Ateneu Llibertari Estel Negre

En una reunió celebrada el passat mes d’agost en la qual participaren representants de diversos grups excursionistes i d’altres col·lectius de diferents pobles de Mallorca, es va decidir realitzar i posar data a una gran concentració per anar a «visitar» les quatre barreres que té posades la propietat d’Es Rafal: dues en el Camí Antic de Planícia (per Son Creus i S’Arboçar), i dues en el Camí Vell d’Estellencs (tram de l’actual GR 221 de la Ruta de Pedra en Sec) les quals, és clar, impedeixen la lliure circulació de persones per aquests camins; lliure circulació que des del passat dia 6 d’agost està emparada i protegida per l’article 5 de la Llei 10/2010, com podreu veure a l’arxiu adjunt.

Doncs bé, aquesta data serà la del proper diumenge 17 d’octubre amb sortida a les 10.00 hores a la Plaça de la Vila de Banyalbufar. Per això, us volíem demanar que en el vostre calendari d’excursions programéssiu aquest dia per anar a fer aquesta visita o recorregut per aquests camins de Banyalbufar.

El que pretenem es reunir el màxim de grups, col·lectius i persones de tota Mallorca per tal que «la visita» esdevingui una clara i significativa demostració que, per les moltes raons que tots sabem i ara «per Llei», aquestes barreres no poden tenir pany i clau.

Paco Albertí, de Bany-Al-Bahar, en representació dels grups convocants

Aquest bloc no s'actualitzarà en uns quants dies (dues setmanes, si fa no fa) per qüestions tècniques.

El bloc Anarcoefemèrides s'actualitzarà, però sota mínims.

Perdoneu les molèsties.

Salut!

Ateneu Llibertari Estel Negre

El Grup d’Investigació en Sostenibilitat (GIST) del Departament de Ciències de la Terra (UIB) organitza el Seminari «La geohistòria de la bombolla immobiliària espanyola», impartit pels membres de l’Observatorio Metropolitano Isidro López i Emmanuel Rodríguez, autors del llibre Fin de ciclo. Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010).

El seminari es celebrarà el divendres 8 d’octubre (9.30 h. – 14.00h.) a l’Aula Multiusos de l’edifici Ramon Llull (Campus UIB).

Per poder assistir al seminari cal inscriure’s (ivan.murray@uib.es). Les places són limitades --30 places màxim-- i aquestes s’atorgaran en funció a l’ordre d’arribada de les inscripcions.

---

Ivan Murray Mas

Departament de Ciències de la Terra

Edifici Guillem Colom Casasnovas

Universitat de les Illes Balears

Campus UIB. Cra. Valldemossa km. 7,5

CP.07122 Palma

Illes Balears

Tel. (+34) 971173164 / Fax (+34) 971173184

Més informació

El Fòrum de l’Anarquisme Organitzat (FAO) és un espai de debat i articulació de xarxes entre organitzacions, grups i individus anarquistes que treballen o desitgen treballar utilitzant com a base els principis i l’estratègia d’anarquisme específic.

El principal objectiu del FAO és crear les condicions per a la creació d’una organització anarquista a Brasil. Tasca que sabem que no serà a curt termini, però que ha d’iniciar-se ara mateix. En la Trobada Nacional de 2010, celebrada en Porto Alegre, els grups i organitzacions presents van considerar que era el moment d’aprofundir i continuar l’organització amb els objectius prèviament establits.

Per això, després d’intensos debats, van deliberar que havíem de fer un salt qualitatiu i anar més enllà dels dos eixos proposats anteriorment: l’organització i la inserció social. Entenent que aquests ja estan incorporats en els nostres grups i organitzacions i que la qüestió de l’organització i la inserció social ja no son tan polèmics en els mitjans de comunicació anarquistes - i l’actuació de grups i organitzacions i la pròpia FAO ha contribuït significativament a això - hem decidit prendre un altre pas cap a la construcció d’una organització a nivell nacional, que sempre ha sigut un dels nostres objectius.

Declaració de principis i intencions del Fòrum de l’Anarquisme Organitzat (FAO)
Aprovat en la Trobada Nacional de 2010, que ha tingut lloc en Porto Alegre.

El Fòrum de l’Anarquisme Organitzat (FAO) és un espai de debat i articulació de xarxes entre organitzacions, grups i individualitats anarquistes que treballen o desitgen treballar utilitzant com a base els principis i l’estratègia d’anarquisme específic.

El principal objectiu del FAO és crear les condicions per a la creació d’una organització anarquista a Brasil. Tasca que sabem que no serà a curt termini, però que ha d’iniciar-se ara mateix.

En la Trobada Nacional de 2010, que va tenir lloc a Porto Alegre, els grups i organitzacions presents van considerar que era el moment d’aprofundir i continuar l’organització amb els objectius prèviament establits.

Per això, després d’intensos debats, van deliberar que havíem de fer un salt qualitatiu i anar més enllà dels dos eixos proposats anteriorment: l’organització i la inserció social. Entenent que aquests ja estan incorporats en els nostres grups i organitzacions i que la qüestió de l’organització i la inserció social ja no són tan polèmics en els Mitjans de comunicació anarquistes - i l’actuació de grups i organitzacions i la pròpia FAO ha contribuït significativament a això - hem decidit prendre un altre pas cap a la construcció d’una organització a nivell nacional, que sempre ha sigut un dels nostres objectius.

El següent pas és, per a nosaltres, aprofundir en l’orgànic, i per això és que decidim adoptar l’especifisme, com una forma d’organització anarquista per als grups i organitzacions del FAO, establint principis polítics i ideològics que defineixen, segons la nostra opinió, tant a l’anarquisme, com a aquesta opció organitzativa. Amb aquest objectiu, la Trobada Nacional va reformular la definició del FAO (encara que continua sent un fòrum), va establir els seus principis, així com l’estratègia a defendre, i revisat els seus compromisos. A continuació es presenten les resolucions de la reunió entorn d’aquestes qüestions.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS I PROPÒSITS

Fòrum de l’Anarquisme Organitzat
Un procés en construcció

El Fòrum de l’Anarquisme Organitzat (FAO) ha existit des de 2002 i fins a 2010 va ser un espai per a la creació de xarxes entre individus, grups i organitzacions anarquistes que estaven d’acord amb dos temes principals: l’organització i la inserció social. Van ser aquests dos eixos els que ens van donar fonaments teòrics i pràctics en estos vuit anys, lluitant per a organitzar i organitzar-se per a lluitar van ser les consignes utilitzades per a agregar a la militància i guiar als nostres grups i organitzacions.

Lluitar per a organitzar!

"Nosaltres ja ho hem repetit: sense organització, lliure o imposada, no pot haver-hi cap societat, cap organització conscient i desitjada, no pot haver-hi ni llibertat, ni garantia que els interessos d’aquells que viuen en societat siguin respectats. I qui no està organitzat, qui no busca la cooperació d’altres i no ofereix la seva, en condicions de reciprocitat i de solidaritat, es col·loca necessàriament en un estat d’inferioritat i roman com a engranatge inconscient en el mecanisme social que altres activen a la seva manera, i en benefici seu."
Errico Malatesta

La qüestió de l’organització és molt antiga en els mitjans anarquistes. Fa més de cent anys que Malatesta ja abordava aquest assumpte. Per molt que ens pugui parèixer un assumpte senzill, encara hi ha molta confusió respecte d’això i hi ha moltes persones que sincerament creuen que l’anarquisme s’oposa a qualsevol forma d’organització, que aquesta organització seria burocràcia, autoritarisme, etc. Això és comprensible, després de tot, els models concrets d’organització que la gent coneix (com els partits autoritaris, centralitzats i electoralistes) no animen a ningú a pensar en això. Però és necessari trencar amb això, donar-se compte que això era només "una" forma d’organització i no "la" forma.

L’anarquisme sempre ha tingut altres modalitats d’organització, horitzontal, participativa i federal, basta mirar Bakunin, Malatesta, Makhno, la Federació Anarquista Ibèrica, la Federació Anarquista Uruguaiana, els sindicalistes anarquistes, etc. És hora de la necessitat d’organitzar-nos nosaltres mateixos per a superar la por de burocratitzar-nos. Discutir sobre organització avui dia no és només una qüestió de recuperar la història de l’anarquisme, és sobretot una necessitat real. Enfront d’un sistema articulat, ben informat i com capacitat operativa, no podem romandre atomitzats.

"Romandre aïllat, tirant o pretenent tirar cada u pel seu costat, sense entendre’s amb els altres, sense preparar-se, sense reunir les dèbils forces dels aïllats, significa condemnar-se a la debilitat, perdent la seva energia en els petits actes ineficaços, perdre ràpidament la fe en l’objectiu i caure en la completa inanició."
(Malatesta, 1897)

A més, l’organització multiplica les nostres forces, podem determinar la prevenció i defensa contra la repressió - per cert, cada vegada més forta - i torna real la solidaritat, tantes vegades dita o posada per escrit. Sabem que hi ha anarquistes en contra de la idea d’organització, majoritàriament anarquistes individualistes. No són més o menys anarquistes que nosaltres per això,només un altre tipus d’anarquistes, d’una altra concepció. Que segueixen el seu camí. Nosaltres continuarem el nostre amb tot el dret de fer-ho. Perquè considerem que per a fer front a aquest sistema capitalista hem d’estar organitzats.

Organitzar per a lluitar! La inserció i militància social

"(…) afavorir les organitzacions de base de qualsevol tipus és la conseqüència lògica de les nostres idees fonamentals i, per tant, ha de formar part del nostre programa".
Errico Malatesta

L’anarquisme es compon d’una varietat de corrents, és cert. Però també és cert que no tots ells estan disposats a treballar junt amb la nostra classe, al nostre poble. Històricament, hem tingut moments de presència anarquista molt fort a Ucraïna com la makhnovitschina, en la Revolució Espanyola, la Revolució Mexicana, amb el sindicalisme revolucionari en tota Amèrica Llatina, per no mencionar una infinitat d’altres tantes experiències. En tots aquests casos, que són referència - almenys en teoria - per a tots els anarquistes, que eren anarquistes organitzats amb postures de classe i acció social decidida. Es pot dir que en tots els casos en què l’anarquisme va ser expressiu hi havia inserció i militància social.

Vivim en una època en què la pobresa és cada vegada més, s’aprofundix l’abisme entre les classes, és major avui que fa cent anys. El 85% de la població és pobre o miserable. Només a Brasil hi ha 40 milions de persones que viuen per davall del llindar de pobresa. Les manifestacions d’aquesta pobresa són brutals i estan ací per a tot el que vulgui veure-ho.

No hem perdut la capacitat d’indignar-nos, de rebel·lar-nos davant d’aquestes agressions permanents, "no anirem a la nostra" o "cadascú a la seva", ja que patim directament amb tot això. Creiem que l’anarquisme té alguna cosa a dir sobre aquesta realitat. Creiem que l’anarquisme ha proposat i que viu en aquesta realitat i no tancats en una caixa forta i distant del món real.

Els anarquistes han exercit diverses formes d’actuar. Molts tenen relacions entre si, publicar butlletins de notícies, promoure trobades llibertàries, crear pàgines web, editar llibres, crear canals alternatius d’informació, etc. Tot això és important i necessari. Però, hem donat la deguda atenció a un tipus de militància que és fonamental: el treball social junt amb els moviments populars, en barris, escoles, universitats, llocs de treball, etc? Afortunadament, hi ha anarquistes que ja ho fan de diverses maneres, però honestament crec que és poc i no parlem d’altres anarquistes, ens comptem entre aquells que necessiten millorar i aprofundir la inserció i l’activisme social. Creiem que totes les activitats de contacte, publicacions, reunions, llibres s’enriquirien molt més si es combinen amb una acció social per part dels anarquistes. Hi ha diversos grups i organitzacions anarquistes que han tractat d’inserir-se socialment des de fa diversos anys. Hi ha diverses experiències de treball social acumulat en els últims anys, el moviment sense-sostre, moviment estudiantil, dels barris perifèrics al treball sindical, en les lluites contra el neoliberalisme, els anarquistes han estat presents i això ens permet discutir millor el tema.

Per tot això creiem que és essencial discutir com els anarquistes poden actuar socialment, aquesta relació s’estableix entre els anarquistes i els moviments socials, quin tipus d’acció seria més o menys interessants, etc. Per damunt de tot crec que els anarquistes no faran la revolució sols, i que si no som militants en les lluites de la nostra classe, no tindrem cap possibilitat.

La Trobada Nacional de 2010 i el salt qualitatiu

A la Trobada Nacional 2010, celebrada en Porto Alegre, els grups i organitzacions van considerar que era el moment d’aprofundir en l’organització i continuar amb els objectius prèviament establits.

Per això, després d’intensos debats, van deliberar que havíem de fer un salt qualitatiu i anar més enllà dels dos eixos proposats anteriorment: l’organització i la inserció social. Entenent que aquests ja estan incorporats en els nostres grups i organitzacions i que la qüestió de l’organització i la inserció social ja no són tan polèmics en els mitjans de comunicació anarquistes - i l’actuació de grups i organitzacions i la pròpia FAO ha contribuït significativament a això - hem decidit prendre un altre pas cap a la construcció d’una organització a nivell nacional, que sempre ha sigut un dels nostres objectius.

El següent pas és, per a nosaltres, aprofundir en l’orgànic, i per això és que decidim adoptar l’especifisme, com una forma d’organització anarquista per als grups i organitzacions del FAO, establint principis polítics i ideològics que defineixen, segons la nostra opinió, tant a l’anarquisme, com a aquesta opció organitzativa. Amb aquest objectiu, la Trobada Nacional va reformular la definició del FAO (encara que continua sent un fòrum), va establir els seus principis, així com l’estratègia a defendre, i revisat els seus compromisos. A continuació es presenten les resolucions de la reunió entorn d’aquestes qüestions.

Què és el FAO?

El Fòrum de l’Anarquisme Organitzat (FAO) és un espai de discussió i creació de xarxes entre organitzacions, grups i individus anarquistes que treballen o desitgen treballar com a base utilitzant els principis i l’estratègies de l’anarquisme específic.

El principal objectiu del FAO és crear les condicions per a la creació d’una organització anarquista a Brasil. Tasca que sabem que no serà a curt termini, però que ha d’iniciar-se des d’ara.

La nostra concepció organitzativa de l’anarquisme

Tots els grups i organitzacions del FAO, així com aquells interessats a ser membres han de concordar, defendre i aplicar aquesta concepció de l’anarquisme, considerem que és el mínim necessari per a treballar junts. L’anarquisme defensat pel FAO es desprèn dels principis ideològics i polítics i la seva estratègia general exposada a continuació.

Principis polítics i ideològics

La comprensió, defensa i/o aplicació dels punts següents:

a) De l’anarquisme com una ideologia, i per tant, com un sistema d’idees, motivacions i aspiracions que necessàriament tenen una connexió amb l’acció en el sentit de canvi social, la pràctica política.

b) D’un anarquisme en permanent contacte amb la lluita de classes dels moviments populars del nostre temps i funcionant com a eina de lluita i no com a filosofia pura o en petits grups aïllats i sectaris.

c) D’un concepte de classe que inclou totes les parcel·les d’explotats, dominats i oprimits de la nostra societat.

d) De la necessitat que l’anarquisme recuperi el seu paper preponderant en la societat i buscar els millors escenaris de treball.

e) De la revolució social i el socialisme llibertari com a objectius finals a llarg termini.

f) De l’organització com quelcom essencial i contrària a l’individualisme i l’espontaneïtat.

g) De l’organització anarquista específica com un factor imprescindible per a actuar en les més diverses manifestacions de la lluita de classes. És a dir, la separació entre els nivells polítics (de l’organització específica anarquista) i social dels moviments socials, sindicats, etc )

h) De l’organització anarquista com una organització de minoria activa, diferent de l’avantguarda autoritària, al no considerar-se superior a les organitzacions socials. El nivell polític és complementari al social i viceversa.

i) De que l’activitat principal de l’organització anarquista és el treball/inserció social en les manifestacions de lluita del poble.

j) De que l’ètica és un pilar fonamental de l’organització anarquista i que guia la seva pràctica.

k) De la necessitat de fer propaganda i aquesta ha de realitzar-se en terra fèrtil.

l) De la lògica dels cercles concèntrics de funcionament, donant cos a una forma d’organització en què el compromís està directament associada al poder de decisió. De la mateixa manera, una organització que proporciona una eficaç interacció amb els moviments populars.

f) De que l’organització ha de tindre criteris clars d’entrada i posicions definides per a tots els que vulguin ajudar (nivells de suport/col·laborador).

n) De l’autogestió i el federalisme per a la presa decisions i articulacions necessàries, utilitzant la democràcia directa.

o) La contínua busca de consens, però, si no n’hi ha, l’establiment del vot com a mètode de presa de decisions.

p) Del treball amb unitat teòrica, ideològica i programàtica d’estratègia i d’acció. L’organització col·lectiva construeix una línia teòrica i ideològica i de la mateixa manera, determina i segueix amb rigor els camins definits, tots remant en el vaixell en la mateixa direcció, rumb als objectius establits.

q) Del compromís militant i la responsabilitat col·lectiva. Una organització amb membres responsables, que no es mostra complaent amb la falta de compromís i la irresponsabilitat. Així mateix, la defensa d’un model en què els militants són els responsables de l’organització, així com l’organització és responsable dels militants.

r) Els militants que formen l’organització deuen, necessàriament, estar integrats en un treball social, i participen en activitats internes de l’organització (secretaries, etc.)

Estratègia general

L’estratègia general que defenem de l’anarquisme es basa en els moviments populars, en la seva organització, acumulació de força, i l’aplicació de formes avançades de lluita, intentant arribar a la revolució i el socialisme llibertari. Procés este que es produïx conjuntament amb l’organització anarquista específica que, funciona com a ferment/motor, actua conjuntament als moviments populars i proporciona les condicions de transformació. Estos dos nivells (els moviments populars i l’organització anarquista) es poden complementar més en un tercer nivell, la tendència, la qual cosa afig un sector afí als moviments populars.

Aquesta estratègia, per tant, pretén crear i participar en els moviments populars advocant per determinades concepcions programàtiques i metodològiques en el seu si, pel que pot apuntar a un objectiu finalista, que es consolida en la construcció de la nova societat.

Compromisos del FAO

1. Estimular i participar el debat sobre l’anarquisme específic a Brasil, que apunta a la necessitat de construir una organització anarquista a nivell nacional.

2. Recolzar la formació de grups anarquistes organitzats, apuntant per a la seva inclusió orgànica.

3. Treballar per a l’aproximació, articulació pràctica i la unificació d’aquests grups i organitzacions a nivell estatal o regional en un primer moment.

4. Treballar, segons les possibilitats reals, amb diferents nivells de la lluita revolucionària anarquista: feines de propaganda, treball teòric i, el més important, treball social, en els fronts i les zones triades.

5. La lluita per la construcció d’una organització anarquista brasilera dotada de projecte polític comú, amb un pes soci-polític i presència nacional el més àmplia possible.

6. Establir relacions fraternes i de solidaritat amb les organitzacions anarquistes internacionals, especialment d’Amèrica Llatina, la realitat del qual ens és més pròxima.

Construint un Grup Anarquista Organitzat (GAO)

En tot Brasil, hi ha cents i potser milers de persones que s’identifiquen i són simpatitzants de l’anarquisme. Una força potencial que sovint no és eficaç a causa de la dispersió en què els anarquistes es troben. No fundarem una organització anarquista per art de màgia, abans d’això és necessari que existeixen grups organitzats anarquistes (GAO) i coordinats entre si. El grup anarquista organitzat és la llavor de l’organització anarquista.

El FAO està disposat a recolzar els anarquistes que se senten bullir la sang en la cara de la injustícia i que estan cansats de no fer res o poc o romanen aïllats. Proposem una forma d’iniciar un grup anarquista organitzat (GAO):

Nombre de persones. Identifica les persones que coneixes, que poden ser afins al projecte. Convoca una reunió per a discutir la construcció d’un grup, basat en material de lectura. Com més gent millor, però no cal esperar per a formar un grup. Amb tres persones ho pot aconseguir, sempre treballant perquè més persones s’uneixin.

Identitat del GAO. Com la proposta prospera, el GAO pot ja tindre un nom, bandera i els símbols, per a ser reconegut per altres.

Divisió de tasques bàsiques. El funcionament intern habitual pot ser dividit entre els militants. Això evita que algunes persones estiguin sobrecarregades i altres amb poca feina, tornant la participació més horitzontal. Suggerim algunes funcions per a un grup de cinc persones (grups menors o majors s’adapten a la seva realitat.)
a) company d’organització: encarregat d’informar sobre els acords i decisions de les reunions, passar-los a altres, crear un calendari, convocar reunions, organitzar els materials interns del grup;
b) company de propaganda: a càrrec del pensar i proposar polítiques de comunicació i materials de propaganda del grup. Per exemple, butlletí, pàgina web, fullets;
c) company de finances: s’encarrega de portar la tresoreria, arreplega les contribucions regulars dels militants, pensa maneres de recaptar diners i estructura per al grup;
d) company de relacions: s’ocupa de les cartes, correu, e-mails, les comunicacions amb altres grups anarquistes, d’esquerres i/o els moviments populars;
e) company de formació política: responsable de la capacitació de grups de debat interns, plantejar problemes, investigació i classificació de materials, a la cerca de cursos, ajudar a altres en la seva educació política, etc;
Aquesta divisió no és rígida. El company de propaganda coordina el butlletí de notícies, per exemple, però res impedeix que altres donen idees, escriguin, ajudin, etc. El mateix ocorre amb les altres funcions.

Reunió. És essencial ser regulars, perquè és l’única manera que el grup pugui discutir i planificar les seves accions de forma col·lectiva. Pot ser setmanal o quinzenal, de preferència en un lloc fix, o­n el grup estigui tranquil i sense interferències de l’exterior.

Comunicació del grup. Obrir un apartat postal per a la correspondència, e-mail per a internet i publicar un butlletí de notícies, inclús un modest full fotocopiat a doble cara és un gran començament, i permet al grup ser conegut per la gent. Un altre material important és escriure una declaració de principis del grup.

Mètode en la presa de decisions. Buscar el consens, amb tots els que participin per igual en el debat. Quan no es pot arribar a un consens i la qüestió requerix una decisió, es vota el punt i tot el grup accepta el que es va decidir. La posició de les minories i els seus arguments han de constar per a la seva avaluació posterior.

Tasques bàsiques de cada militant. Una funció interna (organització, finances, propaganda, relacions i formació política), una militància externa, en alguns dels fronts socials d’això parlarem més avant) assistir, a les reunions i contribuir al grup.

Avançant del Grup a l’Organització

Aquest salt qualitatiu es pot produir de dos formes:

I) Amb el creixement del GAO

En els estats i regions o­n no hi ha altres grups anarquistes o quan els altres grups anarquistes s’oposen a la proposta d’organització i acció social, l’única manera de ser una organització és a través del creixement del GAO, l’objectiu de la qual és avançar sempre cap avant.

Alguns elements servixen per a determinar la maduresa: el creixement numèric (al voltant de 20 militants regulars), la regularitat, l’afinitat i la confiança desenvolupada en la militància, l’expansió dels fronts d’inserció social, la millora de les polítiques de formació, etc.

Amb tot el que el GAO pot fer un salt qualitatiu i se subdivideix en nuclis, la creació d’un consell que reuneix a delegats d’aquests nuclis i l’ampliació de la seva esfera d’acció. És fonamental que la transició del GAO cap a una Organització ha de reflectir un avanç real i no sols els desitjos de la militància. De fet, ser un grup amb només el nom o sigla de l’organització o federació és una publicitat falsa, un voluntarisme sense base que fàcilment cau en el ridícul. La transició del grup a l’organització anarquista és un procés, no obstant això, els grups es defineixen de manera autònoma. La transició implica una diferència qualitativa en el procés de construcció, però no jeràrquica.

II) Per aproximació, la integració i unificació entre els diferents grups de pràctica anarquistes organitzats

En els estats i les regions o­n hi ha dos o més grups anarquistes, la proposta és que prenguin contacte amb altres individus i grups anarquistes per a discutir la proposta del FAO. Parlem ací de regions pròximes, que no necessàriament han d’estar en el mateix estat, tan sols pròximes. Exemple: Goiás i Districte Federal, els grups ubicats en la frontera entre dos estats, etc.

Aquests contactes i les conversacions poden avançar més o menys. Alguns poden rebutjar categòricament el nostre projecte, mentres que altres poden mostrar interès i al mateix temps dubtes i crítiques parcials. Amb aquests últims s’ha d’avançar en el diàleg i si és possible crear un FAO a nivell d’estat o regionals per a reunir a aquests grups, que generin tasques pràctiques conjuntes, discutir el projecte i treballar per la unificació.

Per a inserir i militar en el social

Tots els militants del GAO han de tindre la seva militància junt amb els moviments socials. Les tasques internes mencionades anteriorment són importants però no suficients i no pot ser una excusa per als militants "fugir" de l’activisme social. Volem amb això evitar que alguns es quedin amb a penes problemes interns o més "agradables" i altres amb l’activisme social, que pot conduir a la creació de "buròcrates informals".

És important que el grup avaluï i concentri les seves forces cap al treball social i aconseguir resultats evitant assumir més tasques d’inserció de les què pot assumir. Això fa que sigui necessari triar algun(s) segment(s) prioritaris per a la seva inserció social. Quan parlem de prioritaris, no es tracta d’imaginar aquest o un altre segment per excel·lència, destinat per a realitzar la revolució social, sinó més aviat concentrar forces en alguns treballs que hem revisat tenen més potencial per al canvi.

No obstant això, amb el creixement i la maduresa que busquem hem d’incidir en els més amplis segments. La intenció és que el GAO discuteixi el tipus de treball que es realitza comprovant el que és més viable (en el barri, en una escola, universitat, fàbrica, ocupació, etc.) D’acord amb la realitat de cadascú. Sempre és aconsellable iniciar un treball d’inserció en les bases, o­n els militants es troben de forma natural, o és més fàcil inserir-se. També tindre en compte la necessitat que aquest treball es dugui a terme de forma constant i en una ubicació geogràfica fixa. És important tindre clar des del principi que front d’actuació és més important i s’ajusta més a les característiques de les persones que componen el grup.

Alguns exemples de fronts i àrees o­n actuar. Els fronts són espais d’actuació o­n es realitza la nostra militància. Per exemple, els moviments estudiantils, sindicats o moviments de treballadors sense sostre, les ràdios comunitàries, les associacions de veïns de la perifèria, els comitès de lluita, etc. En l’àmbit de la comunitat, podem treballar amb temes com l’habitatge, salut, aliments, aigua, electricitat, sanejament, transport, ecologia social, comunicació, cultura, educació, drets humans, racisme, sexe, etc. Tot dependrà de les demandes específiques de cada lloc i el nostre projecte polític.

En aquest treball, ens limitem a discutir, en general, la inclusió i l’activisme social, seria impossible de descriure, inclús en termes generals, una proposta d’acció per a cadascú. Hi ha una gran quantitat de material produït pels membres del FAO en aquests distints fronts, per a compartir experiències i suport a els que s’estan involucrant. Els materials i la informació sobre l’exercici de cada front específic es poden obtindre posant-se en contacte amb els membres del FAO.

Vols saber més? Vols participar?

Si has llegit aquest material i t’interessa, no importa si ets només un individu o pertanys a algun grup o organització, no importa si ja ets un anarquista declarat o algú que es va interessar per l’anarquisme fa poc, per favor posa’t en contacte amb nosaltres.

Segur que pot ser important per a la lluita i tens molt que aportar!

El projecte anarquista per a nosaltres està per damunt de qüestions puntuals o personals. El FAO es mou, però no està preparat i acabat, i mai tancat per a aquells que pogueren estar interessats. Sabem i som els mas interessats en la correcció d’errors, millorar el projecte i incorporar les noves contribucions, i més gent en el debat.

Si tens alguna pregunta, no estàs d’acord en part del que s’ha dit fins ara, t’invitem a parlar, a conéixer-nos millor. En resum, la posició del FAO és constructiva, el diàleg obert i contra el sectarisme. Creiem que només les bases podem crear condicions per a la construcció d’una organització anarquista, que no sigui unes meres sigles o un gueto.

Fòrum de l’Anarquisme Organitzat, 2010

Firmen aquesta declaració els grups i organitzacions que avui componen el Fòrum de l’Anarquisme Organitzat:

Coletivo Anarquista Zumbi dos Palmares (AL)
cazp.wordpress.com
Caixa Postal 136
CEP: 57020-970
Maceió-AL

Federação Anarquista do Rio de Janeiro (RJ)
http://www.farj.org Caixa Postal 14576
CEP: 22412-970
Rio de Janeiro-RJ

Federação Anarquista Gaúcha (RS)
http://www.vermelhoenegro.co.cc/
Rusga Libertária (MT)
http://rusgalibertaria.blogspot.com
Vermelho e Negro (BA)
http://vermelhoenegrofao.wordpress.com Caixa Postal 280
CEP 44001-970
Feira de Santana-BA

Altres organitzacions anarquistes de Brasil que ens recolzen i amb qui mantenim relacions fraternes i solidàries:

Coletivo Para Além do Estado e do Mercado (PAEM) (MS)
http://www.coletivopaem.blogspot.com Caixa Postal 17
CEP 79804-970
Dourados-MS

Federação Anarquista de São Paulo (FASP) (SP)
http://www.anarquismosp.org Caixa Postal 52552
CEP 08010-971
São Paulo-SP

Organização Resistência Libertária (ORL) (CE)
http://www.resistencialibertaria.org Caixa Postal 12155
Fortaleza-CE

Pró Coletivo Anarquista Organizado de Joinville (SC)
http://pro-cao.blogspot.com/
Coletivo Anarquista Luta de Classes (Curitiba)
Caixa Postal 272
CEP 80010-010
Curitiba-PR

Contacte de la Secretària Nacional del FAO:
secfao@riseup.net
 

 

El convergent Jordi Bohigas denuncia que es recordi públicament a Teresa Pons i Tomàs, la primera regidora dona de les comarques gironines, que era una anarquista de la CNT. Protesta enèrgicament que els saltencs posin el nom a un carrer del Veïnat de Salt a una anarquista saltenca. També critica que en l'acte, en el que es va presentar un llibre dedicat a Teresa Pons, hi hagi anat l'alcaldessa Pineda de Salt i hagi homenatjat a la regidora anarquista del 36.

Aquest tal Jordi Bohigas recorda, re-memora i alerta que l'homenatjada era anarquista, en un article titulat “Des-memòria històrica” en el Diari de Girona, 32 d'agost 2010. Alerta als incauts polítics socialistes que han posat el nom a un carrer a una dona anarquista del 1936. Com si posar el nom a una revolucionaria del 36 fos una apologia al terrorisme, o un greuge a les víctimes del bàndol falangista i franquista. Com sembla que els franquistes encara conserven molt del poder d'ahir, aquest noiet corri a denunciar els fets al Diari de Girona en plan inquisidor i atacant la República amb mentides pròpies de l'època de Franco.

Bohigas aprofita l'homenatge per publicar unes quantes bretolades, falsificacions i tòpics fatxes contra la República: “en aquell temps, la tardor del 1936, s'aixafaven les més elementals llibertats democràtiques, amb formacions polítiques il·legalitzades, sinó perseguides, i en el qual els càrrecs públics s'escollien a dit segons un repartiment d'actes que res tenia a veure amb unes eleccions”. En Bohigas enganya i menteix a propòsit per argumentar el nul interès democràtic en posar una placa a una regidora de la República. Aquest historiador hauria de saber que a diferencia d'ara, que s'il·legalitzen els grups polítics que a Madrid els dona la gana, i quan els dona la gana, en la República en aquell temps no s'il·legalitzaven partits, al menys en el cantó de la República, que era el de Catalunya. I es llicenciat en Història! Li hem de recordar a aquest historiador que des que manen convergents, socialistes i conservadors al Regne d'Espanya s'il·legalitzen partits polítics a diferència de la resta d'Europa civilitzada. Aquest pobre xicot servirà per a polític: inculte, obedient, i repeteix l'historia al gust i al servei dels que manen.

Segons en Bohigas, no s'ha de posar el nom a una regidora de la República sense investigar. Ell ha investigat i ha trobat un problema: “Que no se sap massa bé que va fer aquesta regidora” . Si no ho sap el què va fer, com pot criticar-la? És que aquest mamarratxo sap el que varen fer els mils de religiosos i politicastres que hi han plantificats en els carrers de Catalunya? O és que el saber que la Teresa Pons era anarquista és suficient per a silenciar-la i criticar-la?

De fet en Bohigas, al assabentar-se que era anarquista, ho denuncia com una gran troballa. Alerta que s'està fent un homenatge a “una peça” que no s'ha investigat. Sap que el govern no para de criminalitzar als anarquistes i que denunciar anarquistes està ben pagat. A l'igual que les ensabonades i elogis al rei i a tot bitxo que mani. I acaba aconsellant als socialistes que abans de posar un nom a un carrer, sigui d'un Veïnat, s'ha d'investigar el passat , s'ha de fer memòria històrica i revisar a qui es posa.

Estem en un país empastifat de carrers de sants, capellans i religiosos, de militars i borbons. Per exemple, quin és el mèrit dels borbons per a tenir tantes plaques en els carrers de Catalunya? Quin mèrit té el Joan Borbó que va córrer a participar amb els feixistes, falangistes, cardenals i militars contra la República els primers dies de l'aixecament o croada , presentant-se com a voluntari? Sols té el mèrit d'haver ofert al dictador l'educació de la seva cria, l'actual Rei i per aquesta insignificança reprotxable, es miri com es miri, té dret a estar en els carrers de Catalunya aquest Borbó? Perquè a Salt no poden posar una destacada representant de la CNT del propi poble, del sindicat majoritari a Catalunya, per a que recordin un moment gloriós de la historia de Salt i un homenatge tardà a una saltenca important a nivell de Catalunya?

Aquest Bohigas hauria de començar per qüestionar tots els seus amics polítics de dretes plantificats en els carrers, no elegits, ja que sembla molt democràtic, hipòcritament democràtic, a l'hora de qüestionar les eleccions de la República. Difícil que ho faci. Hauria de deixar d'arrossegar-se a genolls i començar a ser independent, no independent de boca i en dies d'eleccions, com els convergents, sinó independent dels que el paguen.

Sembla que a Girona les cries conservadores competeixin, s'esforcen i fan mèrits per a ser reconeguts com a falsificadors i re escriptors de la nostre Historia posant a parir a la República i als anarquistes. Els Miquel Mir , Vilamitjana, saben que es rentable falsificar l'historia al gust dels que manen: son publicats per les grans editorials, reconeguts oficialment, premiats, ben pagats, i endollats a l'Administració, sempre generosa amb els llepaculs falsificadors. Aquests nanos semblen competir per a ser comissaris polítics o inquisidors d'aquesta execrable dictadura de banquers i multinacionals.

Txema Bofill

***

Un nou cas de revisionisme històric

(Contra la companya Teresa Pons, regidora per la CNT a Salt la tardor de 1936)

Jordi Bohigas Maynegre (*) s’apunta a la xusma revisionista d’elements gironins, com ara Miquel Mir o Jordi Vilamitjana, que utilitzen tots els mitjans possibles per negar l’obra constructiva del procés revolucionari del proletariat català, l’estiu de 1936, i al mateix temps desprestigiar, d’una manera o altra, el moviment obrer, l’anarquisme social organitzat i també el POUM, seguint la tasca iniciada per la contrarevolució de 1937. El fet que ara es comenci a parlar de memòria històrica i del patrimoni intangible en la cultura popular de l’anarquisme social català posa histèrics aquests elements a combatre, doncs es tracta de paelles brutes que intenten emplenar de brutícia la memòria obrera llibertària. Avui, aquest llicenciat i ben endollat element escriu una infàmia, en l’edició  del dimarts 31 d’agost del Diari de Girona, contra la memòria de la companya de Salt, Teresa Pons i Tomàs, la primera obrera que va ser regidora d’un ajuntament de la demarcació gironina. La reacció histèrica del gironí Bohigas, que rebutja la dedicació d’un espai públic de Salt a la companya Pons, destacada militant obrera de la CNT saltenca, en el decurs de la festa major, va lligada a la seva condemna al fet de tapar en una paret de Girona la placa franquista que honora la figura d’un terrorista tradicionalista que va aterrir la gent del carrer a trets de fusell en el decurs del cop d’estat franquista de juliol de 1936, adherint-se a la campanya de Vilamitjana contra aquest acte de justícia històrica, que compta amb el suport de la CUP gironina. L’escrit de Bohigas, “(Des) memòria històrica” sembla d’un sense senderi, ja que fa afirmacions com ara :

“Hi ha diverses maneres de "tergiversar" o fins i tot d'esborrar la memòria històrica, en les seves diverses expressions (epigràfica, literària, historiogràfica...), algunes prou conscients, com per exemple la bretolada d'esborrar la inscripció en pedra del carrer Heroïnes de Santa Bàrbara de Girona. En Jordi Vilamitjana tractà els autors de feixistes, en aquest diari (27-07-10); jo no arribo a tant. Hi ha d'altres maneres, però, més subtils i aparentment inconscients, que s'aprofiten del desconeixement popular de què és la memòria històrica o, fins i tot, de la ignorància sobre la mateixa història.”

Miquel-Didac Piñero

(*) Jordi Bohigas Maynegre (Girona, 1978) es va llicenciar en Història a la Universitat de Girona l’any 2002. Durant el curs 2001-2002 va ser becari en pràctiques a la Cartoteca de la Universitat. De 2003 a 2006 ha participat com a becari UdG en el projecte de recerca Paisatge, memòria i nació: Catalunya en l’Espanya contemporània, integrat en el Centre de Recerca d’Història Rural. Darrerament, ha obtingut la I Beca de Recerca de la Selva (2007) concedida pel Consell Comarcal de la Selva i l’Institut d’Estudis Selvatans, pel projecte La Guerra del Francès a la Selva: l’impacte de l’ocupació napoleònica al món rural, i la Beca Eiximenis de recerca sobre la Guerra del Francès (2007) concedida pel Patronat Francesc Eximenis de la Diputació de Girona, pel projecte Girona 1808-1809. Guerra, setges i societat a la Catalunya del Nord-Est, ambdós projectes en col·laboració amb Francesc X. Morales.

***

(Des)memòria històrica

Hi ha diverses maneres de "tergiversar" o fins i tot d'esborrar la memòria històrica, en les seves diverses expressions (epigràfica, literària, historiogràfica...), algunes prou conscients, com per exemple la bretolada d'esborrar la inscripció en pedra del carrer Heroïnes de Santa Bàrbara de Girona. En Jordi Vilamitjana tractà els autors de feixistes, en aquest diari (27-07-10); jo no arribo a tant. Hi ha d'altres maneres, però, més subtils i aparentment inconscients, que s'aprofiten del desconeixement popular de què és la memòria històrica o, fins i tot, de la ignorància sobre la mateixa història. D'exemples darrerament n'han sorgit a pilons, especialment per part de l'esquerra instal·lada en el govern: una manera és dedicant noms de carrers a personatges dels quals l'únic mèrit va ser la participació en el bàndol perdedor de la Guerra Civil, aquell que sovint simplificadament anomenem "republicà".

Quelcom semblant ha passat darrerament al municipi de Salt amb la dedicació d'un carrer del Veïnat a la memòria de qui va ser la primera dona regidora d'un ajuntament gironí, la Teresa Pons i Tomàs, la tardor de 1936. No vull discutir el seu dret a formar part del nomenclàtor saltenc, més faltaria. El primer problema que veig és que no sabem gaire res de la seva efímera actuació com a regidora, que a més va durar escassos mesos, tal com es desprèn del recent llibre publicat per l'historiador saltenc i familiar seu Jaume Prat: Sumaríssim d'urgència 1643 (Curbet, 2010); el segon problema són les condicions en què va ser elegida regidora, en un moment en què s'aixafaven les més elementals llibertats democràtiques, amb formacions polítiques il·legalitzades, sinó perseguides, i en el qual els càrrecs públics s'escollien a dit segons un repartiment d'actes que res tenia a veure amb unes eleccions. Davant d'això, doncs, no crec que dedicar el nom d'un carrer a un individu pel fet de ser del sexe que sigui estigui prou justificat, si no en sabem res de la trajectòria política. Però encara em va sorprendre més escoltar les declaracions de l'alcaldessa de Salt amb motiu de la presentació del llibre de Prat, coincidint amb la inauguració del nom del carrer. En ella, la senyora Pineda, després d'haver assegurat que s'havia llegit el llibre sencer, va afirmar que se sentia identificada de ple amb la regidora homenatjada. Ara bé, no va arribar aclarir a què es referia, si perquè portava pantalons, per compartir el gust pel teatre (que també podria ser) o perquè l'alcaldessa resulta ser anarquista i no ho sabíem. El fet és que el tristament cèlebre "comitè" de Salt segueix essent, encara avui, i malgrat els estudis clarificadors de Jaume Prat i Josep Maymí, un tema prou desconegut i amb importants clarobscurs. Si els poders públics no volen passar pàgina d'un passat com a mínim, complex, el que haurien de fer és fomentar la investigació i anar una mica alerta amb els intents de rehabilitar alguns noms, potser massa prematurament, perquè se'ns hi podria escapar alguna bona peça.

Jordi Bohigas Maynegre

(Diari de Girona, 31-08-2010)

---

El company Freddy Gómez ens envia des de París la traducció al castellà de l'article on passa comptes amb Enric Ucelay Da-Cal, prologuista de les memòries de Josep Peirats. La versió original en francès s'acaba de publicar en el número 38 de la revista À Contretemps, de setembre de 2010.

Considerem fonamental la seva lectura i difusió.

Bon profit!

La segunda muerte de José Peirats

A propósito de un prólogo

... o cómo Enric Ucelay-Da Cal, eminente representante del Alma Máter, inventa, prologando las Memorias de José Peirats, un nuevo método de ejecución intelectual: la descalificación post mortem

JOSÉ PEIRATS (1908-1989), que fue ladrillero y periodista obrero antes de convertirse en uno de los mejores especialistas del anarquismo español, se le ha citado a menudo en las columnas de À contretemps, y lo hemos hecho como mínimo por dos motivos. El primero, porque, durante los años 1930, su existencia militante le colocó, como redactor que fue de Solidaridad Obrera, en el meollo de una «gimnástica revolucionaria» que desembocaría, en julio del 36, en un proceso revolucionario de una amplitud sin igual. Esta revolución, que sigue alimentando --pero también cuestionando-- el imaginario libertario, Peirats la vio amanecer, y luego, presa de una infernal lógica de guerra, apagarse inexorablemente. El segundo (motivo), porque decidió hacerse él mismo su escrupuloso histo-riador al producir, en los años 1950, una obra crítica de una enorme calidad analítica y documental --La CNT en la Revolución española [1]--, de un alcance decisivo para la época. La rectitud sin fallos de la que hizo gala cuando la CNT faltó, en diversos momentos de su historia, contra los principios fundamentales que la regían, y el rigor intelectual con el cual intentó comprender las causas de esas desviaciones convierten a Peirats en uno de los personajes más singulares, y sin lugar a dudas uno de los más dignos de elogios, de una generación militante hoy desaparecida.

Visto el interés que nos tomamos por Peirats, el anuncio de la publicación de sus Memorias se nos antojó una excelentísima noticia, ya que esta edición se esperaba desde hacía ya mucho tiempo. En efecto, escrito en su mayoría en 1974 y 1975, este largo texto autobiográfico --de unas 1.300 páginas dactilografiadas-- se topó al principio de los años 1980 con las imposiciones de algunos merca-deres de libros, entre ellos Planeta, los cuales se declararon deseosos de publicarlo pero amputándolo, para hacer entrar de fuerza los recuerdos del autor relativos a su niñez, a su adolescencia y a sus experiencias vividas de la época de anteguerra por el aro de ese tipo de producciones memorialísticas. Peirats, que podía ser muy cabezudo, se negó obstinadamente a semejantes cortes, prefiriendo con mucho que no salieran sus Memorias antes que se publicaran truncadas. Por eso rogó a su representante ante los editores, su amigo el historiador y sociólogo uruguayo Carlos Rama, que rechazara cualquier oferta de esa calaña. Para él, era o todo o nada. Por consiguiente, a falta de un editor digno de tal nombre, todo se redujo a la nada. Desde entonces, la única huella que teníamos de esas Memorias se la debíamos al propio Peirats, el cual aceptó, a finales de los 80 y a petición de la revista barcelonesa Anthropos, escoger unos extractos de sus Memorias, una selección que salió, poco después de la muerte de Peirats, en la colección «Antologías temáticas» de esta revista [2]. Desde entonces, depositado por su compañera, Gracia Ventura, en la Biblioteca Arus de Barcelona, el manuscrito dormía en las estanterías de aquella noble institución.

Muy buena se nos antojaba pues la noticia de que, a los veinte años de la muerte de Peirats, los historiadores Susana Tavera García y Gerard Pedret Otero preparaban una edición de sus Memorias. Por desgracia, visto el resultado [3], hemos de confesar que nos esperábamos --¡y tanto que lo esperábamos!-- algo mucho mejor…

Para evitar cualquier malentendido, puntualicemos de entrada que no tenemos la intención de adentrarnos aquí en una reseña de las Memorias de José Peirats. Para ello, esperaremos que salga, redactada por la pluma de Chris Ealham [4], su biografía anunciada, de la que todo augura que permitirá, en paralelo con estas Memorias, un examen serio y pormenorizado del trayecto militante y de la obra de historiador del autor de La CNT en la Revolución española.

Dicho lo dicho y a la espera de días mejores, nos vamos a interesar por la manera en que esta edición truncada de las Memorias de Peirats, llevada a cabo por el neomandarinato universitario, desnaturaliza sus efectos y su alcance. Truncada, decimos, ya que la versión abreviada que nos dan de dichas Memorias Susana Tavera García y Gerard Pedret Otero contraviene al deseo expresado en repetidas ocasiones por Peirats de autorizar la publicación de sus Memorias con la única condición de que no fuesen amputadas, lo cual da a entender que, de vivir, se hubiera negado a avalar este proyecto del mismo modo que se opuso, incluso en contra de la opinión de algunos de sus allegados, a las veleidades depuratorias manifestadas por el mundillo editorial de los años 1980. Con los muertos se juega con ventaja, ya que se puede prescindir de su asentimiento.

Pero lo peor por parte de los responsables de esta muy discutible empresa editorial es sin lugar a dudas haberle confiado a su superior jerárquico --Enric Ucelay-Da Cal-- el encargo de producir, a modo de prólogo del libro, un increíble alegato en contra del personaje y de las Memorias que debía supuestamente presentar. Algo así como si se hubiera invitado a José Visarionovich Djugachvili a dar un prefacio a Mi vida, de Trostki, o si el propio León Davidovich Bronstein hubiera prologado la autobiografía de Majno. Profesor de historia contemporánea en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona, Ucelay-Da Cal es un especialista de los nacionalismos y, más en concreto, del nacionalismo catalán. Sin embargo, más allá de su campo de competencia, ese hijo de la diáspora republicana vertiente middle class, nacido en 1948, estudiante en Estados Unidos --de donde salió diplomado por la prestigiosa Columbia University (Nueva York)--, se precia asimismo de ser un experto en historia del movimiento obrero. Autor prolijo [5], Ucelay-Da Cal, a tono con la época, profesa una concepción objetivista y razonable de la historia, supuestamente desideologizada y desprovista de cualquier propósito militante. Bien es verdad que, desde el punto de vista político, el maestro historiador --quien, como muchos colegas suyos condecorados por el Alma Máter, escribe cuando y cuanto le apetece en la prensa-- no es ningún extremista acalorado: sería más bien un esteta del mariposeo político. Puesto que lo más importante radica en tener siempre la sartén por el mango socialliberal, nuestro experto navegó, según soplaba el viento, en compañía de los amigos de José Montilla Aguilera, el «socialista» presidente de la Generalitat de Cataluña, y los de Artur Mas y de la Fundació Trías Fargas, sus opositores de «derechas» [6]. Esto dicho, la única ebriedad que embarga al personaje, es ser reconocido, desde la «izquierda» como desde la «derecha», como supremo representante de su casta, el Historiador por excelencia, puesto que Su Altiva Majestad Ucelay-Da Cal está sobre todo pagado de sí mismo.

Del autodidactismo al organicismo o cómo nace un «intelectual orgánico»

Harto es sabido que a los historiadores siempre les ha costado mucho hacerse cargo de las singularidades y del eclectismo del anarquis-mo obrero. Como si, de facto, aquel mundo no pudiera sino escapar de las casillas explicativas de una disciplina exagera-damente clasificadora para entender la abundancia de su mundo imaginario y la pluralidad de las prácticas culturales y de los modos de acción que lo acompañan. Además, largo tiempo marxistas, en el sentido académico por supuesto, la mayoría de los representantes más eminentes de la disciplina --aquellos que publican y de los que se habla-- acostumbraron a manifestar, respecto al anarquismo obrero, una condescendencia muy propia de la historiografía dominante. De ahí la acumulación de estereotipos producidos por el Alma Máter sobre un tema que, por lo visto, le cuesta trabajo sacar del tópico sabiamente repetido y metódicamente mantenido. Todavía hoy, el anarquismo sigue siendo, para él, la expresión de un anacronismo, de una pasión destructiva, de un idealismo sin contenido y/o de un autodidac-tismo trasnochado. Huelga precisar que esa incomprensión universitaria es evidentemente una oportunidad para el propio anarquismo: de esa forma escapa al orden discursivo de la historia, aquella que baila al son que le tocan los funcionarios del saber.

Ignoramos si Ucelay-Da Cal fue marxista en tiempos de una juventud vagamente crítica que la edad se habría encargado de aplacar [7], pero el mismo título de su prólogo --«José Peirats, el autodidacta como intelectual orgánico»-- huele a antiguas influencias gramscianas. Notemos, sin embargo, que el concepto de «intelectual orgánico» --el cual, en el verdadero sentido del término, conviene a los intelec-tuales orgánicamente supeditados al poder dominante, como el mismo Ucelay-Da Cal-- sirve más vulgarmente, aquí, a calificar a los autodidactas promovidos al estatus de intelectual por su pertenencia a una organización de masa, en este caso la CNT. Sin insistir en el método que consiste en desviar un concepto definido para aplicarlo a una situación que no le corresponde en absoluto, hay que poner de manifiesto una deficiente comprensión de la relación --muy remota-- que el anarquismo obrero mantiene con los intelectuales para pensar que el estatus de «intelectual orgánico» podía haber ejercido el más mínimo atractivo en unos autodidactas libertarios más interesados en ser «amantes apasionados de la cultura de sí mismos» (Pelloutier) que no adeptos de la promoción social o política. Ya que es poco decir que practicaron con suma constancia «le refus de parvenir [el negarse a medrar]» (Albert Thierry), que fue otra particularidad --y no de las menores-- del anarquismo obrero y del sindicalismo revolucionario. Para decirlo claramente, su forma de ser los situaba a años-luz del universo mental de Ucelay-Da Cal, intelectual orgánico donde los haya.

Para el historiador, del que pasaremos por alto voluntariamente las largas y pesadas trivialidades sobre el apego de los libertarios al libro y a la cultura, Peirats sería pues el ejemplo perfecto del autodidacta que habría logrado hacerse un nombre, esto es salir de su condición de trabajador manual para entrar en la categoría, orgánicamente envidiable, de los trabajadores del pensamiento. Y si lo consiguió --o, para decirlo al modo del historiador, si hizo carrera como «intelectual orgánico »--, fue desde luego porque supo sacar provecho de sus talentos personales, pero sobre todo porque supo entender el ser profundo, la naturaleza secreta y el «cemento espiritual» (p. 62) del movimiento libertario español al que pertenecía. Ya que, moldeado y dominado por autodidactas, prosigue nuestro experto, manifestaba aquél tan escasa autoestima que se hizo el portavoz constante de un furioso «organicismo» (p. 62) que favorecía la promoción de sus miembros más «tozudos» (p. 62), «seleccionados por la lucha interna y el combate social» (p. 62). En dicho terreno, concluye Ucelay-Da Cal, Peirats halló por consiguiente su puesto de «intelectual orgánico» por antonomasia, convirtiéndose en teórico de dicho «organicismo», una «metáfora obsesiva» (p. 62) que servía a disimular la permanente falta de profesionalidad de la organi-zación anarcosindicalista. Y concluye como sigue: nunca abandonó esa posición, fundada en la idea según la cual la solidez organizativa constituía el principal tesoro de la CNT, al contrario de sus tendencias al «optimismo revolucionario» y al «neo-nietzscheano “triunfo de la voluntad”» (p. 63).

Aquí conviene detenerse un momento en el enfoque metodológico reiterativo del honorable profesor, que consiste en manejar, a la vez, la loa (aparente) y una (auténtica) descalificación. De modo que se saluda al autodidactismo, simultáneamente, como algo encomiable pero que favorecería a la vez un saber bulímico y aproximativo. «En el país de los analfabetos, no duda en escribir Ucelay-Da Cal, manda el autodidacta» (p. 47), condenando para el caso a ese «self-made intelectual» (p. 51) a su diminuta condición de teórico de baja estofa que sólo podía acoger el movimiento libertario español, «medio tan heteróclito y falto de solidez especulativa y analítica» (p. 51). Rezumando condescendencia por los cuatro costados, lo demás va cortado por el mismo patrón: de Francisco Ferrer, «antiguo revisor de trenes» (p. 50), puntualiza que su autodidactismo pedagógico sirvió sobre todo para disimular «su pasado insurreccional republicano» y «sus iniciativas terroristas» (p. 50); de las prácticas de democracia directa de la CNT, no retiene sino que producían oscuras recensiones de reuniones que sólo podían entender los adeptos (autodidactas por fuerza) del lenguaje «en clave» (p. 33); de uno de los primeros textos del joven Peirats --Lo que podría ser un cinema social (1935)--, hace escarnio del «estilo muy propio del autodidacta [que ha] hecho bien los deberes» (p. 53) [8]. Y así sucesivamente… Página tras página, Ucelay-Da Cal destila su altivez de poseedor del único saber que cuenta para él, aquel que confiere la «formación académica» (p. 49). Y lo hace hasta tal punto que su asperísima embestida debe entenderse primero como lo que es: el alegato pro domo de un graduado de la intelligentsia que odia ver a los desharrapados aventurarse en su terreno propio como Pedro por su casa. La continuación de su requisitoria lo va a probar con creces.

---

La ascensión de un Rastignac en alpargatas

Visto por Ucelay-Da Cal, el trayecto de Peirats se parece a la ascensión de un Rastignac en alpargatas pasado, en unos pocos años, de ladrillero a periodista en Solidaridad Obrera. Prueba, nos dice, de que tuvo la inteligencia de comprender que el verdadero centro de control y de decisión de ese «antipartido movimental» (p. 56) que fue, según él, la CNT, no se situaba, como se ha dicho a menudo, del lado de la FAI, sino en el mismo corazón de la casa madre, dentro de los muros de su órgano histórico, Solidaridad Obrera, cuyas «funciones coordinadoras [iban] mas allá de las usuales funciones de la “prensa de partido”» (p. 57). Convencido de haber descubierto el Mediterráneo, Ucelay-Da Cal insiste: allí es donde había que estar para formar parte de los seguros «cuadros dirigentes» (p. 56) de un movimiento que «aspiraba a ser todo el pueblo trabajador, en su más perfecto conjunto» (p. 57). Y si se desea saber en nombre de qué y a partir de qué fuentes adelanta semejante hipótesis, habrá que esperar sentado. Ucelay-Da Cal no se preocupa en probar nada, bastan sus afirmaciones. Por lo tanto, el asunto está muy claro: para elevarse fuera de la base y convertirse en «intelectual orgánico», no había posición más envidiable que la que consistía en ejercer su magisterio en el seno de Solidaridad Obrera. Para él, la CNT, es algo así como el Alma Máter de los pobres, un mundo despiadado donde la promoción de las élites depende de su capacidad para hacerse cargo de los envites del poder y para ocupar the right place. Asumiendo el riesgo de dejar algunos cadáveres por el camino.

Por eso, prosigue nuestro experto, la trayectoria de Peirats fue «más contradictoria y menos lineal de lo que él siempre pretendió» (p. 42). Y detalla dicho trayecto: opuesto a los «treintistas» --cuya lógica interna, afirma perentorio, desembocaba por fuerza en la constitución de un partido sindicalista (el de Pestaña)--, sostuvo a los «pistoleros anarcosindicalistas» (p. 60) haciendo alianza, en 1931, con «los “anarco-bolcheviques” […] partidarios de Durruti y compañía» (p. 59) antes de convertirse, en 1933, con el grupo faísta del que formó parte («Afinidad »), en uno de los principales críticos del «insurreccionalismo “anarco-bolchevique”» (p. 60). Lo cual no hizo de él un moderado, afirma Ucelay-Da Cal, sino más bien un radical sui generis, convencido de que «era mejor estar solo que mal acompañado» (p. 61).

Buenas pruebas de ello serían sus tendencias depuradoras contra los «treintistas», pero también contra Francisco Tomás, condenado en 1934 en un «juicio de honor» por no haber cumplido debidamente con sus obligaciones durante la insurrección de diciembre de 1933 en L’Hospitalet --feudo de Peirats, puntualiza el historiador.

Hay que ser, por lo visto, graduado en la Columbia University para escribir tantos disparates sin temor a poner en peligro la propia fama. Recordemos pues a Ucelay-Da Cal que muy pocos fueron los «treintistas» que se adhirieron a la lógica de Ángel Pestaña, cuyo proyecto político no cuadraba con la prístina inspiración del «treintismo», directamente heredada del muy antipolítico sindicalismo de acción directa al modo francés, el de la CGT de los orígenes. Y hablar de las supuestas alianzas, incluso circunstanciales y provisionales, entre Peirats y García Oliver (antes que Durruti), supone no entender ni papa de las profundas divergencias que los opusieron de forma duradera, y que ambos expresaron sin la menor amenidad. Por muy anarquista que fuera --y lo era a veces de forma exageradamente ortodoxa--, Peirats se sentía evidentemente más cercano, en un plano ético, al sindicalista Peiró que no al político García Oliver [9]. Por fin, convertir la expulsión del muy criticable y criticado Francisco Tomás Facundo --expulsión que Peirats cuenta detalladamente y sin ningún reparo en sus Memorias (pp. 237-238)-- en prueba de su vigor punitivo, eso está perfectamente fuera de lugar, sobre todo cuando se sabe el papel de depurador auténtico que el célebre «expulsado» desempeñó, como responsable cenetista de la policía local de Lérida, durante la revolución española.

Por lo demás, el ilustrísimo Ucelay-Da Cal se esfuerza sobre todo en cargar las tintas, pese a incurrir en afirmaciones aproximativas o triviales, difamatorias o grotescas. Al leerlo, descubrimos que la FAI, de la que se ignoraba que fuera tan receptiva a los ecos del mundo exterior, habría sufrido la fuerte influencia de Majno --calificado de «sponsorizador de la tesis de la llamada “Plataforma Archinoff”» (p. 40). O que Emma Goldman, de la que Peirats fue el biógrafo [10], era, en realidad, nada menos que una «ácida matriarca libertaria» y una «insufrible luchadora» cuya característica principal fue la «obcecación doctrinal» (p. 81). O que el activismo antirrepublicano de los libertarios «dio a la derecha insurreccional una excusa para su rebelión militar» (p. 75), una opinión que difiere bien poco de la de los revisionistas de cuatro cuartos de la calaña de Pío Moa, para los cuales la Cruzada nacionalcatólica no fue, al fin y al cabo, sino una reacción a la barbarie roja. Podemos leer, en fin, que «Durruti, García Oliver y sus amigos “anarco-bolcheviques”» no habrían estado inspirados más que por el deseo de hacer las cosas «mejor» (p. 39) y más fuerte que los comunistas --cuya potencia era, como bien es sabido, decisiva en la España de los años 1930 (o sea, según las estimaciones más benévolas, unos 3.000 militantes en vísperas de la Guerra Civil). Y para apuntalar un descubrimiento un tanto defectuoso a nivel local, el sutilísimo analista afirma, bromas aparte, que los anarquistas no han hecho sino correr, en todas partes, tras los comunistas: lanzando la AIT depués del Komintern, la SIA después del Socorro Rojo y el ABC del comunismo libertario de Berkman después del ABC del comunismo de Bujarin. Aquí es tan grande el despropósito que uno se pregunta si el catalanísimo profesor no tendrá cierta inclinación en ahogar su orxata con moscatel. De todas esas ocurrencias, tan lamentables como enredadas, se colige, en todo caso, que, para el genio de la Pompeu Fabra, a ese impresentable anarquismo sólo se le puede tratar con el mayor menosprecio.

---

De la guerra al exilio, el hombre del «doble juego»

Muy en contra de su inclinación natural, Ucelay-Da Cal no se explaya en demasía sobre los años de guerra de Peirats. Su posición, nos dice, habría sido la de un «irreductible» (p. 64) que jugaba, permanentemente, un «juego ubicuo, doble» (p. 69). Opuesto a «los que dominaban la FAI y […] controlaban los órganos superiores de la CNT (pero no necesariamente lasFederaciones locales)» (p. 68), Peirats no tuvo otra alternativa, recalca, sino replegarse en unas Juventudes Libertarias bastante «fragmentadas» (p. 68) para ofrecerle un espacio de oposición a la línea general, un espacio que ocupó al tomar la dirección de Ruta, su órgano de expresión. Sin embargo, da a entender el historiador, Peirats no fue nunca hasta el final de su lógica opositora. Ni en Mayo del 37, ni cuando se pensó en él para secretario de las JJ. LL. Asimismo, su integración, a finales de 1937, en el Estado-Mayor de la 119 Brigada de la 26 División (ex columna Durruti), cuando había sido uno de los ardientes opositores a la militarización de las milicias, daría buena muestra, según el fino sabueso de la Universidad, de la misma indecisión.

Una vez más, Ucelay-Da Cal instruye a cargo y sin probar jamás ninguna de sus hipótesis. Si Peirats, opositor declarado a la participación de la CNT en el Gobierno central, decidió dedicar sus fuerzas a denunciar esa línea en las columnas de Ruta, es que el periódico al cual colaboraba hasta entonces -- Acracia, de Lérida-- acababa de ser normalizado por las instancias de la CNT. Si no aceptó acceder a un cargo directivo en las JJ. LL., es porque sabía que las iban a meter, a ellas también, por el recto camino «colaboracionista». Si marcó las diferencias, en Mayo del 37, con Jaime Balius y los «Amigos de Durruti», fue por desconfiar de su posicionamiento político, que juzgaba demasiado bolchevizante. Si decidió, en otoño, unirse a las filas de la 26 División, incluso militarizada, es que pensaba que, al fin y al cabo, se sentiría en ella más a gusto con su conciencia que no en una organización en vía de normalización ideológica. No existe nada, pues, en ese trayecto de minoritario, que sea signo de un «doble juego» cualquiera, a no ser que se considere que la única solución, para él, hubiera sido saltarse la tapa de los sesos.

Pero, como tratándose de Ucelay-Da Cal, lo peor siempre está por venir, toma aquí la forma de la patada del burro --en el sentido propio como figurado: una vez terminada la guerra, nos espeta, la identificación de Peirats «con la línea perdedora en las “Jornadas de Mayo”» (p. 70) hallará su natural salida en un «anticomunismo acérrimo» (p. 70), posición que el antifascista y progresista Ucelay-Da Cal juzga «literalmente inaguantable» (p. 70) en cuanto… los ejércitos alemanes invadieron la Unión Soviética el 22 de junio de 1941. Llegados a semejante nivel de estupidez argumentaria, no queda más remedio que correr el telón de acero.

Ante tal acumulación de mala fe, uno se pregunta, más de una vez, leyendo esa prosa ampulosa, qué mosca habrá picado a nuestro excelso profesor para incurrir en tal empresa de descalificación, dando pie tan fácilmente, por pura necedad, a la crítica. Vayan por delante dos ejemplos más. El primero: Peirats, nos dice, «tuvo [la] suerte» (p. 71) de que le enviaran al campo de Le Vernet (Ariège), una observación por cierto bastante peregrina cuando se sabe, primo, que, visto que todos los combatientes de la ex columna Durruti fueron internados allí, no podía ir a otro sitio y, secundo, que Le Vernet era un campo represivo particularmente reputado. El segundo: de su exilio en las Américas (República Dominicana, Ecuador, Panamá y Venezuela), Ucelay retiene que Peirats manifestó algun resabio «algo racista» (p. 72) respecto a las poblaciones locales y, como prueba, cita un extracto de un libro suyo [11] que emite simplemente la opinión, en definitiva bastante defendible, que la capacidad de resistencia del mestizo es infinitamente superior, en medio hostil, a la del europeo. O sea que no da siquiera para hacerle cosquillas a lo políticamente correcto de nuestra época, tan normativa ella [12].

---

¡Fuego contra el usurpador!

Plato fuerte de un prólogo que, por lo visto, sólo se ha escrito con ese propósito, la treintena de páginas que Ucelay-Da Cal dedica a machacar la obra maestra de Peirats constituyen un perfecto ejemplo del odio (de casta) que puede apoderarse de un historiador condecorado cuando la gente de a pie se atreve a ocupar su perímetro reservado. Ante tal falta de gusto, y como el rabassaire armando el trabuco para espantar al ladrón de manzanas, el único método que conoce es disparar.

El enfoque adoptado por el historiador de turno consta de dos partes. La primera, burguesamente clásica, pretende ser un recordatorio de los sacrosantos principios de la objetividad: patrocinado y financiado por la CNT a principios de los años 1950, el libro La CNT en la Revolución española no podía ser, nos dice el experto, sino una crónica --oficial o, por lo menos, oficiosa-- de las hazañas de la organización confederal. La causa está pues vista para sentencia en el primer considerando del fiscal Ucelay-Da Cal: al tomarse por un historiador, Peirats, que no podía pretender más que al título de «cronista» (p. 97), usurpó un estatus que nadie le había concedido. Segunda parte de la requisitoria: si los compromisos contraídos por Peirats ante una organización de la que era uno de los responsables le impedían, de entrada, hacer obra de historiador, su auto-institución como historiador era la buena manera de alcanzar el único objetivo que la habría motivado: acceder al primer círculo de la excelencia libertaria, la que sólo confiere el reconocimiento intelectual. Visto por Ucelay-Da Cal, eso se dice así: promovido a historiador, el «organization man» se convierte en un «auténtico intelectual orgánico» (p. 78) [13].

Aquí, conviene reconocerle al crítico de Peirats cierta habilidad en la perfidia porque nadie podría negar que La CNT en la Revolución española fue, en efecto, un libro de encargo de la CNT, pobremente financiado por sus militantes. Pero no sólo es que uno se pregunta quién fuera de la CNT podía haberlo editado, es que, puesto a ser objetivo, el muy puntilloso Ucelay-Da Cal [14] tenía que haber recordado que el asentimiento de Peirats a ese proyecto editorial estaba supeditado al respeto escrupuloso de una única condición: su estudio no debía ser objeto de ninguna interferencia «orgánica». En ese sentido, y muy al contrario de lo que sugiere Ucelay-Da Cal, no existe evidentemente ningún punto común entre esa actitud y la que, entre 1967 y 1977, presidió --bajo control de una comisión historiográfica dirigida por Dolores Ibárruri, llamada La Pasionaria-- la publicación, en cuatro volúmenes, de Guerra y revolución en España, 1936-1939, la historia --ésta sí que oficial-- del conflicto español visto por el PCE.

Después viene, a través de la pluma mordaz de Ucelay-Da Cal, el análisis de un «éxito» editorial. Si La CNT en la Revolución española ha encontrado su puesto en la historiografía dedicada a la guerra de España, es, nos dice, que el estudio de Peirats se habría beneficiado de una coyuntura política favorable en relación con «la desaparición de Stalin, en marzo de 1953» y a la repentina emergencia de «revelaciones sobre la brutalidad de la dictadura comunista» (p. 77). Poco faltó para que acusara a Peirats de haberle echado arsénico en el vodka del mismísimo Padrecito de los Pueblos. Y luego, cabalgando la misma línea argumentaria, el genialísimo analista nos espeta lo siguiente: en dicho contexto de decaimiento del comunismo internacional, el «éxito» del libro --y, por consiguiente, el «triunfo intelectual» (p. 77) de su autor-- dependía en buena parte de la apropiación que operó Peirats de la antigua retórica antiestaliniana de tradición poumista [15], y en particular la que desarrolló Julián Gorkín --del cual Ucelay-Da Cal recuerda las relaciones con el Congreso para la Libertad de la Cultura-- «o sea la CIA estadounidense» (p. 80) [16]. Según el historiador, ese prestado temático, maquillado de rojo y negro, habría tenido por principal ventaja «remozar [el] maltrecho edificio ideológico-explicativo [libertario]» (p. 84), pero también el no tener que ahondar en las contradicciones internas de un anarcosindicalismo muy dividido sobre la conducta de la guerra y/o de la revolución. Dicho de otra manera, el «anticomunista acérrimo» Peirats y sus comanditarios tenían todo interés en echarles a la Union Soviética y a su apéndice comunista local la culpa de la derrota.-

---

El «cronista» y los historiadores

Fiel a esa dialéctica donde la (falsa) alabanza precede siempre la (verdadera) calumnia, Ucelay-Da Cal le reconoce una cualidad a Peirats --la de haber sabido manejar, en los márgenes, la crítica del «colectivo “orgánico”» al que pertenecía (la CNT)--, pero es para puntualizar al momento que, para ese fin, poseía, con respecto a otros, la indiscutible ventaja de no haber sido, durante la guerra civil, «un protagonista de primera fila» (p. 89). De haberlo sido, prosigue cínicamente, debía haberse contentado con el papel de simple testigo sin acceder nunca a la notoriedad historiográfica que fue la suya al convertirse en «paladín del “libertarismo” frente a las falsedades historicistas» (p. 88). Y todo lo demás por el estilo. No cabe duda, reconoce el historiador, de que La CNT en la Revolución española contribuyó a situar «la historiografía militante libertaria en la primera fila de las nuevas olas de producción acerca de la contienda española» (p. 90), las que despuntan a principios de los años 1960, pero precisa de inmediato que ese éxito sólo podía ser provisional vista la abundante producción académica de calidad publicada en aquel decenio. Y Ucelay-Da Cal, que quiere probar que conoce el percal y desea ante todo poner al intruso Peirats en su merecido puesto de cronista de tres al cuarto, anega al lector bajo una acumulación de referencias bibliográficas acompañadas de comentarios de los que podemos colegir que prefiere, y con mucho, Hugh Thomas a Burnett Bolloten y al dúo Broué-Témime, pero sobre todo que profesa mucha admiración, lo cual no deja de ser raro tratándose de él, a Gabriel Jackson, mandarín notorio que un tal Noam Chomsky vapuleó en otros tiempos [17].

Para Ucelay-Da Cal, fue precisamente el ataque de Chomsky contra Jackson lo que salvó a Peirats del olvido al que tenían que haberle condenado los nuevos trabajos historiográficos, en particular los de Jackson [18] «¡Qué gozada, escribe, debió ser para Peirats leerle!» Chomsky, esa «eminencia científica [que] dominaba con comodidad todas las exigencias de la bella maniera académica» y cuya prosa daba a entender, in fine, que «Peirats, el autodidacta, tenía toda la razón» (p. 95). A contrario, uno puede imaginar cual pudo ser la irritación del no todavía diplomado Ucelay-Da Cal al leer, en 1969, los contundentes análisis chomskianos sobre la «supeditación contrarrevolucionaria» del mandarinato estalino-liberal [19]… Una prueba: ahora que se ha vuelto una de sus principales figuras, sigue sin haberlos digerido.

Pero hay más: si la crítica chomskiana le sienta tan mal al profesor Ucelay-Da Cal, es que le parece imperdonable que, en el seno de la élite tal como él la concibe, alguien se pueda hacer, como ese «lingüista tan intensamente ideologizado» (p. 94), el portavoz de la chusma. Hasta tal punto que a nuestro profesor le parece casi la figura por excelencia de la traición. En la visión que tiene de la historia Ucelay-Da-Cal (y también posiblemente en la que tiene del mundo), a cada cual le corresponde un lugar determinado y a la chusma su patio trasero. Si le reconoce a Peirats el derecho de escribir un libro --y es que nuestro neomandarín no deja de ser de lo más liberal--, no tenía, clama el autor del prefacio, el de pretender jugar en el patio de los mayores, aquel por el que Ucelay-Da Cal, convencido de su grandeza, transita a diario sin miedo a toparse con otros proletarios que no sean aquellos que barren dicho patio. La historia, escribe sin reír, pertenece a aquellos que tienen la belle manière, esto es, esa mezcla sutil de saber y de estilo que sólo otorgaría la pertenencia al mundo de la élite académica. Si hacer el ridículo matara, Ucelay-Da Cal ya estaría tieso y su cenotafio, debidamente mantenido por la servidumbre de la Generalitat y de la Pompeu Fabra, se habría convertido en un lugar señalado de romería de la soberbia postmoderna.

Uno se atreve a imaginar que la defensa grotescamente corporatista de la historia académica a la que se dedica Ucelay-Da Cal habrá incomodado un tanto a algunos de sus colegas --tal vez los propios Susana Tavera García y Gerard Pedret Otero, promotores de esta edición--, pero es de suponer que, en las antecocinas del Alma Máter, cuando se trata de demarcarse de un mandamás, cada cual se limita a cuchichear, como en las del Vaticano cuando prolifera la pedofilia apostólica. El caso es que nadie, que sepamos, ni siquiera en los márgenes de la Universidad, tuvo las agallas de decirle a Ucelay-Da Cal que, a fuerza de defender en demasía a sus pares, la gente iba a terminar por creerse que eran culpables, o por lo menos sospechosos, de algo [20]. De donde se deduce que, entre dicha gente, el espíritu corporativo es exactamente proporcional al pánico que les embarga cuando, al decir simplemente lo que piensan, correría el mayor peligro su carrerrilla universitaria. Porque, en realidad, se sabe que Ucelay-Da Cal pasa, entre unos cuantos expertos universitarios del anarquismo, por un cantamañanas o un cínico. Y sin embargo, como se lo tienen muy calladito, el tipo sigue tan campante. En otros tiempos, incluso en la Columbia University, a eso se le llamaba el poder mandarinal [21].

Dicho esto, y para volver a las valoraciones expresadas sobre el autor de La CNT en la revolución española, no es inútil precisar que la corporación de los historiadores no manifestó, ni mucho menos, las mismas prevenciones o reticencias que Ucelay-Da Cal en cuanto a la calidad histórica de sus trabajos. Así es como, en los años 1980, Julio Arostegui, otra figura de la historiografía contemporánea, solicitó a Peirats para que, en vista de «sus méritos científicos», integrara la Sociedad de Estudios sobre la Guerra Civil y el Franquismo (SEGUEF). Asimismo, y en la misma época, la Radio Televisión Española (RTVE) invitó a Peirats a formar parte de un comité de expertos encargado de valorar el rigor científico de una serie de documentales sobre la Guerra Civil que tenía por intención difundir en sus cadenas, propuesta que no fue impugnada ni por Paul Preston ni por los numerosos universitarios condecorados que integraron dicho comité.

---

Precisiones finales

Seamos justos, Ucelay-Da Cal no abomina por igual de todos los libertarios. Por ejemplo, a César M. Lorenzo, cuya tesis es exactamente contraria a la de Peirats, se le alaba por su «obra muy trabajada» (p. 96) [22]. El complimento, bien es verdad, sirve sobre todo para echarle en cara a Peirats el haber ignorado el trabajo de Lorenzo cuando la reedición, en 1971, en Ruedo Ibérico, de La CNT en la Revolución española, un argumento por lo menos especioso cuando se sabe, por una parte, que Peirats redactó la introducción de dicha reedición en 1969, el año de publicación del libro de Lorenzo, y que, por otra parte, no dudó en decir todo el mal que pensaba del mencionado libro [23]. De hecho, al anarquismo de la chusma, Ucelay-Da Cal le prefiere, lo cual es su derecho, el anarquismo de gobierno, línea que defendió Horacio M. Prieto, del que Lorenzo se ha hecho, desde hace cuarenta años, el constante apologista.

Asimismo Ucelay-Da Cal juzga las Memorias del muy político García Oliver [24] infinitamente superiores a las del muy antipolítico Peirats, cosa que uno puede admitir igualmente de buena gana. Lo que pasa es que, en un caso como en el otro, las alabanzas que les dedica Ucelay-Da Cal a Lorenzo y a García Oliver tienen una sola y única función: desacreditar al autor cuyas Memorias está encargardo de presentar. Por lo demás, poco importan Lorenzo, García Oliver o Peirats, ya que lo relevante, para Ucelay-Da Cal, es que, contrariamente a las esperanzas conjuntas de estos tres autores, el anarquismo obrero se haya hundido definitivamente, en los albores de la llamada Transición democrática, en «la auto-parodia» (p. 108) y que la CNT no haya levantado cabeza desde entonces.

Pero cuando hubiera podido limitarse a una simple constatación, ese desliz hacia la nada cobra, a través de la prolífica pluma de Ucelay-Da Cal, aspectos auténticamente orgiásticos. Para él, al parecer, las causas de la autodestrucción en pleno vuelo de la CNT serían múltiples: el desacrédito provocado por una supuesta alianza financiera de la Confederación con el catalanista Jordi Pujol para contrarrestar a los comunistas; la invasión de la casa madre por una «melenuda juventud masculina» acompañada de sus «amigas feministas» (p. 109); la «onda “psicodélica”» (p. 109) desbordando la «Semana Libertaria» de Barcelona cuando, en julio de 1977, el parque Güell se dio aires de «Woodstock catalán» (p. 110); la progresiva influencia del «homintern» (p. 110), o sea de la homosexualidad militante encarnada por el travestido Ocaña [25]; y, ocasionalmente, «con o sin provocación policial» (p. 108), el caso Scala [26]. El hecho es que, añade el histriónico observador de esa gozosa descomposición, Peirats, quien era «hombre chapado a la antigua» (p. 111), no podía reconocerse en esa CNT new style y prefirió, como García Oliver, «autoexcluirse» de ella (p. 109). Esa forma de no retener sino los aspectos espectaculares de una época que vio, en efecto, la CNT, reconstruida en un tiempo récord, perder en cinco años la mayor parte de sus fuerzas en sus luchas intestinas, resume bastante bien el enfoque primariamente descalificante de Ucelay-Da Cal. La verdad es que, por muy duros que fueran los debates que agitaron a la CNT, merecían otro trato que la caricatura que les dedica el autor. Y, por mucho que diga éste, Peirats no se excluyó en absoluto de aquellos debates. Muy al contrario, los siguió de cerca y participó en ellos, por lo menos hasta la ruptura de 1979, fecha a partir de la cual decidió, bien es cierto, mantenerse al margen. Limitar los términos de un debate en que se enfrentaron varias visiones de la CNT --sindicalista stricto sensu, anarcosindicalista, anarquista y movimientista, para decirlo en pocas palabras-- a su única dimensión generacional, es, in fine, dar muestras de una evidente incapacidad intelectual en ver mas allá de la espuma de los acontecimientos. En cuanto a recordar los términos del consenso que unificó, en aquellos tiempos de transacción, a la izquierda institutional --política y sindical--, a los postfranquistas y a los representantes del capital para aniquilar cualquier perspectiva de desarrollo de un polo radical de impugnación del sistema, de eso Ucelay-Da Cal se guarda muy mucho. Más le vale, en efecto, hacer pasar la CNT por un manicomio --lo cual era también, por cierto-- antes que examinar, a fuer de historiador, las múltiples connivencias que contribuyeron, incluso dentro de ella, a su marginalización.

«Sin duda, Peirats logró ser un intelectual y superó con creces su origen de autodidacta, concluye el autor de este prólogo con sabor a requisitoria, pero al final descubrió que el reconocimiento otorgado a los “trabajadores del intelecto” en España era y es escaso, cuando no más bien despreciativo.» (p. 112). Detrás de esa enrevesada fórmula, muy significativa de la pobre prosa de Ucelay-Da Cal, está muy claro que ese «desprecio» que atribuye a España entera, él mismo lo ha estando manejando a lo largo de unas cien páginas.

Queda en el aire una pregunta: ¿por qué demonios Ucelay-Da Cal, que podemos suponer ocupadísimo en destilar su infinita ciencia en los lugares del saber asalariado, ha dedicado tanta energía en presentar tan profusamente la obra autobiográfica de un personaje que le resulta a todas luces insoportable? Lo inédito del caso, en efecto, no es tanto la aversión del mandamás --una aversión a la que podía haber dado libre curso, en forma de recensión, en una de las numerosas publicaciones académicas en las que colabora-- como su empeño en rematar a un muerto en las páginas de presentación de un libro que no va firmado con su nombre sino con el de su víctima. Así que no nos parece exagerado decir que ese parangón de objetividad académica acaba de inventar un nuevo método de ejecución intelectual, método tanto menos arriesgado cuanto que, como bien es sabido, los muertos no tienen derecho a responder.

Por esa misma razón hemos deseado responder nosotros a esa infamia.

---

Freddy Gómez

Traducido del francés por Miguel Chueca

À contretemps, n° 38, septiembre de 2010, pp. 9-15

---

Aquest dissabte 4 de setembre,

a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441