys. El seu estat de salut havia empitjorat durant les darreres setmanes, però així i tot no deixà de veure's amb algunes persones, tot fent del camí cap a la mort un encontre col·lectiu, així com una reivindicació política per una mort digna. El dijous passat ens envià a unes quantes persones el darrer que havia escrit durant aquests mesos, tot disculpant-se de possibles errades degut a que no sempre estava en plenes condicions per escriure. Però la veritat que el text que ens ha enviat, que analitza la crisi sistèmica 2000-2010, és excel·lent!

Podeu consultar el blog sobre en Ramón

També hi ha un espai sobre ell a Rebelión

Aquí vos pas l'obtiuari d'El País

I un text de Jacobo Rivero de Diagonal

Una abraçada

Ivan Murray