Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Avui 12 d'octubre ens reunirem al Parc de Ses Estacions en ple cor de Palma, motivats i conscienciejats amb el vertader significat d'aquesta data. Pretenem escoltar les veus, aquestes altres veus que sorgeixen de les entranyes mateixes d'això que anomenem Amèrica Llatina, les veus que ha estat sistemàticament emmudides i que compten altra història, la història segons la qual altra terra és possible, altre sistema que eradiqui la violència en totes les seves formes, i que es faci creure que l'explotació de la Humanitat per uns pocs deixarà de ser la moneda corrent i que la Igualtat serà un dels pilars dels Temps que venen. Però més que res volem transmetre que aquesta tasca l'hem de començar a construir avui, i que és inajornable perquè ja no admet més demores, i que la teva participació és, a més d'important, necessària, és vital.

La cita és a partir de les 16 hores i hi serem xerrant, escoltant, veient i vivent, i també somiant. A això et convidem: a que participis. No t'oferim un còmode lloc perquè t'asseguis sinó un espai perquè t'impliquis i intervinguis en els canvis. De la construcció d'aquesta Utopia tu ets l'obrera...

Us hi esperem!

Carlos Martini (618760934)

Escric aquest article el dimarts 28 i, per tant, no sé com haurà anat la vaga general convocada per a demà. Ahir per als lectors. Alguna gent amb qui he parlat dubtava de participar a la vaga amb l'argument que no se senten representats, o directament se senten defraudats, pels sindicats, si més no per algunes actuacions dels sindicats majoritaris. Jo els responc que el dia de la vaga general no serveix per avaluar els sindicats, sinó el grau d'acord o desacord amb les mesures decretades pel govern espanyol dirigides a empobrir la majoria per continuar l'enriquiment dels més rics.

Ja hi haurà temps per a parlar dels sindicats i, de fet, un servidor es compromet a parlar-ne en una altra ocasió, d'aquesta desafecció sindical. Tot i amb això, avui pretenia parlar d'un sindicat. Un sindicat amb poca presència en el dia a dia, però un sindicat que ha jugat un paper fonamental en la història del nostre país i en la història de l'estat espanyol. I és que la Confederació Nacional del Treball, la CNT, compleix enguany cent anys d'existència.

Els darrers dies del mes d'octubre de 1910 es va celebrar a Barcelona l'anomenat Congrés Obrer Nacional, convocat per Solidaritat Obrera després de la dura repressió patida pels fets de l'anomenada «Setmana Tràgica». En aquest congrés es decidí promoure un sindicat d'àmbit estatal espanyol amb el nom de Confederació Nacional del Treball.

El sindicat tot d'una agafà molta força i la mantingué fins a la guerra del 1936-39. Així, la CNT, un any després de la seva fundació, el 1911, tenia als Països Catalans 16.362 afiliats i a tot l'estat, 29.510. A l'any 1919, els militants de la CNT eren 536.769 als Països Catalans i 705.512 a l'estat. El 1931, l'afiliació a la CNT al nostre país era de 354.522, mentre que a tot l'estat era de 534.168 i l'any d'inici de la Guerra, el 1936, els militants cenetistes eren 275.484 als Països Catalans i 584.693 a l'estat espanyol. Durant la guerra provocada pel cop d'estat dels militars feixistes, la CNT va tenir un paper destacat. Hi ha qui el considera coherent i legítim i hi ha també analistes que, des d'una visió d'esquerres i republicana, considera que l'actitud dels anarquistes i, en concret de la gent de la CNT, va ser temerària i equivocada... però entrar en aquest debat seria fer un altre article.

Durant la llarga nit del franquisme, la CNT també tengué un paper important tant en l'organització de l'exili com en la lluita des de l'interior.

De fet, tan sols els independentistes catalans i bascos i els anarquistes mantingueren la lluita contra el règim feixista. Nombrosos guerrillers llibertaris com Josep Lluís Facerias, Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, Caracremada, moriren combatent la dictadura franquista. Altres llibertaris i militants de la CNT continuarien la seva lluita. Una vegada mort Franco, la CNT experimenta un creixement fulgurant. El 29 de febrer de 1976 es fa l'anomenada Assemblea de Sants (Barcelona), a partir de la qual s'inicia la ràpida reconstrucció del sindicat anarquista. El juliol del 1977, la CNT organitza un míting a Montjuïc, en el qual parla, entre d'altres, na Federica Montseny i on es congreguen unes 200.000 persones.

Però és clar, la CNT (ben igual que l'independentisme català, el canari i el basc) era una força massa perillosa per als que estaven muntant la Transició i calia liquidar-la pel típic procediment de la criminalització.

Així arribà el cas Scala (que també donaria per a un altre article), amb el qual una operació dels serveis secrets espanyols acabà amb el creixement i la recuperació de la CNT. El 15 de gener de 1978, després d'una manifestació convocada pel sindicat anarquista, hi hagué un atac amb còctels molotov contra la sala de festes més coneguda de Barcelona, anomenada Scala. Com a conseqüència de l'atac moriren quatre treballadors, dos d'ells afiliats a la CNT. La policia espanyola arribà a detenir 170 persones relacionades amb la CNT... Molts anys després se sabria que l'atac a la sala Scala havia estat perpetrat per un policia infiltrat, Joaquín Gambín, preparat pel comissari de la Policia Conesa i amb el vistiplau del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa.

La CNT avui perviu com una organització anarquista amb poquíssim pes entre la classe treballadora.

Però per ser justos hem de dir que molts dels avanços en les condicions dels treballadors, en la culturització dels obrers, en l'alliberament de la dona, en la desmilitarització de la societat... són a causa de la lluita centenària de la gent de la CNT.

Tomeu Martí

(Diari de Balears, 30-09-10)

---

FUNDICIO DE TEATRE DADA GUGU

Carrer Nou, 14 - 07510 SINEU

971855263 - 607630209

www.fundiciodadagugu.com

El proper diumenge, a les 14.30 hores, se celebrarà un homenatge a les preses de Can Sales davant l'edifici que albergà la presó --a la placeta de darrera de la biblioteca de Can Sales-- i que comptarà amb la presencia del grup Barricada. L'acte serà senzill. L'historiador David Ginard farà un breu parlament explicant què va ser la presó de Can Sales; després Magadalena Nebot, filla d'una de les preses, dirà unes paraules; i finalment Barricada tocarà dues cançons en acústic dedicades a les preses republicanes, una d'elles a Matilde Landa, que se suïcidà a Can Sales. L'últim disc-llibre de Barricada, La Tierra está sorda, està completament dedicat a la Memòria Històrica.

Us hi esperem!

Isidro López i Emmanuel Rodríguez (Observatorio Metropolitano de Madrid) presentaran en una conferència el seu llibre Fin de ciclo. Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010). Aquest treball analitza com s’ha anat configurant el capitalisme hispà des dels anys cinquanta fins a l’actualitat, tot aprofundint en la seva especialització turístico-immobiliària. La crisi actual ha fet que les ombres d’aquest règim d’acumulació es fessin cada cop més clares i evidents. Els autors persegueixen, a partir d’una profunda anàlisi, formular preguntes que ens permetin pensar més enllà de les solucions neoliberals.

Lloc: Can Alcover (Sant Alonso, 24 / Palma)

Data: divendres 8 d’octubre a les 20.00 hores

Us hi esperem!

La CNT agrupó tras su bandera rojinegra a cientos de miles de españoles. Tanto por su eficacia como sindicato que mejoraba la vida de los trabajadores como por su sueño de un mundo sin dioses ni amos

Se cumplen ahora 100 años de la fundación de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Cuatro décadas antes, en noviembre de 1868, el italiano Giuseppe Fanelli, enviado por Mijaíl Bakunin, había llegado a España para organizar los primeros núcleos de la Asociación Internacional de Trabajadores. Comenzó así una historia de frenética actividad propagandística, cultural y educativa; de terrorismo y de violencia; de huelgas e insurrecciones; de revoluciones abortadas y sueños igualitarios.

Desde Fanelli hasta el exilio de miles de militantes en los primeros meses de 1939, el anarquismo arrastró tras su bandera roja y negra a sectores populares diversos y muy amplios. Sin ellos, nunca hubiera llegado a ser un movimiento de masas, se hubiera quedado en una ideología útil para individualidades rebeldes, muy revolucionaria pero frágil, arrinconada por el crecimiento socialista y relegada a la violencia verbal.

No ha pasado inadvertida esa presencia anarquista. Su leyenda de honradez, sacrificio y combate fue cultivada durante décadas por sus seguidores. Sus enemigos, a derecha e izquierda, siempre resaltaron la afición de los anarquistas a arrojar la bomba y empuñar el revólver. Son, sin duda, imágenes exageradas a las que tampoco hemos escapado los historiadores que tan a menudo nos alimentamos de esas fuentes, apologéticas o injuriosas, sin medias tintas. Imágenes que anticiparon Juan Díaz del Moral o Gerald Brenan y que se han hecho también con un importante hueco en la literatura, con La bodega, de Vicente Blasco Ibáñez; Aurora Roja, de Pío Baroja; La verdad sobre el caso Savolta, de Eduardo Mendoza o, más reciente, La hija del caníbal, de Rosa Montero. Una veta, en fin, explotada por el cine, por Ken Loach y su Tierra y Libertad o Vicente Aranda en Libertarias.

Hace ya tiempo que José Álvarez Junco identificó las dos corrientes doctrinales de las que bebía el movimiento anarquista: el individualismo liberal y el comunitarismo socialista, una dualidad muy difícil de equilibrar en la práctica pese a todas sus llamadas a la armonía natural. El anarquismo parecía de entrada una utopía derivada de la filosofía optimista de la Ilustración, que mantuvo, como hijo del mismo tiempo que era, estrechas conexiones con las conspiraciones y sociedades secretas de tipo democrático radical, con el federalismo y con la fraseología romántico-populista. Pero, al mismo tiempo, iba mucho más lejos de lo proyectado por el racionalismo liberal y el republicanismo, con su pretensión de abolir el Estado, colectivizar los medios de producción y, sobre todo, con su antipoliticismo, la verdadera seña de identidad del movimiento, el rasgo que marcó la ruptura con sus sucesivos compañeros de viaje, desde los federales a los socialistas, pasando por los republicanos.

El anarquismo que triunfó en España en las primeras décadas del siglo XX, justo cuando desaparecía del resto del mundo, fue el "comunitario", el "solidario", estrechamente unido al sindicalismo revolucionario, que confiaba en las masas populares para llevar a buen puerto la revolución. Al servicio de esa causa se fundaron círculos y tertulias, ateneos obreros, escuelas laicas y racionalistas. Desde el primer momento, le acompañaron en su desarrollo numerosas publicaciones que, en su labor ideológico-cultural, criticaron al capitalismo y a las clases dominantes, incitaron a la lucha social y contribuyeron a gestar una red cultural alternativa, proletaria, "de base colectiva".

"Creo que nos hacen falta dos organizaciones, una abierta, amplia, funcionando a la luz del día; la otra secreta, de acción", había escrito Piotr Kropotkin, uno de los padres del anarquismo, en 1881. La propuesta, que reflejaba el acoso al que la policía y las fuerzas del orden sometían a los anarquistas en los diferentes países, resultó profética porque por esos dos caminos tácticos transitó el movimiento durante toda su historia, envuelto siempre en una doble organización: una de tipo asociativo, sindical, que federaría a las sociedades obreras alrededor de objetivos reivindicativos; y otra de tipo ideológico, que agruparía a los más "conscientes", centrada en la propaganda doctrinal y cuidando siempre de las desviaciones reformistas en el movimiento sindical. La Federación Anarquista Ibérica, creada en 1927, y su relación con el sindicalismo de la CNT en los años de la Segunda República constituye el mejor ejemplo de esa dualidad.

Cuando llegó la República, el 14 de abril de 1931, la CNT apenas tenía 20 años de historia. Aunque muchos identificaban a esa organización con la violencia y el terrorismo, en realidad eso no era lo más significativo ni lo más sorprendente de su corta historia. El mito y realidad de la CNT, el único sindicalismo revolucionario y anarquista que quedaba ya en Europa, se había forjado por otros caminos, por el de las luchas obreras y campesinas, un sindicalismo eficaz que ganaba conflictos a patronos intransigentes con los trabajadores. La CNT desarrolló sus lenguajes de clases y sueños revolucionarios en la prensa, en los talleres y fábricas, en las calles. Así, a través del adoctrinamiento y de las reivindicaciones laborales, quedó sellada su definición ideológica, su impronta antipolítica y antiestatal, su sindicalismo de acción directa, independiente de los partidos políticos, llamado a transformar la sociedad con la revolución.

El golpe de Estado de julio de 1936 cambió bruscamente ese rumbo. La guerra civil que siguió a esa sublevación impuso una lógica militar y frente a ella el sindicalismo de protesta y la clásica crítica al poder político quedaron inservibles. Un golpe de Estado contrarrevolucionario, que intentaba frenar la revolución, acabó finalmente desencadenándola. Muchos anarquistas vieron entonces sus sueños cumplidos. Duró poco, pero esos meses del verano y otoño de 1936 fueron lo más parecido a lo que ellos creían que era la revolución y la economía colectivizada. Poco importaba que la revolución se llevara por medio a miles de personas, "excesos inevitables", "explosión de las iras concentradas y de la ruptura de cadenas", en palabras de Diego Abad de Santillán. La necesaria destrucción de ese orden caduco era para ellos algo insignificante, comparada con la "reconstrucción económica y social" que se emprendió en julio de 1936, sin precedentes en la historia mundial. Esa es la imagen feliz del paraíso terrenal que transmitió la literatura anarquista, las declaraciones de Buenaventura Durruti a los corresponsales extranjeros, o la prensa que podían leer los obreros de Barcelona y los milicianos en el frente de Aragón.

Metidos en la revolución, en la guerra y en la persecución del contrario, los anarquistas vivieron su edad de oro, corta edad de oro. Extendieron una compleja red de comités revolucionarios por todo el territorio republicano. Colectivizaron tierras y fábricas. Crearon milicias. Participaron en el gobierno de la Generalitat y en el de la República. Y hasta que la revolución se congeló, soñaron despiertos con un mundo sin clases, sin partidos, sin Estado. Los que sobrevivieron la dura represión franquista tras la derrota se fueron a la tumba recordando aquella revolución popular, sin amos ni autoridad.

Las cárceles, las ejecuciones y el exilio metieron al anarquismo en un túnel del que ya no volvería a salir. Sus militantes resistieron en la clandestinidad, protagonizaron diversas escaramuzas en la guerrilla y asomaron sus cabezas en algunos conflictos. Muchos de ellos se enrolaron en la resistencia francesa contra el nazismo, pensando que aquella era todavía su guerra, la que acabaría con todos los tiranos. Pero murieron Hitler y Mussolini, las potencias del Eje fueron derrotadas y Franco siguió. El anarquismo no pudo ya respirar. La guerra y la dictadura lo destruyeron. Los cambios que se produjeron desde los años sesenta, con la modernización y el desarrollo, le impidieron echar de nuevo raíces.

No fue solo un fenómeno español, pero el anarquismo acabó identificado con la historia de España de la primera mitad del siglo XX, como se han encargado de recordar decenas de testimonios, documentales, libros, novelas y películas que han mantenido la llama encendida frente a todos sus detractores. Así de solemne, compleja y contradictoria resulta su historia.

Julián Casanova

es coordinador de Tierra y Libertad. Cien años de anarquismo en España (Crítica)

El País, 06-10-10

---

XII Jornades Llibertàries (Palma-Manacor, 15/24-10-10)
---

Divendres 15 d'octubre

Desmontando el estado, construyendo la sociedad libre del siglo XXI

Presentació dels llibres:

- La democracia y el triunfo del Estado. Esbozo de una revolución democrática, axiológica y civilizadora.

- Crisis y utopía en el siglo XXI

A càrrec del seu autor Félix Rodrigo Mora

Sala SACMA (Manacor), a les 20.00 hores

---

Dissabte 16 d'octubre

Xerrada-debat:

Camus llibertari

El reconeixement que els llibertaris manifestaven envers els seus pensaments... i les seves accions

A càrrec d'Hélène Rufat Perelló, professora de literatura de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, filla de Ramón Rufat Llop, destacat militant anarcosindicalista i agent dels serveis secrets republicans contra Franco

Ateneu Llibertari Estel Negre / CNT (Palma), a les 20.00 hores

---

Diumenge 17 d'octubre

Excursió reivindicativa:

Accés lliure al camí de Planícia ja! Defensant el dret de pas

Excursió a peu pel Camí Antic de Planícia (Són Creus i S'Arboçar) i pel Camí Vell d'Estellencs, que es realitza per denunciar el tancament il·legal d'aquests senders per part de finques particulars, impedint el pas a grups d'excursionistes.

Lloc de sortida: Plaça de la Vila de Banyalbufar (Banyalbufar), a les 10.00 h.

---

Dilluns 18 d'octubre

Xerrada-debat:

Anarcosindicalisme i cooperativisme: un primer pas per a l'autogestió

A càrrec de l'economista Lluís Rodríguez Algans, membre de l'Institut de Ciències Econòmiques i de l'Autogestió (ICEA)

Centre Cultural «Es Jonquet» (Palma), a les 20.00 hores

---

Dimarts 19 d'octubre

Conferència:

Racionalisme i educació. Per una pedagogia llibertaria

A càrrec de Dolors Marín Silvestre, escriptora i historiadora llibertària

Centre Cultural «Es Jonquet» (Palma), a les 20.00 hores

---

Dimecres 20 d'octubre

Les clavegueres de la política mallorquina

Projecció comentada dels reportatges:

- Carreteres a la mallorquina

- Causa oberta a la corrupció

A càrrec de Jaume Perelló, periodista i responsable de l'àrea de reportatges i documentals de Televisió de Mallorca

Centre Cultural «Es Jonquet» (Palma), a les 20.00 hores

---

Dijous 21 d'octubre

Conferència:

CNT, 100 anys de lluita

A càrrec de:

- Dolors Marín Silvestre, historiadora llibertària. Presentant CNT, història d'un sindicat.

- Albert Herranz Hammer, membre del Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats». Presentant La CNT a les Illes (1910-1975).

- Pere Josep García Munar, membre del Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats». Presentant La CNT mallorquina durant la Transició espanyola.

Centre Cultural «Es Jonquet» (Palma), a les 20.00 hores

---

Divendres 22 d'octubre

Presentació del llibre:

- Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936

A càrrec del seu autor Xavier Díez.

Sala SACMA (Manacor), a les 20.00 hores

---

Dissabte 23 d'octubre

Estrena de la pel·lícula:

Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera

Presentació a càrrec de Valentí Figueres, director de la pel·lícula

Centre Cultural «Es Jonquet» (Palma), a les 20.00 hores

---

Diumenge 24 d'octubre

Gala de cloenda per al finançament econòmic de les Jornades

Teatre Municipal de Manacor (Manacor), a les 19.00 hores

---

Adreces dels llocs:

Sala SACMA: Bosch, 5 (Manacor)

Ateneu Llibertari Estel Negre / CNT: Palau Reial, 9, 2n (Palma)

Centre Cultural «Es Jonquet»: Terrer, 10 (Palma)

Teatre Municipal de Manacor: Avinguda del Parc s/n (Manacor)

---

Ho organitza: Ateneu Llibertari Estel Negre / CNT-Palma / Cultura Obrera

---

Us hi esperem!

---

---

---