Ateneu Llibertari Estel Negre

El convergent Jordi Bohigas denuncia que es recordi públicament a Teresa Pons i Tomàs, la primera regidora dona de les comarques gironines, que era una anarquista de la CNT. Protesta enèrgicament que els saltencs posin el nom a un carrer del Veïnat de Salt a una anarquista saltenca. També critica que en l'acte, en el que es va presentar un llibre dedicat a Teresa Pons, hi hagi anat l'alcaldessa Pineda de Salt i hagi homenatjat a la regidora anarquista del 36.

Aquest tal Jordi Bohigas recorda, re-memora i alerta que l'homenatjada era anarquista, en un article titulat “Des-memòria històrica” en el Diari de Girona, 32 d'agost 2010. Alerta als incauts polítics socialistes que han posat el nom a un carrer a una dona anarquista del 1936. Com si posar el nom a una revolucionaria del 36 fos una apologia al terrorisme, o un greuge a les víctimes del bàndol falangista i franquista. Com sembla que els franquistes encara conserven molt del poder d'ahir, aquest noiet corri a denunciar els fets al Diari de Girona en plan inquisidor i atacant la República amb mentides pròpies de l'època de Franco.

Bohigas aprofita l'homenatge per publicar unes quantes bretolades, falsificacions i tòpics fatxes contra la República: “en aquell temps, la tardor del 1936, s'aixafaven les més elementals llibertats democràtiques, amb formacions polítiques il·legalitzades, sinó perseguides, i en el qual els càrrecs públics s'escollien a dit segons un repartiment d'actes que res tenia a veure amb unes eleccions”. En Bohigas enganya i menteix a propòsit per argumentar el nul interès democràtic en posar una placa a una regidora de la República. Aquest historiador hauria de saber que a diferencia d'ara, que s'il·legalitzen els grups polítics que a Madrid els dona la gana, i quan els dona la gana, en la República en aquell temps no s'il·legalitzaven partits, al menys en el cantó de la República, que era el de Catalunya. I es llicenciat en Història! Li hem de recordar a aquest historiador que des que manen convergents, socialistes i conservadors al Regne d'Espanya s'il·legalitzen partits polítics a diferència de la resta d'Europa civilitzada. Aquest pobre xicot servirà per a polític: inculte, obedient, i repeteix l'historia al gust i al servei dels que manen.

Segons en Bohigas, no s'ha de posar el nom a una regidora de la República sense investigar. Ell ha investigat i ha trobat un problema: “Que no se sap massa bé que va fer aquesta regidora” . Si no ho sap el què va fer, com pot criticar-la? És que aquest mamarratxo sap el que varen fer els mils de religiosos i politicastres que hi han plantificats en els carrers de Catalunya? O és que el saber que la Teresa Pons era anarquista és suficient per a silenciar-la i criticar-la?

De fet en Bohigas, al assabentar-se que era anarquista, ho denuncia com una gran troballa. Alerta que s'està fent un homenatge a “una peça” que no s'ha investigat. Sap que el govern no para de criminalitzar als anarquistes i que denunciar anarquistes està ben pagat. A l'igual que les ensabonades i elogis al rei i a tot bitxo que mani. I acaba aconsellant als socialistes que abans de posar un nom a un carrer, sigui d'un Veïnat, s'ha d'investigar el passat , s'ha de fer memòria històrica i revisar a qui es posa.

Estem en un país empastifat de carrers de sants, capellans i religiosos, de militars i borbons. Per exemple, quin és el mèrit dels borbons per a tenir tantes plaques en els carrers de Catalunya? Quin mèrit té el Joan Borbó que va córrer a participar amb els feixistes, falangistes, cardenals i militars contra la República els primers dies de l'aixecament o croada , presentant-se com a voluntari? Sols té el mèrit d'haver ofert al dictador l'educació de la seva cria, l'actual Rei i per aquesta insignificança reprotxable, es miri com es miri, té dret a estar en els carrers de Catalunya aquest Borbó? Perquè a Salt no poden posar una destacada representant de la CNT del propi poble, del sindicat majoritari a Catalunya, per a que recordin un moment gloriós de la historia de Salt i un homenatge tardà a una saltenca important a nivell de Catalunya?

Aquest Bohigas hauria de començar per qüestionar tots els seus amics polítics de dretes plantificats en els carrers, no elegits, ja que sembla molt democràtic, hipòcritament democràtic, a l'hora de qüestionar les eleccions de la República. Difícil que ho faci. Hauria de deixar d'arrossegar-se a genolls i començar a ser independent, no independent de boca i en dies d'eleccions, com els convergents, sinó independent dels que el paguen.

Sembla que a Girona les cries conservadores competeixin, s'esforcen i fan mèrits per a ser reconeguts com a falsificadors i re escriptors de la nostre Historia posant a parir a la República i als anarquistes. Els Miquel Mir , Vilamitjana, saben que es rentable falsificar l'historia al gust dels que manen: son publicats per les grans editorials, reconeguts oficialment, premiats, ben pagats, i endollats a l'Administració, sempre generosa amb els llepaculs falsificadors. Aquests nanos semblen competir per a ser comissaris polítics o inquisidors d'aquesta execrable dictadura de banquers i multinacionals.

Txema Bofill

***

Un nou cas de revisionisme històric

(Contra la companya Teresa Pons, regidora per la CNT a Salt la tardor de 1936)

Jordi Bohigas Maynegre (*) s’apunta a la xusma revisionista d’elements gironins, com ara Miquel Mir o Jordi Vilamitjana, que utilitzen tots els mitjans possibles per negar l’obra constructiva del procés revolucionari del proletariat català, l’estiu de 1936, i al mateix temps desprestigiar, d’una manera o altra, el moviment obrer, l’anarquisme social organitzat i també el POUM, seguint la tasca iniciada per la contrarevolució de 1937. El fet que ara es comenci a parlar de memòria històrica i del patrimoni intangible en la cultura popular de l’anarquisme social català posa histèrics aquests elements a combatre, doncs es tracta de paelles brutes que intenten emplenar de brutícia la memòria obrera llibertària. Avui, aquest llicenciat i ben endollat element escriu una infàmia, en l’edició  del dimarts 31 d’agost del Diari de Girona, contra la memòria de la companya de Salt, Teresa Pons i Tomàs, la primera obrera que va ser regidora d’un ajuntament de la demarcació gironina. La reacció histèrica del gironí Bohigas, que rebutja la dedicació d’un espai públic de Salt a la companya Pons, destacada militant obrera de la CNT saltenca, en el decurs de la festa major, va lligada a la seva condemna al fet de tapar en una paret de Girona la placa franquista que honora la figura d’un terrorista tradicionalista que va aterrir la gent del carrer a trets de fusell en el decurs del cop d’estat franquista de juliol de 1936, adherint-se a la campanya de Vilamitjana contra aquest acte de justícia històrica, que compta amb el suport de la CUP gironina. L’escrit de Bohigas, “(Des) memòria històrica” sembla d’un sense senderi, ja que fa afirmacions com ara :

“Hi ha diverses maneres de "tergiversar" o fins i tot d'esborrar la memòria històrica, en les seves diverses expressions (epigràfica, literària, historiogràfica...), algunes prou conscients, com per exemple la bretolada d'esborrar la inscripció en pedra del carrer Heroïnes de Santa Bàrbara de Girona. En Jordi Vilamitjana tractà els autors de feixistes, en aquest diari (27-07-10); jo no arribo a tant. Hi ha d'altres maneres, però, més subtils i aparentment inconscients, que s'aprofiten del desconeixement popular de què és la memòria històrica o, fins i tot, de la ignorància sobre la mateixa història.”

Miquel-Didac Piñero

(*) Jordi Bohigas Maynegre (Girona, 1978) es va llicenciar en Història a la Universitat de Girona l’any 2002. Durant el curs 2001-2002 va ser becari en pràctiques a la Cartoteca de la Universitat. De 2003 a 2006 ha participat com a becari UdG en el projecte de recerca Paisatge, memòria i nació: Catalunya en l’Espanya contemporània, integrat en el Centre de Recerca d’Història Rural. Darrerament, ha obtingut la I Beca de Recerca de la Selva (2007) concedida pel Consell Comarcal de la Selva i l’Institut d’Estudis Selvatans, pel projecte La Guerra del Francès a la Selva: l’impacte de l’ocupació napoleònica al món rural, i la Beca Eiximenis de recerca sobre la Guerra del Francès (2007) concedida pel Patronat Francesc Eximenis de la Diputació de Girona, pel projecte Girona 1808-1809. Guerra, setges i societat a la Catalunya del Nord-Est, ambdós projectes en col·laboració amb Francesc X. Morales.

***

(Des)memòria històrica

Hi ha diverses maneres de "tergiversar" o fins i tot d'esborrar la memòria històrica, en les seves diverses expressions (epigràfica, literària, historiogràfica...), algunes prou conscients, com per exemple la bretolada d'esborrar la inscripció en pedra del carrer Heroïnes de Santa Bàrbara de Girona. En Jordi Vilamitjana tractà els autors de feixistes, en aquest diari (27-07-10); jo no arribo a tant. Hi ha d'altres maneres, però, més subtils i aparentment inconscients, que s'aprofiten del desconeixement popular de què és la memòria històrica o, fins i tot, de la ignorància sobre la mateixa història. D'exemples darrerament n'han sorgit a pilons, especialment per part de l'esquerra instal·lada en el govern: una manera és dedicant noms de carrers a personatges dels quals l'únic mèrit va ser la participació en el bàndol perdedor de la Guerra Civil, aquell que sovint simplificadament anomenem "republicà".

Quelcom semblant ha passat darrerament al municipi de Salt amb la dedicació d'un carrer del Veïnat a la memòria de qui va ser la primera dona regidora d'un ajuntament gironí, la Teresa Pons i Tomàs, la tardor de 1936. No vull discutir el seu dret a formar part del nomenclàtor saltenc, més faltaria. El primer problema que veig és que no sabem gaire res de la seva efímera actuació com a regidora, que a més va durar escassos mesos, tal com es desprèn del recent llibre publicat per l'historiador saltenc i familiar seu Jaume Prat: Sumaríssim d'urgència 1643 (Curbet, 2010); el segon problema són les condicions en què va ser elegida regidora, en un moment en què s'aixafaven les més elementals llibertats democràtiques, amb formacions polítiques il·legalitzades, sinó perseguides, i en el qual els càrrecs públics s'escollien a dit segons un repartiment d'actes que res tenia a veure amb unes eleccions. Davant d'això, doncs, no crec que dedicar el nom d'un carrer a un individu pel fet de ser del sexe que sigui estigui prou justificat, si no en sabem res de la trajectòria política. Però encara em va sorprendre més escoltar les declaracions de l'alcaldessa de Salt amb motiu de la presentació del llibre de Prat, coincidint amb la inauguració del nom del carrer. En ella, la senyora Pineda, després d'haver assegurat que s'havia llegit el llibre sencer, va afirmar que se sentia identificada de ple amb la regidora homenatjada. Ara bé, no va arribar aclarir a què es referia, si perquè portava pantalons, per compartir el gust pel teatre (que també podria ser) o perquè l'alcaldessa resulta ser anarquista i no ho sabíem. El fet és que el tristament cèlebre "comitè" de Salt segueix essent, encara avui, i malgrat els estudis clarificadors de Jaume Prat i Josep Maymí, un tema prou desconegut i amb importants clarobscurs. Si els poders públics no volen passar pàgina d'un passat com a mínim, complex, el que haurien de fer és fomentar la investigació i anar una mica alerta amb els intents de rehabilitar alguns noms, potser massa prematurament, perquè se'ns hi podria escapar alguna bona peça.

Jordi Bohigas Maynegre

(Diari de Girona, 31-08-2010)